 | Aquest article o secció necessita millorar unatraducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en lapàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeuiniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió. |
Lapisa daurada o dereflexos metàl·lics, coneguda també com areflex daurat,obra de Màlika oreflex hispanoàrab, és un tipus de decoració esmaltada amb efectes iridescents produïts pels òxids metàl·lics aplicats en una tercera cocció sobre un esmalt ja cuit.[Nota 1]
Iniciada en laMesopotàmia musulmana, lapisa daurada es va desenvolupar també en el Nord d'Àfrica i en la Península Ibèrica. Un cert vel de llegenda atribueix als últims terrissaires del Marroc i el País Valencià la possessió de la seva fórmula secreta. A la península Ibèrica, identificada amb lapisa morisca, va tenir el seu major focus de producció als territoris de l'antiga Corona d'Aragó, des de la ceràmicaaragonesa dels terrissaires mudèjars deMuel fins al gran empori deManises.[1]
Les primeres ceràmiques de reflexos metàl·lics es van produir al començament delCalifat Abbàssida (750-1258) al segle ix. Probablement, la gran difusió d'aquesta tècnica, va ser afavorida per la prohibició al món àrab de l'ostentació; lapisa daurada va substituir en la taula el luxe descarat dels metalls preciosos.
LaGran Mesquita de Kairuan, aTunísia, pot considerar-se com la seva plataforma universal, en ella lapisa daurada està present en una sèrie monumental de azulejería importada deBagdad cap a l'any 850 de l'era cristiana. El lema alcorànic omnipresent és «al-mulk li-L·lah», que en la ceràmica andalusina es reduirà a «al-mulk».[2]
En la península ibèrica, el fil conductor de les tècniques de la terrisseria d'origen musulmà, i molt especialment de la pisa daurada, van ser elsmoriscs, distribuïts en els focus deManises,Paterna,Quart,Alacuás iMuel. El decret d'expulsió de 1609 va portar a milers d'artesans al desterrament. Amb ells es van perdre la indústria, les fórmules, els secrets i l'esplendor.
Fins a la segona meitat del segle xvi, Catalunya, Terol, Toledo, Talavera de la Reina o Sevilla, van ser, a grans trets, focus subsidiaris de les pises valencianes els motius de les quals i tècniques van imitar. No obstant això, les pises fabricades en molts d'aquests centres tenen trets personals que les fan úniques. Com la combinació del blau i el verd a Terol, o del blau i el morat negrós del manganès a Sevilla o, en el cas català, la gran quantitat de peces signades i datades, com les de Pere Casals o Toni Mestre, que ens permeten conèixer l'autoria d'alguns mestres i l'evolució estilística de les sèries (així, en els casos deReus, Barcelona oValls, els models dels quals de producció s'endinsen en el primer terç del segle XVII).[3]
Caldria esperar al segle xviii perquè el País Valencià, recuperés la riquesa i hegemonia al món de la pisa policroma espanyola. La primera a desenvolupar noves tècniques, més enllà dels vells procediments moriscs dereflex metàl·lic, va ser la Reial Fàbrica de l'Alcora. En la dècada de 1780, la problemàtica laboral va obligar a molts terrissaires alcorins a traslladar-se a Manises. Segle i mig després, aquesta última localitat tenia en funcionament vuitanta fàbriques, donant ocupació a cinc mil operaris, un trenta per cent dones.[4]
Una vegada extreta i purificada l'argila assecant-se al sol, que evitaria així futures esquerdes, entrava en la primera cochura. Al juaguete resultant se li aplicava elvidriado, vernís blanc a força de plom i estany, i la decoració en blau cobalt. Després d'aquesta primera esmaltación passava a la segona cochura, aconseguint 990 graus. Després d'ella, una vegada refredada, se li donava a la peça eldaurat amb una mescla de sulfurs de coure i plata, dissolts en vinagre i aplicats amb pinzell. Entrava per fi en la tercera cochura a una temperatura inicial de 650 graus, baixant després a cinc-cents.
La cultura ceràmica anglosaxona denomina llustre (lustreware) a la pisa amb reflexos metàl·lics, si bé tal llustre o lluentor s'aconsegueix amb un procés menys complicat.[5]
Les anàlisis de l'esmalt de ceràmiques espanyoles i italianes (segles XIII al XVI) indiquen amb variacions entre tots dos esmalts, una composició d'estany sobre un màxim de 10 % i plom entri en 15 i 45 %.[6] D'aquesta anàlisi es pot deduir la importància de l'esmalt utilitzat com a base. Tenint com a òxids imprescindibles l'estany i elplom, la fórmula resultant ho situa a l'altura del típic esmalt demayólica, el rang del qual de cocció està entre 950 °C i 1110 °C.
La pasta de reflexos s'ha de moldre enmolí de boles entre 2-4 hores, encara que es poden emprar les pastes sense moldre amb bons resultats. Un altre mètode consisteix a calcinar els ingredients secs a 700 °C i barrejar-los en el molí amb vinagre. Aquesta pasta se sol aplicar sobre l'esmalt amb l'addició de 50% de llustre i 50% degoma aràbiga, o bé amb un vehicle oliós, com l'essència detrementina.
