Tenen una llargada d'uns 425 km i una amplada que generalment no supera els 100 km, amb una superfície total de 55.000 km². Els cinc cims més elevats de la serralada són l'Aneto (3.404 m), el pic dePocets (3.375 m), elMont Perdut (3.355 m), laPunta d'Astorg (3.355 m) i elPic Maldito (3.350 m).[2]
Existeixen moltes etimologies possibles per al nom d'aquestes muntanyes:
El terme "Pirineus" ve d'un personatge de lamitologia grega,Pirene (Πυρήνη). Heràcles hi construeix una tomba per a Pirene donant-hi nom així a la serralada.[3] El mot "Pirineus" era ja conegut en grec antic: el termeΠυρηναῖα (Pirēnaîa) apareix en els textos dePlutarc.[4]
Pirineus tanmateix podria provenir deporanaia, depora (enorme) inaga (muntanya), un mot procedent dellígur antic, llengua del poble que habitava al nord del massís abans delsCeltes.[5]
Un text deDiodor de Sicília[6] (segle i aC) comenta que, antany, els Pirineus eren coberts de forests que foren incendiades pels pastors. La terra mateixa hauria cremat – així donant-hi el nom Pirineu del grec anticπῦρpîr, o foc.
Segons una altra teoria però, és un topònim ancestralíber o basc. En aquesta llengua la serralada es diuIlene os ("munts de la lluna") puix que "Ilene"" significa la lluna.
Subdivisions
Malgrat la seva unitat com a massís, sovint hom troba convenient dividir la serralada en zones diferenciades segons el context. Segons la vessant: vessant nord del Pirineu o vessant sud del Pirineu; per territori, el Pirineu català, occità, aragonès i basc; o fins i tot per regió: Pirineu d'Aude,Pirineu de Girona, Pirineu de Navarra. Per altra banda podem parlar en termes d'alçada: de l'Alt i Baix Pirineu, delPrepirineu iSubpirineu[7] (les serres més baixes al voltant del massís mateix), o més arbitràriament del Pirineu oriental, Pirineu central i Pirineu occidental. Finalment es distingeix entre leszones climàtiques del Pirineu atlàntic i el Pirineu mediterrani.
Geografia
En geografia física, els Pirineus formen una serralada d'aspecte rectilinear, bastant estret, d'una llargada total de 430 quilomètres des delCap de Creus, alMediterrani, fins alGolf de Gascunya, a l'Atlàntic. La delimitatió occidental és difícil de fixar amb exactitud perquè els Pirineu es fonen progressivament amb el conjunt de les muntanyes basques entreÀlaba iBiscaia que enllacen a l'oest amb les MuntanyesCantàbriques, el qual crea un eix pirinenc-cantàbric de 1.000 km). La definició geogràfica més senzilla, i la més popularment acceptada, és la que fa referència al seu caràcter "ístmic": una serralada entre la Mediterrània i el Golf de Gascunya, que separa lapenínsula Ibèrica de la resta del continenteuropeu.
Les valls pirinenques s'orienten típicament de nord a sud, llevat dels extrems marítims i d'alguna vall notable com ara lad'Ordesa, lade la Cerdanya i lade l'Aragó. Açò explica l'escassa accessibilitat entre les distintes valls (els eixosJaca-Pamplona iPuigcerdà-la Seu d'Urgell són dues excepcions). A més, els cims més alts es barregen sense cap depressió important que els separi, fet que explica per què hi ha tan pocs llocs de pas practicables entre els dos vessants.
Vista de la serralada des de la plana deTarba (vessant nord).Zona alta de lavall de Benasc, amb elpic d'Aneto a l'esquerra (vessant sud).
Lafrontera entre Espanya i França segueix aproximadament la línia dels cims més elevats com a regla, amb algunes excepcions.
