| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 24 maig 1852 Dublín | ||
| Mort | 4 agost 1936 (84 anys) Edimburg (Escòcia) | ||
| Sepultura | Colinton(en) | ||
| Residència | Edimburg | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | pintora, brodadora, enquadernadora, esmaltadora | ||
| Membre de | |||
| Representada per | Tadema Gallery | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Ramsay Traquair | ||
| Fills | Ramsay Traquair, Henry Moss Traquair | ||
  | |||
Phoebe Anna Traquair (/trəˈkwɛər/; Kilternan,comtat de Dublín,24 de maig de1852 -Edimburg,4 d'agost de1936)[1][2] va ser una artista d'origen irlandès, que va obtenir el reconeixement internacional pel seu paper en el movimentArts and Crafts aEscòcia, com a il·lustradora, pintora i brodadora. Les seves obres inclouen murals a gran escala, brodats, joies d'esmalt i il·lustració de llibres. El 1920 es va convertir en la primera dona elegida per a laRoyal Scottish Academy.[3]
Phoebe Traquair va néixer com a Phoebe Anna Moss. Els seus pares eren William Moss, metge, i Teresa Moss (de soltera Richardson). Phoebe Traquair era la sisena dels set germans. Va estudiar art a l'Escola de Disseny de laRoyal Dublin Society entre 1869 i 1872.[4] Es va casar amb el paleontòleg escocès Ramsay Heatley Traquair el 5 de juny de 1873.[5] La parella es va traslladar a Colinton Farm, al sud-oest d'Edimburg, a la primavera de 1874.[6][7][8] Algunes obres seves eren dibuixos paleontològics relacionats amb la investigació del seu marit sobre peixos fòssils, i es conserven a les col·leccions especials de la biblioteca dels Museus Nacionals d'Escòcia.[5] Va tenir tres fillsː Ramsay, Harry i Hilda.[7]
El germà gran de Phoebe era William Richardson Moss, un apassionat col·leccionista d'art que posseïa una sèrie d'obres deDante Gabriel Rossetti. Traquair va compartir amb el seu germà aquest amor per l'art, inclosa una particular fascinació per l'obra de Rossetti i la deWilliam Blake, i el seu estil i l'elecció del tema es van mantenir profundament influenciats per l'art i la poesia de Blake i Rossetti al llarg de la seva vida.[7]
A finals de la dècada de 1870, Traquair va continuar desenvolupant el seu art, treballant sobretot en teixits domèstics brodats. A mitjans de la dècada de 1880, el cercle social de Traquair incloïa el sociobiòleg Patrick Geddes, fundador de la Unió Social d'Edimburg, que va encarregar a Traquair la decoració de la Capella mortuòria de l'Hospital Reial per a Nens Malalts, d'Edimburg. Aquest va ser el primer dels quatre interiors d'Edimburg que Traquair va pintar entre 1885 i 1901.[5]
Entre 1885 i 1886 Traquair va crear una sèrie de murals per a la Capella Mortuòria de l'Hospital Reial per a Nens Malalts, d'Edimburg. El mural és deThree Maidens (Divine Powers) el qual està vorejat per imatges dins de llunetes d'escriptors, artistes i crítics, comEdward Burne-Jones,William Bell Scott, Noel Paton iJohn Ruskin, que van tenir una influència considerable en Traquair.[9] Aquest va ser el seu primer treball com a artista professional. El tanatori era una petita sala sense finestres, antigament una carbonera, on es podien deixar els cossos "reverentment i amorosament" abans de l'enterrament.[10] L'obra es va acabar l'any 1886 i abans que l'edifici s'ampliés més el 1894, els murals van ser traslladats a un nou emplaçament i Traquair els va restaurar i els va ampliar, encara que amb una composició més senzilla, entre 1896 i 1898.[4][11]
_by_Phoebe_Anna_Traquair_1886_to_1893.jpg)
Els seus murals de l'escola de cant de lacatedral de Santa Maria (1888–92) van guanyar el reconeixement nacional de Traquair.[12][13] Dins d'un interior amb volta de túnel, el mur de llevant representa el clergat i el cor de la catedral. La paret sud representa els admirats contemporanis de Traquair, comDante Gabriel Rossetti,William Holman Hunt iGeorge Frederic Watts. A la paret nord ocells i coristes canten junts, i la paret oest mostra les quatre bèsties cantant el Sanctus.[14] L'Escola de Cant encara s'utilitza diàriament per a la pràctica dels Coristes.
L'obra més coneguda de Traquair es troba a l'enorme antiga Església Apostòlica Catòlica (1893–1901) a Mansfield Place (ara anomenada Mansfield Traquair Centre) als peus de Broughton Street, que s'ha anomenat "Capella Sixtina d'Edimburg" i "una joia de la corona".[15][16] Va ser aquesta obra la que va contribuir definitivament a confirmar el seu reconeixement internacional.[17]
Una feina notable de Traquair pot ser contemplada a la Thistle Chapel de laCatedral de Saint Giles, on va dissenyar els primers panells d'armes d'esmalt sobre els seients dels cavallers.[14] Una altra de les seves obres principals és un manuscrit il·luminat clau en el movimentArts and Crafts delsSonnets from the Portuguese, de la poeta victorianaElizabeth Barrett Browning, que es conserva a la National Library of Scotland (NLS).[18] Traquair va ser una artista prolífica que, a més dels seus murals i brodats, va produir centenars de peces de joieria. Va ser convidada a participar enl'Exposició Universal de Chicago el 1893, i els seus quatre plafons brodats de sedaEl progrés de l'ànima es van mostrar a l'Exposició Universal de Saint Louis el 1904. Aquell any va tornar a la pintura mural amb una obra per al presbiteri de l'Església de Saint Peter de Clayworth, aNottinghamshire. Un últim mural va ser per a la capella de la família Manners a Thorney Hill, al New Forest, entre 1920 i 1922.[19]
Un gran nombre d'altres obres de Traquair, entre les quals esmalts manuscrits il·luminats de la seqüència de sonets de RossettiWillowwood; un piano amb un estoig fet per l'amic i col·laborador artístic de Traquair Robert Lorimer i pintat amb escenes deWillowwood, el bíblicCàntic dels càntics i la història de Psique i Pan; i un tríptic de brodats basat en la història del cavaller de la Creu Roja deLa Reina Fada, d'Edmund Spenser, es mostren alMuseu Nacional d'Escòcia a Edimburg.
Al Castell Kellie, aFife, el 1897, Traquair va completar el Plafó Pintat a sobre de la llar de foc al Saló del Castell. La pintura es basa enLa primavera deBotticelli i es va acabar quan John Henry Lorimer va ocupar el castell. La pintura va quedar tapada fins a finals de la dècada de 1940, però va ser restaurada el 1996.
Phoebe Traquair és enterrada amb el seu marit i les cendres del seu fill al cementiri de l'església parroquial de Colinton, a Edimburg. Ella mateixa en va dissenyar la làpida i va ser esculpida per Pilkington Jackson.[8]
