Lapolítica (delgrec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat") és el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per a dur a terme una acció en un grup determinat. Aquesta noció precedeix la societat humana. Es tracta de "les relacions socials que involucren l'autoritat o elpoder,[1] i fa referència a la regulació d'una unitat política,[2] i als mètodes i les tàctiques utilitzades per a formular i aplicar polítiques.[3] També pot ser entesa com l'activitat dels que procuren obtenir el poder, retenir o la intimidació a un fi que es vincula al bé o amb l'interès general o del poble.[4]
Tot i que s'aplica habitualment alsgoverns, el comportament polític també s'observa en les institucions acadèmiques, empresarials, religioses i d'altres. La paraula prové delgrecpolis, que significaciutat; la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb laciutadania i les seves preocupacions, especialment laideologia dels grups.
Lesciències polítiques són la disciplina de lesciències socials que estudien el comportament polític i que examinen l'adquisició i l'aplicació del poder, així com l'habilitat per imposar la voluntat d'una persona o un grup sobre una altra. Els acadèmics d'aquesta disciplina són elspolitòlegs. Els politòlegs analitzen leseleccions, l'opinió pública, les activitats institucionals (com operen elscossos legislatius i la importància relativa de les diverses fonts del poder polític), les ideologies dels grups polítics, i la forma en què els polítics exerceixen la seva influència.
El terme política prové delgrec i en aquesta llengua vol dirpolis, és a dir, estat.[5] És unorigen ja determinat per una concepció orientada d'allò polític. Dit altrament, ésOccident qui concep la política a partir de la seua arrel grega i degut al llegat del qual se sent hereu, l'antiga Grècia.
Política és doncsetimològicament parlant elciutadà de totaciutat (estat) que decidix o pren decisions per a resoldre conflictes generats a lacomunitat o ciutat. La noció reenvia doncs aciutat (polis) com a sinònim decomunitat quan de fet parlem implícitament d'estat.[5]
Malgrat els orígensetimològics del terme, elmot política té significats molt variats. El mateixMax Weber (1864-1920) ja havia identificat lapolisèmia del mot al segle XIX: “elconcepte és extraordinàriament vast i abraça totes les espècies d'activitat directives autònomes” [trd.].[6] En efecte, quan es parla de política és per a referir-se a coses dispars, com ara la política dedivises d'unbanc, la política social d'unministeri, la política d'unsindicat, la políticaescolar d'una comunitat urbana, la política d'un comitè d'associació, etc.[6]
Moltes biografies proposen estendre encara més el camp de definició segons lallengua. Així elfrancès faria una distinció entre la política en femení, cosa a definir, i allò polític, en masculí, cosa a definir. L'anglès diferenciaria lapolítics, en referència a la competició política, lapolicy, en referència a l'exercici de la política, i, finalment, lapolity, en referència a l'ofici de fer política.[6]
Històricament el concepte de política tampoc no ha estatuniforme. Mentre a l'antiga Grècia la política la mena tot ciutadà conjuntament mitjançant els espais reservats per a això, a lesmonarquies europees del segle xvii, la política la feien un nombre reduït de persones ambpoder iestatut per a exercir-se. Això vol dir que segons qui l'ha exercida, la política també varia de significat.[5] Però, encara i així, en aquesta vessant, la definició està condicionada pel qui, no pas pel què.
Per tot plegat convé fer certaabstracció dels diferents significats aportats i fixar-se més aviat en unaobservació de la seua pràctica. Quan és així, observem que política se’n fa quan cal resoldre algun problema que afecta tothom, o en tot cas que implica a tothom, i a causa d'això, demana una solució que puga aplicar-se coercitivament, sense la voluntat d'altri, sempre a favor d'una resolució delconflicte plantejat.[7]
La definició de dalt, on política és la resolució de problemes comuns, és gairebépredeterminada o pactada. En efecte, cal entendre l'origen d'aquest significat per a justificar-ne ditadefinició.
Això planteja una primera pregunta: quan hi haconflicte i quan hi hacomunitat? És a dir, ladefinició dona per fet que la política aparïx com a eina resolutiva de conflictes socials, per tant, hi hasocietat i també unconflicte.[7] Però, justament, política pren de vegades connotació negativa a lasocietat, així com caldria preguntar-se si la política és indissociable acomunitat.[7]
L'origen dels conflictes que la política resoldria són de caràcterequitatiu. És en situació d'asimetria que aparïx la queixa d'un grup social que mira de fer-se valer per tal d'arribar a una situació d'igualtat. Però, endemés, elconflicte també pot aparèixer quan hi ha discrepància de valors al si d'unacomunitat.[7]Resumidament, ha d'haver-hiconflicte i malgrat la connotació negativa que s'hi pot associar, la política entra en acció quan una comunitat troba discrepàncies i cal resoldre-les. Però això no és tot perquè cal saber si lacomunitat és o no indissociable de la política i en aquest cas hem de fer un salt cap arrere.[7] A les primeres comunitats humanes la quantitat d'individus era tant reduïda que no s'hi justificava l'exercici d'una política, que vol dir, d'una resolució de conflicteinstitucionalitzada.[5] Això mateix són les conclusions d'observacionsantropològiques en societats no industrialitzades.[7]
En ciències polítiques s'ha definit la política segons les seues finalitats. De forma comunament acceptada a les societats amb democràcies liberals la política s'utilitza per al bé comú i, per tant, hauria d'haver-hi una separació vertadera dels poders fàctics, cosa que no sempre és real. En dictadures, la política servix per al benefici propi de qui governa, normalment un govern col·legial militar. En aquest cas pot haver-hi política d'alliberament i/o d'independència.
