Elportuguès oportugués,[2] amb vora 240 milions de locutorsde llengua materna,[3][4][5] és la novena llengua més parlada del món i la cinquena més parlada d'origen europeu.[6]
La situació delgallec és controvertida. Des d'un punt de vista polític i, per tant, oficial, el gallec és una llengua autònoma perquè així ho determinen amb legitimitat democràtica els organismes de l'estat espanyol i de lacomunitat autònoma deGalícia. En canvi, des d'un punt de vista científic, la idea de lalusofonia, en què el gallec i el portuguès són variants regionals d'una mateixa llengua, reuneix hui un ampli consens, i per exemple el gallec s'estudia amb la resta de les varietats del portugués en les universitats i centres d'investigació lingüística dels països lusòfons.
La llengua portuguesa és unallengua romànica, igual que elcatalà,castellà,italià,occità,francès,sard,romanès i d'altres. Dins del grup de les llengües romàniques, es classifica en el tronc occidental i, dins seu, en el subgrup de les llengües iberoromàniques. Com altres idiomes, el portugués va sofrir una evolució històrica, i fou influenciat per diversos idiomes i dialectes, fins a aplegar al seu estat actual.
S'ha de tenir en compte que el portugués actual comprèn diversos dialectes i subdialectes, parlars i subparlars, moltes voltes bastant diferents, a més de dos padrons de llengua estàndard reconeguts internacionalment (elbrasiler i l'europeu). Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'algunes vocals curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.
Als segles xv ixvi, a mesura que elRegne de Portugal creava el primer imperi colonial i comercial europeu, la llengua portuguesa es va expandir pel món, arribant des de les costes africanes fins a les illes indonèsies,Xina, elJapó i les costes americanes. Com a resultat d'eixa expansió, el portugués és ara llengua parlada i oficial de vuit estats independents a banda dePortugal, i és parlat o estudiat com a segona llengua en d'altres. Hi ha prop de vintllengües criolles de base portuguesa. És una important llengua minoritària en els estats que han rebut immigrants lusòfons, com:Andorra,Luxemburg,Uruguai,Paraguai,Namíbia,Suïssa iSud-àfrica. També es troben nombroses comunitats d'emigrants, en diverses ciutats del món on conserven el portugués:París aFrança;Toronto,Hamilton,Montreal i Gatineau alCanadà;Boston,Nova Jersey iMiami alsEstats Units iNagoya iHamamatsu al Japó.
Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa, entre les quals apareix el portuguès
La llengua portuguesa va néixer a les terres al nord del riuDuero, en el que avui ésGalícia i la regió nord dePortugal, amb centre a la ciutat deBraga, al nord-oest de lapenínsula Ibèrica, i s'expandí, per la franja occidental d'aquesta per la zona occidental de les antigues províncies romanes de laLusitània i laBètica. El romanç galaic neix delllatí parlat, dut pels soldats i colons romans des delsegle iii aC. El contacte amb el llatí vulgar feu que després d'un període debilingüisme, les llengües autòctones desaparegueren i això donà lloc a l'aparició d'una varietat de llatí vulgar amb molts trets de les antigues llengües galaiques. Se suposa que el llenguatge va començar el seu procés de diferenciació d'altres llengües ibèriques pel contacte de diferents llengües natives amb locals parlants de llatí vulgar, que va donar lloc a la possible elaboració de diverses característiques individuals, fins i tot en l'època romana.[7][8][9]
La llengua inicià la segona fase del seu procés de diferenciació dels altres romanços peninsulars després de la caiguda de l'Imperi Romà, durant l'època de les invasions bàrbares del segle v, quan sorgiren les primeres alteracions fonètiques documentades que es reflectiren en el lèxic. Començà a ser utilitzada en els documents escrits al segle ix, i alsegle xv se la podia considerar ja com una llengua plenament establerta, amb una literatura bastant rica.
