Roma: Sant Pau Extramurs (tomba), S. Paolo alle Tre Fontane (lloc del martiri), Presó Mamertina (lloc d'empresonament), S. Giovanni in Laterano (relíquies)
Festivitat
29 de juny; Conversió de Sant Pau:25 de gener; Naufragi del sant a Malta: 10 de febrer; Dedicació de les basíliques dels sants Pere i Pau: 18 de novembre
Iconografia
Amb barba, amb llibre; amb una espasa; caient del cavall
Pau de Tars conegut també coml'Apòstol dels Gentils i comPau apòstol (originalmentSaül de Tars oSaule, i després Pau), (Tars entre l'any7 i l'any10 -Roma64 o67), es considera una figura important en el desenvolupament, l'evangelisme i la predicació delcristianisme al món conegut de l'Imperi Romà, important intèrpret dels ensenyaments deJesús de Natzaret. És venerat com asant en tota la cristiandat.
La font principal sobre la vida de Pau de Tars és el material contingut a les seves epístoles i en el llibre delsFets dels Apòstols. Les epístoles contenen poca informació sobre la vida passada de Pau. El llibre dels Fets conté més informació, encara que no cobreix algunes parts de la seva vida, com la seva probable execució a Roma.[1]
Fonts que mencionen Pau de Tars, fora dels textos delNou Testament, són:
Pau és descrit alNou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió deCilícia (avui dia aTurquia), erudit deljudaisme de la branca delsfariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc en la qual Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta delsapòstols, va rebre l'encàrrec de predicar l'evangeli als "gentils" (és a dir, els no jueus) de l'Imperi Romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d'Àsia Menor i d'Europa incloentRoma i, segons latradició, encara que no està escrit alNou Testament, també aHispània. Se li atribueix l'escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com aEpístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d'orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d'un judaisme nacionalista i tancat que n'amenaçava la universalitat. Pau és venerat com asant per tota la cristiandat. La seva festivitat se celebra el29 dejuny juntament amb la deSant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el25 degener.
Relleu en fusta, 1500 (Neufelden Pfärr)
Quadre de Domenico Beccafumi, 1515 (Siena, Museo dell'Opera del Duomo)
A les seves epístoles ens dona algunes idees de la seva biografia:
Jo mateix soc israelita, descendent d'Abraham, de la tribu deBenjamí! (Romans 11, 1).
Circumcidat el dia vuitè, soc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d'hebreus; en l'observança de la Llei, era fariseu. (Filipencs 3, 5).
Jo soc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d'una ciutat que no és pas desconeguda. (Fets dels Apòstols 21, 39).
Es creu que va néixer cap a l'any 10 i que possiblement tenia un germà i de ben segur una germana:
Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva. (Romans 16, 13).
Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l'emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau. (Fets 23, 16)
(...) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus (Fets 21, 40).
A la seva adolescència, cap als quinze anys, va ser enviat pels seus pares aJerusalem per arribar a serescriba orabí sota la instrucció del RabíGamaliel el Vell on destacava d'entre els seus companys:i en la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat (Gàlates 1, 14). L'expressióals peus de Gamaliel pot ben expressar que Pau va rebre una formació segons els principis de la seva escola, coneguda per ser d'una branca del fariseisme molt oberta.
Jo soc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l'observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel perDéu, com n'esteu avui tots vosaltres. (Fets 22, 3).
Així doncs era fill de comerciants hebreus i descendent de latribu de Benjamí, éscircumcidat al cap de vuit dies de néixer, educat segons lallei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l'escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més lliberal dels fariseus, on aprofundeix en l'estudi i història de l'Antic Testament i amb qui també aprèndialèctica. Es converteix així en un fanàtic activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort perlapidació del seu company d'escolaEsteve, considerat el primermàrtir cristià.
L'any36, anant cap aDamasc mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats és quan té lloc la sevaconversió, per causa de l'aparició de Crist segons elsFets dels Apòstols:Però mentre feia camí s'esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: "Saule, Saule, per què em persegueixes?". Ell respongué: "Qui ets, Senyor?" Li digué: "Jo soc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca't, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer. A Damasc s'hi va estar tres dies sense veure-hi i sense menjar ni beure res.A les seves epístoles no parla d'aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesúscom a un que neix fora de temps (1 Corintis 15, 8). Recobra immediatament la vista, es converteix al cristianisme i és batejat perAnanies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagogues de Damasc que Jesús és elMessies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem onBernabé, antic company d'escola l'espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi.