Territoris d'Espanya al vessant nord:
Catalunya: la pràctica totalitat de laVall d'Aran; la petita porció de territori que conforma la capçalera de la Ribera de les Salines, amb el santuari de laMare de Déu de les Salines, administrativament del municipi deMaçanet de Cabrenys (Alt Empordà)[8]
Navarra: els municipis deZugarramurdi iUrdazubi (vall de Xareta), el deLuzaide, i una franja de 12 km de prats i aiguavessants compresos entre el Quinto Real iAldude; així mateix, la part septentrional de laselva d'Irati, ubicada completament al vessant sud de la serralada, forma part de laBaixa Navarra (estat francès)
La cara nord de l'Aneto (3.403,5 m), el cim més alt.
El Pirineu és un massísvarisc (de l'era primària) pràcticament arrasat durant elMesozoic (era secundària) i reelevat durant elTerciari (orogènesi), com a part del gran aplegament alpino-himalaienc.
Les característiques geològiques més acusades hi són la dissimetria dels vessants al sentit transversal, és a dir que el seu desnivell és molt més pronunciat al costat nord que al sud, i la dissimetria al sentit longitudinal: baixa suaument fins alCantàbric i de forma més abrupta cap alMediterrani.
Des del punt de vista estructural els Pirineus es diferencien clarament delsAlps, ja que mentre al segon s'hi fa un paper decisiu els mantells de corriment, els Pirineus poden classificar-se en conjunt com una serralada de plegament autòcton.
Elssediments de la gènesi dels Pirineus es dipositaren a les conques litorals durant elPaleozoic (era primària) i delMesozoic (era secundària). Llavors, alCretaci inferior (150 - 100 Ma), sota l'efecte d'una obertura oceànica, elgolf de Gascunya es va desplegar en vano, aixafant Iberia contra el continent europeu i prenent grans capes d'aquests sediments en cargol: la pressió i l'aixecament de l'escorça terrestre van afectar primer la part oriental per estendre's progressivament a tota la cadena, una sobrerecció i deformació que culminà a l'Eocè, al principi delCenozoic (era terciària).
La part oriental dels Pirineus és constituïda majorment perroques crostals (granits igneis), mentre a la part occidental els pics de granit són flanquejats de capescalcàries. El caràcter massís i poc esquinçat de la serralada és conseqüència d'aquesta preponderància de roques crostals, que dificulta l'erosió i la creació deglaceres.
El punt culminant dels Pirineus és elpic d'Aneto amb 3.404 metres, situat entre laRibagorça i lavall d'Aran. És al Pirineu central hi ha gairebé tots els cims superiors a 3.000 metres, a la regió francesa deMigdia-Pirineus, a Catalunya i a l'Aragó: hi ha un total de 129 muntanyes principals i 83 secundàries per damunt del llistó mític dels tres mil metres, repartides per onze zones (vegeu l'inventari complet dels cims de més de 3.000 metres allista UIAA dels 3.000 pirinencs).
Cal esmentar que aquest límit simbòlic que divideix les muntanyes en grans (més de tres mil metres) i mitjanes (menor de tres mil) és un invent del segle xix quan laRevolució Francesa institucionalitzà elsistema mètric (abans es comptava entoise a França). Aquest invent va crear una nova meta per almuntanyisme: escalar tots els "tres mil" (vegeuPirineisme).
Alguns dels cims més importants dels Pirineus són:
Elpic d'Anie, divisòria entre Occitània, Aragó i el País Basc (2.504 m).
Tanmateix, algunes muntanyes cabdals del massís no assoleixen tanta altitud: la pica de Bugarachla, a laserra de Corbera (prepirineu nord), que marca la frontera de la Catalunya Nord i Occitània, fa 1.230 m; i el pic deLarrun, muntanya màgica per als bascos, fa 905 m.
El Pirineu no és una sola serra sinó un conjunt de serres, enmig de les quals hi ha valls fins i tot obertes i planes, com laCerdanya. D'altres valls importants de la serralada són:
Aquesta serralada és el bressol de rius importants. Mentre al nord elGarona neix a la vall d'Aran i esdevé el riu principal de la depressió al nord de la serralada, els rius del vessant sud del massís desemboquen majorment a l'Ebre, riu que crea la depressió homònima al sud dels Pirineus.
