| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | Pier Damiani, Pietro di Damiano 1007  Ravenna (Itàlia) | ||
| Mort | 22 febrer 1072 ↔ 23 febrer 1072 (64/65 anys) Faenza (Itàlia) | ||
| Sepultura | Catedral de Faenza | ||
| Administrador apostòlic | |||
| 1060 – 1066 Diòcesi:bisbat de Gubbio | |||
| Cardenal | |||
| 14 març 1058 – | |||
| Cardenal bisbe d'Òstia | |||
| 1058(Gregorià) – 1066(Gregorià) ← Giovanni(en)  –Gerhard →Diòcesi:bisbat suburbicari d'Òstia | |||
| Abat | |||
| |||
| Dades personals | |||
| Religió | Església Catòlica | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Filosofia | ||
| Ocupació | bisbe catòlic (1058–), filòsof, sacerdot catòlic, diplomàtic | ||
| Alumnes | John of Lodi(en) | ||
| Orde religiós | Camaldulesos | ||
| Consagració | Esteve IX | ||
| bisbe,cardenal,Doctor de l'Església (1828) | |||
| Celebració | Església Catòlica Romana | ||
| Festivitat | 21 de febrer (fins al 1969, 23 de febrer) | ||
| Iconografia | Robes de cardenal, amb una corda amb nusos a la mà; com a pelegrí, amb una butlla papal; amb hàbit benedictí | ||
| Participà en | |||
| 30 setembre 1061 | elecció papal de 1061 | ||
| Synode de Latran(fr) | |||
| Cronologia | |||
| juliol 1054 | Gran Cisma d'Orient | ||
| Premis | |||
  | |||
Pere Damià (Ravenna, Estats Pontificis1007 -Faenza,21 de febrer de1072), nascut com aPier Damiani oPier di Damiano, va ser unreligiós camaldulès,teòleg,bisbe icardenal (nomentat en 1057 o 1058 pelpapaEsteve IX) italià,canonitzat i venerat com asant a l'Església Catòlica. Va ser proclamatDoctor de l'Església el1823. Va ser un gran moralista i reformador de l'Església del seu temps, autor d'importants escrits litúrgics, morals i teològics, a més de gran llatinista.[1]
La font principal per a la vida del sant és laVita Petri Damiani, biografia escrita pel seu deixeble i secretari personal Joan de Lodi, monjo de Fonte Avellana. A banda, les seves nombroses cartes en donen detalls biogràfics.
Pietro va néixer aRavenna al final del 1006 o començament del 1007; ell mateix, en una carta, diu que havia nascut cinc dies abans de la mort de l'emperadorOtó III del Sacre Imperi. La seva família havia estat important, però havia anat a menys. Pere era el menor de set germans: Damià, que va ser monjo, un noi, Marí, Rodelinda, Sufficia i una altra germana. Orfe, va ser criat per la seva germana Rodelinda i, després, a casa del segon dels seus germans, que el va maltractar i el va tenir com a servent. Se'n va anar cap a casa de Damià, l'altre germà seu. Probablement, en reconeixement de l'acull, va afegir al seu nom ''Damian'', o sigui, «el de Damià».
Damià era arxipreste a Ravenna; va fer que Pere tingués una formació i el va enviar a una escola deFaenza, a la catedral o a algun dels monestirs. Hi va ser des del1022 al1025. Acabats els estudis, se'n va cap aParma, on va estudiar les arts liberals—eltrivium i elquadrivium—entre1026 i1032.
Va tornar llavors a Ravenna i va començar a ensenyar arts liberals entre el 1032 i el 1035. Probablement es fes clergue (diaca o amb ordes menors). Llavors, al període 1034-35, va ser ordenat prevere pel bisbe Gebeard d'Eichstätt.
Mentrestant havia madurat la idea de fer vida monàstica. Ja portava un estil de vida d'austeritat, dedicat a l'estudi i lapregària, la caritat i els dejunis. El mateix Pere Damià explicava que la decisió final va venir d'un incident que va interpretar com un senyal diví. Sovint convidava a dinar a casa seva alguns pobres; un dia que dinava amb un cec, li oferí un pa negre, de pitjor qualitat, guardant per si mateix un pa blanc. Una espina de peix se li clavà a la gola i estigué a punt d'ofegar-lo. S'adonà llavors que havia estat egoista i que allò era un càstig, i oferí al cec el pa bo, i llavors l'espina va empassar.