Va ser l'apòstol que obrí l'Església naixent als "gentils". En aquella època l'ensenyament s'adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els "gentils") eren persones que no s'havien de freqüentar i fins i tot eren considerades impures i, per tant, el missatge deCrist no semblava adreçat a elles. SegonsLluc, alConcili de Jerusalem aconsegueix convèncer els altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb el corrent encapçalat perJaume (Gàlates 2, 11-14).
Va ser un gran viatger que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l'est de la conca mediterrània i quan no li era possible visitar les comunitats personalment s'hi comunicava per cartes.
El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. A Jerusalem el van detenir i va estar a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d'una mort segura. El governador romà l'empresonà durant dos anys aCesarea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l'emperador. Una tempesta el desvià aMalta[2] on es va quedar uns mesos, després arribà a Roma on es va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. Aquí morí decapitat, molt probablement l'any 67, a conseqüència de les detencions per l'incendi de Roma l'any 64, durant el mandat deNeró.
Sant Pau escrivint les Epístoles, obra de Valentin de Boulogne o Nicolas Tournier (Houston, Blaffer Foundation)
La conversió de Sant Pau, fresc de Michelangelo (Vaticà, Capella Paulina)
Fugida de Damasc, gravat per Bernhard Rode, 1783
Capella de Sant Pau, Bab Kisan, a Damasc, a la part de muralla per on va fugir en un cistell
Primer viatge de Sant PauSegon viatge de Sant PauTercer viatge de Sant Pau
Després de la seva conversió a Damasc, Pau s'està un temps a Jerusalem, torna a Tars a casa dels seus pares i finalment retorna amb Bernabé a Antioquia, ciutat on per primera vegada els seguidors de Jesús són anomenats cristians. D'una forma raonable els seus viatges es poden datar entre el45 i el58 aproximadament.
Elprimer viatge dura del 45 al49 i el fa amb Bernabé i el cosí d'aquestJoan Marc. Surten per mar deSelèucia capXipre, on canvia el seu nom de Saule pel dePaulus (el seucognomen romà) i visiten tambéPamfília iAntioquia de Pisídia per retornar de nou a Jerusalem. Segons Els Fets dels Apòstols no foren gaire ben rebuts i fins i tot foren insultats.
Elsegon viatge s'estima que té lloc entre el50 i52 i és acompanyat per Siles. Surten per terra d'Antioquia i es dirigeixen cap aSíria iCilícia fins al sud deGalàcia. Allí se'ls hi afegeixTimoteu d'Efes i travessen les regions deFrígia iMísia. Entren aEuropa, on funda la primera comunitat cristiana aFilipos.[3] Segons el Nou Testament, Pau va visitar la ciutat en dues ocasions més, el 56 i el 57. LaCarta als Filipencs data vora el 61 i 62 i es creu que mostra l'efecte immediat de la instrucció de Pau. Segueix el viatge aTessalònica,Atenes iCorint. Retorna a Antioquia passant perEfes iCesarea de Palestina.
Eltercer viatge apostòlic s'estima que l'inicia a la primavera del54 i s'estén fins al58. Es tracta d'un viatge de consolidació de les comunitats cristianes ja formades. Surt d'Antioquia i es dirigeix cap aEfes on s'està un llarg període per marxar després cap a Corint. Desfent camí arriba de nou aTroia on s'embarca cap aMilet i d'allí fins aTir i Cesarea de Palestina per arribar de nou a Jerusalem on és apressat i està a punt de ser linxat acusat de violar la Llei.
