Elpolo és unesport de pilota en què dos equips amb quatre jugadors cada un, muntats acavall, intenten portar una petita pilota de fusta cap a la porteria rival, formada per dos pals de vímet, per mitjà d'una maça. L'objectiu consisteix a marcar la major quantitat de gols. L'esport tradicional del polo es juga en un camp d'herba de 270 per 150 metres. És un esport antic, la seva pràctica es remunta a fa més de dos mil anys i l'origen probable es troba a l'Àsia central. Actualment els partits tenen una durada aproximada de dues hores, i es divideix en sis o vuit períodes o temps anomenatschukkers.
El club de Hurlingham, situat a Londres, promulga el primer reglament. La Federació Internacional de Polo (FIP), fundada en1983 amb seu aBeverley Hills, Califòrnia, organitza la Copa del món. El polo va aparèixer en elprograma olímpic en1900,1908,1920,1924 i1936.[1]
Encara que es desconeixen els orígens exactes del joc, molt probablement va començar com un simple joc jugat pernòmades iranians muntats a l'Àsia central,[2][3] amb la forma actual originària de l'Iran (Pèrsia) i estenent-se per l'est i l'oest. Amb el temps, el polo es va convertir en l'esport nacional persa, jugat àmpliament per la noblesa. Les dones jugaven tan bé com els homes.[4] Durant el període de l'Imperi Part (247 aC al 224 dC), l'esport va tenir un gran mecenatge sota els reis i els nobles. Segons l'Oxford Dictionary of Late Antiquity, el polo (conegut comčowgān enpersa mitjà, és a dir,chovgan), va ser un joc de pilota persa i un passatemps important a la cort de l'Imperi Sassànida (224-651).[5] També va formar part de l'educació reial per a la classe dominant sassànida.[5] L'emperadorShapur II va aprendre a jugar a polo quan tenia set anys, el 316 dC. Conegut com achowgan, encara es juga a la regió avui en dia.
Vàlid per a l'entrenament de cavalleria, el joc es va jugar des deConstantinoble, on l'emperadorTeodosi II va construir un terreny de polo a principis delsegle V, fins alJapó, a l'edat mitjana. El joc també es va estendre al sud fins aAràbia, l'Índia i elTibet.
El Bagdad de l'epòca Abbàssida tenia un gran camp de polo fora de les seves muralles i una de les portes de principis del segle xiii de la ciutat, el Bab al Halba, va rebre el nom d'aquests terrenys de polo propers. El joc va continuar sent recolzat pels governantsmongols de Pèrsia al segle xiii, així com sota la dinastiasafàvida. Al segle xvii la plaça Naqsh-i Jahan d'Esfahan va ser construït com un camp de polo pel reiAbbas I. El joc també va ser exportat al veíImperi Romà d'Orient en una data primerenca. Untzykanisterion (estadi per jugar atzykanion, el nom romà d'Orient del polo) va ser construït per l'emperadorTeodosi II (r. 408-450) dins delGran Palau de Constantinoble.[6] L'emperadorBasili I (r. 867-886) va destacar-hi. L'emperadorAlexandre (r. 912–913) va morir esgotat mentre hi jugava iJoan I de Trebisonda (r. 1235–1238) va morir d'una lesió mortal durant un partit.[7]
El joc es va estendre pel sud d'Àsia, amb una forta presència a les zones del nord-oest de l'actualPakistan des d'almenys els segles XV-XVI.[9] Es diu que el nom depolo deriva de la paraulabalti "pulu", que significa bola.[10]Qutb-ad-Din Àybak, sultà de Delhi de 1206 a 1210, va patir una mort accidental durant un partit de polo. Probablement el polo va viatjar seguint laRuta de la Seda fins a laXina, on era popular aChang'an, capital de ladinastia Tang,i on també era practicat per dones, que portaven vestit masculí.[11] Segons l'Oxford Dictionary of Late Antiquity, la popularitat del polo a Chang'an es va veure reforçada per la presència de la cort sassànida a l'exili.[5]
Una primitiva variació del polo, coneguda com abuzkashi okokpar, encara es juga en algunes zones d'Àsia.[12]
El joc modern de polo prové deManipur,Índia, on el joc es coneixia com a "sagol kangjei" o "pulu".[13][14] Va ser la forma anglicitzada de l'última, referida a la bola de fusta que es feia servir, que va ser adoptada per l'esport en la seva lenta propagació cap a l'oest. El primer club de polo es va establir a la ciutat deSilchar, aAssam, el 1833.
Els orígens del joc a Manipur es remunten als primers precursors deSagol Kangjei.[15] Aquesta era una de les tres formes d'hoquei a Manipur, les altres eren l' hoquei herba (anomenatkhong kangjei) i la lluita lliure-hoquei (anomenadamukna kangjei). Rituals locals, com ara els relacionats amb l'Ibudhou Marjing, el déu poni alat del polo i els episodis rituals de creació del festivalLai Haraoba, que representaven la vida del seu fill,Khoriphaba, el déu dels esports de polo, poden indicar un origen anterior als registres històrics de Manipur. El joc regular d'aquest joc va començar el 1605 durant el regnat del rei Khagemba. Tanmateix, va ser elprimer emperador mogol,Baber, qui va popularitzar l'esport a l'Índia i, finalment, va influir significativament a Anglaterra.
