Elgall (Gallus gallus domesticus) és unocelldomèstic; la femella s'anomenagallina; els mascles capats,capons, i els galls joves, especialmentels destinats al consum,pollastres.[2] Probablement deriva delgall de Bankiva, que és considerada l'espècie salvatge que originà l'actual gall domèstic.[3] És un delsanimals domèstics més comuns i estesos, amb més de 24.000 milions d'exemplars al món en data de2003.[4]Els galls són l'espècie d'ocell més nombrosa del món.
Les proves recents demostren que la domesticació del gall ja havia començat fa més de 10.000 anys alVietnam;[5]fins aquest descobriment, el saber convencional deia que el gall havia estat domesticat a l'Índia.[5] Des de l'Índia, el gall domèstic arribà aPèrsia. Del regne persianitzat deLídia a l'oest de l'Àsia Menor, els galls domèstics foren importats aGrècia, possiblement no abans del segle v aC.[6] S'han conegut galls a Egipte des de temps de laXVIII Dinastia. Segons les cròniques deTuthmosis III, «l'ocell que pon ous cada dia» arribà a Egipte com un tribut de la terra entre Síria i Shinar, és a dir,Babilònia.[7]
Els galls són consideratsomnívors; en estat lliure graten el terra constantment buscantllavors,insectes o animals més grossos, com algunsrèptils oratolins joves.
El gall és un ocell decorral criat per la sevacarn (i pels seusous en el cas de lafemella, lagallina). La gallina es distingeix delmascle perquè és més petita de mida, té lacresta més curta i no téesperons. Es poden classificar les diferentsraces de gallines en espècies salvatges i espècies domèstiques. Té unaesperança de vida d'entre cinc i deu anys.
El gall està caracteritzat pel fet de presentar una cresta carnosa en tota la línia central de la part superior del cap i carúncules facials molt més desenvolupades que els faisans. És de cos gros, d'ales curtes i arrodonides gairebé inútils per al vol, de bec fort, de tarsos esperonats, deplomatge de coloració variable, segons les races, i de cua mitjanament llarga i arquejada cap enrere.[3]
Els galls i les gallines mostren un evidentdimorfisme sexual,[8] podent distingir ambdós a primera vista. Els mascles són més grossos, mesurant al voltant dels 50 cm i arriba a pesar fins a 1,5 quilograms. Posseeixen una gran cresta vermellosa al cap, la qual fan servir com a símbol de dominància. Es diu que els exemplars de gall vermell salvatges tenen colors més brillants que els seus parents domèstics. El dors és cobert per una capa de plomes daurades des del coll fins a l'esquena. La cua està composta per plomes fosques grans i arquejades que brillen de color blau, porpra o verda sota la llum. A banda i banda del seu cap apareixen dues taques blanques, que el distingeixen d'altres espècies properes, a més de les potes grisenques.
Les gallines són més petites. No solen fer més de 50 cm i amb prou feines arriben a un quilogram de pes.[9] Posseeixen una coloració menys atractiva, destinada a proporcionar protecció i amagatall en el seu hàbitat. Els seus apèndixs carnosos del cap són també molt menys prominents. Així, tant la cresta com la cua són més petites, i també els manca esperons.[10]
A l'època de muda (de juny a octubre) els mascles adquireixen un plomatge compost per plomes llargues i negres cap a la meitat del dors, i la resta del cos cobert de plomes ataronjades. En les femelles no és apreciable cap canvi, encara que igualment muden de plomes. En els exemplars domèstics les característiques físiques dependran de la raça i les característiques d'aquesta.
Hi ha estudis recents que posen de manifest gens latents en el gall domèstic per a la producció de dents en les mandíbules. Aquests estudis demostren que les aus, en general, descendeixen de dinosaures teròpodes. També pel mateix motiu es va descobrir que alguns pollastres abans de néixer tenen una cua més llarga, que després s'escurça al cap de poc de néixer.[11]
Són aus naturalment gregàries, que han perdut la facultat del vol degut a la selecció artificial de l'ésser humà.[12] El gall vermell salvatge només vola cap a un lloc més elevat per a posar-se fora de perill o per fugir de possibles depredadors. Els galls domèstics poden arribar a ser territorials i violents en algunes races, encara que normalment són bons animals, fàcils de domesticar mitjançant alimentació a mà.
Posseeixen un sistema social característic amb un ordre jeràrquic que es comença a desenvolupar a la primera setmana de vida, i que a les set setmanes ja està completament establert. Hi ha un mascle dominant, que domina sobre tots els altres, i un mascle sotmès a tots. Les gallines tenen un ordre jeràrquic independent i no entren en la dominància dels mascles.