El procurador romàAntoni Fèlix l'envia pres a Cesarea a la província deJudea fins que és posat en llibertat l'any60 pel nou procuradorPorci Fest. Apel·lant alius civitatis, és a dir al dret deciutadania romana que gaudeix com a fill de Tars, demana ser jutjat aRoma i evita d'aquesta manera ser jutjat pelSanedrí:
Si soc culpable, si he comès una falta que mereixi la pena de mort, no refuso de morir; però si aquests m'acusen sense fonament, ningú no té dret a deixar-me a mercè d'ells. Apel·lo al Cèsar. Llavors Festus, després de deliberar amb el seu consell, va respondre: "Has apel·lat al Cèsar; al Cèsar aniràs." (Fets 25, 11-12)
Elquart viatge de Pau té lloc a la primavera del61 i un cop arribat a Roma és posat en llibertat vigilada fins al63 que és alliberat. Els darrers dies de la vida de Pau no queden gaire clars i només se'n té constància pels Fets dels Apòstols. Segons alguns va seguir visitant les comunitats cristianes d'Orient i fins i tot hi va estar apunta que va estar aTarraco:cosa que penso fer quan vagi cap a Hispània. Espero, doncs, que tot anant-hi us podré visitar, i que em donareu ajuda per a arribar-hi, després de fruir una mica de la vostra companyia. (Romans 15, 24).
Quan torna a Roma és fet presoner durant les revoltes i persecucions deNeró als cristians. És sentenciat a mort perdecapitació l'any64 o67. És en el període d'aquests tres anys quan se suposa que va fer algun viatge més, com el de Tarraco, dels que no en queda però constància. Segons la tradició cristiana l'execució va ser el29 dejuny, el mateix dia queSant Pere era crucificat cap per avall.
Va ser enterrat a laVia Ostiense de Roma. El17 defebrer de2005 elVaticà, a través de la seva agència de premsa catòlica internacional va publicar que s'havia trobat un sarcòfag sota l'altar major de labasílica de Sant Pau i que podria contenir les restes de Pau.
Aquesta informació es basa en la tradició cristiana que diu que Pau va morir durant la persecució de Neró, decapitat, una pena de mort digna reservada als ciutadans romans. El fet va esdevenir aAqua salviae, just al sud de Roma, probablement l'any 67. Pel que fa a les circumstàncies de la mort de Pau, les cartes no ofereixen informació útil i tampoc dels Fets dels Apòstols, escrit al voltant del 80, en els quals es posa fi a la història de Pau amb la seva arribada a Roma i amb el primer captiveri.
A la carta als Corintis, deCliment I, de finals del segle i, al·ludeix al martiri de Pau "en virtut del prefecte", però no fa explícit el nom del prefecte ni el lloc, la data, la causa i la forma de martiri.[4]
En l'apòcrif «Martiri de Sant Pau», part delsFets de Pau de finals del segle ii, es descriu en detall la mort de Pau per expressar la voluntat de Neró. Com altres texts apòcrifs és jutjada pels historiadors contemporanis llegendari.
Abadia de les Tres Fonts, a Roma, al lloc del martiri de Sant Pau
Cimbori a Sant Pau Extramurs, sobre la tomba del sant (obra d'Arnolfo di Cambio)
Confessio amb la tomba de Sant Pau, a Sant Pau Extramurs
Sant Joan del Laterà, amb el tabernacle on hi ha els caps dels sants Pau i Pere
San Paolo alla Regola (Roma), amb la relíquia d'un braç del sant
Capella de Sant Pau (s. XIII), al Seminari deTarragona, que commemora el lloc on el sant va predicar a l'antiga Tarraco
Hi ha molts aspectes referents a la vida de Pau que no queden ben explicats ni en els textos del Nou Testament ni pels historiadors de la seva època: la seva doble pertinença jueva i romana, la seva conversió radical, els contactes amb autoritats romanes i l'autoria d'algunes epístoles atribuïdes a ell.
Coneixia l'arameu, l'hebreu i elllatí, malgrat que la seva llengua materna era elgrec i és amb aquesta llengua que llegeix laBíblia dels Setanta. Tot això fa pensar que provenia d'una rica família de comerciants hebreus instal·lats a Tars, llavors una pròspera i comercial colònia hel·lènica de l'Imperi Romà, ja que disposava del dret a la ciutadania romana i seguint una pràctica bastant comuna dins les famílies jueves de l'època i, especialment dins els rabins, va aprendre un ofici manual que molt probablement va ser el de teixidor (o baster), segons els Fets dels Apòstols (18, 3 i 20, 34). Estudis recents el posicionen com un mestre de ladialèctica i laretòrica seguint la línia dels mateixos filòsofs grecs que de ben segur coneixia per la influència hel·lenística de Tars i és en aquest context que sorgeixen les antítesis característiques del missatge de Pau: déu-món, justícia-pecat, esperit-carn, home vell-home nou o esperit-lletra.
