Se'n coneixen 29.285 espècies.[6] La major part dels cucs plans sónhermafrodites que habiten ambients marins, fluvials i terrestres humits; moltes de lesespècies més difoses sónparàsits que han de mester diversoshostes, alguns per a l'estatlarvari i altres per a l'estat adult.
En els textos tradicionals de zoologia els platihelmints es divideixen enturbel·laris,[7] que en la seva majoritat no sónparàsits i tres grups únicament paràsits, elscestodes, elstrematodes i elsmonogenis.
Els platihelmints es consideren actualment com a membres del cladelofotrocozous, un dels tres grups principals dels bilaterals. Els platihelmints redefinits, excloent elsacelomorfs, consten de dos subgrupsmonofilètics, elscatenúlides i elsrabditòfors, i els cestodes, trematodes i monogenis formen un subgrup monofilètic dins una branca delsrabditòfors. Per tant, el subgrup de platihelmints tradicional "Turbellaria" es consideraparafilètic i és en desús.
Dues espècies deplanàries s'han utilitzat amb succés a lesFilipines,Indonèsia,Hawaii,Nova Guinea iGuam per a controlar les poblacions introduïdes del caragol gegant africàAchatina fulica, que ha desplaçat els caragols autòctons. Tanmateix, ara hi ha la preocupació que aquestes planàries esdevinguin elles mateixes un perill per als caragols natius. Al nord-oest d'Europa hi ha preocupació sobre la propagació de la planària de Nova ZelandaArthurdendyus triangulatus, que depredacucs de terra.
Els platihelmints són els animalsbilaterals més simples i probablement els més primitius. Estan aplanats dorso-ventralment, com una cinta, i els seus cossos són tous i sense segmentar. Tenensimetria bilateral, és a dir, el costat dret i l'esquerre de l'animal són imatge especular l'un de l'altre; això també implica que tenen superfícies superior i inferior, i un cap i cua diferenciats. Elsturbel·laris, com lesplanàries, presentencefalització amb ganglis concentrats en uncervell en l'extrem anterior del cos; els grups paràsits han perdut el cap.[8]
Eltub digestiu no té anus, actuant com a cavitat gastrovascular; pot presentar nombroses ramificacions, en especial en les espècies de mida més gran (fins a 60 cm en algunes planàries terrestres). Moltes formes paràsites no tenen aparell digestiu, però sí ventoses i ganxos de fixació. Tampoc no tenenaparell circulatori nirespiratori; l'oxigen que necessiten per al seumetabolisme es difon a través dels primsteguments de l'animal.
Tampoc no tenen apèndixs locomotors; es desplacen mitjançant les vibracions del seuepiteliciliat. Tenen un senzillsistema nerviós bilateral que recorre el cos. Unsistema excretor rudimentari està constituït pelsprotonefridis, que comencen cecs en el mesènquima.
Els platihelmints es defineixen més pel que no tenen que per compartir especialitzacions particulars.[11] Tampoc tenen aparell circulatori ni digestiu especialitzat:[9][12]
En contraposició amb aquesta organització simple, els òrgans reproductors són dels més complicats del regne animal. La majoria sónhermafrodites, presenten sempre fecundació interna i, per tant òrgans copuladors. En les femelles, elsòvuls fan cap a l'ootip, on nombroses glàndules aboquen el seu contingut; elsvitel·laris també vessen les sevescèl·lules vitel·lines a l'ootip. Els òvuls són empaquetats junt amb nombroses cèl·lules vitel·lines, que arriben a l'úter, on elpenis del mascle ha introduït elsespermatozoides. En algunes espècies, el seu sistema muscular els permet partir-se en segments que escampen els ous que porta cada segment. Cada segment també pot tenirtesticles iovaris, a més de reproduir un animal complet a partir cada segment.
Els platihelmints paràsits tenen complexos cicles vitals, parasitant diversos hostesvertebrats iinvertebrats.