Avui en dia no hi queda capglacera per davall dels 3.000 metres i les que sobreviuen actualment són generalment circs: Balaitus,Vinhamala,Mont Perdut iMaladeta. El Pirineu conté un conjunt important d'aquestsestanys ("Estanh" o "Gorg" en occità, "Ibón" en aragonès), que poden arribar als cent metres de profunditat. Alguns dels estanys més destacables són el deSant Maurici, els delCirc de Colomèrs (Vall d'Aran) i els que són al voltant de laBollosa (Capcir).
El paisatge pirinenc és típic de l'alta i mitjanamuntanyaalpina, però hi ha diferències també: l'absència de grans llacs, mentre els petits estanys s'agrupen en gran nombre; els pocs colls i la seua gran altitud; una gran quantitat degaves, torrents que cauen dels alts cims com a cascades, al vessant nord. Aquestes últimes són de les més grans d'Europa, tret d'aquelles d'Escandinàvia i la deReichenbach als Alpes suïssos.[11] Cal comentar la freqüència delspenya-segats, anomenatscircs: és el fons d'una vall situada per damunt d'un precipici, amb forma de semicercle escarpat. Exemples són elcirc de Gavarnia, elde Tromosa, eldel Litor i eldel Marcadau.
Elclima dels Pirineus és demuntanya, amb unes precipitacions més elevades i unes temperatures més baixes que els territoris del voltant. Alhora fa de frontera climàtica entre elclima atlàntic o oceànic predominant al nord-oest i elclima mediterrani al sud-est (amb matisos continentals al sud).
S'hi dona una disminució de les precipitacions d'oest a est i de nord a sud, essent les vallsprepirinenques de l'oest de Catalunya les zones més seques de la serralada (compareu, per exemple, els 636 mm/any d'Adrall amb els més de 1.500 alsPirineus Atlàntics). Al pirineu central la pluviometria es modera amb uns índexs regulars (1.000 a 1.500 mm/any a mitjan muntanya, localment 2.000 mm als cims més elevats del pirineu occidental) i l'amplitud tèrmica augmenta (als 1.200 m: 0° al gener, +14° al juliol). Just a l'extrem est la pluviositat torna a augmentar per la proximitat amb elMediterrani, que si bé de manera poc freqüent, de vegades generallevantades. La regió transfronterera situada entre elCanigó iOlot és especialment propensa a rebre precipitacions intenses (1.000 a 1.500 mm/any), tot i que durant l'estiu lasequera hi és ben present.
Cal destacar les particularitats d'algunes zones concretes del territori, com la vall de la Cerdanya i la Conca de Tremp. Ambdós indrets presenten un fenomen acusat d'inversió tèrmica, que provoca persistents boires hivernals. A més, a la Cerdanya, les temperatures varien en funció de l'orientació, diferenciant-se força la part solana (nord) i la part obaga (sud) de la vall.[14]
La influència oceànica del nord-oest, provinent delGolf de Gascunya, és intensa al País Basc, amb cúmuls pluviomètrics de 1.500 a 2.500 mm/any i hiverns relativament suaus i estius frescs (mitjanes de +1° al gener i +13° al juliol a 1.200 m d'altitud). Aquesta influència s'estén a les quatre cinquenes parts de la serralada al vessant nord (fins a l'Aude), i tanmateix penetra ben poc al vessant sud (no gaire més lluny que les muntanyes deNavarra més pròximes a la cresta fronterera del massís).
Al vessant sud el règim de precipitacions és essencialment alimentat per les pertorbacions provinents del sud-oest d'origen atlàntic, que pateixen una influència continental durant la seua travessia per la península i es reactiven al contacte del relleu pirinenc. Les precipitacions són més infreqüents però sovint més intenses que al vessant septentrional, la qual cosa explica l'elevat nombre d'hores de sol malgrat tenir registres pluviomètrics similars (1.000 a 1.500 mm/any), llevat del peu de muntanya àrid (vora 500 mm/any). L'aire oceànic temperat és rebutjat per l'alta muntanya, on els hiverns són relativament freds i els estius calorosos (a 1.200 m: 0° al gener, +15° al juliol).