Arribant a lapenínsula Ibèrica el218 aC, els romans portaren amb ells el llatí vulgar, del qual descendixen totes lesllengües romàniques. A finals delsegle i aC, els pobles que vivien al sud de laLusitània preromana, elsconis i elsceltes, comencen un procés de romanització. Les llengües preibèriques són substituïdes pel llatí.Estrabó, un geògraf de l'antiga Grècia, comenta en un dels seus llibres de la seua obraGeographia que elsturdetans adoptaren els costums romans, i que ja no utilitzaven la seua pròpia llengua, i és aquest el poble més romanitzat de l'època en la península. La llengua es difongué amb l'arribada dels soldats, colons i mercaders, vinguts de diverses províncies i colònies romanes.
Quan l'imperi entrà en col·lapse a partir de principis del segle v, la península Ibèrica fou envaïda pels bàrbars (sueus,vàndals,alans,visigots, etc.). Coneguts pels romans com abàrbars, van rebre la terra com afoederati. Els bàrbars (principalment la sueus i visigots) absorbiren a gran escala la cultura i l'idioma de la península, fins que van tancar les escoles i l'administració romana. A l'edat mitjana les comunitats es van aïllar, elllatí popular va començar a evolucionar en diferents formes, trencant-se així la uniformitat de la península, donant lloc a la formació de diferents romanços. Des de711, amb la invasió islàmica de la península, l'àrab es va convertir en la llengua de l'administració de les zones conquerides. Tanmateix, la població va continuar utilitzant les seues parles romàniques, elmossàrab a les zones sota dominimusulmà, de manera que quan els musulmans van ser expulsats, la influència exercida en esta llengua va ser relativament petita. El seu principal efecte és ellèxic, amb la introducció d'alguns milers de paraules mitjançant la llengua mossàrab lusitana.
Els registres més antics que van sobreviure de la llengua portuguesa són documents administratius del segle ix, encara amb moltes frases intercalades enllatí. Avui en dia, esta fase és coneguda com la protoportuguesa (parlada en el període comprès entre els segles IX i XII). Portugal va esdevenir independent el1143 amb el reiAfonso Henriques. L'idioma parlat en el moment, el portuguès antic (avantpassat comú algallec i portugués moderns, delsegle xii alsegle xiv), va començar a ser utilitzat més en general, després d'haver guanyat popularitat a lapenínsula Ibèrica cristianitzada, com una llengua de poesia. El1290, el rei Dinís va crear la primera universitat aLisboa (l'Estudi General) i va decretar que el portuguès, fins ara només conegut com allengua vulgar, passara a ser conegut com allengua portuguesa i a ser utilitzat oficialment.
Banderes dels principals països de llengua portuguesa
En el segon període del portuguès arcaic, entre el XIV i XVI amb els descobriments portuguesos, el portuguès es va estendre a moltes parts d'Àsia, Àfrica i Amèrica. Hui en dia, la majoria dels parlants del portuguès es troben alBrasil, aSud-amèrica. Al segle xvi, es convertix en la llengua franca d'Àsia iÀfrica, utilitzada no sols per l'administració colonial i els comerciants, sinó també per a la comunicació entre els responsables locals i els europeus de totes les nacionalitats. La irradiació de la llengua va ser ajudada pels matrimonis mixtos entre els portuguesos i la població local i la seua associació amb els esforços dels missioners catòlics feu que la llengua portuguesa s'anomenaracristiana en molts llocs d'Àsia. El diccionari japonès-portuguès de1603 va ser un producte de l'activitat missionera jesuïta alJapó. La llengua va continuar gaudint de popularitat al sud-oest asiàtic fins al segle xix.
Algunes comunitats cristianes portugueses conservaren la llengua a l'Índia,Sri Lanka,Malàisia iIndonèsia, fins i tot després d'haver-se desvinculat de la metròpoli portuguesa. La llengua portuguesa parlada per estes comunitats va començar a canviar i, en moltes, van nàixer criolls de base portuguesa, alguns dels quals encara persistixen, després de segles d'aïllament. També es poden trobar un bon nombre de paraules d'origen portuguès en eltetum. I paraules d'origen portuguès van entrar en el lèxic d'altres llengües com eljaponès, elsuahili, l'indonesi imalai.