Sobre la seva famosa i radical conversió al cristianisme també hi ha força controvèrsia. La iconografia i la creença popular el fan caure d'un cavall, quan ell ni a les seves epístoles ni als Fets dels Apòstols en parla. Alguns científics, com el neurobiòleg Francisco J. Rubio, han suggerit que elfulgor celestial que va veure pel camí de Damasc podria molt bé tractar-se d'un atac epilèptic dellòbul temporal, ja que alguns tipus d'epilèpsia causen ceguesa temporal i visions místiques sovint acompanyades d'un sentiment de plaer. Hi ha qui assegura també que podria tractar-se d'unaal·lucinació fruit probablement d'una intensa insolació. Tanmateix era un home de poca estatura i d'una fràgil salut i patia d'una dolorosa malaltia crònica tal com ell mateix descriu aGàlates 4, 13-15:Recordeu que la primera vegada us vaig anunciar la bona nova amb motiu d'una malaltia, i no em vau menysprear ni vau mostrar cap repugnància, tot i que el meu estat físic era una prova per a vosaltres. Ben al contrari, em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix (...) dono testimoni davant vostre que, si haguéssiu pogut, us hauríeu arrencat els ulls per donar-me'ls.
Pau signa les seves cartes usant el nom dePaulos (en grec,παυλος), que traduïm a Pau. Als Fets dels Apòstols però se l'anomena tambéSaulos fins a Fets 13,9 on diu:Saulos ho kai Paulos, és a dir "Saule, anomenat també Pau". A partir d'aquest moment pren el nom de Pau. Aquest canvi de nom ha volgut ser interpretat en relació a la seva conversió del judaisme al cristianisme. "Saule" el nom jueu i "Pau" el nom cristià. Tanmateix, el biblistaGünther Bornkamm diu que no hi ha cap base per afirmar que el canvi de nom estigui relacionat amb la conversió. Dins els jueus hel·lenistes era molt comú tenir un doble nom: un de grec i un d'hebreu. Altres autors comGiorgio Agamben assenyalen l'estranya similitud fonètica entreSaulos iPaulos que difereixen únicament en una lletra i el fet que no hi ha relació entre l'origen del nomsemític, que correspon al reiSaül que hel·lenitzat dona lloc aSaulos; mentre quePaulos és la forma hel·lenitzada del nom llatíPaulus, que significa "petit". Així se suggereix que Pau es canvia el nom en sentir-seesclau de Crist. Deixa d'usar el nom del primerrei d'Israel per adoptar un nom del llatí hel·lenitzat que significa "petit". Aquesta interpretació és força coherent amb la forma en què ell mateix s'expressa:Perquè jo soc el més petit dels apòstols, que ni mereixo el nom d'apòstol, perquè vaig perseguir l'Església de Déu (1 Cor 15,9). Aquest sentiment junt amb la seva constitució física sembla el motiu del canvi de nom. Sigui com sigui és probable que usés els dos noms segons al lloc on es trobés.
D'aquest llistat només hi ha consens que les set primeres són autènticament paulines. L'autenticitat de les epístoles paulines no es posà en qüestió fins al1840 quan els treballs del teòleg alemanyFerdinand Christian Baur el van fer considerar que només quatre són atribuïbles a Pau (Romans, Corintis 1 i 2 i Gàlates). Si bé el correntexegètic de la crítica radical va considerar que cap era autèntica, els teòlegsHilgenfeld (1875) iH. J. Holtzmann (1885) van afegir a la llista de Baur les epístoles a Filèmon, 1 a Tessalonicencs i Filipencs per a constituir el que s'anomena "cartes incontestables" o epístoles "proto-paulines". De la resta no hi ha acord sobre si són escrites per Pau o per col·laboradors o deixebles seus. SegonsAntonio Piñero aGuía para entender el Nuevo Testamento, una majoria (que no pas unanimitat) dels biblistes creu que les epístoles a Timoteu i Titus (les anomenades epístoles pastorals) no són paulines, mentre que sobre les epístoles als Colossencs, Efesis i Segona als Tessalonicencs les opinions estan més dividides.