S'ha demostrat la persistència de la seua memòria apresa fins i tot en la part regenerada a partir de la part sense cap. Així, diversos experiments que feien aprendre als cucs plans quelcom, els tallaven separant el cap de la resta del cos i quan la part separada del cap es regenerava la sotmetien a una condició ambiental a la qual havien fet aprendre, es trobava que reaccionava segons com havia aprés.[14]
La majoria delsturbel·laris són depredadors, i viuen a l'aigua o a entorns ombrívols i humits com lafullaraca. Però la meitat de totes les espècies de platihelmints conegudes sónparàsites, i algunes perjudiquen greument els humans i bestiar. Elscestodes itrematodes tenen cicles vitals complexos, amb estadis madurs que viuen com a paràsits en l'aparell digestiu depeixos overtebrats terrestres, i estadis intermedis que infecten hostes secundaris. Els ous dels trematodes són excretats pels hostes principals, mentre els cestodes adults generen enormes quantitats deproglòtides, segments plens d'ous que es desenganxen quan maduren i s'expulsen amb els excrements. A diferència d'altres grups paràsits, elsmonogenis són paràsits externs que infecten animals aquàtics, i les seves larves fan la metamorfosi a la forma adulta després d'haver-se adherit a un hoste adequat.
Laesquistosomosi, ocasionada pel trematodeSchistosoma, és la segona malaltia humana causada per paràsits més devastadora, només superada per lamalària. Laneurocisticercosi, que sorgeix quan la larva de la tènia de l'home,Taenia solium, penetra elsistema nerviós central, és la causa principal d'epilèpsia adquirida del món. L'amenaça dels platihelmints paràsits pels humans en els països desenvolupats està augmentat per l'agricultura ecològica, la popularitat del menjar cru o poc cuinat, i la importació de menjar de zones d'elevat risc. En països menys desenvolupats, la gent sovint no pot pagar el combustible necessari per a cuinar bé els aliments, i els sistemes d'abastament d'aigua iirrigació pobrament dissenyats incrementen la passibilitat de contamició fecal de les aigües.
Uns experiments inicialment van fer creure que els platihelmints aprenen mitjançant condicionament clàssic,[15] però una recerca posterior, feta mitjançantgrups de control, determinà que la conducta ocorre per inhibició.[16] Una investigació del 2013 trobà que l'espècieDugesia tigrina sí mostrava un aprenentatge mitjançant el mecanisme pavlovià simple.[17]
L'espècimen més antic conegut de platihelmint és un fòssil del períodeEocè preservat enambre bàltic i classificat en l'espècie monotípicaMicropalaeosoma balticus,[18] mentre els espècimens subfòssils més antics són ous d'esquistosoma trobat amòmies de l'antic Egipte.[8] Els platihelmints presenten molt poquessinapomorfies, característiques distintives que tots els platihelmints presenten i cap altre animal té. Això dificulta investigar tant les relacions internes dins el grup com les dels platihelmints respecte a la resta d'animals.[19]El fòssil més antic conegut de cestode s'ha datat en 270 milions d'anys. Va ser trobat encopròlits (defecacions fossilitzades) d'unelasmobranqui.[20]
Com que no tenen cavitats corporals internes, durant més d'un segle, els platihelmints es van considerar com un estadi primitiu en l'evolució dels bilaterals (animals que tenen simetria bilateral i, per tant, amb terminacions frontals i posteriors distintives). Tanmateix, les anàlisis des de la meitat de la dècada de 1980 han separat un subgrup, elsacelomorfs, com a bilateralbasal, en altres paraules més proper als bilaterals originals que a cap altre grup modern. Els altres platihelmints formen un grupmonofilètic, en altres paraules un que conté tots i només els descendents d'un ancestre comú que ell mateix és membre d'aquest grup. Els platihelmints redefinits formen part delslofotrocozous, un dels tres grups principals dels bilaterals més complexos. Aquestes anàlisis també han conclòs que els platihelmints redefinits, excloent els acelomorfs, consisteixen en dos subgrups monofilètics, elscatenúlides i elsrabditòfors, i que els cestodes, trematodes i monogenis formen un subgrup monofilètic dins una branca delsrabditòfors. Per tant, el subgrup de platihelmints tradicional "Turbellaria" es consideraparafilètic en tant que exclou tots els grups paràsits encara que aquests siguin descendents d'un grup de "turbel·laris".
