Així, es denominaplaneta cadascun dels cossos que descriuen òrbites el·líptiques al voltant delSol o, en general, d'unestel. Són planetes del sistema solar:Mercuri,Venus, laTerra,Mart,Júpiter,Saturn,Urà iNeptú. No ho sónCeres, que es considera unplaneta nan, niPlutó, considerat el paradigma dels planetes nanstransneptunians, molts dels quals encara sense nom.
La paraula en catalàplaneta ve directament del llatíplaneta, que al seu torn és una derivada del grec πλανήτης (planetes), que vol dir 'errant', 'vagabund', és a dir, 'que va d'un costat a un altre, sense tenir una posició o lloc fix'. Els antics astrònoms grecs es van adonar que certs objectes celestials no es mantenien fixos. Van anomenar aquests objectesπλάνητες ἀστέρες (plànetes asteres, 'estels errants') o simplementπλανήτοι (planètoi: 'errants').[3][4][5]
Al món grecoromà s'atribuïa molta influència quotidiana als cossos celestes tals com els planetes, i se'ls associava amb minerals i déus. Elsol formava l'or, lalluna la plata.Venus (Afrodita - deessa de la bellesa i l'amor, per ser el planeta més brillant), formava el llautó;Júpiter (Zeus - déu pare, per ser el segon més brillant), formava l'ambre;Saturn (Chronos - déu del temps, per ser el més lent), formava el plom;Mart (Ares - déu de la guerra, pel seu color vermell com la sang), formava el ferro;Mercuri (Hermes - déu dels comerciants i missatger dels déus, per estar prop del Sol), formava l'estany. Diversos dies de la setmana porten els seus noms en les llengües llatines.[6]
La idea dels planetes ha anat evolucionant al llarg de la història, des delsestels errants divins fins als objectes mundans de l'era científica. El concepte també ha evolucionat per incloure altres sistemes extrasolars.
A l'antiga Grècia, a laXina, aBabilònia i, de fet, en totes les civilitzacions premodernes,[7][8] gairebé tothom creia que la Terra estava al centre de l'Univers i que tots els «planetes» giraven al voltant de la Terra.
La primera civilització occidental que se sap que tenia un teoria funcional sobre els planetes eren els babilonis, que van viure aMesopotàmia el primer i el segon mil·lenni aC. El text astronòmic més antic conservat és una taula de Venus d'Ammisaduqa, una còpia del segle VII aC d'una llista d'observacions dels moviments del planeta Venus que probablement data del segon mil·lenni aC.[9] Els babilonis també van fundar les bases del que finalment esdevindria l'astrologia occidental.[10] EnEnuma anu enlil, escrit durant elperíode neoassiri el segle vii aC,[11] hi ha una llista de presagis i les seves relacions amb diferents fenòmens celestials com el moviment dels planetes.[12] Elssumeris, els predecessors dels babilonis i una de les primeres civilitzacions, van identificar Venus almenys el 1500 aC.[13]
L'antic sistema cosmològic grec va ser pres del dels babilonis,[13] dels quals van començar a adquirir l'aprenentatge astronòmic al voltant del 600 aC, incloent-hi les constel·lacions i el zodíac.[15] Alsegle vi aC, en els babilonis el coneixement astronòmic era molt més avançat que el dels grecs. Les fonts gregues antigues que es coneixen, com laIlíada i l'Odissea, no mencionen els planetes.[10]
Alsegle i aC, els grecs havien començat a desenvolupar els seus propis esquemes matemàtics per predir les posicions dels planetes. Aquests sistemes, que es basen en la geometria en lloc de l'aritmètica dels babilonis, a la llarga podrien eclipsar els babilonis amb teories de la complexitat i amplitud, que representen la major part dels moviments astronòmics observats des de la Terra a simple vista. Aquestes teories arribarien a la màxima expressió en l'Almagest, escrit per Ptolemeu al segle 2 aC. Tal era el domini del model de Ptolemeu, que va substituir tots els treballs anteriors sobre astronomia i es va mantenir com el text definitiu astronòmic en el món occidental durant tretze segles.[9][16]
Per als grecs i els romans, hi havia set planetes coneguts, cadascú suposat al voltant de la Terra d'acord amb les complexes lleis establertes per Ptolemeu. Eren, en ordre creixent des de la Terra (en ordre de Ptolemeu): la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn.[5][16][17]
Amb l'adveniment de lateoria heliocèntrica deCopèrnic (1543) (que té un precedent en la d'Aristarc de Samos), laTerra va ser considerada com a planeta, i elSol i laLluna van deixar de ser-ho. Per tant, el nombre de planetes va ser reduït a sis. L'any1781,William Herschel va descobrirUrà, l'any1846Johann Galle va descobrirNeptú i l'any1930Clyde Tombaugh va descobrirPlutó, que va ser considerat un planeta fins a l'any2006, any en què la Unió Astronòmica Internacional canvià la definició de planeta i creà la classe d'objectes denominatsplanetes nans.