El1976 elcardenal ijesuïtaAlbert Vanhoye publica un treball on admet que l'«epístola als Hebreus» no és pròpiament una carta (no s'encapçala ni s'acomiada com Pau ho fa amb les altres), sinó més aviat un tractat, no està dirigida als hebreus sinó als gentils i no està escrita per Pau. Així doncs sembla que el més probable és que les escrivissin els seus deixebles o seguidors usant lapseudoepigrafia a fi de ser més versemblants. Alguns teòlegs apunten aApol·lo i d'altres al seu companyBernabé.
Certes interpretacions paulines són controvertides i han estat sovint criticades.Friedrich Nietzsche recorda, per denunciar la valorització del que ell designa la decadència que s'ha d'imputar al cristianisme, uns versets de Pau i escriu:aquella era la fórmula, i sota aquest signe la decadència va triomfar (L'Anticrist, 51). Els versets de Pau als queNietzsche es refereix són els següents:
Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. (1 Corintis 1, 27-29)
La seva actitud dura en certes epístoles va contribuir a la discriminació de diversos grups durant segles. La seva inclemència contrasta molt amb la mansuetud del missatgeJesús de Natzaret que trobem alsevangelis.
Se l'acusa també de certamisogínia en les seves epístoles, que va donar l'argument que avui dia encara s'utilitza, per a justificar la posició secundària de la dona en la jerarquia eclesiàstica.
Com és costum en totes les esglésies del poble sant, que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s'han de mostrar submises, com diu fins i tot la Llei. I si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat. (1 Corintis 14, 34-35)
Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de tallar-se'ls o de rapar-se, que es cobreixi. Pel que fa a l'home, no s'ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. (1 Corintis 11, 6-7)
Tanmateix aquestes cites han de ser ben contextualitzades i es tracta només de mantenir un cert ordre, car demostren alhora que les dones tenien una participació activa en el si de les primeres comunitats de cristians. Per Pau la fraternitat de les relacions socials compta molt més que l'estatus de l'individu; de la mateixa manera que l'autoritat s'ha d'acceptar si s'administra amb justícia:
Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs als qui els recapten, reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar. No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei (Romans 13, 7-8)
Les dones han canviat l'ús natural del sexe per un ús contra natura, i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s'han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes. Realment, han rebut la recompensa que mereixia el seu error! (Romans 1, 26-27)
Tots aquests coneixen bé el decret de Déu segons el qual els qui actuen així mereixen la mort; però no solament es comporten d'aquesta manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan com ells. (Romans 1, 32).
Versets que seran utilitzats fins avui per a justificar l'homofòbia acusant-la de relacions contra natura.
La idea que elmatrimoni és un mal menor, però que elcelibat és preferible també l'expressa en les seves epístoles:
Pel que fa als no casats, no tinc cap manament del Senyor, però us dono el meu parer, com a home que, per la misericòrdia del Senyor, és digne de confiança. Crec, doncs, que en la mala situació present és bo que cadascú visqui en la condició en què es troba. Si estàs lligat en matrimoni a una dona, no busquis de separar-te'n; i si no hi estàs lligat, no busquis muller. Si et cases, no fas res de mal; i si una noia es casa, tampoc no fa res que estigui malament. Però els casats hauran de suportar contrarietats, i jo us les voldria estalviar. (1 Corintis 7, 25-28)
És bo abstenir-se de relacions sexuals. Però, per a evitar comportaments immorals, val més que cada home tingui la pròpia muller, i cada dona, el propi marit: que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit (1 Corintis 7, 1-3)
Als qui no són casats i a les viudes, els dic que és millor de viure com jo visc. Però si no poden guardar continència, que es casin, perquè val més casar-se que cremar-se. (1 Corintis 7, 8-9)
Però el qui ha pres una ferma resolució i, sense cap mena de coacció, sinó amb ple domini de la seva voluntat, ha decidit de respectar la virginitat de la seva promesa, farà bé. Per tant, qui es casa amb la seva promesa, fa bé; i qui no s'hi casa, fa millor. (1 Corintis 7, 37-38)
Finalment, hi ha les seves idees que van utilitzar-se per a justificar la desigualtat "natural" dels homes en les seves posicions socials i la necessitat de l'absolutisme del cap dins la jerarquia de la societat, concebuda com el cap temporani delcos místic de Jesucrist:
Per tant, el qui s'enfronta a l'autoritat es rebel·la contra l'ordre volgut per Déu, i els rebels es buscaran la pròpia condemna. Els governants no són de témer quan es fa el bé, sinó quan es fa el mal. Per tant, si no vols haver de témer l'autoritat, fes el bé, i l'autoritat reconeixerà el teu mèrit. (Romans 13, 2-3)
Pau dedica els darrers capítols d'algunes de les seves cartes (conegut com el "parenetiche", és a dir, va exhortar) a la conducta moral, mentre que la part inicial els dedica més a conceptes dogmàtics. En aquests textos no és tan sistemàtic, però fa indicacions de diferents característiques, sovint en problemes que estan contextualitzats i dirigits als creients i la comunitat a la qual ell va escriure.
