Elspigmeus (delgrec πυγμαιος,pygmaios, 'de mida petita'[1]) són una sèrie de grups humanscaçadors-recol·lectors que viuen a les selves equatorials africanes i que es caracteritzen per la seva baixaalçada: els homes fan menys d'1,5 metres de mitjana. Sónmesocèfals, tenen la pell bruna, cabells cresps," poca mandíbula prominent, "cap gros en relació amb la talla i llavis gruixuts però no eversos".[2] Així i tot, ni genèticament ni lingüísticament no presenten diferències que els diferencien d'altres africans.[3]
Els pigmeus estan situats al centre d'Àfrica (regió delCongo). De vegades es diu també pigmeus als aborígens de menor alçada delsud-est d'Àsia i altres regions. Els grups més estudiats són els mbuti de la selva d'Ituri a laRepública Democràtica del Congo, que van ser el tema d'un estudi deColin Turnbull (The Forest People, 1962). Entre els altres grups africans hi ha elsaka,baka,binga, efé, gok itwa.
Cacen amb xarxes, fletxes i javelinesantílops,micos,porcs,aus i altres animals, recol·lecten fruites,tubercles imel i a més practiquen intercanvis amb els pobles veïns i alguns treballen per a aquests veïns, dels qui en la majoria dels casos han adoptat l'idioma. Existeixen algunes paraules comunes per a les tribus pigmees africanes, fins i tot les més separades, la qual cosa indica que en el passat podrien haver tingut una llengua comuna. Una d'aquestes paraules és el nom de l'esperit de la selva,Jengi.
Les seves primeres referències històriques les recullHeròdot d'Halicarnàs en el seu llibreEuterpe, amb la rondalla d'Etearc.
Els pigmeus es troben a través de tota l'Àfrica central i en menor nombre al sud-est d'Àsia.[4] Els grups més estudiats són els Mbuti, de la selva d'Ituri a laRepública Democràtica del Congo, que van ser el tema d'un estudi de Colin Turnbull.[5]
Entre els altres grups africans, hi ha elsaka,[3] elsbaka, elsbinga, els efé i elstwa. Majoritàriament sóncaçadors i recol·lectors i tenen en comú que menyspreen que siguin anomenats "pigmeus".[3]
Ubicació dels pigmeus a l'Àfrica
Entre els grups asiàtics, hi ha els aeta de lesFilipines, els semang de lapenínsula de Malàisia, els jarawa i altres nadius de lesilles Andaman, que tenen el seu propi idioma aïllat.
Després de proves genètiques, s'estima que van divergir dels altres grups africans molt antigament: fa 70.000 anys,[6][7] adaptant-se a la vida a la selva equatorial africana. Aquesta seria la divergència humana més antiga després de la delskhoisan. Així mateix, la diferència entre els pigmeus de l'Est amb els de l'Oest seria d'uns 20.000 anys.
A laRepública del Congo s'estima que els pigmeus babongo i babinga constitueixen el 10 % de la població (uns 300.000) encara que no hi ha dades oficials que censin a la població indígena.[8]Les seves primeres referències com a civilització són esmentades en el llibreEuterpe d'Heròdot d'Halicarnàs amb la rondalla d'Etearc.
Ubicació dels pigmeus a l'Àfrica.Pigmeus africans al costat d'un explorador europeu.
Els grups més coneguts són els pobles mbuti itwa cap a l'Est i els babinga i bongo cap a l'Oest, podent-se agrupar de la següent manera (accepcions en plural van en lletra cursiva):
Binga/babinga o mbenga/bambenga: Es troben a l'Oest d'Àfrica central. Es creu que les diverses ètnies haurien tingut antigament una llengua comuna (anomenada "baakaa") a causa de la parcial coincidència en el vocabulari relatiu a la caça i la recol·lecció.[9]
Gyele/bagyeli, Kola/bakola,bako,likoya, se situen al Sud delCamerun i parlenllengües bantus com el Ngoumba, del tipus Makaa-Njem.
Koya/bakoya: Viuen a laRepública del Congo i a la frontera amb elGabon. L'idioma koya és una llenguabantu relacionada amb l'ungom.[10]
Bedzan o medzan: Són delCamerun central i el seu idioma ésbantoide no-bantu.