En tot cas la política té com a finalitat de garantir l'ordre intern i la defesa exterior en qualsevol tipus de règim. Per això mateix la política pot presentar encara més tipologies:
Conflicte
Cooperació
Agrupament
Govern
És a dir, la política sorgix degut a conflictes o necessitats de cooperar, aparïx en grup i d'ací es traduïx ben sovint en formes de govern.
La política s'estudia normalment sota tres angles des que existix:
Composició de l'estat
Història de l'evolució dels estats
Estudi de les relacions entre estats
La política implica molts cops una definició del sistema polític així com la seua teorització. D'això se n'ha encarragat principalment David Easton que és el politòleg més acceptat. Quebequès, elaborà un esquema per definir el sistema polític que consistix a col·locar unes entrades o demandes de la societat dirigides al sistema polític el qual ha de respondre-hi amb eixides. Les conseqüències sobre l'entorn porten a un feedback que torna a reciclar les demanes i les eixides.
Per tot això el sistema política es definix com la manera en com les institucions interaccionen entre societat i entre elles mateixes amb l'objectiu de prendre decisions que afecten majorment a bona part de la població de forma durable. Es tracta al capdavall d'una gestió dels conflictes amb les institucions.
Lesciències polítiques representarien la branca científica de lapolítica, i que per tant hi inclou tant l'estructura i el funcionament delsgoverns com de lesadministracions públiques, els sistemes de partits o altres sistemes organitzats que promoguen laseguretat, lajustícia i l'accés a determinats serveis per als seus membres (com per exemple,sindicats, corporacions,esglésies i altres organitzacions que no es consideren habitualmentpolítiques).[8]Baxter Adams fou el primer a utilitzar el termeciència política (enanglès), el1880. Els experts en ciències polítiques reben el nom de politòlegs.
La política s'acaba exercint, bé temporalment, bé permanentment. Són pocs elspaïsos que han tipificat el temps de durada de l'exercici polític en tant que la política s'ha transformat d'ençà laRevolució Francesa unofici que s'exercix, de cops, de per vida. Així, contrasten països comSuïssa on el parlamentari ha de provar que no fa de la política unofici i, per tant, n'ha de limitar el seu exerici, amb països com araAlemanya on l'exercici de la política fa l'objecte d'una professió a banda.
Exercir política acaba sent al cap i a la fi el procés pel qual hom es dota depoder i, amb aquest, exercix capacitat de decisió. Per aquest motiu quan es parla de política, sovint hi ha una tendència generalitzada a esmentar elpoder tot seguit, gairebé naturalment, a política. I, en efecte, la política i el poder mantenen vincles molt estrets.[7]
és la capacitat d'una persona de prendre decisions sobre una altra persona
és la possessió de la capacitat de decisió sobre els altres
Aquestes dues definicions són importants d'esmentar perquè són dues maneres de concebre elpoder. Mentre la primera concep el poder com el resultat d'un procés desicional consensuat, la segona no acaba de definir elpoder, sinó que designa qui té poder.[7]
L'aplicació de les mesures o decisions són el centre ben sovint de la política perquè necessiten justificar-se. Els actors que participen en la política fan servir normalment la força, la influència i l'autoritat per a aconseguir aplicar les decisions sense que això pertorbe gaire les persones sotmeses a les decisions esmentades.[7]
la força fa referència a la capacitat de constrènyer l'altre per a aplicar les mesures
la influència fa esment a les maneres com els actors miren de seduir l'altre per tal que accepte les mesures
l'autoritat vol dir la capacitat d'aconseguir confiança en l'altre i aplicar-ne així les mesures
Generalment els actors fan servir la propaganda o les xarxes de coneguts per a influir.[7]
Una cosa és tenirpoder i l'altra és tenir-ne la legitimitat per a exercir-lo. És un assumpte que ha fet bellugar mars i oceans tot al llarg de lahistòria. Elsrègims polítics que s'han anat aplicant tenen justament com a principal centre motor el problema de la legitimitat.[7] La política en aquesta línia desvetlla que té capacitat de coerció i és sobre l'acceptació d'aquesta que gira molt sovint una guerra.
tradició, la qual apel·la tot sovint a la ideologia imperant o la superestructura de valors que mou tot el règim polític, econòmic, cultural i social
racionalitat, la qual apel·la a la coherència i compliment possibilitat dels objectius marcats, els recursos necessaris i els recursos posseïts per a arribar-hi
carisma, la qual apel·la a la capacitat de seducció o d'apel al públic
La democràcia ha estat tradicionalment el règim que més concens ha obtingut a l'hora de legitimar les decisions a prendre, però no és el règim més llarg aplicat, ni el règim més estès.
