_-_The_Motherland_(1883).jpg)
Elpostcolonialisme i elsestudis postcolonials són una disciplina acadèmica específicamentpostmoderna en discurs que s'ocupa de la reacció alcolonialisme i la seva anàlisi, particularment en l'àmbit dels països descolonitzats, tractant les relacions de poder,imperialisme,neocolonialisme i la tensió cultural entre colonitzadors i colonitzats. Les teories que conformen aquests estudis abasten una enorme multiplicitat d'àmbits:història,antropologia,filosofia,lingüística,cinema,ciències polítiques,arquitectura,geografia humana,sociologia,teoria marxista,feminisme, estudis sobre lareligió i lateologia o laliteratura icrítica literària.
Robert Stam n'ofereix la següent definició:[1]
| « | La teoria del discurs postcolonial abasta un terrenyinterdisciplinari (història,economia, literatura, cinema) que explora elsarxius colonials iidentitat postcolonial, vehiculat en molts casos en obres fortament teòriques influïdes pelpostestructuralisme deLacan,Michel Foucault iDerrida. | » |
Gauri Viswanathan defineix els estudis postcolonials com "l'estudi de lainteracció cultural entre els poders colonitzadors i les societats colonitzades per ells, i les petjades que aquesta interacció ha deixat en la literatura, les arts i les ciències humanes d'ambdues societats".
La condició postcolonial és estudiada des de ladècada del 1950 des d'una varietat d'angles, generalment de forma polititzada més enllà de la qüestió de la identitat nacional, cultural i racial. Des de la dècada del 1980 els estudis postcolonials han intentat entendre i transformar l'ontologia i relacions de poder forjades durant els períodes de dominació colonial, desnaturalitzant ideconstruint aquestes idees. Aquesta branca de la crítica postcolonial s'ocupa de qüestions referents a la idea del'Altre, o delsubaltern, proposant noves nocions de relació i anàlisi de la realitat: hibriditat, liminalitat. Tot i que no fou la primera obra d'aquesta tendència, el discurs iniciat perEdward Said a l'obraOrientalisme va donar gran ímpetu als estudis postcolonials.[2] Stam escriu: "La teoria postcolonial és una complexa amalgama on conflueixen diversos corrents contradictoris: estudis denacionalismes (Imagined communities, deBenedict Anderson), la literatura de l'"al·legoria del tercer món" (Xavier,Jameson,Ahmad), els treballs del "Subaltern Studies Group" (Guha,Chatterjee) i l'obra dels postcolonialsper se (Edward Said,Homi K. Bhabha iGayatri Spivak). La teoria postcolonial va sorgir de la teoriaanticolonial anterior (Césaire,Fanon,Memmi,Cabral,Dorfman, iMattelart) i de lateoria de la dependència (Gunder Frank,Amin,Wallerstein)"[3]
Els processos de descolonització han provocat una transformació contínua de la població europea i uns índexs de contaminaciócultural que han estat d'allò més productius en el camp de l'art contemporani. Els estudis culturals van obrir l'àmbit acadèmic a noves veus del que es va anomenar teoria postcolonial, que permetia analitzar els processos de construcció simbòlica i les estratègies de representació de les comunitats més desfavorides, ampliant així el marc epistemològicde la cultura occidental més enllà d'un patró d'alteritat. Des dels inicis dels anys noranta, el repàs crític del passat històrici de les relacions amb les antigues colònies es va convertir en un eix de treball que es va reflectir a les pràctiques institucionals del moment. Alhora, nocions com la «subalternitat», que permeten analitzar la relació entre els grups socials oprimits i el sistema social o el règim simbòlic que els oprimeixen, han servit per fer visibles les formes de dominació que reprodueixen les estructures del colonialisme a l'interior de les societats de tradició europea.[4]