Relacions filogenètiques entre els diversos grups de platihelmints segons el treball de Laumer i col·laboradors publicat l'any 2015:[21]
↑8,08,1Klaus Rohde (2001). "Platyhelminthes (flat worms)". Encyclopaedia of Life Sciences. doi:10.1038/npg.els.0001585.ISBN 0470016175
↑9,09,19,2Walker, J.C., and Anderson, D.T.. «The Platyhelminthes». A: Anderson, D.T.,.Invertebrate Zoology. Oxford University Press, 2001, p. 58–80.ISBN 0195513681.
↑10,010,1Hinde, R.T.. «The Cnidaria and Ctenophora». A: Anderson, D.T.,.Invertebrate Zoology. Oxford University Press, 2001, p. 28–57.ISBN 0195513681.
↑12,012,1Ruppert, E.E., Fox, R.S., and Barnes, R.D..Invertebrate Zoology. 7a ed.. Brooks / Cole, 2004, p. 226–269.ISBN 0030259827.
↑Ruppert, E.E., Fox, R.S., and Barnes, R.D..Invertebrate Zoology. 7a ed.. Brooks / Cole, 2004, p. 196–224.ISBN 0030259827.
↑Shomrat, T.; Levin, M. «An automated training paradigm reveals long-term memory in planarians and its persistence through head regeneration». Journal of Experimental Biology, 216, 20, 02-07-2013, pàg. 3799–3810.DOI:10.1242/jeb.087809.
↑Levison, Moshe J.; Gavurin, Edward I. «Truly Random Control Group in Pavlovian Conditioning of Planaria». Psychological Reports, 45, 3, 1979, pàg. 987–992.DOI:10.2466/pr0.1979.45.3.987.
↑Prados, Jose; Alvarez, Beatriz; Howarth, Joanna; Stewart, Katharine; Gibson, Claire L.; Hutchinson, Claire V.; Young, Andrew M. J.; Davidson, Colin «Cue competition effects in the planarian». Animal Cognition, 16, 2, 14-09-2012, pàg. 177-186.DOI:10.1007/s10071-012-0561-3.
↑Poinar, G. «A Rhabdocoel Turbellarian (Platyhelminthes, Typhloplanoida) in Baltic Amber with a Review of Fossil and Sub-Fossil Platyhelminths». Invertebrate Biology, 122, 4, 2003, pàg. 308–312.DOI:10.1111/j.1744-7410.2003.tb00095.x.JSTOR:3227067.
↑Dentzien-Dias, PC; Poinar, G Jr; de Figueiredo, AE; Pacheco, AC; Horn, BL; Schultz, CL «Tapeworm eggs in a 270 million-year-old shark coprolite». PLOS ONE, 8, 1, 2013, pàg. e55007.DOI:10.1371/journal.pone.0055007.
↑Christopher E Laumer, Andreas Hejnol, Gonzalo Giribet, 2015. Nuclear genomic signals of the 'microturbellarian' roots of platyhelminth evolutionary innovation. eLife 2015;10.7554/eLife.05503.
Altaba, C. R. i cols., 1991. Invertebrats no artròpodes. Història Natural dels Països Catalans, 8. Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona, 598 pp.ISBN 84-7739-177-7
Hickman, C. P., Ober, W. C. & Garrison, C. W., 2006. Principios integralos de zoología, 13a edición. McGraw-Hill-Interamericana, Madrid (etc.), XVIII+1022 pp.ISBN 84-481-4528-3
Burnie, David.Enciclopedia ilustrada del reino animal. Madrid: Susaeta, 2000.ISBN 84-305-9931-2.
.svg){kind=icon}