Unpartit polític és una organitzaciópolítica que s'adscriu a unaideologia determinada i/o representa algun grup en particular amb l'objectiu de participar en algun tipus d'elecció o sufragi. També es poden formar entorn algun tema d'interès especial o d'una persona concreta. Els partits polítics endemocràcia solen informar l'opinió pública dels seus plans i propòsits constituint unitats organitzatives a les quals se'ls reconeix el dret de participar en un procés d'elecció política per mitjà de la presentació de candidats i programes d'acció ogovern.
Un gran nombre d'obres i articles científics sobre l'origen dels partits polítics, citen com a autors clàssics més importants aMaurice Duverger,Anthony Downs,Giovanni Sartori,Seymour Martin Lipset iStein Rokkanque els quals han servit de punt de partida i han marcat en bona part de l'agenda de recerca en aquest àmbit. Les seves aportacions, a pesar que han sofert nombroses crítiques i reelaboracions, suposen l'anclavatge dels elements fonamentals en l'anàlisi dels partits polítics.[9]
Origen
Sempre han existit grups que difereixen sobre el model de convivència de la societat i que competeixen els uns amb els altres, però els partits polítics amb una organització i funció específica sorgeixen a mitjans delsegle xix a conseqüència del règim democràtic representatiu i de l'expansió del sufragi. Des d'unenfocament institucionalMaurice Duverger diferència entre:
Partits de creació interna: naixen en el si delParlament. En un principi es van presentar com a faccions que es disputaven el poder, per ex. elstories (conservadors) i elsWhigs (liberals) a Anglaterra. Tenien una connotació negativa, es creia que actuaven en detriment del bé comú perseguint interessos egoistes. Però amb el temps es fa evident la impossibilitat de mantenir una relació directa entre el poble i els seus representants. Per respondre a les noves demandes socials cal una major organització. Passen d'un escenari d'inorganització a un altre de creixement organitzatiu.
Partits de creació externa: sorgeixen a partir de la lluita per l'extensió dels drets polítics al pas del segle xix alxx. Apareixen estretament vinculats amb grups que realitzaven les seues activitats fora del Parlament com els sindicats, entitats religioses i diaris. Per ex. elPartit Laborista (Regne Unit).
En canvi des d'unenfocament sociològic o genètic adquireixen rellevància certes divisions socials estructurals esdevingudes durant el procés de formació dels Estats nacionals i de l'economia moderna. Seymour Lipset i Stein Rokkan es refereixen a quatre fissures importants:
Conflicte entre països centrals i perifèrics: diverses poblacions es resisteixen a les imposicions lingüístiques, religioses o polítiques de les grans potències colonitzadores. Sorgiment de partits regionals que reivindiquen la identitat cultural de certs grups.
Problemes en la relació Església i Estat: es disputen el control de l'educació i l'ordenament de les demandes socials. Formació de partits confessionals i laics.
Diferències entre el camp i la ciutat: emergeixen partits urbans i agraris.
Tensions entre capitalistes i treballadors: la defensa de la propietat i la lliure empresa s'enfronten als reclams dels sindicats. Naixen els partits socialistes i els moviments obrers. Es consolida la distinció entre partits de dreta i d'esquerra.
Tipus
Richard Gunther i Larry Diamond es proposen com a objectiu reordenar les tipologies més importants. Van aconseguir diferenciar cinc gèneres:
Partits de notables: naixen a la primera meitat del segle xix a Europa, en el marc de règims semidemocràtics i de sufragi censitari. Comptaven amb estructures organitzacionals mínimes, assentades sobre xarxes interpersonals d'un àmbit geogràfic reduït. Feblement ideologitzats. Basats en la distribució de beneficis particulars als residents.
Partits de masses: sorgeixen al pas del segle xix alxx a Europa, s'estenen en l'actualitat a països asiàtics i africans. Es caracteritzen per tenir una organització sòlida i una àmplia base d'afiliats que aporten econòmicament al partit. Mantenen llaços forts amb organitzacions externes com sindicats, entitats religioses i mitjans de comunicació. Es classifiquen en: nacionalistes (pluralistes o ultranacionalistes) socialistes (socialdemòcrates o leninistes) i religiosos (confessionals o fonamentalistes).
