L'obra de Plotí és en essència ungran i original comentari de les obres dePlató, d'una forma molt més estructurada de com ho va ferFiló d'Alexandria. Atret per l'idealisme platònic, va desenvolupar la sevafilosofia incorporant-hi elementscristians amb idees filosòfiques gregues i orientals.
La seva obra principal foren lesEnnèades, una compilació dels tractats que escrigué de l'any253 fins a pocs mesos abans de la seva mort, 17 anys més tard. La tasca de recopilar els tractats i organitzar-los com a llibre va ser feta per Porfiri, que les agrupà en sis grups de nou (en total, 54 tractats). En lesEnnèades, Plotí explica les lliçons que impartia en la seva escola aRoma.
Tota la seua obra va ser ordenada per un metge atenès, Eustoqui d'Alexandria, molt amic del filòsof, que també el va acompanyar en la seua malaltia final el 270.
Porfiri va informar que Plotí tenia 66 anys quan va morir l'any 270, el segon any del regnat de l'emperador romàClaudi II, donant-nos així l'any del naixement del seu mestre al voltant del 205.
Eunapi va informar que Plotí va néixer a Licos, que podria referir-se a la modernaAsyut a l'Alt Egipte o a la Licòpolis deltaica, alBaix Egipte.[2] Això ha portat a especulacions que podria haver estat egipci nadiu, egipci hel·lenitzat,[3] grec o romà.[4][5][6]
SegonsSuides va néixer aLicòpolis aEgipte; possiblement fou d'ascendència romana, llibert o fill d'un llibert. Va participar en l'expedició de l'emperadorGordià III (242), a la mort del qual es va retirar a Antioquia.[7]
L'historiador Lloyd P. Gerson afirma que Plotí eragairebé segur grec.[5] AH Armstrong, una de les autoritats més importants sobre els ensenyaments filosòfics de Plotí, escriu que: «Tot el que es pot dir amb una certesa raonable és que elgrec era la seva llengua normal i que tenia una educació grega».[8] Es deia que el mateix Plotí tenia poc interès en la seva ascendència, el lloc de naixement o la de qualsevol altra persona.[9] La seva llengua materna era elgrec.
Plotí tenia una desconfiança inherent a la materialitat (una actitud comuna alplatonisme), mantenint la visió que els fenòmens eren una mala imatge o mímica (mimesis) d'alguna cosasuperior i intel·ligible (VI.I) que era lapart més veritable de l'ésser genuí. Aquesta desconfiança es va estendre alcos, inclòs el seu; Porphyry informa que en un moment donat es va negar a fer pintar el seu retrat, presumiblement per les mateixes raons d'antipatia. De la mateixa manera, Plotí mai va parlar de la seva ascendència, la seva infància, o el seu lloc o data de naixement.[10] Des de tots els comptes, la seva vida personal i social va mostrar els estàndards morals i espirituals més alts.
Plotí va començar els estudis defilosofia als vint-i-vuit anys, cap a l'any 232, i va viatjar aAlexandria per estudiar. Allà estava insatisfet amb tots els professors que trobava, fins que un conegut li va suggerir escoltar les idees del filòsof platònicautodidacteAmmonis Saccas.[7][8][11] En escoltar la conferència d'Amoni, Plotí va declarar al seu amic: «aquest és l'home que buscava»,[8] va començar a estudiar atentament amb el seu nou instructor, i va romandre amb ell com a estudiant durant onze anys.[7][8][11] A més d'Amoni, Plotí també es va veure influenciat per les obres filosòfiques d'Aristòtil, els filòsofspresocràticsEmpèdocles iHeràclit,[12] els filòsofs platònics mitjansAlexandre d'Afrodisias iNumeni d'Apamea, juntament amb uns quantsestoics iNeopies.[2][12]
En essència, la filosofia de Plotí és contrària a la visió delsgnòstics, que presentaven el món com el lloc del mal, i ofereix un cosmos perfecte, bo, diví. Segons Plotí, el cosmos (la realitat) té un ordre jeràrquic, sense fissures, i això té una interpretació no tan sols estrictament cosmològica sinó també teològica i espiritual. Cadascun dels nivells de l'ésser dins d'aquest ordre rep el nom d'hipòstasi.