Els cinc planetes clàssics, visibles a ull nu, han estat coneguts des de temps antics, i han tingut un impacte significatiu enmitologia, cosmologia religiosa iastronomia antiga. A mesura que el coneixement científic augmentava, tanmateix, la comprensió del termeplaneta canviava d'una cosa que es movia al llarg del cel a un cos que orbitava la Terra; i al segle xvi, una cosa que orbitava directament el Sol, quan elmodel heliocèntric deNicolau Copèrnic,Galileu iKepler va guanyar influència.
Inicialment, quan es van descobrir els primers satèl·lits de Júpiter i Saturn al segle xvii, els termesplaneta isatèl·lit es podien intercanviar –tot i que l'últim esdevindria gradualment més utilitzant al segle següent.[18] Fins a mitjan segle xix, el nombre de "planetes" va augmentar ràpidament, ja que la comunitat científica llistava com a planeta qualsevol objecte descobert que orbités el Sol.
Al segle xix, els astrònoms van adonar-se que els planetes recentment descoberts que havien estat classificats com a planetes durant mig segle (comCeres,Pal·les iVesta) eren molt diferents que els tradicionals. Aquests cossos estaven en la mateixa regió de l'espai entre Mart i Júpiter (elcinturó d'asteroides), i tenien una massa molt menor; per això, es van reclassificar com a "asteroides". Com que no hi havia definició formal, es va entendre un planeta com a qualsevol cos "gran" que orbitava el Sol. Com que hi havia molta diferència entre planetes i asteroides, i semblava que els descobriments s'havien acabat després del de Neptú el 1846, no se'n necessitava cap definició formal.[19]
Tanmateix, al segle xx es va descobrirPlutó. Les observacions inicials van fer pensar que era més gran que la Terra,[20] i per això de seguida es va acceptar com a novè planeta. Posteriorment, es va descobrir que el cos era de fet molt més petit: el 1936,Raymond Lyttleton va suggerir que Plutó podria ser un satèl·lit escapat deNeptú[21] i el 1964Fred Whipple va suggerir que Plutó podria ser un cometa.[22] Tanmateix, com que encara era més gran que els asteroides coneguts i semblava que no formava part d'una població més gran,[23] es va mantenir el seu estat fins al 2006.
El descobriment de planetes extrasolars va portar una altra ambigüitat en la definició de planeta; el punt en què un planeta esdevé un estel. Molts planetes extrasolars són diverses vegades la massa de Júpiter, apropant-se a objectes estel·lars coneguts com ananes marrons.[26] Les nanes marrons es consideren generalment estels, ja que poden fusionardeuteri, un isòtop pesant de l'hidrogen. Mentre que els estels de més de 75 vegades la massa de Júpiter fusionen hidrogen, els estels amb només 13masses de Júpiter poden fusionar deuteri. Tanmateix, el deuteri és força rar, i la major part de les nanes marrons haurien deixat de fusionar deuteri molt abans del seu descobriment. Això les faria indistingibles de planetes supermassius.[27]
Amb el descobriment durant la segona meitat del segle xx de més objectes del sistema solar i objectes grossos al voltant d'altres estels, van sorgir conflictes sobre la definició dels planetes. Hi va haver desacord en particular sobre si un objecte ha de ser considerat un planeta si forma part d'una població, com uncinturó, o si era prou gran per generar energia mitjançant lafusió termonuclear del deuteri.