El fonament de la moral social paulina és la igualtat dels éssers humans en Jesucrist, que ha creat i redimit a tots sense distinció: "Ja no hi ha jueu ni grec, ja no hi ha esclau ni lliure, no hi ha més home ni dona, ja que tots vosaltres sou un en Jesucrist".[6] Aquesta igualtat, present ja en el missatge de Jesús, és una gran discontinuïtat amb la tradició religiosa i social jueu i pagana. Pau pren de Jesús el nucli de la moral: l'agape (αγάπη), només traduïda com a "caritat", però que té un major significat semàntic que va més enllà de la simple caritat que la paraula catalana normalment indica.[7]
Des d'un punt de vista pràctic, Pau, com Jesús, no va ser un revolucionari, és a dir, no proposà l'eliminació de les estructures injustes de la societat. No predicava directament l'abolició de la guerra, o l'esclavitud,[8] o la rebel·lió contra els governs injustos,[9] o la potenciació dels grups socialment desafavorits com les dones,[10] o els nens.[11] Tanmateix, alguns passatges de les seves cartes condueixen el cristià a rebutjar el fet de la injustícia en les relacions socials. Pau predica l'amor als enemics,[12] un judici just i un tracte humà als esclaus,[13] el deure dels marits a estimar la seva dona com a ell mateix,[14] no ser estrictes amb els nens,[15] i el deure d'ajudar els pobres.
Sobre la moral sexual, Pau està en continuïtat amb els ensenyaments de Jesús i la tradició jueva, i destaca el valor delmatrimoni i condemna el comportament sexual extra-marital. A diferència de la predicació de Jesús, el tema de les condemnes sexuals està particularment present en les cartes paulines, de la mateixa manera que al món grecoromà amb el qual convivien eren comunes les formes d'una certa llibertat sexual. Condemna laporneia, que generalment s'entén per qualsevol tipus de relació sexual fora del matrimoni, o en contra de la natura, amb diverses traduccions com a "laprostitució, la fornicació, la impuresa, i l'adulteri". Fins i tot l'homosexualitat està explícitament condemnada per Pau.[16]
Un element present en el pensament de Pau, que no és present tan clarament dins tradició jueva i en l'ensenyament de Jesús, és l'apropament de la relació marit-muller a l'Església de Crist.[17] A diferència de la llei jueva, que admet el repudi de la seva esposa per part del marit, i seguint a Jesús, Pau considera que el matrimoni és indissoluble per ambdues parts.[18] Hi ha una excepció, però, que és l'anomenat "privilegi paulí": és el cas de divorci d'un cònjuge no creient,[19] absent en l'ensenyament de Jesús i que la tradició cristiana posterior manté.[20]
En contra de la tradició jueva (amb l'excepció delsessenis), Pau, com Jesús, admet la superioritat del celibat: el matrimoni és bo, és millor no casar-se (1Cor7). Aquesta preferència ha estat confirmada per la tradició cristiana posterior (vegeu el celibat amb els clergues, monjos i frares) i posteriorment rebutjada per part de la tradició protestant.
ANTONIO CALISI, Paul Apostle of Christ: Call, Journeys, Epistles, Teachings, Martyrdom, Infinity Books Ltd - Malta 2021.ISBN 9918951710.ISBN 978-9918951710
.jpg)