L'acció física de dominància consisteix en l'elevació de la cua i el cap. La submissió es mostra de forma oposada, baixant el cap i la cua, ajupir i inclinant el cap cap a un costat. Les gallines se senten fora de perill sota la dominància d'un gall, i només es defensaran per la força si es troben allunyades del gall dominant. Si mor el gall dominant, el següent en l'ordre jeràrquic pren el càrrec immediatament.
El gall produeix un tipus de cant, descrit mitjançant l'onomatopeiaquiquiriquic,[13] sempre que no estigui castrat, és a dir, que sigui uncapó. El gall canta durant tot el dia, si bé concentra els seus cants en certs períodes del dia, com són l'alba, al migdia, la mitja tarda, ja meitat de la nit, entre les tres i les cinc del matí.[14] Aquests cants i els esporàdics que se solen donar al llarg del dia, fora dels períodes descrits, serveixen com a desafiament territorial a altres galls, per atreure les femelles properes i com a senyal d'avís en general. També poden ser deguts a algun aldarull al seu voltant.
El gall emet a més d'altres sons, aquesta vegada semblants als que emet la gallina, anomenatsescataineig. L'onomatopeia utilitzada per descriure'ls éscloc-cloc. Aquest so l'emet sobretot quan es proposa fecundar alguna femella, o quan ha trobat menjar, per cridar la resta de la seva família, una crida a la qual acudeixen tots els altres a una gran velocitat. Aquest so és més tranquil i familiar. És important destacar que aquest comportament és molt més usual en ocells rurals, és a dir, lliures, si bé el cant l'emeten sempre.[15]
L'estació de reproducció comença a la primavera i es prolonga fins a l'estiu, amb la intenció que els pollets neixin sota la calor estiuenca. Els galls anuncien la seva presència amb el seu cant característic a l'alba. Aquest cant serveix tant per atreure les femelles com per alertar altres mascles de la presència d'un competidor. També el pot ocasionar algun aldarull al seu voltant.
Les gallines arriben a la maduresa sexual cap a les 20setmanes (depèn de la raça). Llavors comencen a pondre ous i, quan en tenen uns quants, es poden allocar; és a dir, es tornen lloques i estan molt de temps covant els ous. Només els deixen per beure i menjar una mica. Al cap de 21 dies neixen els pollets.
Les gallines ponen un ou aldia durant diversos dies (entre 8 i 10), en el qual es desenvolupa l'embrió,[16] i elsincuben fins que neixen els pollets, donant-loscalor i canviant-los de posició. Es coneix com alloca ocloca la gallina que deixa de pondre ous i es limita a covar-los i protegir-los.
L'embrió es nodreix del rovell, que hi penetra per mitjà delmelic. A la fi del primer dia elsistema circulatori ja serà operatiu dins de l'ou, i elcap començarà a prendre forma. Al cap del cinquè dia es formen elsòrgans sexuals, al tretzè es comença a calcificar l'esquelet usant elcalci de la closca de l'ou, i al cap de 21 dies el pollet està completament desenvolupat per començar a trencar la closca. Per fer-ho hi poden estar de 10 a 20 hores. La gallina escataina quan sent piular els pollets, per animar-los a eixir de la closca.
Incubadora d'ous
Com que la desclosa dels ous no es produeix al mateix temps, la mare continua covant durant dos dies després del naixement del primer. Els pollets esgoten els nutrients del rovell, que han absorbit abans de néixer. Entre 2 i 4 setmanes després de néixer, els pollets ja tenenplomes, i al cap de 8 setmanes ja tenen el plomatge d'adult. Al cap de 12 setmanes són expulsats del grup per les mares perquè formin el seu propi grup o s'ajuntin a un altre. Quan tenen 5 mesos arriben a la maduresa sexual. Normalment els mascles són els que l'assoleixen abans.[17]
Els ous de gallina poden ser incubats de manera artificial amb resultats satisfactoris.[18] Pràcticament tots els pollets sortiran de la closca en aproximadament 21 dies en condicions apropiades detemperatura (37°C) ihumitat relativa (55%, elevat fins al 70% en els tres últims dies per estovar la closca).
Moltes incubadores artificials de mida industrial poden incubar milers d'ous al mateix temps, incloent-hi rotacions totalment automatitzades per als ous.
Pollastrerostit.Elsous tenen colors diferents segons la raça a la que pertanyen i a la gallina que els ha post. El color pot variar entre un blanc lluent i un color marró, passant pel blau, el verd i el lila.