Partits ètnics: es conformen principalment en l'etapa de la descolonització dels anys 60 'i 70'. Manquen d'una organització massa estesa i sofisticada. No tenen estructures programàtiques que incorporen a tota la societat. Utilitzen generalment la via electoral per aconseguir beneficis particularistes per als seus seguidors.
Partits electoralistes: es consoliden a la dècada del 70 'en el marc de l'expansió dels mitjans de comunicació i el declivi de l'Estat del benestar. Són febles quant a l'organització tot i que desenvolupen una gran activitat durant les campanyes electorals.
Partits movimentistes: sorgeixen a les democràcies postindustrials. Adopten característiques diverses depenent del context i laideologia política. Abasta els partits llibertaris d'esquerra que es basen en la idea de "consens negatiu", és a dir que abasten una base de seguidors heterogènia però substancialment posicionada sobre diferents temes. Per exemple el Partit Verd d'Alemanya. També inclou els d'extrema dreta que és nuclear en funció de la recerca de principis com l'ordre, la tradició, la identitat i la seguretat. Aquests últims són hostils amb altres partits, amb l'Estat i el sistema en general; existeixen alguns principis xenòfobs i racistes. Per exemple elFront Nacional (França).
Unsindicat és una associació política formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Els sindicats, segueixen els principis delsindicalisme. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pelproletariat industrial, però també pot referir-se a altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp, el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals, el sindicatpatronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa dels seus interessos, i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris.[10]
Tipus
Sindicats de classe
També anomenats generalistes, participen més o menys d'un plantejament delluita de classes.
Històricament, el moviment sindical més transcendent a Catalunya (bàsicament als anys 20 i 30 del segle xx), fou laConfederació Nacional del Treball (CNT).
El màrqueting polític és utilitzat tot sovint per a convèncer i treure legitimitat. Es tracta del conjunt de tècniques de recerca, planificació, gerència i comunicació que s'utilitzen en el disseny i execució d'accions estratègiques i tàctiques al llarg d'una campanya política, siga electoral o de difusió institucional.
Si bé existixen nombroses similituds tècniques i metodològiques entre l'Màrqueting Polític i el Màrqueting Comercial, els seus objectius diferixen notablement. En el món comercial la lògica de mercat té com a objectiu principal la satisfacció d'una necessitat. En l'esfera política la lògica de mercat té com a objectiu l'elecció d'una alternativa.
El Missatge és una oració concisa que diu perquè elsvotants han d'escollir uncandidat. El missatge és un dels aspectes més importants d'una campanya política. En una campanya moderna, el missatge ha de ser curosament creat abans de ser propagat. Les grans campanyes gastaran centenars de milers de diners en focus groups o enquestes d'opinió, per saber quin és el missatge que es necessita per arribar a la majoria de votants en el dia de l'elecció.
Entre les tècniques per recaptar fons s'inclouen reunions entre el candidat i grans donants en potència, sol·licitud directa per correu a petits donants i el "seguici" de grups interessats que podrien acabar donant milions.
Finalment, l'activisme, està representat pel capital humà, la infanteria lleial a la causa, els veritables creients que portaran el missatge voluntàriament. Normalment, les campanyes tenen un dirigent encarregat de prendre decisions tàctiques i estratègiques per fer d'aquesta força humana una eina altament beneficiosa. En èpoques molt recents l'ús de les noves eines digitals en l'activisme polític ha demostrat gran potencial, fent que comenci a parlar de laCiber política, com una possibilitat cada vegada més propera.
El Màrqueting Polític modern presenta dues característiques addicionals:
Mediatització: utilització dels mitjans massius de comunicació.
Videopolítica: aquesta dominat per la imatge i les eines de comunicació audiovisual.
L'equip de campanya, que pot consistir en un individu inspirat o en un grup d'experimentats professionals, ha de pensar com comunicar el missatge, recaptar fons i reclutar voluntaris. Lapropaganda sol estar limitada per la llei, els recursos disponibles i sovint, de la imaginació dels responsables.
Entre les tècniques de propagació més comuns es troben:
L'ús dels mitjans públics de comunicació, mitjançant la franja electoral.
Organitzar protestes, maratons, dissertacions o qualsevol tipus d'esdeveniment.
Escriure directament a membres del públic.
Recórrer centres urbans, generalment petits, durant un període. Això es coneix en els països de parla anglesa comWhistle stop train tour, ja que comunament (al voltant del Segle XIX, quan el tren s'expandí i era un símbol de progrés) aquesta tècnica es donava en un recorregut en tren per petites estacions on es donava un discurs. Actualment el terme va derivar a qualsevol visita amb aquest objectiu.
Destacar els punts negatius o febles de la competència.
Distribució de fullets o altres mitjans similars.
Aparicions públiques, en les que se solen donar gestos d'unió amb el poble.