Bedzan pròpiament
Tikar
Bongo/babongo: Molts assentaments aïllats i dispersos delGabon i part de la República del Congo. Parlenllengües bantus. Malgrat la proximitat geogràfica amb els poblesbinga, no tenen amb ells una relació genèticament propera.[7]
Tsogho: Són el grup bongo més nombrós (1.400).
Teke
Kaningi
Mbuti/bambuti: Habiten cap a l'Est d'Àfrica central, especialment a la selva d'Ituri. Són ètnies veïnes culturalment homogènies però lingüísticament heterogènies.
Si bé antropològicament s'usa el termepigmeu per referir-se únicament als nadius caçadors-recol·lectors de l'Àfrica Central, l'ús popular estén ocasionalment el seu significat a altres poblacions d'aspecte físic semblant per la seva baixa alçada i pell fosca. No obstant això, no hi ha entre ells major relació cultural, geogràfica, lingüística ni proximitat genètica. Aquests pobles serien:
Amb xarxes i fletxes,cacenantílops,micos,mones,granotes,porcs,ocells i altres animals; recullenfruita,tubercles imel, i també practiquen barates amb els pobles veïns. Alguns treballen per a aquests veïns de qui, en la majoria dels casos, han adoptat l'idioma. Existeixen algunes paraules comunes que fan servir totes les tribus pigmees africanes, fins i tot les més allunyades, cosa que indica que antigament podrien haver tingut unallengua comuna. Una d'aquestes paraules ésjengi, que designa l'esperit de laselva.
Els pigmeus africans són particularment coneguts per la sevamúsica vocal, habitualment caracteritzada per unaimprovisació comuna que genera un denscontrapunt. Simha Aron diu que el grau de complexitatpolifònica de la música dels pigmeus aEuropa no va ser assolida fins al segle xiv, tot i que la cultura pigmea no té l'escriptura i és molt antiga; alguns grups pigmeus constitueixen les primeres cultures conegudes a moltes zones d'Àfrica. La música és part de la vida diària i hi hacançons per a totes les activitats quotidianes, com l'entreteniment, esdeveniments diversos i activitats específiques.
Formalment, les peces musicals presenten una estructura de quatre parts, com a màxim, i poden ser descrites com unostinato ambvariacions i són similars a unapassacaglia. De fet, estan basades en la repetició de períodes de la mateixa durada que cada cantant subdivideix usant diferents valorsrítmics concrets, amb diferents repertoris de cançons. Aquest interessant casetnomusicològic crea un discurs musical de variacions sense fi, en què no solament es repeteix el mateix període, sinó la mateixa peça de música. Com en el cas d'algunsgamelan deBali, aquests patrons estan basats en un superpatró. Els pigmeus mateixos no aprenen la seva música o hi pensen dins un marc teòric, sinó que l'aprenen en créixer per immersió cultural.
Hi ha una relació directa entre l'ús depolifonia i deiòdel, amb l'associació amb altres pobles africans no pigmeus grangers i agricultors; pel que els pigmeus poden classificar-se artísticament en dos grups:[9]
Pigmeus del Nord: Usen iòdel i polifonia i la seva associació amb agricultors i grangers ha estat recent, com per exemple: Baka, aka, asua, sua i efé.
Pigmeus del Sud: No usen iòdel ni polifonia i la seva associació amb agricultors i grangers ha estat llarga i estable, com per exemple: Twa, chua, bongo, koya, kola i medzan.
El 2003, Sinafasi Makelo, un representant dels pigmeus mbuti, va explicar al Fòrum de Pobles Indígenes de l'ONU que durant la guerra civil del Congo el seu poble havia estat caçat i menjat com si fossin animals salvatges. A la província veïna deKivu Nord es van donar casos decanibalisme comès per un grup conegut com “Els effaceurs” (“els esborradors”) que volien eliminar a tota la gent per obrir el territori a l'explotació minera. Els dos bàndols de la guerra els consideraven “subhumans” i alguns deien que la seva carn podia conferir poders màgics. Makelo va demanar alConsell de Seguretat de les Nacions Unides que reconegués el canibalisme com uncrim contra la humanitat i com un acte degenocidi. Segons el Grup Internacional de Drets de Minories hi ha proves extenses de matances massives, canibalisme i violència contra les dones pigmees, i aquesta organització ha instat amb insistència a la Cort Penal Internacional a investigar una campanya d'exterminació contra els pigmeus. Encara que han estat atacats pràcticament per tots els grups armats, molta de la violència contra els pigmeus és atribuïda al rebel Moviment per a l'Alliberament del Congo, que és part del govern de transició i que encara controla moltes parts del nord, i els seus aliats.