Fonts: "Situaciones atmosféricas en España" (centre de publicacions, Direcció General de l'Institut Nacional de Meteorologia, Ministeri de Medi Ambient, Madrid 1993)- "La météo de la France" de Jacques Kessler i R. Chambraud (dades pluviomètriques i tèrmiques).
La influència mediterrània fa que el pirineu oriental i sud, més assolellat, té una composició florístic diferent de la resta de la serralada. L'orientació d'oest - est de la serralada fa que un gran nombre d'espècies que eren presents al nord d'aquesta regió durant l'era terciària han desaparegut a causa del fred de la darrera gran glaciació (màxim glaciar fa vora 20.000 anys): elles "migraren" cap a zones de més baixa latitud, més clements que l'alta muntanya pirinenca, que no podien travessar.
Selva de Pineta.
Elclima és el que més decideix la flora del Pirineu. Al pirineu atlàntic, és a dir el nord i l'extrem occidental, hi haprats verds alternant amb boscos d'alzina de fulla caduca a la vall i a peu de muntanya, i fagedes i pinars a mitjan muntanya. El límit superior de la forest se situa entre els 2.000 i 2.500 m (pins), sent rellevats perlandes subalpines (erica,rhododendron) llavors, sota de 2.500 a 3.000 m, als pedres, la neu i petits glaciars.
La mitja muntanya del vessant sud, el més sec, presenta una vegetació típicament mediterrània: garriga, forests de faigs verts, pins negres, pins silvestres. Les valls més altes destaquenprats verdulents, fagedes, avets i pins silvestres. A la part més alta no hi hauria gaire diferència amb la del vessant nord si no fos per la predominància de terrescalçàries que s'imposa al clima i abaixa el límit vegetal. Per fi, a l'extrem oriental les pluges torrencials del mediterrani, combinat amb sequera estival, donen lloc a grans fagedes. Convindria destacar laselva d'Irati, considerat la fageda més gran d'Europa i la massa boscosa més gran dels Pirineus.
Fauna
Cavalls pirinencs típics del País Basc.
El Pirineu és un territori gran i variat climàticament, cosa que fa que la fauna siga molt variada de zona en zona. Hi ha gairebé 200 espècies d'animals que hi viuen i en total hi ha 42 espècies demamífers. Al País Basc, elPotok o cavall pirinenc hi és simbòlic. Mentrestant, a gran part del Pirineu central, l'os bru (Ursus arctos arctos) és l'animal més associat, malgrat que en queden ben pocs. D'altresespècies típiques, però no exclusives del Pirineu són: elxoriguer gros (Falco tinnunculus), lamarmota alpina (Marmota marmota), elsenglar (Sus scrofa), l'isard (Rupicapra rupicapra), elllop (Canis lupus), elcérvol (Cervus elaphus), ellinx (Lynx lynx), lesàguiles (Aquilinae), elsfalcons (Falconidae), etc.
Algunes espècies endèmiques ja s'han extingit, com lacabra pirinenca (Capra pyrenaica pyrenaica) oibex (Capra pyrenaica), extinta misteriosament entre el 1998 i el 2001.[16]
Algunes espècies, com l'os bru, caçat gairebé fins a l'extinció a la dècada de 1990, a partir del 1996 es va començar a reintroduir-ne amb ossos provinents d'Eslovènia. Ja podem observar la seua tímida presència a la Vall d'Aran i Andorra.[17] Algunes espècies a la vora de la desaparició han reviscolat, com l'isard, que al principi del segle xix era al llindar de l'extinció i que ara té 45.000 exemplars.