Un nombre creixent d'astrònoms va advocar per Plutó en la desclassificació com a planeta, ja que s'havien descobert molts objectes de mida similar a la mateixa regió (elcinturó de Kuiper) durant la dècada de 1990 i principis de 2000. Es va descobrir que Plutó només era un dels cossos d'una població de milers.
Reconeixent el problema, la Unió Astronòmica Internacional va crear la definició de planeta el 2006. El nombre de planetes es va reduir als vuit cossos més grans que havien netejat la seva òrbita (Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú), i es va crear una nova classe, elsplanetes nans. Inicialment, erenCeres,Plutó iEris.[28]
El 2003, la Unió Astronòmica Internacional (UAI), Grup de Treball sobre planetes extrasolars, va fer una declaració de posició sobre la definició d'un planeta que incorpora la següent definició de treball, en la seva majoria es va concentrar a la frontera entre planetes i els nans marrons:[2]
Error: cal especificar una imatge en la primera línia
Objectes amb masses reals per sota dels límits de la massa per a la fusió termonuclear del deuteri (calculat actualment a 13 vegades la massa de Júpiter per a objectes amb tanta abundància isotòpica com el Sol), que orbiten al voltant d'estels o restes estel·lars, són "planetes" (no importa com es van formar). La massa i la grandària mínima requerida perquè un objecte extrasolar sigui considerat planeta ha de ser la mateixa que la utilitzada en el sistema solar.
Els objectes subestelars amb masses reals per sobre dels límits de la massa per a la fusió termonuclear del deuteri són "nanes marrons", no importa com es van formar o on es trobin.
Flotant lliurement en cúmuls estel·lars joves amb masses per sota dels límits de la massa per a la fusió termonuclear del deuteri, no són "planetes", sinó que són "subnanes marrons" (o el nom que sigui més apropiat).
Aquesta definició ha estat àmpliament utilitzada pels astrònoms quan els descobriments d'exoplanetes s'han publicat en revistes acadèmiques. [32] Tot i que temporalment, continua sent una eficaç definició de treball fins que s'adopti formalment un caràcter més permanent. No obstant això, no aborda la controvèrsia sobre el límit inferior de massa, [33] que es va mantenir allunyat de la controvèrsia sobre els objectes en el sistema solar.
Les quatre llunes més grosses deJúpiter, conegudes com allunes galileanes per haver estat descobertes perGalileo Galilei. Ell s'hi va referir com a "planetes medicians" en honor del patronatge delsMedici.
Mésasteroides, descoberts entre1845 i1851. La ràpida expansió de la llista va acabar provocant la seva reclassificació com aasteroides pels astrònoms, i això va acabar sent amplament acceptat el1854.[30]
No se sap del cert com es formen els planetes. La teoria prevalent és que es formen durant el col·lapse d'unanebulosa en un disc de gas i pols prima. Unprotoestel es forma al centre, envoltada d'undisc protoplanetari rotant. De mica en mica, les partícules de pols van acumulant massa per formar cossos cada cop més grans. Es formen concentracions de massa locals, anomenadesplanetesimals, que acceleren el procés d'acreció atraient encara més massa per la seva atracció gravitacional. Aquestes concentracions esdevenen més denses fins que col·lapsen sota la gravetat per formarprotoplanetes.[31] Després que un planeta arribi a un diàmetre superior al de la Lluna, comença a acumular una atmosfera que augmenta el ritme de captura deplanetesimals a causa del fre aerodinàmic.[32]
Impressió artística d'un disc protoplanetari
Quan el protoestel creix prou per formar unestel, el disc supervivent s'elimina cap enfora a causa de lafotoevaporació,vent solar,fre Poynting-Robertson i altres efectes.[33][34] Posteriorment, encara hi pot haver molts protoplanetes orbitant al voltant de l'estel, però amb el temps col·lidiran i formaran un únic planeta més gran o alliberaran material que absorbiran protoplanetes més grans o planetes.[35] Els objectes que han esdevingut més grans capturaran més matèria al seu veïnat orbital per esdevenir planetes. Mentrestant, els protoplanetes que han evitat col·lisions poden esdevenirsatèl·lits naturals de planetes per un procés anomenatcaptura gravitacional, o romandre en cinturons d'altres objectes i esdevenirplanetes nans.