La dualitat platònica entre les idees i les coses es resol en unaunitat de l'ésser, l'existència de l'un, del qual tot emana i al qual tot torna. L'un és elprimer principi, la primerahipòstasi. L'un només es pot definir de forma negativa, ja que és inefable, incognoscible, indeterminat, absolutament transcendent, i no necessita res (existeix per si mateix). S'identifica amb el bé platònic. El que fa que l'un es conegui a si mateix no pot ser el pensament, ja que es troba per sota d'aquest en nivell d'ésser, sinó la contemplació de si mateix: en aquest aspecte, guarda similituds amb el primermotor immòbil d'Aristòtil.
D'aquest provenen tots els éssers existents peremanació, no percreació, com defensa la visió cristiana de la creacióex nihilo ('del no-res') del món. Per mitjà de l'emanació, allò que és superior, en el sentit de més perfecte, produeix, per sobreabundància, els seus inferiors. El mateix Plotí compara el fenomen de l'emanació a la irradiació de llum des delSol, que sembla il·luminar-nos sense que aquest fet alteri la seva naturalesa en fer-ho. Les tres hipòstasis que participen en el procés de l'emanació són: un, nóus, ànima.
La primera emanació de l'un és elnóus, la Intel·ligència, seu de les idees platòniques i del pensament extratemporal, identificat metafòricament amb el demiürg platònic que es presenta en elTimeu dePlató. D'aquest emana l'ànima, que Plotí subdivideix en l'ànima del món i l'ànima humana.
Per acabar trobem la matèria, que és el grau més imperfecte de l'ésser, i que ja no es considera una hipòstasi. Així, la formació dels éssers corporis s'ha d'entendre com a il·luminació de la matèria, que rep la perfecció per emanació de les tres hipòstasis superiors.
La jerarquització en hipòstasis de Plotí converteix el cosmos en una estructura ordenada. De fet, pensa el cosmos com una realitat viva, eterna, orgànica, perfecta, i bella. Com a entitat viva, necessàriament ha de tenir moviment. Aquest moviment consta de dues fases, i és interpretable tant en sentit cosmològic com religiós:
Eldesplegament és la diversificació (moviment còsmic), que procedeix de la unitat i fa aparèixer la multiplicitat per emanació.
Elreplegament, o recuperació (moviment espiritual), és el moviment de simplificació, des d'allò múltiple cap a la unitat.
Cap dels dos moviments és complet per si mateix, ja que cal un moviment doble acompanyat de descens i d'ascensió.
El coneixement només pot ser autèntic si està lligat a la contemplaciómística de la unitat. Tanmateix, això planteja un problema, ja que l'un resulta incomprensible en estar més enllà de l'ésser humà. Per a Plotí, l'única manera de superar aquesta aparent contradicció és no perdre el coneixement de l'un, ja que l'autèntic coneixement és precisament el de l'incognoscible. El coneixement que no es dedueix de l'un no té punt de partença. Així, el coneixement tan sols es pot entendre com un procés dur d'ascensió de l'ésser humà.
Els quatre graus delconeixement que descriu Plotí es corresponen amb els graus devirtut:
La política respon a la necessitat de moderació de les passions.
La intuïció de l'intel·ligible en el sensible és alhora art, contemplació de Déu i alliberament del cos.
La intuïció de l'intel·ligible en si i per a si és la ciència.