Entre lesaus, el rei indiscutible és eltrencalòs (Gypaetus barbatus), extingit a quasi tot Europa i del qual s'estima que n'hi ha entre 500 i 600. D'altres ocells del Pirineu són l'àguila reial (Aquila chrysaetos), l'abellaire (Perninae), elmilà reial (Milvus milvus), elmilà negre (Milvus migrans), elfalcó (Falconidae), elxoriguer gros (Falco tinnunculus) o el raríssimmussol pirinenc (Aegolius funereus), a més delvoltor comú (Gyps fulvus), l'aufrany (Neophron percnopterus) i, més recent, elvoltor negre (Aegypius monachus). També elgall fer (Tetrao urogallus), en clar perill d'extinció al vessant sud (4 mascles a Navarra, 75 a l'Aragó i uns 450 a Catalunya) i en canvi molt conservat al nord (vora 3.500 mascles). A l'alta muntanya viu una de les joies pirinenques, laperdiu blanca (Lagopus muta), amb 700 parelles.
Tanmateix parem esment a les nombroses reserves naturalsnord-catalanes dePrats de Molló,Noedes,Pi de Conflent,Mentet, Vall d'Eina,Jújols,Conat,La Maçana; i les reserves naturals catalanes de les altes valls del Freser i Ter, i l'Albera. Per fi existeixen les reserves naturals regionals de França d'Arieja (Embeyre), laCatalunya Nord (Nyer) i l'Alt Pirineu (Pibeste). Els nombrosos indrets naturals classificats per llei per protegir el paisatge, les reserves biològiques i les reserves de fauna salvatge fan testimoni de l'interès ecològic del massís pirinenc.
El transport del Pirineu parteix de dos fets: és un massís de roca que divideix netament la península Ibèrica de la resta d'Europa; i cal superar-lo. Tot el transport comercial, public i privat que passa entre Ibèria i el centre d'Europa ha de passar pel Pirineu, si no vol anar en vaixell que moltes vegades és car i poc convenient.
Tanmateix, les poblacions veïnes del Pirineu han teixit una xarxa viària pròpia que en el seu conjunt fa la volta de la serralada pels dos costats. Al nord, l'autopista dels Pirineus recorre les ciutats prepirinenques deBaiona,Pau,Tarba,Tolosa (A-64); i continua perCarcassona fins aNarbona (A-61), on enllaça amb l'autopista del Llenguadoc. Un ramal d'aquesta estén fins aFoix i en el futur, fins aAndorra la Vella.
El tren imita a les autopistes, salvant el Pirineu pel mediterrani (a laMarenda) i l'atlàntic (a Txingudi). La diferència de l'ample de via entre els estats espanyol i francès i lesduanes fronteres feien necessaris diversos parcs ferroviaris aIrun-Hendaia,Puigcerdà-la TorEnveig iPortbou-Cervera. Aquestes tres connexions van ser concebudes tant per a passatgers com per a mercaderies, i Irun-Hendaya i Portbou-Cervera de la Marenda acabaren emportant-se la major part del trànsit de passatgers i la totalitat del transport de mercaderies per ferrocarril. La connexió Puigcerdà-La Tor de Querol/Enveig està actualment limitada a trens regionalsTER, i a un tren exprés nocturn entre La Tor de Querol/Enveig iParís. De la mateixa manera,La Tor de Querol/Enveig és actualment l'estació terminal tant dels trens espanyols com dels trens francesos, ja que es va establir com a únic punt de connexió fronterer en aquesta línia, de manera que cap tren francès arriba a l'estació de Puigcerdà. La Tor de Querol-Enveig és també l'estació terminal de la línia delTren Groc, de via estreta que connecta aquesta estació ambVilafranca de Conflent. Des de Vilafranca de Conflent, una línia d'ample europeu comunica aquesta població nord-catalana ambPerpinyà.