Els impactes energètics delsplanetesimals més petits (de la mateixa manera que laradioactivitat) escalfaran el planeta, fent que es fongui parcialment. L'interior del planeta es comença a diferenciar per massa, desenvolupant un nucli més dens.[36] Els planetes terrestres més petits perden les seves atmosferes a causa d'aquesta acreció, però els gasos perduts es poden substituir perdesgasificació del mantell i dels impactes decometes.[37]
Amb el descobriment i observació de méssistemes planetaris al voltant d'altres estels, ha estat possible elaborar, revisar o fins i tot substituir aquesta informació. Es creu que el nivell demetal·licitat –un terme astronòmic per a descriure l'abundància d'elements químics amb unnombre atòmic superior a 2 (heli)– determina la possibilitat que un estel tingui planetes.[38]
Els planetes i els planetes nans del sistema solar. (Mides a escala, distàncies no a escala)Els planetes terrestres: Mercuri, Venus, Terra i Mart (a escala)Els quatre gegants gasosos contra el Sol: Júpiter, Saturn, Urà, Neptú (a escala)
D'acord amb la definició actual de laUAI, hi ha vuit planetes alsistema solar. Per ordre de distància creixent alSol, són:
Júpiter, amb 318 masses terrestres, és el més gros, mentre que Mercuri, amb 0,055 masses terrestres és el més petit.
Els planetes del sistema solar es poden dividir en categories basant-se en la seva composició:
Rocosos: planetes que són similars a la Terra, amb cossos bàsicament composts deroca: Mercuri, Venus, Terra i Mart.
Gegants gasosos (jovians): planetes amb una composició de bàsicament de materialgasós i que són significativament més massius que els terrestres: Júpiter, Saturn, Urà, Neptú. Elsgegants glaçats, que comprenen Urà i Neptú, són una subclasse de gegants gasosos, que es distingeixen dels gegants gasosos per la seva massa més petita, i per la depleció d'hidrogen i heli de les seves atmosferes, amb una proporció significativament alta de roca i gel.
Planetes nans: abans de ladecisió de l'agost del 2006, diversos objectes varen ser proposats per astrònoms com a planetes. Tanmateix, el 2006, diversos d'aquests planetes varen ser reclassificats com a planetes nans, objectes diferents dels planetes. Actualment, la UAI reconeix cinc planetes nans en el sistema solar: Ceres, Plutó, Haumea, Makemake i Eris. Tant en elcinturó d'asteroides com en elcinturó de Kuiper, hi ha un total de fins a una cinquantena d'objectes en consideració. I n'hi podria haver 200 per descobrir un cop el cinturó de Kuiper hagi estat completament explorat. Els planetes nans comparteixen moltes característiques amb els planetes, i n'és la principal diferència que no sóndominants en les seves òrbites. Per definició, tots els planetes nans són membres d'una població més gran. Ceres és el cos més gran delcinturó d'asteroides, mentre que Plutó i Makemake són membres delcinturó de Kuiper i Eris és un membre deldisc dispers. Científics comMike Brown creuen que hi poden haver una quarantena d'objectes transneptunians que es podrien classificar com a planetes nans sota la definició de la UAI.[39]
Diversessimulacions per ordinador de formació estel·lar i de sistemes planetaris han suggerit que algunsobjectes de massa planetària serien expulsats a l'espai interestel·lar.[41] Alguns científics han argumentat que aquests objectes itinerants s'haurien de classificar com a "planetes". Tanmateix, d'altres han suggerit que haurien de ser considerats estels de poca massa.[42] La comissió de laUAI per a la definició dels planetes extrasolars no hi ha pres posicions.
