 | Aquest article tracta sobre la figura jurídica del dret romà. Si cerqueu el significat contemporani, vegeu «referèndum». |
Elplebiscit (Plebiscitum) a l'antiga Roma era unavotacióassembleària delsplebeus.[1] Deriva delllatíplebs scitia (el que agrada al poble). Els plebiscits eren lleis aprovades pelscomicis tribunats, a proposta d'untribú de la plebs. Inicialment no eren lleis, ja que els comicis no podien regular qüestions que afectaven elspatricis, però amb el temps van agafar la consideració de lleis (leges) vers la meitat delsegle v aC després deldecemvirat, i es va consolidar durant elsegle iv aC.
El plebiscit va ser a l'origen, una decisió adoptada per laplebs en exclusiva, sense intervenció dels patricis. L'Assemblea estava presidida per un plebeu, un tribú popular o un edil popular. Tots els votants eren plebeus, i la norma votada era sols per als plebeus no obligant a ningú més. L'acord adoptat és solament un acord (scitum) i l'assemblea no tenia caràcter de comicis sinó de consell (concilium).
A diferència de les lleis, no requeria elsauspicis previs, ni tampoc de ratificació delsenat romà. No obstant a partir del462 aC o449 aC va ser generalment sol·licitat.
Els plebiscits van adquirir major relleu progressivament. El465 aC el dictadorQuint Hortensi va fer votar pelComicis centuriats la llei que obligava a tots els ciutadans a acatar els plebiscits.
El plebiscit originalment designava als caps plebeus, votava normes del seu interès (inviolabilitat de tribuns, protecció de les assemblees, dret de vot, etc.) i exercia jurisdicció criminal sobre els plebeus de lestribus. Més tard estengué la seva competència a assumptes d'interès general.