També a principis del segle xx, es va projectar i construir un eix ferroviari central que connectava Saragossa (Aragó) i Pau (Bearn,Aquitània) a través deCanfranc i el túnel fronterer deSomport. A Canfranc, s'hi va construir l'estació internacional on confluïen les xarxes ferroviàries espanyola (en ample ibèric) i francesa (en ample internacional oUIC). La línia fou inaugurada el dia 18 de juliol de 1928 i va romandre en servei fins que l'any 1936 es va tancar el túnel de Somport al trànsit a causa de la guerra civil espanyola. A partir de l'any 1940 es va reobrir el trànsit fins a l'any 1970; el descarrilament d'un tren de mercaderies a la part francesa de la línia va provocar l'enderroc del pont de l'Estanguet que, mai seria reparat i, per tant, feia aquell tram de la línia totalment impracticable. Aquest pont, continua avui en dia sense haver estat reparat, comportant que el tram entre Canfranc iOloron està fora de servei. Des de l'any 1970, la línia segueix oberta al servei entre Saragossa iestació de Canfranc, actualment amb dos trens Regionals al dia per sentit, de Renfe Operadora. A la part francesa de la línia està previst de reobrir el tram Canfranc-Oloron en uns quants anys.
Al segle xix i XX, l'època daurada del ferrocarril, moltes línies foren construïdes al Pirineu. Alguns dels trens que antigament connectava la muntanya amb la plana s'han convertit ara en atraccions turístiques. Entre ells, el ja citatTren Groc del Conflent i la Cerdanya, elTren Càtar del País Fenolledès i elTren de l'Alt Llobregat o Tren del Ciment, a La Pobla de Lillet, i que aprofita un petit tram de l'antic carrilet miner delBerguedà.
Andorra la Vella, la vila més poblada de l'Alt Pirineu (+ la vila d'Escaldes-Engordany, en segon pla a la foto)Ramaderia alParc Nacional dels Pirineus.Sant Climent de Taüll, exemple del romànic del Pirineu.Boí Taüll estació d'esquí.Atraccions naturals del Pirineu:Parc Nacional d'Ordesa.
Darrere del turisme, l'agricultura perviu i és encara un factor important en la vida dels pobles dels Pirineus.[19] Si a la majoria del massís la ramaderia és la principal activitat agrícola, al pirineu mediterrani, lavinya i lafruita predominen. Tanmateix, laindústria fou un element important a les valls pirinenques. Al Pirineu, les indústries més típiques eren lesmines ipreses, elteixit i lespiscifactories, totes ara en franc retrocés. De manera d'exemple podem destacar la indústria armamentística al Pirineu navarrès o la de les mines i fargues catalanes al voltant delCanigó i a la capçalera delriu Llobregat.
El sector serveis s'ha anat desenvolupant durant el pas del temps degut al procés d'industrialització dels anys 60 i sobretot al creixement turístic on ha augmentat a partir dels anys 80. Ciutats del nord de Catalunya com ara Olot, Puigcerdà, Berga, entre altres s'han vist afavorides per el creixement d'aquest sector i avui en dia es consideren centres comercials i de servei per a la regió pirinenca.[21]
Ciutats i viles turístiques del Pirineu
Són poblacions que viuen principalment del turisme per la situació o proximitat amb el Pirineu.
Les principals sendes del Pirineu són elGR 10 i elGR 11, que el travessa de l'oest a l'est pel vessant nord i sud, respectivament, ascendent fins als 2000 metres en alguns punts. Dues sendes més, ambdues de gran recorregut i no específicament relacionats amb el Pirineu, són l'històricCamí de Santiago (GR65), que creua la serralada aDonibane Garazi o per lavall de l'Aragó, i més recentmentel Camí dels Països Catalans, que recorre tot el pirineu català.
D'altra banda, els parcs nacionals i naturals (vegeuParcs naturals) i paratges que cobren admissió com lesGorgues de Kakoeta o les coves atrauen a milions de visitants cada any, i representen en si mateix un gran motor econòmic.
Regions econòmiques transfrontereres
En ser tant un lloc de pas com una frontera, el Pirineu alberga uns quants projectes de cooperació o mancomunitat que agrupen zones dels dos costats de lafrontera hispano-francesa:
La primera presència documentada als Pirineus es troba a la Bauma Margineda (Andorra) datada en l'Epipaleolític, on també hi ha documentades ocupacions durant els períodes del Neolític i l'edat de Bronze.
