 | Per a altres significats, vegeu «Pirene (nàiade)». |
| Tipus | personatge de la mitologia grega |
|---|---|
| Dades | |
| Gènere | femení |
| Família | |
| Parella | Hèracles |
| Pare | Bebrics (Pont) |
Pirene (engrecΠυρήνη, enllatíPyrene) va ser, en lamitologia grecoromana, una jove filla del rei Bèbrix, que regnava a l'època d'Hèracles sobre les poblacions de laregió de Narbona. Pirene és l'epònim que dona nom aserralada dels Pirineus i, arran d'això, fou també incorporada a lamitologia catalana perJacint Verdaguer, qui reprèn el mite al seupoema èpic l'Atlàntida. No obstant això, es tracta d'un cas més d'un procediment força freqüent entre els antics, que explicaven molts detopònims inventantmites que en justificaven el nom per mitjà d'un heroi epònim; així, probablement el nom de Pirene és més antic com a topònim que com a nom de personatge mitològic.
Pirene era filla del rei Bèbrix, que regnava entorn de les terres de l'actual Narbona.Hèrcules, quan anava a buscar els bous deGeríon, el monstre de tres caps, va travessar aquell país. A la cort de Bèbrix, Hèrcules es va embriagar i va forçar Pirene, que va portar al món una serp. Pirene, espantada, va fugir a la muntanya (elsPirineus, que per força encara no rebien aquest nom), on va ser devorada per les bèsties salvatges. Hèrcules, en tornar de l'expedició, va trobar el cos mort de la noia, i li va tributar honors fúnebres. Com a record, l'heroi va donar el nom de Pirineus a les muntanyes veïnes.[1]
Aquest mite apareix documentat per primera vegada en una data força recent, atès que el coneixem gràcies aSili Itàlic.[2] Això porta a pensar que es tracta d'un mite força modern i que no és de creació popular, ans és mitologiaerudita. En qualsevol cas, el termeΠυρήνη és documentat força abans com a topònim, referit alsPirineus o una part, que no pas com a personatge mitològic. És per això que hom pensa que el mite hauria nascut per justificar el nom de la muntanya, de la mateixa manera que, amb el mateix mite, hom justificava el nom delsbèbrices, antic poble que vivia al vessantmediterrani dels Pirineus.
El nom propiΠυρήνη ('Pirene') apareix entre elsescriptors antics ja aHeròdot, que atribueix a una població delsceltes de l'Europa occidental situada entre les muntanyes.[3] Si bé Heròdot hi atribueix el naixement de l'Istre, cal recordar que, per l'historiador, elsPirineus i elsAlps formaven una sola cadena muntanyosa, i que l'Istre naixia força més a ponent que no ho fa en realitat. Així doncs, durant els períodesclàssic ihel·lenístic,Pirene era el nom que rebia una ciutat dels Pirineus orientals, però també les muntanyes que l'envoltaven, els Pirineus:Aristòtil[4] ja afirma que designava una muntanya. Hi ha hagut força assajos d'identificar aquesta exòtica població, i cal no descartar que es tracti d'una ciutat mítica en la qual convergissin relats de viatgers de més d'una ciutat. En qualsevol cas, a partir delsegle vi aC els grecs ja s'havien establert a la zona i ja la coneixien, atès que ja eren fundades lescolònies focees deMassàlia,Àgate iEmpúries, però cal pensar que pels grecs deGrècia es tractava de regions molt remotes, exòtiques i poc conegudes; això afavoriria els relats poc clars i contradictoris pel que fa a la realitat dePirene, fos una ciutat o no.[5]
En fi,Πυρήνη s'estengué entre els grecs com a nom dels Pirineus, sobretot amb la variant(τὰ) Πυρηναῖα ὄρη '(les) muntanyes pirinees' o, simplement,(τὰ) Πυρηναῖα '(els) Pirineus'; elsromans prengueren aquest nom dels grecs, i l'adaptaren amb la formaPyrenæa, que ha passat a la major part de llengües del món. A les llengües de l'òrbita delcastellà (asturià,basc,aragonès icatalà) el mot ha patit unaassimilació vocàlica a la primerae, que ha esdevinguti. El mot es fa servir, usualment, tant en plural com en singular.[6]
Verdaguer va recollir aquest mite i el va incloure dins el seu poemal'Atlàntida. A la versió de Verdaguer,Pirene és la filla del reiTúbal. La llegenda explica que Pirene fugia deGeríon, el monstre de tres caps, pelPirineu, i aquest, per tal que no es pogués escapar, va incendiar les muntanyes per deixar-la isolada.
Hèracles, que passava per allà, sentí uns gemecs, i entre les flames trobà Pirene greument ferida, que abans de morir li explicà que Geríon prengué el tron al seu pare,Túbal, rei d'Ibèria, motiu pel qual ella hagué de fugir i amagar-se en aquells boscos. Aleshores, Geríon, temorós que Pirene tornés un dia a reclamar el tron, va calar foc a les muntanyes i es retirà aGades. A continuació, Pirene cedí els seus dominis a Hèracles i morí en els seus braços. Hèracles va cobrir el cos de Pirene amb moltes pedres grandioses, fins que es formà unmassís de roca que començava alCantàbric i acabava a laMediterrània, on va llençar les pedres restants, cosa que va donar lloc alcap de Creus.[7]
Després, Hèracles s'embarcà cap aMontjuïc, on va prometre que fundaria una ciutat i perseguiriaGeríon.[8]
| Matèries |
| ||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Personatges1 |
| ||||||||||||||||
1S'assenyalen ambv els personatges específics de lamitologia valenciana i ambb els de la de les illes Balears. | |||||||||||||||||