A Manipur, el polo es juga tradicionalment amb set jugadors per banda. Els jugadors munten un poni Manipuri, que fa menys de 132 cm. No hi ha pals a la porteria, i un jugador marca simplement colpejant la pilota per qualsevol extrem del camp. Els jugadors colpegen la pilota amb el costat llarg del cap del mall, no amb el final.[16] No es permet als jugadors agafar la pilota, tot i que sí se'ls permet bloquejar-la amb qualsevol part del cos, excepte amb la mà oberta.[17] Els pals són de canya i les boles d'arrels de bambú. Els jugadors es protegien les cames fixant escuts de cuir a les selles de muntar.[18]
El club de polo més antic és elCachar Club, fundat el 1859 a Silchar.[19][20] El 1862 es fundà el club de polo més antic que encara existeix, elCalcutta Polo Club, creat per dos soldats britànics, Sherer i el capità Robert Stewart.[21] Més tard van difondre el joc als seus companys a Anglaterra. Als britànics se'ls atribueix la difusió del polo a tot el món a finals del segle xix i principis del segle xx en ple apogeu del seuimperi. Els oficials militars van importar el joc a la Gran Bretanya durant la dècada de 1860 i d'aquí el van estendre per l'Europa occidental. L'òrgan que regeix l'esport al Regne Unit és laHurlingham Polo Association, que va elaborar el primer conjunt de regles britàniques el 1874, moltes de les quals encara existeixen.
Els immigrants britànics ala Pampa argentina van començar a practicar polo durant el seu temps lliure. Entre ells, hi havia David Shennan, a qui se li atribueix haver organitzat el primer partit de polo formal del país el 1875 a l'Estancia El Negrete, a laprovíncia de Buenos Aires. L'esport es va estendre ràpidament entre els hàbilsgautxos i ràpidament es van obrir diversos clubs per tot el país.
Paral·lelament, el maig de 1876 es van organitzar els primers partits de polo als Estats Units.[22]
Les muntures utilitzades s'anomenen 'ponis de polo',[24] encara que el termeponi és purament tradicional, ja que la muntura és en realitat un cavall de mida completa. Fan de 147 a 163 cm d'atura fins a la creu i pesen entre 410 i 500 kg.[25] El poni de polo és seleccionat acuradament per aconseguir puntes de velocitat, resistència, agilitat i maniobrabilitat. El temperament és crític; el cavall ha de romandre receptiu sota pressió i no excitar-se o ser difícil de controlar. Molts són pura sang o creuaments de pura sang.[26][27][28] Estan entrenats per ser dirigits amb una mà a les regnes i per respondre als senyals de la cama i el pes delgenet per avançar, girar i aturar-se.[29]
L'entrenament d'un poni de polo generalment comença als tres anys i dura de sis mesos a dos anys. La majoria dels cavalls arriben a la maduresa física completa al voltant dels cinc anys, i els ponis estan en el seu punt màxim físic entre els sis i set anys. Si no tenen cap accident aquests ponis poden jugar fins als 18 o 20 anys. Cada jugador ha de tenir més d'un cavall, per permetre que les muntures cansades siguin substituïdes per d'altres.
Cada equip consta de quatre jugadors muntats, que poden ser equips mixts d'homes i dones.
Cada lloc assignat a un jugador té certes responsabilitats:
Elnúmero u és la posició més ofensiva al camp. Generalment cobreix el número quatre de l'equip contrari
Elnúmero dos té un paper important en la part ofensiva, ja sigui corrent i anotant o passant al número u i entrant darrere d'ells. Defensivament, cobrirà el número tres de l'equip contrari, generalment el millor jugador de l'altre equip. Donada la dificultat d'aquesta posició, no és estrany que el millor jugador de l'equip jugui al número dos sempre que hi hagi un altre jugador fort que pugui jugar al tres.
Elnúmero tres és el líder tàctic i ha de ser un llançador poderós per passar les boles al número dos i al número u, a més de mantenir una defensa sòlida. El millor jugador de l'equip sol ser el jugador número tres, que sol tenir el handicap més alt.
Elnúmero quatre és el principal jugador de la defensa. Pot moure's per qualsevol part del camp, però generalment intenten evitar la puntuació. Com més bé defensi més possibilitats de fer jugades ofensives tindrà el jugador número tres, ja que sap que estarà cobert si perd la bola.
El polo ha de jugar-se amb la mà dreta per evitar col·lisions frontals.[30]
↑Laffaye, Horace A..The Evolution of Polo. McFarland, 19 gener 2010, p. 5–6. «It can be safely assumed that it [polo] began as a simple folk game played by the nomadic tribes in central Asia. Westward and eastward expansion followed, to Byzantium and China, most likely along the trail of the Silk Road.»
↑Hong, Fan; Mangan.Evolution of Sport in Asian Society: Past and Present. Routledge, 18 novembre 2005, p. 309–311. «In all probability polo developed from rough equestrian games played by the mounted nomadic peoples of Central Asia, both Iranian and Turkic.»
↑Michaelson, Carol,Gilded Dragons, pp. 72–73, 1999, British Museum Press,ISBN 0714114898; Medley, Margaret,T'ang Pottery and Porcelain, pp. 49–50, 1981, Faber & Faber,ISBN 0571109578
↑Hong, Fan; Mangan, J. A..Evolution of Sport in Asian Society: Past and Present. Routledge, 18 novembre 2009, p. 309.
↑del Carril, Justo. «The equipment». A:Essential Tips Polo, novembre 2013, p. 13.ISBN 978-987-02-7039-3.
↑«Còpia arxivada». Federation of International Polo. Arxivat de l'original el 18 d'agost 2018. [Consulta: 29 març 2021].
↑Sports and Games of the 18th and 19th Centuries, Robert Crego, p. 26. Published 2003. Greenwood Press. Sports & Recreation. 296 pages.ISBN 0-313-31610-4
