 | Aquest article tracta sobre un lema llatí. Vegeu-ne altres significats a «Plus Ultra (hidroavió)». |
.svg)
Plus ultra (delllatí que significa "més enllà") és unlema llatí, actualment lema d'Espanya. Fou adoptat per l'emperador Carles V com a lema personal d'expressió del dinamisme del nouimperi. El lema prové de la influència delmetge i conseller personal de Carles I, l'humanistamilanèsLuigi Marliano,[1] que va aconsellar al jove duc i futur emperador el1515, quan va arribar la seva majoria d'edat i va ser proclamat gran mestre de l'Orde del Toisó d'Or, posar dins del seu blasó el lemaPlus oultre en francès, que després es va llatinitzar aPlus ultra.[2] Aquest lema es va utilitzar per a animar a oblidar l'antic advertiment als navegants de lamitologia grega, segons la qualHèrcules havia posatdos pilars a l'estret de Gibraltar, i es creia que eren els límits del món, l'última frontera per als navegants delMediterrani. Era elNon Terrae Plus ultra (no existeix terra més enllà) en referència també aFinisterre. Aquest lema va perdre el seu poder simbòlic quanCristòfol Colom va arribar aAmèrica creuant l'oceà Atlàntic el1492. Des de llavors, aquest ha estat el lema nacional d'Espanya. En l'actual escut constitucional, el lema està inscrit al voltant de les duescolumnes d'Hèrcules.
Jacint Verdaguer també en féu un poema amb aquest títol, "Plus ultra"[3] (1903), d'interpretació mística, que modernamentPascal Comelade iEnric Casasses musicaren (l'any 2006, dins del discLa manera més salvatge,Discmedi, Barcelona, 2006[4]) a partir d'una cançó,Knockin' on Heaven's Door, deBob Dylan:
Estello, fai-te clara
car cerque moun camin
Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
– Estrelleta- jo li he dit -,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
– No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.
(Jacint Verdaguer,Al Cel,1903[5])