Els autors clàssics citen tribusiberes que vivien al Pirineu:iacetans al pirineu central,ceretans a la Cerdanya i, possiblement,bergistans al Berguedà,olositans a la Garrotxa,Andosins a Andorra iAirenosis a la vall d'Aran. És possible que elsvascons també en fossin part.
segle ix aC: les tribusceltes, provinents d'Europa central, entren a la península Ibèrica a través dels Pirineus on també s'assenten, passant a serceltibers.
133 aC: Elsromans arriben a la península Ibèrica i durant laSegona Guerra Púnica. A poc a poc estenen la seua influència amb campanyes militars i la construcció de noves ciutats romanes. Tanmateix, aquesta invasió afecta principalment a les valls i la costa mediterrània, i al Pirineu la introducció de la cultura llatina és més lenta i menys pronunciada. Finalment Ibèria queda romantizada, passant a anomenar-seHispània. Les províncies romanes que engloben els Pirineus als dos vessants són a l'estAutrigònia i a l'oestTarraconense. Durant bastant temps, els bascos queden lliures del domini romà si no de la seua influència.
Durant l'època romana, són una tribu anomenada elsvascons qui ocupen la major part del pirineu sud, amb capital aPamplona.
44 aC: Els romans conqueren Gàl·lia i així els Pirineus queden progressivament romanitzats.
Casa d'estil altaragonès (esq.) i casa d'estil bascopirinenc (dreta), aAnsó, Osca.Refugi primitiu,Navarra.Unhórreo a Navarra.Central hidroelèctrica de Cabdella.
El Pirineu ha generat una arquitectura específica tant pel seu clima com per les diverses cultures que l'ocupen. Com a bressol de nacions (la basca, aragonesa, occitana i catalana), conserva les construccions més antigues d'aquests pobles, moltes vegades a conseqüència de la llunyania de la serralada dels principals centres de població moderna i l'escassedat de pressió urbanística. Moltes d'aquestes construccions són protegides com a patrimoni regional, nacional, o en alguns casos,de la humanitat.
Entre el patrimoni arquitectònic pirinenc, hi ha:
Hórreos, típica construcció del pirineu basc (especialment lavall d'Aezkoa) utilitzada com a rebost exterior o graner. Té la forma d'una caseta aixecada en quatre potes per tal de mantenir els aliments secs.
Refugis, des dels més humils fets amb pedra seca fins als moderns complexos com el de lavall de Núria. Originàriament un lloc on els pastors s'aixoplugaven, ara el terme és més conegut en referència amb el senderisme i als parcs i reserves naturals, on el govern se n'encarrega de conservar i abastir. VegeuRefugis del Pirineu català.
Edificis militars: Elcastell és una estructura típica a tota la península, i nogenysmenys als Pirineus, on en hi ha bons exemples com elscastells càtars, laCasa de la Vall d'Andorra o els castells dissenyats perVauban al segle xviii. La dictadura franquista va construir entre 1944 i 1948 lalínia P,[22] una barrera defensiva desplegada al llarg del vessant sud del Pirineu per evitar que, depenent de les èpoques, els maquis, el Tercer Reich o els Aliats penetressin al territori espanyol. Estava composta teòricament per uns búnquers, dels quals uns 6.000 van ser acabats. Cap al 1980 es van abandonar definitivament.
Edificis civils: Alguns destaquen per la seua modernitat. Un exemple és elCentre Termolúdic Caldea, a Andorra.
Vies de comunicació: En el segle XIX es van preveure diverses línies deFerrocarrils Transpirinencs, de les quals només ha reeixit la línia de Puigcerdà. L'Estació de Canfranc, a Espanya, d'estil neoclassicista i súmmum del patrimoni ferroviari pirinenc, és en procés de recuperació.
Edificis religiosos: Les muntanyes són plenes d'esglésies i ermitesromàniques o fins i totpreromàniques a cada vall i cim. Destaquen lesesglésies romàniques de la Vall de Boí, patrimoni de la humanitat. La portada del monestir deSanta Maria de Ripoll és considerat el millor exemple del romànic català, sent obra de l'escola de Ripoll, la qual ha dissenyat o influenciat la major part de les esglésies catalanopirinenques. Caldria parar esment també en el santuari deLorda, centre de pelegrinatge.
