Unpolaró és unaquasipartícula composta per unelectró i uncamp dedeformacions associat. Quan un electró es mou lentament per l'interior d'uncristall, pot produir una deformació en laxarxa cristal·lina que l'envolta eninteraccionar amb elsàtoms propers. Aquesta deformació es lliga a l'electró que l'ha creada, i es desplaça al seu costat a través de la xarxa, donant lloc a un polaró.

Els polarons es donen principalment encristalls iònics, on la interacció entre els electrons i elsions de la xarxa és gran (interacció coulombiana). En aquests casos, la deformació de la xarxa produeix unapolarització local d'aquesta, d'aquí el seu nom. La presència de polarons encristalls covalents és molt menor, ja que la interacció entre electrons iàtoms neutres és molt més feble i, per tant, són més difícils de formar.^[1]

Els polarons poden concebre's com un electró interaccionant amb un núvol defonons al qual arrossega en el seu moviment. Com a conseqüència, lamassa efectiva de l'electró sembla augmentar, reduint així la sevamobilitat.

Normalment es parla de dos tipus de polarons. En elspolarons grans, la interacció entre l'electró i la xarxa no és gaire elevada, de manera que l'increment de massa efectiva no és massa gran i poden desplaçar-se per la xarxa. En elspolarons petits, la interacció és molt forta i l'electró es passa la major part del temps lligat a un ió de la xarxa, ja que no té l'energia necessària per a travessar la barrera de potencial que separa els ions contigus. En aquest cas, el desplaçament d'una posició de la xarxa a una altra es produeix, bé peractivació tèrmica, quan la temperatura és elevada, o bé perefecte túnel, quan la temperatura és baixa.

Els polarons són quasipartícules de tipusfermiònic, per la qual cosa tenenespín semienter. Dos polarons poden interaccionar entre si donant lloc a un nou estat lligat, conegut com abipolar. Quan els dos polarons que formen el bipolar interaccionen fortament entre si, el bipolar adquireix caràcterbosònic, i presenta aleshores espín sencer.

L. D. Landau^[2] i S. I.Pekar^[3]assentaren les bases de la teoria dels polarons. Una càrrega situada en un mitjà polaritzador es veurà apantallada. La teoria delsdielèctrics descriu el fenomen de la inducció d'una polarització al voltant d'una càrrega. La polarització induïda seguirà la càrrega quan aquesta es mogui a través del mitjà. La càrrega, juntament amb la polarització induïda, es considera com una única entitat, a la qual es denominapolaró.

El prototip de polaró és un electró de conducció movent-se a través d'un cristall iònic o un semiconductor polar.Herbert Fröhlich va proposar un modelhamiltonià (hamiltonià de Frölich) per a aquest tipus de polarons: la dinàmica és tractada per mitjà de la mecànica quàntica.^[4][5]

• Quasipartícules

• Control d'autoritats