El gall domèstic descendeix principalment delgall de Bankiva (Gallus gallus) i se'lclassifica científicament dins de la mateixa espècie.[19] Per consegüent, a vegades els galls domèstics poden conviure i criar amb poblacions de galls de Bankiva.[19] Anàlisisgenètiques recents han revelat que com a mínim elgen quecodifica la pell groga va ser incorporat als galls domèstics a través de lahibridació amb elgall gris (G. sonneratii).[20] Alguns científics creuen que els galls només han estat domesticats una vegada, a la regió que avui en dia ésTailàndia. Les diferents races actuals haurien sorgit posteriorment com a resultat de petits canvis.[21] Altres científics creuen que els entrecreuaments intensos que s'han produït en el passat donen múltiples orígens al gall, tots a les jungles del sud i el sud-est asiàtic.[22]
Els investigadors han trobatossos de gall en quantitats inusuals i a l'exterior del seu àmbit de distribució a lajungla, cosa que suggereix que elshumans n'hi criaven. S'han trobat ossos de galls domèstics d'aproximadament el 6000-4000 aC a Yangshao i Peiligan (a laXina), un període en què elclima de l'Holocè no era naturalment apropiat per les espècies delgènereGallus.[23] No existeixen dadesarqueològiques sobre Tailàndia i elsud-est asiàtic.
Se'n troben indicis posteriors envers el 3000-2000 aC aHarappa iMohenjo-Daro (Pakistan)[24] i (segons investigadors delingüística) a les poblacionsaustronèsies que es desplaçaven a través del sud-est asiàtic iOceania. Una via septentrional va dur els galls a laconca del Tarim al que avui en dia és l'Iran. El gall va arribar aEuropa (Romania,Turquia,Grècia iUcraïna) envers el 3000 aC, i laVall de l'Indus envers el 2500 aC.[25] El gall va arribar a l'Europa Occidental molt més tard, envers elI mil·lenni aC. Elsfenicis van dur els galls arreu de les costes delMediterrani fins aIbèria. La cria de galls va augmentar durant l'època romana però va disminuir durant l'edat mitjana.[25] A l'Orient Pròxim, els primers indicis de galls es remunten fins a una mica abans de l'any 2000 aC, aSíria, i només es van estendre cap al sud durant el I mil·lenni aC. El gall va ser introduït aEgipte per fer-nebaralles envers el 1400 aC i només va començar a ser-hi criat extensivament a l'èpocaptolemaica (envers el300 aC).[25] No se sap gaire cosa sobre l'arribada dels galls aÀfrica. S'han suggerit tres possibles rutes d'introducció cap a principis delmil·lenni I: a través de la vall delNil a Egipte, a través delcomerç de l'est d'Àfrica amb elsgrecs iromans o elsindis, o des deSud-àfrica.[25] Encara hi ha debat sobre la presència de galls domèstics a lesAmèriques abans de laconquesta de l'oest, però les gallines d'ous blaus, que només es troben a les Amèriques i Àsia, apunten a un origen asiàtic dels primers galls americans.[25]
La manca de dades correspondents a Tailàndia, Rússia, elsubcontinent indi, el sud-est asiàtic i l'Àfrica subsahariana fa que resulti difícil traçar un mapa clar de l'expansió dels galls en aquestes àrees. Una millor descripció i anàlisi genètica de les races localsamenaçades d'extinció podria ajudar a aclarir aquesta àrea.[25]
Les primeres fases de la gestació i la circulació sanguínia d'un embrió de gall.
En condicions naturals, la majoria d'ocells només ponen ous fins que han completat unallocada i aleshores procedeixen a covar tots els ous. Moltes gallines fan això i es dediquen a covar els ous seient-hi a sobre. Les gallines es queixen o piquen si se les intenta moure. Només abandona el niu molt rarament per menjar, beure o prendre un bany de pols. La gallina cova els ous, mantenint el niu a un nivell constant de temperatura i humiditat i regirant els ous de tant en tant a la primera fase de la incubació.
Al final del període d'incubació (que dura uns 21 dies),[26] els ous que han estatfecundats es desclouen, de manera que tots els pollets surten de l'ou amb un o dies de diferència, malgrat el fet que han estat postos al llarg d'un període d'unes dotze setmanes. Abans que surtin de l'ou, la gallina pot sentir els pollets piular a l'interior i comença a cloquejar per encoratjar-los a trencar la closca. Per començar, els pollets obren un forat respirador amb eldenticle a l'extrem rom de l'ou, sovint a la part superior. Aleshores reposen unes quantes hores, absorbint el que queda derovell i retirant el flux sanguini de la membrana situada a sota la closca (que anteriorment han utilitzat per respirar a través de la closca). Aleshores agrandeixen el forat, girant a poc a poc i acabant per trencar completament la vora roma de la closca. Els pollets surten de la closca i elplomissol moll se'ls asseca gràcies l'escalfor del niu.