Avui dia planeta designa aquell astre que gira al voltant del Sol. Però abans d'entendre l'Univers com ho fem ara, els observadors del cel, a més de veure-hi uns estels que sempre ocupaven el mateix lloc, n'hi veien també uns altres que s'hi movien de forma erràtica: el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn. El nom planeta prové del grec i significabagabund, persona que va sense direcció fixa. Sovint el fet que aquests astres es moguessin imprevisiblement s'interpretava com a missatge dels déus i tenia a veure amb la sort de les persones.
Els set planetes missatgers van donar nom als dies de la setmana: la Lluna (dies lunae>dilluns), Mart (dies martis>dimarts), Mercuri (dies mercurii>dimecres), Júpiter (dies jovis>dijous), Venus (dies veneris>divendres)... El dissabte havia estat el dia de Saturn, canviat després pels jueus i mantingut encara per la llengua anglesa: Saturday. El diumenge era el dia del Sol, el principal planeta, canviat pels cristians i mantingut també pels anglesos: Sunday.
↑Aquesta definició combina dues declaracions de la UAI: una definició formal aprovada per la UAI el 2006 (Resolució 5A de la UAI) i una definició de treball informal plantejada per un Grup de Treball de la UAI el 2001/2003 per a objectes situats fora delsistema solar. La definició oficial del 2006 serveix únicament per al sistema solar, mentre que la definició de treball del 2003 és aplicable a planetes que giren al voltant d'altres estels. La qüestió delsexoplanetes fou considerada massa complexa per ser tractada a la Conferència de la UAI del 2006.
↑5,05,1«planet, n.». Oxford English Dictionary, desembre 2007. [Consulta: 7 febrer 2008].Note: select the Etymology tab
↑«Etimologia de 'planeta'» (en italià). Vocabolario Etimologico della Lingua Italiana di Ottorino Pianigiani. [Consulta: 17 abril 2021].
↑Neugebauer, Otto E. «The History of Ancient Astronomy Problems and Methods». Journal of Near Eastern Studies, 4, 1, 1945, pàg. 1–38.DOI:10.1086/370729.
↑Ronan, Colin. «Astronomy Before the Telescope». A:Astronomy in China, Korea and Japan. Walker, p. 264–265.
↑Ptolemy; Toomer, G. J..Ptolemy's Almagest. Princeton University Press, 1998.ISBN 9780691002606.
↑Cassini, Signor «A Discovery of two New Planetsabout Saturn,made in the Royal Parisian Observatory by Signor Cassini,Fellow of both the Royal Societys, of Englandand France;English't out of French.». Philosophical Transactions (1665–1678), 8, 1673, pàg. 5178–85.DOI:10.1098/rstl.1673.0003. Note: This journal became the Philosophical Transactions of the Royal Society of London in 1775. There may just be earlier publications within theJournal des sçavans
↑Kenyon, Scott J.; Bromley, Benjamin C. «Terrestrial Planet Formation. I. The Transition from Oligarchic Growth to Chaotic Growth». Astronomical Journal, 131, 2006, pàg. 1837.DOI:10.1086/499807.
↑Ida, Shigeru; Nakagawa, Yoshitsugu; Nakazawa, Kiyoshi «The Earth's core formation due to the Rayleigh-Taylor instability». Icarus, 69, 1987, pàg. 239.DOI:10.1016/0019-1035(87)90103-5.
↑Lissauer, J. J. «Timescales for Planetary Accretion and the Structure of the Protoplanetary disk» (en anglès). Icarus, 69, 1987, pàg. 249–265.DOI:10.1016/0019-1035(87)90104-7.
.jpg)
.jpg)
_flatten_crop.jpg)
.jpg)