La fi del portugués arcaic està marcat per la publicació delCancioneiro Geral de Garcia de Resende el 1516. El període de portuguès modern (delsegle xvi fins al present) va tindre un augment en el nombre de paraules delllatí clàssic i delgrec, introduïdes al portugués durant elRenaixement, que augmentaren la riquesa lèxica de la llengua.
El març de 1994, es va fundar elBosque de Portugal, al sud de la ciutat brasilera de Curitiba, el parc acull elMemorial da Língua Portuguesa, que fa honor als immigrants portuguesos i als països que adoptaren l'idioma portuguès; inicialment, van ser set països que van estar representats en pilars, però amb la independència deTimor oriental, est també va ser honrat amb un pilar construït el 2007. El març de 2006, es va fundar a Sao Paulo el Museu de la Llengua Portuguesa; aquesta ciutat és la que té un més gran nombre d'habitants de parla portuguesa. El museu va patir un important incendi el 21 de desembre de 2015.[10]
Distribució del portuguès. Blau fosc: llengua materna. Blau: llengua oficial i administrativa. Blau clar: llengua cultural o secundària.
La llengua portuguesa és una llengua rica en dialectes, cadascun amb la seua particularitat, molts d'aquests amb una marcada diferència en comparació amb el lèxic estàndard del Brasil o Portugal.[11][12][13] La major part de les diferències entre aquests resideix en la pronunciació d'algunes vocals i molts tenen una marcada diferència lexical en relació amb el portugués estàndard, però estes diferències no perjudiquen massa la intel·ligibilitat entre els parlars dels diversos dialectes. Els primers estudis sobre els dialectes del portugués europeu començaren a ser registrats perLeite de Vasconcelos a principis del segle xx.[14][15]
El portugués europeu estàndard (basat en l'extremeny) es modificà més que les altres varietats. Tots els aspectes i sons de tots els dialectes peninsulars es poden trobar en algun dialecte brasiler, el portugués africà, en especial el portugués santomès, té moltes semblances amb el portugués del Brasil. Al mateix temps, els dialectes del sud de Portugal presenten moltes semblances amb el parlar brasiler, especialment, l'ús intensiu del gerundi (falando, escrevendo, etc.). A lapenínsula Ibèrica, els dialectes més septentrionals (alt minyot i tramontà) presenten moltes més semblances amb elgallec.[16]
Entre elportuguès brasiler i el portugués europeu hi ha diferències de vocabulari, pronunciació i sintaxi, especialment en les varietats populars. El dialecte de Piauí, al nord-est delBrasil, és el dialecte més proper al portugués europeu de tots els del Brasil. D'altres molt semblants són els de Belém iRio de Janeiro. Hi ha certa semblança quant a la pronúncia, la sintaxi i la simplificació gramatical entre parlants vernacles del portugués brasiler i vernacles del portugués angoleny. Però no hi ha cap diferència entre l'estàndard europeu i elportuguès d'Angola. El portugués de Coïmbra és considerat el dialecte més estandarditzat.
Algunes de les diferències entre els dialectes no ho són com a tals. A Brasil, el mot més usual per a catifa éstapete, mentre que a Portugal es diualcatifa. Tanmateix, en molts dels dialectes de Portugal es diutapete i en altres tants del Brasil s'utilitza el termealcatifa. Açò es pot aplicar a moltes de les diferències aparents, excepte a les noves paraules, tals comônibus al Brasil, que es diuautocarro a Portugal. Una conversa entre un angoleny, un brasiler i un portugués d'àrees rurals pot fluir sense dificultat. El dialecte portugués més exòtic és el vernacle deSão Tomé i Príncipe, a causa de la convivència amb el portugués crioll, però així i tot no hi ha problemes de comprensió amb parlants d'altres països.