Monuments: Hi destaquen elsCròmlechs, monuments megalítics de cultepagà.
Els Pirineus és un lloc molt adient per a la creació de contes i llegendes defades, monstres i herois. Hi ha moltes formacions rocoses que per la seua estranya posició o forma han creat al seu voltant tota mena d'històries. Igualment, els boscos i rius salvatges i immensos, i el temps imprevisible i radical, dona a la figura de la natura (i els seus agents) un fort poder místic entre els oriünds.
La serralada és alhora un lloc de pas des de la prehistòria (vegeupresència humana) però també aïllat dels nuclis de població. Això ha endarrerit l'avanç de la religió cristiana i en general, de la modernitat. Hi ha evidències de cultes molt antics, per exemple elsCròmlech deDonibane Garazi, i també de déus locals. Les deïtats paganes perderen força a favor de figures fantàstiques que no suposaven cap conflicte amb la culta cristiana. Aquestes figures prenien vida sobretot entre els pastors com a protecció del mal. D'aquesta manera la superstició pre-cristiana no feia més que enllaçar amb el nouvingut cristianisme, creant llegendes que, mentre incorporen el tret cristià d'un Déu judicial i sever, no deixaven de fer servir els caràcters de sempre com elsgegants idonets. En forma d'exemple, al pirineu català hi ha la llegenda dels Encantats, dos caçadors “fugits de missa” a la recerca d'un isard i en ser maleïts es transformaren en pedra.
De manera general podem parlar de contes de gegants a l'alt pirineu central i oriental, i delaminak (fades basques),minairons (fades catalanes) ibruixes a les serres més modestes. La bruixa és un símbol de molts pobles, i aZugarramurdi hi ha un museu de les bruixes. El mateix misticisme converteix moltes muntanyes en déus o espérits, com elPuigmal o l'Aneto. Igualment hi ha una alta quantitat de rius i boscos encantats, o habitats per esperits,follets o d'altres criatures.
Malgrat que la majoria d'aquestes llegendes segurament provenen de laprehistòria, no significa que no en néixen noves. Tal és el cas amb laBretxa de Rotllan, un pas de muntanya suposadament obert a tall d'espasa per en Rotllan. Es basa en el fet real de labatalla de Roncesvalls al 778.
Fins avui en dia, les festes paganes tenen forta significància als Pirineus, com és el cas de laNit de Sant Joan o lesFalles del Pallars.
Llengües del Pirineu
Els Pirineus territoris de tres estats (Espanya,Andorra iFrança) i, pel que fa a les llengües, quatre que li són pròpies (català,occità,aragonès ibasc) i cinc que hi són oficials (català,occità,basc,castellà ifrancès). Reben els següents noms en les llengües dels territoris que ocupen: encatalà «Pirineu» o «Pirineus»; enaragonès«Perinés»; enbasc«Pirinioak»; enoccità «Pirenèus»; enfrancès«Pyrénées»; enespanyol«Pirineos». El català és oficial aAndorra i co-oficial aCatalunya (però no a laRibagorça i laCatalunya Nord, malgrat que s'hi parla). El castellà i el francès són oficials al vessant meridional i septentrional de la serralada respectivament. El basc és co-oficial aPaís Basc del Sud, però no alPaís basc del Nord. L'occità és co-oficial a laVall d'Aran. L'única llengua pirinenca que no gaudeix d'oficialitat a cap territori és l'aragonès, parlat a tot el Pirineu aragonès però sense estatus legal propi.
↑L'ECONOMIA ANDORRANA: EVOLUCIÓ DELS PRINCIPALS SECTORS. CCIS, 2013, p. 82.
↑19,019,1Campillo i Besses, Xavier; Font i Ferrer, Xavier.Avaluació de la sostenibilitat del turisme a l'Alt Pirineu i Aran. Generalitat de Catalunya, 2004, p. 18.ISBN 84-393-6457-1.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
