Porridge (també ditporage,parritch, etc.)[1] és el nomanglès per a unesfarinetes fetes bullintcivada (en flocs, farina o trossejada) o uns altres cereals amb aigua, llet, o totes dues coses. El resultat és una pasta consistent on podem afegir llavors, fruits secs o trossos de fruita. Sovint es cuina o se serveix amb aromes afegits com sucre, mel, fruita o xarop per fer un cereal dolç, o es pot barrejar amb espècies, carn, o verdures per fer un plat salat. Normalment se serveix calent en un bol, depenent de la seva consistència. Es pot fer servir uns altres cereals o lleguminoses, però llavors té uns altres noms, compolenta ogofio.
El porridge de civada isèmola és la varietat més populars en molts països. A més de la civada hi pot haverarròs,blat,ordi,dacsa, o lleguminoses com elpèsol porpra (Pisum sativum var. arvense). Elgruel és semblant al porridge, però és més aviat una beguda, que era molt habitual a l'era victoriana del segle xix.
Un plat porridge decivada té molts nutrients com hidrats de carboni complexos, és molt ric en fibra soluble, àcids grassos omega-6, vitamines grup B i E i, finalment, és ric en magnesi, zinc, potassi, calci i ferro.[2]
Els beneficis nutricionals de les farinetes s'estenen al rendiment atlètic. Els hidrats de carboni complexos de la civada proporcionen un flux constant d'energia, reduint el risc de fatiga durant l'activitat física prolongada.[3] Un aliment amb un índex glucèmic baix, com la civada, ofereix energia sostinguda, convertint-lo en un àpat ideal abans de l'entrenament.[4]
El contingut de fibra de lacivada també contribueix a la salut intestinal, ja que afavoreix un microbioma intestinal saludable, crucial per a l'absorció de nutrients i la salut digestiva general. La investigació suggereix que unmicrobioma ben equilibrat pot millorar el rendiment atlètic en general, tot i que es necessiten més estudis en aquest àmbit.[5]
A més, la civada conté antioxidants, incloent les avenantramides, que han demostrat reduir la inflamació en el cos. Aquests compostos poden millorar la recuperació i ajudar a prevenir lesions induïdes per l'exercici.[6][7]
Tant per a atletes com per a no atletes, les farinetes poden ser una eina valuosa per al control del pes. El seu alt contingut en fibra promou la sacietat, ajudant a reduir la ingesta total de calories sense sacrificar nutrients essencials.[8]
Històricament, el porridge, o lesfarinetes de la cuina catalana i occitana, eren un aliment bàsic a Europa, Àfrica i Àsia, és a dir, comú a totes les societats agrícoles que practiquen el cultiu de cereals a partir del períodeneolític.[9] Des de l'antiguitat es feien de civada, ordi, blat, guixes, faves seques…. Els ibers ja en menjaven, així com els grecs i romans (puls). A l'antiga Grècia es preparaven farinetes amb farina obtinguda delleguminoses i d'ordi però fou l'Imperi Romà qui va popularitzar elpullmentum entre leslegions romanes usant farina del blat i de la seva espècie precursora, lapolenta. De fet, de la denominació llatinafar ofarris deriva la paraula farina i d'aquí, farinetes.Aquest aliment, era molt econòmic i energèticament rendible perquè ofereix una gran aportació calòrica i és ric envitamines del tipus B.
El porridge ha estat tradicionalment associat a Escòcia, possiblement perquè la civada es pot cultivar amb èxit ensòls marginals.[10] i, per extensió, el porridge era un aliment tradicional del nord d'Europa[11] i de Rússia. El cereal més comú per fer-ne era l'ordi, però se'n feien amb altres grans i pèsols grocs, depenent de les condicions locals, és a dir, del que tenien a mà, amb carns, cultius d'arrels, verdures i herbes afegides per a donar gust.
El porridge es podia cuinar en unbullidor metàl·lic o escalfar-se en un recipient de terrissa. Existeixen en moltes cultures: Espanya (gachas), Portugal, Astúries (farines, farrapes), Itàlia (polenta), Romania (mamaliga), Occitània (milhàs i altres noms) i en general tota la Mediterrània. Plats similars, antics i tradicionals són el farro o la polenta típics de Catalunya, Occitània o Itàlia. Després de la introducció, des d'Amèrica, del blat de moro i el seu cultiu, es preparaven amb aquesta farina, encara que el seu consum en excés i sense mesures higièniques adequades produïapel·lagra ianèmia en diferents graus, a més d'altres patologies segregades pels fongs paràsits del blat de moro.
També en donaven per esmorzar als reclusos en el sistema penitenciari britànic durant el segle XIX i principis del segle XX, i d'aquesta manera l'expressió del slang "doing porridge" volia dir en argot estar a la presó.[12][13]
Alspaïsos catalans, històricament, la farina que s'obtenia en moldre els grans es torrava i barrejava amb líquid fins a obtenir una mena de farinetes. Si es volia dolça es barrejava amb llet i sucre, aromatitzant-la amb pell de taronja o llimona, canyella o vainilla; per elaborar-la salada es barrejava amb aigua o brou preparat amb greix de porc del perol fregit de la matança.[14] Després de laGuerra Civil espanyola, les farinetes, fetes de farina de blat o de blat de moro, foren un plat bàsic de la mainada de les classes populars, es menjaven per a esmorzar i per a sopar. Les farinetes es cuinaven amb farina, aigua, un pessic de sal i un raig escadusser d’oli; aportaven nutrients de digestió lenta que solien enganyar la gana.[15]
Actualment, el porridge es menja, sobretot, per esmorzar, sovint s'hi afegeix sal, mantega, sucre, llet, o nata. AlCarib anglòfon s'hi afegeix canyella, nou moscada, sucre sense refinar, i essència d'ametlles. Alguns fabricants de cereals per esmorzar comScott's Porage Oats, venen porridge ja fet. El porridge és una de les maneres més fàcils de pair elscereals o lleguminoses, i a moltes cultures es fa servir per a la recuperació dels malalts. També en mengen els esportistes.