Hi ha poca precisió en la divisió dialectal brasilera. Alguns dialectes s'han estudiat, classificat i han estat reconeguts per lingüistes, com Amadeu Amaral per al cas del caipira. No obstant això, hi ha pocs estudis sobre la major part dels altres dialectes i, en l'actualitat, s'accepta la classificació proposada pel filòlegAntenor Nascentes, un dels més importants filòlegs brasilers i un dels fundadors de l'Academia Brasileira de Filologia, i d'altres.
1. Caipira -interior de l'estat de São Paulo, nord del Paranà, sud de Minas Gerais, sud de Goiàs i est del Mato Grosso meridional
2. Maranhense, Piauiense (Meio Nortista) -Maranhão i Piauí
10. Sertanejo -estats de Goiàs i Mato Grosso. S'assembla als dialectes mineiro i caipira.
11. Sulista -estats de Paranà i Santa Catarina. Est dialecte sofreix prou variacions de pronunciació segons l'àrea geogràfica, i és influenciat per la pronúncia deSão Paulo al nord del Paraná i de Rio Grande do Sul, a l'oest del Paranà i en algunes regions de Santa Catarina. Hi ha una petita influència alemanya en les àrees de colonització alemanya.
Tot i que n'hi havia hagut d'anteriors, el darrer acord per a la creació d'una ortografia única consensuada per a tots els estats on el portuguès és la llengua oficial és de 1990. El signaren Portugal (1991), el Brasil (1995), Cabo Verde (1998) i São Tomé i Príncipe (2006). Tanmateix, la implementació de l'acord ha estat més lenta: a Portugal s'aprovà el maig de 2008 i es deixà un termini de sis anys per implementar-lo. S'utilitza en el sistema educatiu i en els documents oficials des de 2012. Al Brasil, se'n signà la legislació corresponent el 2009, però s'ha ampliat fins a 2015 el termini dins del qual les dues ortografies poden conviure.
El portuguès té una de les més riques fonologies de les llengües romàniques, amb vocals orals i nasals, diftongs nasals i diftongs nasals dobles. Hi ha vocals semitancades / e /, / o / i vocals semiobertes / ɛ /, / ɔ /.
La major part del vocabulari del portuguès (80%) prové delllatí, com passa en les altres llengües romàniques. Hi ha préstecs de l'àrab, de llengües germàniques i substrat cèltic fruit del contacte medieval i preromà amb aquests pobles, però la més gran part de manlleus provenen de l'època moderna: de l'espanyol, idioma veí; de les llengües ameríndies a causa de la colonització del Brasil i, finalment, del francès i de l'anglès pel seu estatus delingua franca durant segles. Mots d'altres orígens són merament testimonials.
En contrapartida, el portuguès ha prestat paraules a diversos idiomes, entre els quals destaquen llengües del Pacífic com a resultat del passat colonial, sense comptar les llengües criolles derivades del portuguès, amb una gran presència de lèxic d'aquesta llengua, situació que es produeix especialment a l'Àfrica.
↑Gordon, Raymond G., Jr. «Portuguese». Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition, 2005. [Consulta: 15 octubre 2008]. «População total de todos os países: 177.457.180»
↑«Portuguese Language». MicrosoftEncarta Online Encyclopedia, 2008. Arxivat de l'original el 2009-02-21. [Consulta: 15 octubre 2008]. «cerca de 221 milhões de falantes»
↑José Leite de Vasconcelos. «Dialectologia.» (en português). Opúsculos. Arxivat de l'original el 2007-10-11. [Consulta: 14 gener 2011].
↑José Leite de Vasconcelos. «Dialectologia (Parte II)» (en português). Opúsculos. Volume VI. Arxivat de l'original el 2007-10-11. [Consulta: 14 gener 2011].
↑José Leite de Vasconcelos. «Dialecto transmontano (Parte I)» (en português). Opúsculos. Volume VI. Arxivat de l'original el 2014-02-18. [Consulta: 23 desembre 2009].
↑Cruz-Ferreira, Madalena (1995). "European Portuguese",Journal of the International Phonetic Association25 (2): p.91
↑Barbosa, Plínio A. & Eleonora C. Albano (2004), "Brazilian Portuguese",Journal of the International Phonetic Association34 (2): 227-232