El Màrqueting Polític és una complexa disciplina estratègica que combina el treball transdisciplinari de diversos especialistes (politòlegs,comunicadors socials, experts en opinió publica, entre d'altres.) En tres nivells bàsics de planificació i execució.Els tres nivells estratègics del Màrqueting Polític són, amb el seu camp d'acció:
Aquests tres nivells d'estratègia han de ser abordats en forma simultània i coordinada. Un enfocament sistèmic apropiat exigeix que la "proposta política" (1r nivell estratègic) sigui traduïda en termes de "discurs polític" (2n nivell estratègic), i estigui recollit en forma de "imatge política" (3 º nivell estratègic).
La clau del sistema rau en la utilització dels canals de retroalimentació permanent que existeixen entre els tres nivells.
Història de la política com a concepte a problematitzar
El bongovern és la fórmula problematitzada que més amoïna els clàssics ací com allà. L'ésser humà pren consciència que com a individu la seua vida depèn molts cops del grup i n'estudia el comportament polític.[5] Primer a laGrècia antiga ambSòcrates,Plató iAristòtil que per primera vegada s'allunyen delsmites i qüestionen la realitat on viuen, preguntar-se què és laveritat i si hi ha manera d'arribar-hi. Es proposaren d'examinar[7] el comportament dels humans ensocietat per tal d'esbrinar quin és el millorsistema de govern. Això va permetre no solament examinar la societat grega clàssica, sinó explicar com s'organitzava i avaluar-ne l'eficàcia. En segon lloc a laXina que va veure caure elsZhou i iniciar-se un període turbulent de guerres incessants entre estats rivals. En aquest contextConfuci oLaotzi[5] es pregunten de forma esperitual, tot i que no sempre, sobre el bon govern. Tots problematitzen la política, la teoritzen i n'extreuen règims a seguir.[11]
A l'edat mitjana la política no es problematitza, si més no aOccident. Tot hi ésreligió i res no pot qüestionar-se llevat que haja estat escrit o interpretat a partir de laBíblia. Fora d'això, però, les querelles entre elSacre Imperi Romà i elpapat fan avançar el pensament. Poc a poc la política passa a ser problematitzada i la preocupació principal esdevindrà separar-se a no de lareligió com aestat, és a dir, definir o no dues àrees d'acció, l'espiritual i la terrenal.
Fora d'Occident la política no es problematitza, bé que és el centre de justificiació de les primeres colonitzacions i formació d'imperis universalistes, com la mateixaXina delsHan. La legitimitat de posseir elpoder no és qüestionada veritablement. De fet, el món sencer, aAmèrica Llatina com a l'Àfrica oOceania, és pres per lareligió com a centre motor i de socialització de tot. Per tant, és una societat on la política difícilment pot problematitzar-se perquè el poder exercit simplement no[7] es pot contestar.
Dels debats tardans medievals sobre la separacióestat-església neix el nou pensament modern que posa al centre l'home, es desdiu de l'església i la religió, fins i tot aparca progressivament latradició, per a deixar lloc a la política com a problemàticaepistemològica.[7] En aquesta època el gran responsable de posar la política al centre de la reflexió ésMaquiavel a l'actualItàlia. Tracta en profunditat els imperatius de la política (laraó d'estat), tema central per al pensament renaixentista que redescobreix novament el món clàssic grecoromà.[7]
Tot al llarg de l'Edat moderna, aEuropa com a l'Àsia, l'estat guanya eines. Se centralitza i perfecciona el seu aparell estatal. Les guerres de religió aEuropa contribuïxen enormement a fer de la política un concepte a problematitzar, així com posen en marxa nous conceptes d'ideologia (nació) per a mantenir dempeus els nous estats naixents.
Lescolonitzacions fora d'Europa conformen noves maneres d'institucionalitzar la política. Sovint són còpies de sistemes econòmics i socials ja hereus de l'Europa medieval, però permeten posar de nou la política al centre de la reflexió. El període clou finalment amb laRevolució Francesa que canvia l'estructura política de cap a peus i retorna als valors de l'antiga Grècia. La política passa d'ençà a problematitzar-se sota tots els punts de vista possibles i, a més a més, s'estudia dins unaciència a banda que neix i pren forma entre guerres.Montesquieu, Tocqueville, Hobes o Locke tornen a abordar la política des d'una mirada ja separada de lateologia.
la posició creixent de lesuniversitats en detriment de les acadèmies
Aquests factors permeten posar la política al centre i estudiar-la de forma factual, és a dir, ara alliberats de lesacadèmies que dictaven en quina direcció s'havia d'estudiar, lesuniversitats exploren[7] la societat ambmètodes científics, dins l'esperit iniciat per lesciències naturals. L'afirmació de l'individualisme i la seua repercussió política, que són lesrevolucions liberals,[5] completen el catàleg.
Aquest canvi de paradigma no es va fer sense resistència. La societat considera generalment que lahistòria, eldret i lafilosofia ja estudien la política, no cal cap institucionalització a banda.[7] Endemés, entre propaganda estatal i ganes reals d'estudiar científicament la política, algunes disciplines científiques acaben guanyant mala maror com la mateixageopolítica.