A la República del Congo, on els pigmeus representen el 10 % de la població, molts viuen com a esclaus d'amosbantus. La nació està profundament estratificada entre aquests grups ètnics, els majors del país. Encara que els pigmeus són els principals responsables de la caça, pesca i del treball manual a les comunitats de la selva, tant pigmeus com bantus diuen que se'ls paga segons el caprici de l'amo: amb cigarrets, roba usada o fins i tot gens. Com a resultat de la pressió d'UNICEF i activistes de drets humans, una llei que garanteixi una protecció especial als pigmeus està ara esperant el vot del parlament.
Raja James Sheshardi de l'American University va dur a terme un estudi sobre els pigmeus d'Àfrica i va concloure que la desforestació havia afectat greument a la seva vida quotidiana. Avui dia la cultura pigmea està amenaçada per les forces del canvi polític i econòmic. Recentment això s'ha fet visible en el conflicte obert pels recursos de la selva tropical, una batalla que els pigmeus estan perdent.
Històricament els pigmeus sempre han estat considerats inferiors per les autoritats colonials i els poblesbantus que viuen a les ciutats. Això ha produït una discriminació atroç. Un exemple d'això es va produir quan les autoritats colonials belgues van capturar a nens pigmeus i els van enviar a parcs zoològics de tot Europa, i fins i tot a l'exposició internacional dels Estats Units el 1907. Moltes vegades els pigmeus són expulsats i fan els treballs pitjor pagats. Molts estats africans no consideren als pigmeus com a ciutadans i els neguen carnets d'identitat, títols de propietat, assistència sanitària i educació adequada. La política dels governs i les corporacions multinacionals involucrades en la desforestació massiva han agreujat aquest problema, perquè han expulsat als pigmeus de la seva terra ancestral i moltes vegades els han traslladat a pobles i ciutats on moltes vegades estan marginats, empobrits i brutalitzats. Allà treballen en ocupacions ocasionals o en granges comercials. Una de les conseqüències més dramàtiques d'aquesta migració a les ciutats ha estat l'increment de la taxa de VIH/SIDA entre els pigmeus. Estudis realitzats alCamerun i laRepública Democràtica del Congo durant els anys 1980 i 1990 van mostrar una preponderància més baixa de VIH/SIDA entre poblacions pigmees que entre poblacions veïnes, però últimament ha augmentat. Un estudi va esbrinar que la preponderància deVIH entre els pigmeus baka a l'est delCamerun ha augmentat d'un 0,7 % el 1993 a un 4 % el 2003.
L'explotació sexual de dones indígenes s'ha convertit en un fet comú. La tala ha reforçat el sexe comercial, perquè moltes vegades viuen grups grans de treballadors en campaments a prop de comunitats pigmees. Hi ha una creença bastant comuna en aquesta part d'Àfrica que diu que tenir sexe amb una dona pigmea té el poder de netejar a l'home de VIH/SIDA. Aquest mite exposa a aquestes dones a un risc gran.
Malgrat aquests riscos, en general les poblacions pigmees tenen poc accés a serveis sanitaris i informació sobre el VIH/SIDA. Segons fpcn-global.org, el 2006 la revista mèdica britànicaThe Lancet va publicar un estudi que va mostrar que els twa tenien sistemàticament menys accés a l'assistència sanitària que comunitats veïnes. Segons aquest informe, fins i tot on existeixen instal·lacions sanitàries, molts no acudeixen a elles, perquè no poden pagar les consultes i medicines, no tenen els documents o carnets d'identitat que necessiten per viatjar o per obtenir tractament en un hospital o estan sotmesos a un tractament humiliant i discriminatori.
Avui dia encara viuen uns 500.000 pigmeus a la selva tropical d'Àfrica Central. Aquesta població està disminuint ràpidament, perquè la pobresa, el matrimoni amb elsbantus, la occidentalització i la desforestació destrueixen la seva forma de vida, cultura i identitat ètnica.
.png)