La filosofia de Plotí va tenir una influència en el desenvolupament de lateologia cristiana.A History of Western Philosophy, el filòsofBertrand Russell va escriure que:
«
Per al cristià, l'Altre Món era el Regne del Cel, per gaudir després de la mort; per al platònic, era el món etern de les idees, el món real en contraposició al de l'aparença il·lusòria. Els teòlegs cristians van combinar aquests punts de vista i van encarnar gran part de la filosofia de Plotí. […] Plotí, en conseqüència, és històricament important com a influència en el modelatge del cristianisme de l'edat mitjana i de la teologia.[19]
El neoplatonisme i les idees de Plotí també van influir en l'islam medieval, ja que elsabbàssidesmutazilites van fusionar conceptes grecs en textos estatals patrocinats, i també van trobar una gran influència entre els filòsofsxiïtesismaelís i perses, com Muhammad al-Nasafi iAbu-Yaqub Ishaq ibn Àhmad as-Sijí. Al segle XI, el neoplatonisme va ser adoptat per l'estatfatimita d'Egipte i ensenyat pel seuda'i.[20] El neoplatonisme va ser portat a la cort fatimita perHamid al-Din al-Kirmani, tot i que els seus ensenyaments diferien de Nasafi i Sijistani, que estaven més alineats amb els ensenyaments originals de Plotí. Al seu torn, els ensenyaments de Kirmani van influir en filòsofs comNasir Khusraw de Pèrsia.[21]
Igual que amb l'islam i el cristianisme, el neoplatonisme en general i Plotí en particular van influir en el pensament especulatiu. Pensadors notables que expressen temes neoplatònics sónAvicebró (llatí: Avicebron) i Moses ben Maimon (llatí:Maimònides). Igual que amb l'islam i el cristianisme, la teologia apofàtica i la naturalesa privativa del mal són dos temes destacats que aquests pensadors van recollir de Plotí o dels seus successors.
En elRenaixement, el filòsofMarsilio Ficino va establir una Acadèmia sota el patrocini deCosme de Medici aFlorència, reflectint la de Plató. La seva obra va ser de gran importància per conciliar directament la filosofia de Plató amb el cristianisme. Un dels seus alumnes més distingits va serPico della Mirandola, autor d'Una oració sobre la dignitat de l'home.
Sarvepalli Radhakrishnan iAnanda Coomaraswamy van utilitzar l'escriptura de Plotí en els seus propis textos com una elaboració superlativa delmonisme indi, específicament el pensamentUpanishadic iAdvaitaVedantic. Coomaraswamy ha comparat els ensenyaments de Plotí amb l'escola hindú d'Advaita Vedanta (advaita,no dos ono dual). M. Vasudevacharya diu: «Tot i que Plotí no va aconseguir mai arribar a l'Índia, el seu mètode mostra una afinitat amb el 'mètode de la negació' tal com s'ensenya en alguns dels Upanishads, com el Brhadaranyaka Upanishad, i també amb la pràctica del ioga».[26]
L'Advaita Vedanta i el neoplatonisme han estat comparats per JF Staal, Frederick Copleston,[27] Aldo Magris i Mario Piantelli, Radhakrishnan, Gwen Griffith-Dickson,[28] i John Y. Fenton.
La influència conjunta de l'advaitina i les idees neoplatònices sobreRalph Waldo Emerson va ser considerada per Dale Riepe el 1967.
↑Bilolo, M.«La notion de «l’Un» dans les Ennéades de Plotin et dans les Hymnes thébains. Contribution à l'étude des sources égyptiennes du néo-platonisme». A:Dieter Kessler, Regine Schulz (eds.).Gedenkschrift für Winfried Bartaḥtp dj n ḥzj. Frankfurt:Peter Lang,1995,p. 67-91(Münchner Ägyptologische Untersuchungen, 4).
↑Dingeldein, Laura B.«Julian's Philosophy and His Religious Program». A:DesRosiers.Religious Competition in the Greco-Roman World. Atlanta:SBL Press,2016,p.119-129.ISBN 978-0884141587.
↑Michael A. B. Deakin.«Hypatia». A:(en anglès),2018-02-22.Arxivat 2018-03-26 aWayback Machine.
Lloyd P. Gerson (ed.), George Boys-Stones, John M. Dillon, Lloyd P. Gerson, R.A. King, Andrew Smith and James Wilberding (trs.).The Enneads. Cambridge University Press, 2018.