Arran de laGuerra Freda, però, torna lageopolítica,[13] encara que s'introduïx mica en mica. Lesrelacions internacionals prenen una altra cara mentre que lesciències polítiques són gairebé reglades a l'estudi d'importàncies de segon grau sobre la quotidianitat de la política feta a Occident.
Quan es parla d'aplicació de la política és perquè implícitament subjau la idea d'una institucionalització de la política.Etimològicament es fa evident que la política té un lligam molt clar amb la institució estatal. I, qui parla d'estat, també ho fa sobre estructura. A l'hora de posar a la pràctica la política, l'ésser humà ha trobat sistemes o estructures d'institucions traduïdes en règims ideològics.[14]
Això condueix molts autors a considerar-ne l'aplicació (estructura) com a sistema:[15]
mecànic, mogut per maniveles
orgànic, adaptat a la situació ambiental
mercat, confrontació de normes i costums
Per tot això, les ciències polítiques també es dediquen a examinar cada sistema polític. Fem-ne el repàs.
Anarquisme: L'anarquisme (del grec αν-,an-, "no", i αρχω,arkho, "poder") és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig de l'estat i qualsevol forma d'autoritat o jerarquia que coarti tant de forma física, mental com espiritual la llibertat total o parcial de l'individu.[16]
Democràcia: La democràcia és una forma d'organització de grups de persones, on la titularitat delpoder polític resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup. La democràcia consisteix, per tant, en una forma d'organització de la vida pública mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que atorguenlegitimitat als representants escollits. La democràcia neix a l'antiga Grècia a partir de la classificació de les formes de govern realitzada perPlató iAristòtil que la consideraven com el govern de la multitud per part de Plató idels més per Aristòtil.[17]
Feixisme: El feixisme és unaideologia i un moviment polític sorgit a l'Europa d'entreguerres (1918-1939). El terme feixisme prové de l'italiàfascio ('Feix romà'), i aquest alhora delllatífasc (plural defascis). El projecte polític del feixisme és instaurar uncorporativisme estataltotalitari i unaeconomia dirigista,[18][19] mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, unnacionalisme fortament identitari amb componentsvictimistes iviolents contra els que es defineixen com a enemics i culpables dels seus mals mitjançant l'aparell depropaganda. Prové d'un component social interclassista (Elnazisme parlava denacionalsocialisme), i una negació a ubicar en l'espectre polític (esquerres o dretes), malgrat la ciència política sempre l'ha situat a l'extrema dreta.[20] o bé l'identifiqui com una variantxovinista del socialisme d'Estat.[21]
Gerontocràcia: forma de governoligàrquic en què una entitat és governada per líders que són els més ancians que la majoria de la població adulta.[22]
Meritocràcia: filosofia en què el govern està basat en l'habilitat (mèrit) del governant i no pas en la seva riquesa o en altres característiques relacionades amb la seva posició social. La definició més comuna de la meritocràcia conceptualitza el mèrit en termes de competència provada i la capacitat, i el més probable, sol ser mesurat per proves estandarditzades com elcoeficient d'intel·ligència.[23] En el govern o en altres sistemes d'administració, la meritocràcia, en un sentit administratiu, és un sistema de govern o qualsevol altra administració (per exemple, administració d'empreses) en la qual les responsabilitats s'assignen a les persones segons els seusmèrits, és a dir, laintel·ligència, les credencials i l'educació, determinats mitjançant avaluacions o exàmens.[24]
Matriarcat: El matriarcat és una forma d'organització social en què el poder recau sobre les dones i especialment sobre les mares de la comunitat. El terme "ginecocràcia" s'utilitza per referir-se específicament al govern de les dones.[25]
Oclocràcia: govern de la multitud, de la turba, o la intimidació de les autoritats constitucionals. La Oclocracia, terme que prové del grecὀχλοκρατία okhlokratía i del llatíochlocratia, segons la visió aristotèlica clàssica és una de les tres formes específiques de degeneració de les formes pures de govern, en concret de la politeia. A vegades el terme es confon ambtirania de la majoria atès que estan íntimament relacionats. Etimològicament, la democràcia és el govern del poble que amb la voluntat general legitima al poder estatal, i l'oclocràcia és el govern de la multitud, és a dir, la multitud, massa o gentada és un agent de producció biopolítica que a l'hora d'abordar assumptes polítics presenta una voluntat viciada, confusa, injuiciosa o irracional, i per això manca de capacitat d'autogovern i, per tant, no conserva els requisits necessaris per ser considerada compoble.[26] En l'edat moderna, s'ha relacionat amb el concepte d'Anarquia.