A Ravenna va conèixer alguns eremites de Fonte Avellana, eremita fundat encara no feia gaire, que seguia una regla similar a la l'Orde de la Camàldula, suposadament donada a l'abadia perRomuald de Ravenna. Decidí, en veure'n la modèstia, de seguir-los i fer-s'hi monjo, probablement, cap a l'any1035, i prior del monestir. A Fonte Avellana, va ensenyar als altres monjos qüestions de teologia i va redactar unaRegula vitae eremiticae, basada en els ensenyaments de Romuald, que fou adoptada per altres eremites de la regió. Van crear junts laCongregació de Fonte Avellana; malgrat algunes llegendes que fan més antiga la congregació, se'n pot considerar Pere Damià el fundador real. Cap al1040, l'abat de Pomposa, Guido Monaco va demanar al prior de Fonte Avellana que li enviés Pere Damià com amagister per ensenyar la seva comunitat. Pere fou a Pomposa del 1040 al1042.
El 1042, també per orde del prior, se'n va de Pomposa al monestir de San Vincenzo al Furlo aUrbino, per reformar la manera de viure-hi d'acord amb l'espiritualitat camaldulenca. Hi escrigué laVita Romaldi a partir dels testimonis de gent que l'havia tractat.
Al final de1043, en morir el prior Guido, va retornar a Fonte Avellana, on va ser elegit com a prior: va ésser al càrrec durant catorze anys, fins al1057. Es dedicà a l'organització i la difusió de la vida eremítica i de millorar les condicions del monestir. Va redactar una regla on remarcava el rigor de l'eremita i la vocació de pregària continuada que ha de tenir el monjo, que ha de portar una vida austera, de caritat fraterna i obediència al superior. La cel·la del monjo, deia, era el lloc on «Déu conversa amb els homes».[cal citació] A banda, va fer edificacions noves i en va restaurar d'altres; en particular, va preocupar-se per millorar labiblioteca de Fonte Avellana. A més, va fundar fins a tretze noves cases de l'orde a Itàlia: Perugia, Rimini, Faenza, Gubbio, etc.
Va ser un dels principals impulsors de lareforma gregoriana de l'Església. Per això va visitar moltes diòcesis per mirar de convèncer els bisbes:Urbino,Assís,Gubbio, etc. També va fer apartar del càrrec bisbes culpables desimonia, com els dePesaro,Fano,Osimo iCittà di Castello. El1046 va assistir a la coronació de l'emperadorEnric III aRoma i va entrar en contacta amb la cort; a partir de llavors, va viatjar aAlemanya, on va ser confessor de l'emperadriuAgnès d'Aquitània.
El1047 fou al sínode de Roma, on es va discutir el problema de la simonia. També va participar en els sínodes de 1049, 1050, 1051 i 1053. El 1049 redactà elLiber Gomorrhianus, sobre el «pecat» de lasodomia. Continuà escrivint i treballant per estendre la reforma eclesiàstica. Lleó IX el nomenà prior d'Ocri. Igualment, col·laborà per la reforma amb els papesEsteve IX,Nicolau II iAlexandre II.
Com a reformador, va intentar:
Esteve IX el nomenà cardenal i bisbe d'Òstia el 1057 o 1058, la qual cosa el feia entrar en el cercle dels set cardenals amb un contacte més estret amb el papa. Pere Damià no volia acceptar-lo, ja que volia tornar a la vida eremítica, però va acabar anant a Roma. Els papes el van enviar a diverses missions per lluitar contra la simonia: Milà (1059, on hi havia greus conflictes amb clergues de vida llicenciosa que reivindicaven l'autonomia de l'església ambrosiana);Cluny (1063),Florència,Màntua,Ravenna i altres ciutats italianes.
El1067, Pere Damià, després de nombroses demandes, va obtenir del papa el permís per a tornar a Fonte Avellana i va renunciar als seus càrrecs. Dos anys després, però, va haver de complir una última missió en el conflicte ambEnric IV del Sacre Imperi Romanogermànic arran del seu intent de divorci. La missió acabà amb elConcili de Magúncia de1069.
De nou a Fonte Avellana, va reprendre l'austeritat i lamortificació de la vida eremítica, i el treball manual, sobretot la manufactura de culleres de fusta. El1071 se'n va anar a Montecassino a la consagració de la nova església i l'any següent a Ravenna per restablir les relacions de la ciutat amb l'arquebisbe Enric, amb qui hi havia hagut conflictes.
En un dels viatges, va emmalaltir i es va deturar aFaenza, hostatjant-se al monestir benedictí de Santa Maria Fuori le Mura (actual Santa Maria Vecchia); hi morí la nit del 21 de febrer de1072. Sebollit a l'església del monestir, va ser traslladat a la catedral de la ciutat, on encara es conserva el seu cos.
Havia escrit un epitafi per al seu sepulcre, que s'hi pot llegir:
Va ser l'escriptor més prolífic del seu segle i un dels que se'n conserven més manuscrits copiats arreu d'Europa, testimoni de la difusió de les seves obres. Va escriure 180 cartes, algunes autèntics tractats, obres litúrgiques i teològiques, sermons, obres biogràfiques...