El gall té una importància simbòlica associada a l'inici del dia. Per això apareix per exemple a la narració de laPassió de Jesús, on Crist anuncia que Pere el trairà tres cops abans que canti el gall, durant la nit. Com a finalitzador de la nit, ha tingut un paper en els rituals d'invocació aldimoni, on la bruixa pot usar un cap tallat del gall (ple de sang, de color vermell propi del diable) per cridar-lo o fer un encanteri. Però si el gall viu canta, els esperits malignes desapareixen, com narren diverses llegendes medievals. L'associació amb el dia fa que sigui un animal freqüent en la veleta o fins i tot que s'usi en marques de productes per esmorzar, com els cereals Cornflakes de Kellogg's.
El gall és un dels emblemes deFrança, ja des de l'Edat Mitjana, per l'homonímia que van trobar amb els gals originaris de la regió.[39] També apareix als emblemes deValònia i a diversos escuts heràldics.
Les lluites de galls, si bé majoritàriament prohibides, han estat freqüents en diverses regions, on el públic apostava per quin animal sobreviuria en un duel entre dos galls, especialment al sud d'Àsia i Amèrica.
A la mitologia també té un paper rellevant. El gall és un dels signes del zodíac xinès. En algunes versions forma part del cos delbasilisc o de l'hippalectryon, dos monstres de la tradició grega. Pot actuar com a missatger dels déus, com proven els oracles fets amb ells a l'antiga Roma o a Guinea. A la cultura germànica el gallVidofnir penja de l'arbre de la vida.
Hi ha gent que té galls o gallines com aanimals de companyia. Tot i que és possibledomesticar-los donant-los menjar, els galls poden esdevenir agressius i sorollosos. Algunes persones recomanen no tenir galls a prop dels infants molt joves. Tanmateix, algunes races són generalment dòcils i són sovint recomanades com a bons animals de companyia per a infants amb minusvalies.[40]Hi ha gent que troben el comportament dels galls i gallines entretingut i educatiu.[41]
Els pollastres amb Marca «Q» provenen d'estirps seleccionades de creixement lent. La recria, que es pot realitzar de dues maneres, en parc i sense parc adossat. I es fa en locals on la densitat no pot superar els 11 animals perm2 de superfície interior. L'alimentació es basa principalment encereals (un mínim de 70%) i està totalment prohibida la utilització de factors de creixement. L'edat de sacrifici mínima és de 77 dies i es realitza en escorxadors en què la distància màxima dels galliners és de 75 km.
Es realitza la comercialització en canals de categoria A fresques. Es presenten sota una de les tres formes següents: tradicional sensetripes, preparats per coure, trossejat en quarters o meitats. A l'etiqueta de l'envàs, a més d'altres dades, figurarà el distintiu de la marca Q. En el cas que la recria es realitzi en locals amb parcs adossats podrà indicar-se a l'etiqueta: «Pollastre criat a l'aire lliure».[47]
↑Maguelonne Toussaint-Samat, (Anthea Bell, translator)The History of Food, Ch. 11 "The History of Poultry", edició revisada. 2009, p. 306.
↑Howard Carter, "AnOstracon Depicting a Red Jungle-Fowl (The Earliest Known Drawing of the Domestic Cock)"The Journal of Egyptian Archaeology,9.1/2 (April 1923), p. 1-4.
↑Diccionario Enciclopédico Interactivo, Grupo OCEANO: OCEANO, p. 51-52. Consultat el 25 de gener de 2009
↑Luis Guerra Casas, Idalmis Cabrera Morales i José Trinchet Reyes. «[https://web.archive.org/web/20120119071026/http://www.reduc.edu.cu/147/04/1/14704109.pdf Calidad externa e interna de los huevos no aptos (deformes, pequeños, grandes y rugosos) para la incubacion procedentes de reproductoraspesadas]» (en castellà). Reduc.edu.cu.. Arxivat de l'original el 2012-01-19. [Consulta: 24 gener 2009]. PDF
↑Fumihito, A; Miyake, T; Sumi, S [et al]. «One subspecies of the red junglefowl (Gallus gallus gallus) suffices as the matriarchic ancestor of all domestic breeds» (en anglès). PNAS, 91, 26, 20-12-1994, pàg. 12505-12509.
↑Liu, Yi-Ping; Wu, Gui-Sheng; Yao, Yong-Gang; Miao, Yong-Wang «Multiple maternal origins of chickens: Out of the Asian jungles» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 38, 2006, p. 12-19.
↑«Chulival» (en castellà). Asociación de Criadores de Gallinas de Raza Valenciana de Chulilla. Arxivat de l'original el 2020-12-01. [Consulta: 20 novembre 2010].
.svg){kind=icon}