Panarquia: és unafilosofia política que aboga per la coexistència pacífica de tots elssistemes polítics, fent èmfasi en eldret de totindividu aafiliar-se lliurement i sortir de lajurisdicció de qualsevolgovern que escullin, sense veures obligats a canviar la seva actuallocalització.[27] No hi hauria un govern central pel fet que cada persona triaria el seu propi estil de govern, i cada un d'aquests governs podrien treballar en conjunt com un tot per a tots en forma d'un "govern en xarxa".[28] En cas deconflictes entre individus sota diferents governs es proposa elDret internacional per a solucionar-los.
Patriarcat: En la seva derivació etimològica (del llatí pater, el pare), el «domini del pare», o el dret del pare. Qualsevol forma d'organització social en què els valors, normes i formes de comportament determinants per al desplegament de les relacions socials són establerts i controlats pels majors, els pares, en qualitat de caps de família. Un exemple d'organització d'aquest tipus va ser, en l'antiguitat, la societat romana. Enetnologia, designa la influència privilegiada dels membres mascles en la societat, de forma que en ella predominen la «patrilinealitat» (l'herència material i l'estatus passa del pare als fills), i la «patrilocalitat» (es viu al lloc de procedència del pare) i els homes decideixen en les qüestions més importants de la vida social.[29]
Plutocràcia: La plutocràcia (del grec πλουτοκρατία, Ploutos 'riquesa' i kratos 'govern') és una síntesi crítica de la democràcia, del sufragi universal i del parlamentarisme, podent enunciar-se com un sistema de govern en què el poder el posseeixen els que posseeixen les fonts de riquesa. La plutocràcia es va implementar poc després de la destrucció del poder reial per la força bruta, i amb disfressa de democràcia.[30]
Teocràcia: La teocràcia (delgrec θεός, theós, 'déu' i κράτος, krátos, 'poder, govern': «govern de Déu») és unaforma de govern en la qual els líders governamentals coincideixen amb els líders de lareligió dominant, i les polítiques de govern són idèntiques o estan molt influïdes pels principis de la religió dominant. Normalment el govern afirma governar en nom deDéu o d'una força superior, tal com especifica la religió local.[31]
LaRepública (del llatí RES PVBLICA, «la cosa pública, la cosa pública»), en sentit ampli, és un sistema polític que es fonamenta en l'imperi de la llei (constitució) i la igualtat davant la llei com la forma de frenar els possibles abusos de les persones que tenen més poder, del govern i de les majories, amb l'objecte de protegir els drets fonamentals i lesllibertats civils dels ciutadans, dels quals no es pot sostreure mai un govern legítim. Al seu torn la república escull a qui han de governar mitjançant la representació de tota la seva estructura mitjançant el dret a vot. L'electorat constitueix l'arrel última de la seva legitimitat i sobirania. Moltes definicions, com la d'Encyclopædia Britannica de 1922, ressalten també la importància de l'autonomia i del dret (incloent els drets humans) 1 com a parts fonamentals per a una república. No ha de confondre república amb democràcia, car al · ludeixen a principis diferents, la república és el govern de la llei mentre que democràcia significa el govern del poble, del grec, Dimokratia (Donem (Poble) i Kratos (Estat, referint-se a sobirania en aquest cas).[32]
Presidencialisme: S'anomena república presidencialista o sistema presidencial a aquella forma de govern en què constituïda una República, la Constitució estableix una divisió de poders entre el poder legislatiu, poder executiu, poder judicial i el Cap de l'Estat, a més d'ostentar la representació formal del país, és també part activa del poder executiu, com a Cap de Govern. Exercint, doncs, una doble funció perquè li corresponen facultats pròpies del Govern, sent triat de forma directa pels votants i no pel Congrés o Parlament. La república democràtica presidencialista més coneguda en la història contemporània és Estats Units. El president és l'òrgan que ostenta el poder executiu mentre que el poder legislatiu ho sol concentrar el congrés, sense perjudici de les facultats que en matèria legislativa posseeix el president.[33]
Semipresidencialisme: El sistema semipresidencialista, semipresidencialisme, democràcia semipresidencialista o república semipresidencial, és un sistema d'organització política parlamentària en què el primer ministre i el president són participants actius de les funcions diàries del govern. Difereix del sistema parlamentari atès que el president és elegit per vot popular i no és només una figura representativa cerimonial. Per altra banda, difereix del sistema presidencialista atès que existeix el concepte de primer ministre, el qual té responsabilitats davant de la branca legislativa del govern.[33]
Parlamentarisme: Un sistema parlamentari, democràcia parlamentària o parlamentarisme, és un sistema d'organització polític en què la branca executiva del govern depèn del suport directe o indirecte del parlament, sovint expressat per mitjà d'un vot de confiança. Per tant, no hi existeix una clara separació de poders entre les branques legislativa i executiva ni el sistema de verificació i balança comú del presidencialisme. No obstant això, el sistema parlamentari té més flexibilitat i capacitat de resposta que no pas el presidencialisme. Com a sistema democràtic, en la democràcia parlamentària la sobirania popular està representada per diputats i/o senadors, elegits en eleccions lliures i periòdiques, que exerceixen la seva funció legislativa en el marc d'un parlament.[33]
La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat. El títol amb què regnen els monarques varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu estat. Es poden dir: reis, emperadors, tsars, kàisers, etc. A través de la història molts monarques han tingut poder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat.[34]
Monarquia constitucional: Una monarquia constitucional és una forma de govern monàrquica establerta sota un sistema constitucional que reconeix un monarca electe o hereditari com a cap d'estat. Les monarquies constitucionals modernes sovint implementen el concepte de trias politica o "separació de poders" en què el monarca és el cap de la branca executiva o té només un paper cerimonial o simbòlic.
