En l'època romana i grega el pintor també s'ocupava de decorar lesestàtues, que eren pintades perquè s'assemblessin el més possible a una aparença real. A banda d'aquesta ocupació que els rellevava a un segon pla per darrere dels escultors, era comú la pintura sobre tauler (mitjançant latècnica del tremp o l'encàustica) i elmural, la funció era, bàsicament, la decoració de les llars de les famílies adinerades, sent els més sol·licitats, els retrats.
El pintor, considerat unartesà, es limitava a plasmar escenes religioses en l'àbsis, les voltes o els murs laterals. Alromànic, la pintura era, sobretot, mural, mentre que en elgòtic es van reprendre les pintures sobre tauler de fusta per posar-les als retaules.
Fins alRenaixement el pintor era sobretot unartesà, pagat principalment per narrar els esdeveniments a través d'imatges, ja fossinsacres, sobre lalitúrgia de l'església o dels ciutadans (els nobles o els rics de laburgesia). La pràctica delretrat precisament s'afirma en elRenaixement, i continuaria amb èxit fins al segle xix.
El 1511, els pintors de Mallorca, juntament amb elsbrodadors, fundaren un nou col·legi, no se sap si per desaparició de l'anterior. Aquesta vegada, elegiren per patró laMare de Déu de la Grada, que es venerava ala Catedral. El 1578, el col·legi es refundà amb la incorporació delsescultors, i el 1602, els pintors s'escindiren en un nou col·legi, que es tornà a posar sota la protecció de sant Lluc, aquesta vegada venerat a l'església del Socors. Tanmateix, el col·legi de la Mare de Déu de la grada es va acabar per dissoldre, i el 1651, els escultors, desproveïts de col·legi, s'incorporaren al nou col·legi dels pintors; aquell mateix any, els pintors i els escultors crearen una acadèmia pròpia.[1]
A partir del segle xix, amb les noves tècniques fotogràfiques que van permetreretrats immediats i molt més fidels, el pintor de professió es va convertir enfotògraf, o es va haver de "reciclar" comil·lustrador gràfic, dibuixant d'esbossos ocaricaturista, així que el pintorartista va passar a basar-se més en la sevainspiració personal que no pas en lacomanda d'un client que li pagava l'encàrrec.
Avui dia hi ha unmercat important de lapintura, ambgaleries d'art isubhastes de pintures que gestionen grans sumes, fet que ha donat base a una convicció, difosa al llarg i a l'ample de la geografia, que afirma que molts pintors "artistes" pinten en realitat pelsdiners i per aquest motiu no són veritablesartistes: la realitat és que (com ha passat al llarg dels segles) encara que els clients imposin eltema amb els seus diners, les obres s'han de considerar com una creació artística, quan ho són.
El pintor que pinta perdiners, com ho feien els delrenaixement pels seus mecenes, no pot ser considerat com un merartesà, perquè malgrat el tema imposat, l'obra segueix depenent de la seva individual "cal·ligrafia" (entesa en el sentitpictòric) que deixa una "signatura" del seu puny en eltreball final. Aquest valor afegit no existeix de forma tant notable en un simpleartesà, per tant, per tots aquests motius el pintor que pinta sotacomanda s'ha de considerar amb caràcter general unartista, tot i ser unprofessional de l'art.