La pisa daurada pot considerar-se un dels productes més singulars i reconeguts del focus ceràmic valencià, si ben originalment imitava les produccions malaguenyes en perfils i decoracions.[Nota 2]
Manuel González Martí i més tard diversos especialistes, historiadors i ceramòlegs, han estudiat en profunditat i amb certa profusió la producció dereflex metàl·lic en els alfares i indústries de Manises, que van arribar a convertir a aquesta localitat en una referència necessària en la crònica de la ceràmica europea.[7]
Documents valencians de 1319 esmenten peces importades deMàlaga iTerol (terre maleche, et turolii). La collita arqueològica confirma que en les dues primeres dècades del segle xiv va predominar la importació de pises de Màlaga, de laLigúria (Gènova, Savona), deBarcelona i de Terol, desenvolupant-se després la producció local.
A Manises, el bescuit de fang argilenc que s'emprava procedia d'unamarga dels voltants, que una vegadabizcochada s'esmaltava amb una coberta transparent.
El plom i l'estany es barrejaven en una proporció de 10 parts a una, o ho és que igual: per cadaarrova de plom s'afegien de tres a quatrelliures d'estany, materials que després de calcinar-se en un forn especial, s'unien a petites quantitats de sal i sorra i, una vegada molts, es dissolien en aigua banyant amb el líquid resultant les peces.
Henrique Cock, arquero del sèquit deFelipe II, al seu pas per Muel en 1585, relata així una part del procés:
{cita|"...Perquè tota la vaixella facin daurada, prenen vinagre molt fort amb el qual barregen com dos reals de plata en pols i bermellón i almagre i una mica de filferro (coure), la qual cosa tot barrejat escriuen amb una ploma sobre els plats i escudelles tot el que volen i els fiquen tercera vegada en el forn, i llavors queden del color d'or que no se'ls pot llevar fins que caiguin en trossos. Això em van explicar els mateixos olleros".}}
Així doncs, la base d'aquesta recepta del daurat era la plata i el coure sulfurats. La mescla obtinguda després d'un complex procés era diluïda en vinagre i s'aplicava com a decoració sobre les peces en la tercera cocció reductora.
La vila Muel va tenir els seus primers obradors fora del seu recinte emmurallat, al costat del riuHuerva i confrontants amb el camí ral a Saragossa.[Nota 3] Als alfareros fabricadors depisa daurada se'ls cridavaoficials de fer vaixella de blanc,almalagueros omestres de la Málega, delatant així que imitaven les tècniques desenvolupades abans a Màlaga. La producció estava monopolitzada per diverses famílies els membres de les quals apareixen reiteradament citats en alguns documents notarials (1583): els Abroz, Alax, Bargueño, Carruzet, Dupon, Ibáñez, Janero, Lançari, Taquea, Maçerol, Maniçes, Medina, Moncayo, Montero, Presson, de la Rosegui i uns altres.
La vaixella de pisa daurada abastava dues qualitats, "comuna" i "prima", venudes a preus diferents. Entre les peces catalogades hi ha des de senzills objectes de la vaixella domèstica fins a piles bautismales (per a esglésies parroquials com la de la localitat deCinquè, per exemple).
L'arrelament de lapisa daurada a Aragó va fer que, després de l'expulsió dels moriscs aragonesos en 1610, es contractés a escudilleros de Reus, cristians o conversos, perquè la seguissin fabricant en Muel. Aquesta afluència de alfareros catalans, castellans i fins i tot italians va determinar un canvi de gust en les tècniques de producció i en els repertoris ornamentals, apropant-se progressivament als cànons i gustos europeus.
Altres centres importants en el focus aragonès van serCalataiud,María de Huerva,Morata de Xaló iVillafeliche.
Interessants i riques col·leccions depisa daurada aragonesa poden contemplar-se en: elMuseu de Ceràmica de Barcelona; el Museu Arqueològic Nacional (Espanya), l'Institut de Valencia de Don Joan i el Museu Nacional d'Arts Decoratives, a Madrid,; laHispanic Society of America, a Nova York, i elWalters Art Museum, a Baltimore.
La pisa daurada valenciana va ser imitada toscament a Itàlia a partir de la segona meitat del segle xv. Es considera al pintor Galgano de Belforte, instal·lat uns anys a València, un dels millors difusores de la tècnica del daurat a Itàlia. Més tard, seria depurada i millorada perGiorgio di Pietro Andreoli deGubbio (actiu entre 1490-1553), la producció del qual incorporava a més motius renaixentistes.[Nota 4]
En la segona meitat del segle xv, Itàlia va ser el bressol de la renovació de la ceràmica europea, doblement impulsada per l'esplendor humanista de les ciutats estat i per l'hegemonia de Venècia en el comerç amb Orient. Tècnicament se li deuen almenys tres grans assoliments:
