Els primers organismes que es poden considerar peixos erencordats de cos tou que aparegueren durant el períodeCambrià. Encara que mancaven decolumna vertebral, elnotocordi els permetia superar elsinvertebrats en agilitat. Els peixos anarenevolucionant i diversificant-se tot al llarg delPaleozoic. Un bon grapat d'espècies d'aquestaera desenvoluparenuna cuirassa externa per protegir-se dels depredadors. Els primers peixos amb mandíbules sorgiren durant el períodeSilurià i molts d'ells (com ara elstaurons) passaren de ser preses d'artròpodes a esdevenir temibles depredadors marins.
La majoria dels peixos sónectoterms (animals de sang freda), cosa que els permet ajustar la temperatura corporal als canvis de temperatura del medi que els envolta, tot i que alguns dels nedadors actius de grans dimensions, com ara eltauró blanc i elstunninis, són capaços de mantenir una temperatura central més alta.
Els peixos formen un grupparafilètic, és a dir, un calaix de sastre definit per l'exclusió d'untàxon (elstetràpodes) d'un altre de major (els vertebrats), i no per la possessió de característiques derivades comunes. Com és propi dels primers vertebrats, són aquàtics i, a diferència del que s'observa en els tetràpodes, larespiració es produeix perbrànquies (excepte elsdipnous o peixos pulmonats, que fan ús d'un principi de pulmó) situades en clivelles de lafaringe. Lalocomoció es basa en una forma hidrodinàmica, amb moviments laterals del cos auxiliats per extremitats que sónaletes. El grup és molt heterogeni i inclou formes tan dispars com leslamprees, elstaurons o lestonyines, totalitzant prop de 30.000 espècies. L'especialitat de lazoologia que s'ocupa específicament dels peixos es diu «ictiologia».
El grup dels peixos ésparafilètic i es defineix com tots elsvertebrats que no sóntetràpodes, és a dir, per l'exclusió d'untàxon (els tetràpodes) d'un altre major (els vertebrats), i no per la possessió de característiques derivades comunes (apomorfies). Les espècies actuals pertanyen a tres grups (de vegades consideratsclasses, de vegadessuperclasses):
Condrictis o peixos cartilaginosos, que inclouen ataurons,rajades iquimeres, caracteritzats per posseir feneduresbranquials visibles externament i un esquelet compost només decartílag. Són un grup de vertebrats molt basals, però amb molt èxit evolutiu, ja que els taurons són animals antiquíssims que no han canviat gaire des del seu origen.
Osteïctis o peixos ossis, amb esqueletcalcificat i brànquies protegides per un opercle. És un grupparafilètic. Al seu torn se subdivideixen en:
Sarcopterigis: peixos ossis amb aletes lobulades. Són el grup germà delstetràpodes (vertebrats proveïts de quatre potes); els primers amfibis es van originar a partir de sarcopterigis primitius.
El següent cladograma mostra les relacions filogenètiques dels diferents grups de peixos i d'aquests amb els tetràpodes:[1]
Els peixos es van originar a partir decordats primitius cap al començament delCambrià. No se sap del cert on fixar exactament el seu origen; el grup més primitiu dels peixos, elsàgnats (que no posseeixenmandíbules), comprèn, segons la majoria de les classificacions, les llamprees i els mixines, però aquests últims, segons alguns científics, no són veritables vertebrats, ja que les llamprees tenen unes característiques que comparteixen d'una manera o una altra amb la resta de vertebrats i que no comparteixen amb els mixines.
La gran majoria de les espècies de peixos avui existents pertanyen a dos grups (de vegades consideratsclasses, de vegades superclasses): elspeixos cartilaginosos, que inclouen taurons, rajades, peixos serra i quimeres, caracteritzats per tenir clivelles branquials externament visibles i un esquelet compost només de cartílag; i els osteïctis, amb esquelet ossi i brànquies protegides mitjançant un opercle. Moltes diferències morfològiques, anatòmiques i fisiològiques diferencien ambdós grups. Els osteïctis són un grup de vertebrats molt primitius, però molt reeixits evolutivament, ja que els taurons són animals molt antics que no han canviat gaire des del seu origen i que avui en dia segueixen sent un grup molt ben adaptat al món.
Els vertebrats terrestres (tetràpodes) es van diferenciar a partir de peixos emparentats amb ellatimèria o elspeixos pulmonats, i algunes de les primeres formes estan a mitjan camí entre el nostre concepte de peix i el d'amfibi.
Els peixos així com altres organismes aquàtics poden classificar-se ecològicament per la seva tolerància a diferents salinitats, en eurihalins o estenohalins, així com per altres aspectes de la seva adaptació.
Els peixos tenen forma fusiforme i hidrodinàmica perquè han adaptat la seuamorfologia al medi aquàtic i així ofereix la mínima resistència a l'hora d'avançar per l'aigua. La major part dels peixos primitius ja tenien aquesta forma, mentre que els peixos actuals poden presentar modificacions d'aquesta forma comuna d'acord amb l'hàbitat preferent, l'alimentació, la forma de vida, etc.[3] Així, el cos pot estar comprimit lateralment, on l'eix transversal és menor que el vertical (present a la gran majoria de peixos) o deprimit dorsoventralment (com en el cas delrap i de lesrajades). Els peixos plans (pleuronectiformes), encara que tenen el cos comprimit lateralment, el tenen asimètric, descansen damunt un dels dos costats i, a simple vista, sembla que el tenen deprimit dorsoventralment. Això els permet enganxar-se del tot al fons i els serveix de vigilància i de camuflatge de protecció alhora. Els seusmúsculs, de forma longitudinal i molt desenvolupats, els proporcionen unanatació persistent i lenta. Una altra variant és el cos en forma de cinta, extremadament llarg i amb l'eix vertical molt més llarg que el transversal. També hi ha altres formes: serpentiformes, irregulars (cavallet de mar), amb diverses estructures morfològiques (pínnules, carenes,aletes modificades enòrgans adherents, etc.), etc.[4]
Una forma hidrodinàmica (fusiforme, allargada, amb els extrems aguts i amb l'eix longitudinal major que el vertical i l'horitzontal) és pròpia dels bons nedadors. Els peixos avancen gràcies a un moviment que comença en el terç anterior del tronc i es propaga, sense interrupció, fins a l'aleta caudal. Aquest moviment es veu ajudat per labufeta natatòria (tot i que no totes les espècies en tenen), la qual pot suspendre el peix en l'aigua encara que no hi hagi cap moviment.[cal citació]
Els peixos pelàgics presenten diverses estructures que faciliten lanatació a gran velocitat. Lesaletes dorsals i les pectorals es poden replegar dins solcs per evitar el fregament i en el peduncle caudal apareixen pínnules (darrere l'aleta dorsal i l'anal) i carenes laterals que serveixen per estabilitzar.[5]
Els peixos, com tots elsvertebrats, tenen unesquelet que confereix forma i solidesa al cos. En el cas del peix inclou un eix dorsal, elcrani i les extremitats. La base d'aquest eix, el component rígid del qual és lacolumna vertebral, és el cordó dorsal entorn del qual s'ha desenvolupat aquella. La columna vertebral es compon d'un nombre variable devèrtebres unides entre si. En el centre de les vèrtebres hi ha un orifici pel qual passa elsistema nerviós central, incloent-hi lamedul·la espinal.
Elcrani del peix consta de moltsossets i l'esquelet de les extremitats està compost per les aletes: el de les imparells està unit directament a lacolumna vertebral i sostingut per ella. Les aletes parells (pectorals i pèlviques), en canvi, posseeixen la seua pròpia estructura esqueletal de suport, tancat en elsmúsculs del tronc, i només estan unides d'una manera lliure amb l'esquelet central.[6]
Ocupa la major part del cos del peix. La dels costats del tronc serveix per a lalocomoció, s'empra al màxim, està ben desenvolupada, s'estén des delclatell fins a l'arrel de l'aleta caudal i forma dos feixos iguals situats a ambdós costats de lacolumna vertebral. Elsmúsculs es componen de nombrosos segments successius units entre si sense sutura, com en paquets. De la musculatura del tronc s'ha desenvolupat també la de les aletes: es compon de dos músculs principals que produeixen l'extensió i contracció de les aletes.[7]
Els peixos empren les aletes per a impulsar-se, guiar-se i frenar el seu moviment cap endavant. Les aletes són plecs epitelials armats sobre radis durs o segments. Els durs són realment rígids i es denominen espinosos. Els segments, a més d'ésser flexibles, es ramifiquen més o menys a prop de la vora de l'aleta i es denominen radis tous. Es poden moure's des del tronc, ja que tenen en la base dos grups de músculs que permeten als peixos plegar-les, desplegar-les i emprar-les per a guiar-se i fer diferents moviments.
N'hi ha de dos tipus: parells i imparells, és a dir, d'un tipus d'aleta té dues i d'un altre una sola. Són imparells la dorsal, la caudal i l'anal, mentre que les pèlviques i les pectorals són parells. La posició de les parells pot ésser diferent segons lesfamílies oespècies de peixos a considerar, sobretot les pèlviques, ja que poden estar desplaçades cap endarrere (posició abdominal) o bé cap endavant (toràcica o, fins i tot, jugular). Algunesespècies manquen d'aquest darrer tipus d'aletes.[8]
El cos dels peixos es divideix en tres parts: elcap, eltronc amb el peduncle caudal (part estreta del cos del peix a la qual s'uneix la cua o aleta caudal) i lacua. Totes elles es troben recobertes per unapell composta per dues capes: l'exterior (epidermis) i la interior (dermis o cutis).[9] La primera excreta una mucositat que redueix la resistència per fricció de l'aigua i constitueix una protecció contra elsparàsits, les ferides i lesinfeccions. Entre la capa exterior i la interior es troben lesescates (inserides en la dermis), encara que no tots els peixos en tenen.[10] En elsteleostis es troben les escates ctenoides (quadrades i amb la vora dentada) i les cicloides (rodones i amb la vora llisa).[11] Les escames de la línia lateral (òrgan sensorial que segueix una línia des de l'opercle fins a l'inici de l'aleta caudal) es troben foradades i així permeten la recepció d'estímuls ambientals com diversos tipus d'ones i vibracions de l'aigua i latemperatura (perceben les diferències de pressió dins la línia lateral). El nombre d'escates de la línia lateral pot ésser útil per a reconèixer l'espècie. De vegades, les escates no sempre apareixen i, en el seu lloc, hi ha una mucositat que recobreix directament lapell i la protegeix (cas de les raboses imorenes) i en altres casos poden estar molt desenvolupades i prenen una gruixa considerable. Elselasmobranquis, en lloc d'escates tenen denticles dèrmics o escates placoides: per sota lapell hi ha la placa basal i sobresurt un ganxo dirigit cap enrere que confereix a lapell un tacte aspre. Aquesta estructura és homòloga a la de lesdents.[12]
Una altra peculiaritat referent a lesescates és que creixen juntament amb el seu portador i, de manera similar als anells delsarbres, es pot saber l'edat dels peixos pels anells de les escates. El nombre d'escates d'una fila longitudinal i transversal és diferent en cadaespècie de peix i mitjançant l'anomenadafórmula de retrocàlcul es pot identificar l'espècie. Aquesta fórmula informa sobre el nombre d'escates que hi ha en el sentit longitudinal de la línia lateral i les que hi ha entre aquesta i l'inici de l'aleta dorsal, o bé entre ella i la vora inferior del ventre.[13]
Tipus deboca de peix: A: terminal. B: súpera. C: ínfera.
La diferent posició dels maxil·lars fa que laboca dels peixos pugui ésser terminal, súpera, ínfera o protràctil. Quan ambdós són iguals, la boca és terminal; quan sobresurt lamandíbula, la boca és súpera; quan ho fa elmaxil·lar, la boca és ínfera; i, quan els maxil·lars surten cap enfora, la boca és protràctil.[14]
La coloració i els dibuixos dels peixos són deguts a la presència depigments a lapell i a la irisació de lallum sobre les fines capes de creixement de les escates. Sobre la pell del peix hi ha una infinitat decromatòfors —cèl·lules cromàtiques— que determinen el seu color. Cada una d'aquestescèl·lules conté sempre un sol color i la coloració del peix es produeix per la interacció d'aquestes cèl·lules (en estendre's o contreure's els diferentspigments de les cèl·lules). També un canvi de la intensitat de la llum influeix en aquest procés afavorint el que alguns peixos puguin adaptar la seua coloració a les diferències de lluminositat i de l'entorn. Tant els peixosbentònics com els pelàgics presenten una coloraciómimètica: els permet camuflar-se per passar desapercebuts alsdepredadors (defensa passiva) o per esperar el pas de la presa. Poden ajudar-se d'altres estructures morfològiques per camuflar-se i la coloració pot variar segons elsexe, l'hàbitat, l'edat i l'estat reproductor.[15]
En elspeixos cartilaginosos apareixen a cada costat entre cinc i set feneduresbranquials que es comuniquen, independentment una de l'altra, amb l'exterior. La primera, més petita, és l'espiracle. En els peixos ossis hi ha l'opercle: una peçaòssia i plana que protegeix lesbrànquies que són les estructures relacionades amb larespiració.[16]
Els peixos utilitzen diversos sons per comunicar-se, com els brunzits, xiulades, cops secs, grinyols, grunyits, grallats, batecs, tamborineig, cops, roncs, rumors i espetecs.[17] La majoria compta amb un múscul ultraràpid que copeja rítmicament sobre la bufeta natatòria. També poden produir sons per l'estridulació o fricció d'elements ossis, en moure els seus tendons o fent passar aire a través de cavitats corporals.[18]
Des de laUniversitat d'Auckland el professor Ghazali va assegurar que els peixos es comuniquen quan tenen necessitat d'espantar els depredadors, quan busquen apariar-se i quan necessiten orientar-se.[19]
En uns certs aspectes, la capacitat auditiva dels peixos supera a la humana. La majoria dels peixos senten els sons que es produeixen en el rang dels 50 als 3.000hertzs (Hz), espectre que se situa dins del dels humans, més ampli, que va des dels 20 als 20.000 Hz. No obstant això, estudis exhaustius duts a terme tant en captivitat com en llibertat han documentat una sensibilitat alsultrasons que se situa en el rang d'audició de les ratapinyades: fins a 180.000 Hz.[17]
Mitjançant l'olfacte, els peixos són capaços de comunicar-se mitjançant unes substàncies químiques que hi ha a l'orina. Utilitzen aquest mètode de comunicació per buscar menjar i parella, per identificar el perill i per tornar a la seva casa. També l'utilitzen per a la convivència, ja que alguns creuen que, com els mamífers, usen l'orina per marcar el seu territori. Quan veuen un peix al que poden considerar un rival, s’hi apropen mentre deixen un rastre d'orina, de manera que aquestes comunicacions es desenvolupen amb interaccions bastant agressives.[19][20]
Experiment
Això va ser comprovat mitjançant un experiment fet per laUniversitat de Berna, que consistia a separar els peixosNeolamprologus pulcher de diferents mides, per analitzar la comunicació entre rivals, en dos tancs separats per un cristall. El primer tanc tenia uns forats que permetien el pas de l'aigua, mentre que l'altre la seva placa separadora no en tenia cap, de forat. Aleshores van afegir un tipus de substància de color blau per tenyir l'orina i així poder mesura-la i observar-la.[cal citació]
Aleshores, quan els peixos es veien entre ells, nedaven cap al cristall i començaven a orinar. Al tanc que tenia els forats, com l'orina podia passar, els peixos rebien la informació de l'altre, permetent poder veure’ls amb una nova llum, i s’observava que els més petits reduïen la seva agressivitat i es mostraven més dòcils. En l'altre cas, com l'orina no podia passar del cristall, els peixos alliberaven quantitats més grans d'orina per la manca de resposta de l'altre, i no canviaven el seu comportament.[cal citació]
A la revistaScience Daily s’ha publicat un estudi que mostra una manera molt particular que tenen elspeixos pallasso per comunicar-se. Aquests peixos, en la part de l'ull que mira cap endavant, elsfotoreceptors detecten una combinació de llum violeta illum ultraviolada. Sembla que els peixos pallasso han desenvolupat aquesta capacitat gràcies a diferents factors: primer, el fet que viuen a prop de la superfície, on la llum ultraviolada penetra més fàcilment; segon, perquè viuen en harmonia amb lesanemones, les quals utilitzen aquest rajos UV per créixer; i la tercera, elplàncton, la seva dieta alimentària, absorbeix aquesta llum ultraviolada, fent que en el camp de visió dels peixos pallasso apareguin uns punts negres amb els quals faciliten la seva localització.[cal citació]
També els serveix per distingir els peixos de la seva mateixa família. Les seves línies blanques reflecteixen la llum ultraviolada, així que els és fàcil poder reconèixer-los entre ells.[21][22]
Igual que altres animals, els peixos pateixen de malalties i paràsits. Per prevenir les malalties tenen una varietat de defenses. Les defenses «no específiques» inclouen la pell i les escates, així com la capa de mucus secretat per l'epidermis, que atrapa i inhibeix el creixement delsmicroorganismes. Quan elspatògens trenquen aquestes defenses, els peixos poden desenvolupar unaresposta inflamatòria que augmenta el flux sanguini a la zona infectada i lliuraglòbuls blancs que tracten de destruir els agents patògens. Les defenses específiques responen als patògens particulars identificats al cos del peix, és a dir, unaresposta immunitària.[23] Als últims anys, lesvacunes han estat àmpliament utilitzats en l'aqüicultura i amb els peixos ornamentals, per exemple, vacunes contra lafurunculosi en la cria delsalmó.[24]
Algunes espècies fan servirpeixos netejadors per eliminar els paràsits externs. El més conegut d'aquests són elslàbrid netejador del gènereLabroides que se troba alsesculls de coral de l'oceà Índic i l'oceà Pacífic. Aquests petits peixos organitzen les anomenades «estacions de neteja» on altres peixos es congreguen i fan moviments específics per atraure l'atenció dels netejadors.[25] Els comportaments netejadors s'han observat en una sèrie de grups de peixos, incloent un cas interessant entre dues espècies del mateix gènere, el netejadorEtroplus maculatus, i altre de més grand l'Etroplus suratensis.[26]
Els peixos són un grupparafilètic: això vol dir que qualsevolclade que contingui tots els peixos també contindrà tots elstetràpodes, que no són peixos. Per aquesta raó, grups com l'antiga classe Pisces ja no es fan servir en classificacions formals.
Els peixos són classificats en els següents grans grups:
En el cas dels peixos comestibles, com ara elbacallà o latonyina, una de les seues principals amenaces és la sobrepesca.[34][35] La sobrepesca provoca el col·lapse de lespoblacions de peixos perquè la població piscícola no es pot reproduir suficientment ràpid per a substituir els individus capturats per lapesca. Un cas ben estudiat d'aquest problema és el d'un tipus desardina delPacífic,Sardinops sagax, pescada davant de les costes deCalifòrnia: l'any1937 se'n pescaven 790.000tones, mentre que el1968 les captures ja havien davallat a les 24.000 tones, moment en què se'n va aturar la pesca perquè ja no resultava econòmicament rendible i no pas perquè l'espècie s'hagués extingit.[36] D'ací la necessitat evident d'equilibrar la conservació de lesespècies piscícoles amb la preservació dels mitjans de subsistència dels pescadors. En llocs com aEscòcia,Terranova iAlaska, la indústria pesquera genera molts llocs de feina, per la qual cosa els governs respectius són els principals interessats en la recerca d'un equilibri entre la conservació de les poblacions de peixos i el manteniment de la vàlua econòmica de la pesca comercial.[37][38] D'altra banda,científics,ecòlegs i moviments conservacionistes aposten per mesures més estrictes de protecció de les poblacions de peixos, ja que en podrien desaparèixer moltes en un termini de cinquanta anys al ritme actual de la pesca comercial.[39]
↑Hickman, C. P., Ober, W. C. i Garrison, C. W., 2006.Principios integrales de zoología, 13ª edición. McGraw-Hill-Interamericana, Madrid (etc.), XVIII+1022 pp.ISBN 84-481-4528-3
↑Delabre, Christiane; etal «Complete Mitochondrial DNA of the Hagfish, Eptatretus burgeri: The Comparative Analysis of Mitochondrial DNA Sequences Strongly Supports the Cyclostome Monophyly». Molecular Phylogenetics and Evolution, 22, 2, 2002, pàg. 184-192.DOI:10.1006/mpev.2001.1045.ISSN:1055-7903.PMID:11820840.
↑R. C. Cipriano (2001), Furunculosis And Other Diseases Caused ByAeromonas salmonicida. Fish Disease Leaflet 66. U.S. Department of the Interior.[1]Arxivat 2009-05-07 aWayback Machine.
↑Richard L. Wyman and Jack A. Ward (1972). A Cleaning Symbiosis between the Cichlid Fishes Etroplus maculatus and Etroplus suratensis. I. Description and Possible Evolution. Copeia, Vol. 1972, No. 4, pp. 834–838.
↑Rodríguez Santidrián, Pedro.Diccionario de las religiones. Madrid: Alianza, 1994, p. 343.ISBN 84-7838-400-6.
↑Collell i Pujol, Dolors «El peix, un dels aliments més característics de la dieta mediterrània». Revista de Palafrugell (Suplement Gràfic), núm. 222, 4-2012, p. 10–11 [Consulta: 5 abril 2012].
.svg)