Monarquia absoluta: En la monarquia absoluta no existeix cap divisió de poders, ja que la font d'ells és el mateix sobirà i aquest no ha de respondre davant ningú pels seus actes. Encara que el poder judicial hagi pogut tenir en el decurs de la història d'aquests tipus de règims una autonomia relativa en relació amb el sobirà - a diferència dels poders executiu i legislatiu,,,, que per definició són el sobirà en persona - el dèspota podia canviar les decisions o dictàmens dels tribunals en última instància, o bé reformar les lleis per a la seva necessitat o desig.
Règim militar:Una dictadura militar és una forma de govern autoritari en la qual, en major o menor grau, les institucions executives, legislatives i jurídiques són controlades per les forces armades que impedeixen qualsevol forma de control democràtic. Solen originar-se a conseqüència de la supressió del sistema de govern existent fins llavors després d'un pronunciament militar o cop d'estat. Les dictadures militars generalment han justificat la seva presència en el poder com una manera de portar l'estabilitat política per a la nació o de rescatar-la de l'amenaça de "ideologies perilloses". Els règims militars tendeixen a retratar-se com independents, com un partit "neutral" que proporciona una adreça interina apartidista en èpoques de l'agitació, alhora que presenten als polítics civils com corruptes i ineficaços.
Política ficció: actitud pública dels càrrecs polítics, basada en les discussions a premsa i publicitat desmesurada d'accions simbòliques, què no du a una concreció pràctica o que afecti gaire a la població.
Política professional: Sistema de càrrecs polítics de l'administració de l'estat, en què aquests reben una remuneració econòmica per la seva tasca.
Càrrec de confiança: Tot i que la seva legislació i definició varien en funció dels estats, podrien considerar que un càrrec de confiança és un treballador eventual el que, en virtut de nomenament i amb caràcter no permanent, només realitza funcions expressament qualificades com de confiança o assessorament especial, sent retribuït amb càrrec als crèdits pressupostaris consignats per a aquesta finalitat.[35]
Arguments a favor i en contra de la participació en política
Joan Fuster argumentà a favor de la participació en la política afirmant que la inacció política d'una persona implica l'oportunitat de l'acció d'altres que sí hi participen en contra dels interessos del primer.[36] Similarment Fernando Savater afirma que la inacció política suposa unaimprudència.[37]
↑Hugo Eduardo Herrera Arellano¿De qué hablamos cuando hablamos de Estado? Ensayo filosófico de justificación de la praxis política. Ies, Santiago (Chile) 2009, pàg.67 i ss.
↑5,05,15,25,35,45,55,6Lluís Borràs. Atles bàsic de política. Barcelona: Parramon, 2007
↑6,06,16,2Xavier Crettiez, Jacques de Maillard, Patrick Hassenteufel. Introduction à la science politique. París: Armand Colin, 2018.
↑Levinson, David; Cookson, Peter W.; Sadovnik, Alan R.Education and Sociology: An Encyclopedia. Taylor & Francis, 2002, p. 436.
↑Young, Michael.The rise of the meritocracy, 1870-2033: An essay on education and inequality. Londres: Thames & Hudson, 1958.
↑«Le Matriarcat» (en francès). Shenoc. [Consulta: 14 juny 2013].
↑Young, William.The History of Athens: Including a Commentary on the Principles, Policy, and Practice of Republican Government; and on the Causes of Elevation and of Decline, which Operate in Every Free and Commercial State. Harvard, MA: Universitat Harvard.
↑«Panarchism» (en anglès). EconomicExpert.com. Arxivat de l'original el 2013-03-18. [Consulta: 14 juny 2013].
↑"Panarchy - P2P FoundationMar 5, 2009 Panarquía és gairebé sinònim amb el concepte de govern entre parells, i es refereix a la governança en xarxa. També és el títol d'un llibre important ..[1]
↑«patriarcat GEN.». Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos. Filoxarxa. [Consulta: 14 juny 2013].
↑Pedro Guevara,Democracia multirepresentativa: la selección aleatoria de representantes.
↑Vaca Lorenzo, Angel; R. Tamales.Europa: proyecciones y percepciones históricas. Salamanca: Universidad de Salamanca.
.JPG)