J. H. Sleeman and G. Pollet,Lexicon Plotinianum, Leiden, 1980.
Porphyry, "On the Life of Plotinus and the Arrangement of his Works" in Mark Edwards (ed.),Neoplatonic Saints: The Lives of Plotinus and Proclus by their Students, Liverpool, Liverpool University Press, 2000.
Kevin Corrigan,Reading Plotinus: A Practical Introduction to Neoplatonism, West Lafayette,Purdue University Press, 2005.
John M. Dillon and Lloyd P. Gerson,Neoplatonic Philosophy: Introductory Readings, Hackett, 2004.
Erik Emilsson,Plotinus, New York: Routledge, 2017.
Kevin Corrigan,Reading Plotinus. A Practical Introduction to Neoplatonism, Purdue University Press, 1995.
Lloyd P. Gerson,Plotinus, New York, Routledge, 1994.
Lloyd P. Gerson (ed.),The Cambridge Companion to Plotinus, Cambridge, 1996.
Dominic J. O'Meara,Plotinus. An Introduction to the Enneads, Oxford, Clarendon Press, 1993. (Reprinted 2005)
John M. Rist,Plotinus. The Road to Reality, Cambridge, Cambridge University Press, 1967.
Cinzia Arruzza,Plotinus:Ennead II.5,On What Is Potentially and What Actually,The Enneads of Plotinus Series edited by John M. Dillon and Andrew Smith, Parmenides Publishing, 2015,ISBN 978-1-930972-63-6
Michael Atkinson,Plotinus: Ennead V.1, On the Three Principal Hypostases, Oxford, 1983.
Kevin Corrigan,Plotinus' Theory of Matter-Evil: Plato, Aristotle, and Alexander of Aphrodisias (II.4, II.5, III.6, I.8), Leiden, 1996.
John N. Deck,Nature, Contemplation and the One: A Study in the Philosophy of Plotinus,University of Toronto Press, 1967; Paul Brunton Philosophical Foundation, 1991.
John M. Dillon, H.J. Blumenthal,Plotinus:Ennead IV.3–4.29, "Problems Concerning the Soul",The Enneads of Plotinus Series edited by John M. Dillon and Andrew Smith, Parmenides Publishing, 2015,ISBN 978-1-930972-89-6
Eyjólfur K. Emilsson, Steven K. Strange,Plotinus:Ennead VI.4 & VI.5:On the Presence of Being, One and the Same, Everywhere as a Whole,The Enneads of Plotinus Series edited by John M. Dillon and Andrew Smith, Parmenides Publishing, 2015,ISBN 978-1-930972-34-6
Barrie Fleet,Plotinus: Ennead III.6, On the Impassivity of the Bodiless, Oxford, 1995.
Barrie Fleet,Plotinus:Ennead IV.8,On the Descent of the Soul into Bodies,The Enneads of Plotinus Series edited by John M. Dillon and Andrew Smith, Parmenides Publishing, 2012.ISBN 978-1-930972-77-3
Lloyd P. Gerson,Plotinus:Ennead V.5,That the Intelligibles are not External to the Intellect, and on the Good,The Enneads of Plotinus Series edited by John M. Dillon and Andrew Smith, Parmenides Publishing, 2013,ISBN 978-1-930972-85-8
Gary M. Gurtler, SJ,Plotinus:Ennead IV.4.30–45 & IV.5, "Problems Concerning the Soul",The Enneads of Plotinus Series edited by John M. Dillon and Andrew Smith, Parmenides Publishing, 2015,ISBN 978-1-930972-69-8
W. Helleman-Elgersma,Soul-Sisters. A Commentary on Enneads IV, 3 (27), 1–8 of Plotinus, Amsterdam, 1980.
P. Merlan, "Greek Philosophy from Plato to Plotinus" in A. H. Armstrong (ed.),The Cambridge History of Later Greek and Early Medieval Philosophy, Cambridge, 1967.ISBN 0-521-04054-X
Pauliina Remes,Neoplatonism (Ancient Philosophies), University of California Press, 2008.
_-_BEIC_6353762.jpg%3flang%3dca)
