Elpatuès[1] opatués[2] (del francèspatois) és un terme que tot i no tenir una definició formal en el camp de lalingüística encara s'utilitza en algunes llengües per a descriure una llengua o undialecte que no té una literatura gaire desenvolupada i que, sense ser argot, es parla sobretot a l'àmbit familiar o entre amics, çò és una llengua subordinada.[1] Segons el context, pot fer referència apidgin,crioll, llengües odialectes. En el cas de les parles de transició entre elcatalà i l'aragonès s'utilitza a la Vall de l'Éssera per a referir-se albenasquès. AFrança i a altres regions francòfones (per exemple, alValais suís) s'anomenapatois gairebé totes les llengües que s'hi parlen (català,occità, etc.) tret del francès, en to condescendent o despectiu. De fet, el crioll pot ser qualificat a França de "patuès negrer". AlCarib, en territoris anglòfons comJamaica oTrinidadpatois tal qual s'empra per a designar el crioll de base lexical anglesa o el de base lexical francesa.
No s'ha de confondre el patuès amb elpatuet, el català parlat aAlgèria durant l'administració francesa pels immigrants catalans menorquins, valencians o rossellonesos.
El mot català,patuès, deriva delfrancès[3]patouiller que significa "emprar matusserament", per tant, consideraria la llengua una manera barroera de parlar. Nogensmenys, també podria haver derivat delllatípatria (pàtria) per remarcar el caràcter local d'una parla.
Segons el Diccionari de l'Acadèmia Francesa, elpatois és "una varietat d'un dialecte, idioma propi d'una localitat rural o d'un grup de localitat rurals"[4] o "una varietat d'un dialecte que només és parlada en una contrada poc estesa, habitualment rural".[5][6] Sol definir-se com a mot d'ús pejoratiu.[7]
Fins al segle xix, es distingia entre la manera de parlar de la Cort reial, o de la burgesia, de tota la resta de llengües i parles de França, que rebien el nom depatois. Després el francès esdevingué "la llengua de França", les llengües estrangeres són les que es parlen a l'exterior i les que es parlen a França, fora del francès, no poden ser sinó humiliants residus de patuès. (VegeuVergonha).
El termepatois és utilitzat especialment aFrança per a qualificar despectivament els "dialectes" o "parles" "poc cultes" o "poc correctes" de parlar de les no consideradesllengües parlades a l'Estat diferents delfrancès, com ara elcatalà, elbretó, elcors i l'occità o merament el francès parlat fora de la capitalParís, on el concepte té marcades connotacions despectives (endarreriment, manca de rigor acadèmic, caràcter pagesívol, etc.). A França, el termepatois permet d'amagar la identitat dels diferents pobles, i més en particular l'occità, llevant-los el nom de la seva llengua i de la seva cultura, de manera que hom no en pugui parlar com a tals. Així, en una enquesta, un gran nombre de francesos no sabrà respondre, perquè no coneix el nom ni a què correspon, si parlaprovençal,gascó nioccità; ni gaire gent considerarà que allò que coneixen i parlen és una llengua, però en canvi si que estan segurs, si bé de vegades hi ha un cert pudor o vergonya a admetre-ho, que parlenpatois.[8]
Al segle XXI lingüísticament no es pot negar la categoria de llengua al que abans s'havia anomenatpatois. A més, els diferentspatois, tenen noms: basc, bretó, occità (amb els seus dialectes: gascó, provençal, llenguadoc, etc.), cors, etc. Tanmateix, el termepatois roman plenament vigent, i era utilitzat, per exemple, pelsocialistaGeorges Frêche, per a referir-se alcatalà i l'occità, les llengües - a banda delfrancès- parlades a la regió que presidia. Una altra tendència a França, per a algunes persones, és la idea de la identificació de l'Estat amb una única llengua, definida com a tal per aquest, i que la resta no poden ser sinó dialectes, sense atendre a criteris lingüístics sinó de poder. Això no és nou, ja el francès/occitàJean Jaurès constatava: "anomenempatuès la llengua d'un poble vençut".[9] Posteriorment, el llingüista polonès jueu Uriel Weinreich diria "una llengua és un dialecte recolzat per una armada i una marina", definició que distingeix avui la llengua delpatois per a molts francesos.
Alguns francesos poden substituir avui el motpatois per altres expressions, com per exemple "llengua regional", "llengua minoritària", "llengua menor" o "llengua subordinada", a més dels respectius equivalents que substitueixen el motllengua perdialecte. A la parla de carrer és cada cop més habitual la substitució depatois perdialecte, en frases com, per exemple,el meu pare parla en dialecte. També actualment alguns corrents partisans (generalment jacobins) de l'statu quo parlen delangues de France desatenent la realitat del conflicte lingüístic i el fenomen de ladiglòssia, i evitant el terme de la Carta Europea de les llengües minoritzades que fa servir el mot-concepte dellengües minoritzades.
A Espanya és el motdialecte o elparlar estrany el que es va fer servir, sobretot durant ladictadura franquista, per a negar i menysprear les llengües llatines espanyoles diferents delcastellà. A Espanya i a França hi ha hagut en alguns períodes històrics un cert interés a confondre l'occità i el català amb pre-llengües, a confondre-les entre elles (vegeullengua llemosina) o a considerar-les un conjunt de mots mal dits propis d'un petit racó apartat on no ha arribat la cultura ni es parla correctament la llengua de la nació-Estat.
El termepatois ha estat pres del francès per la llengua anglesa, en general per referir-se a parles locals sense estatus de llengua (tot i que aquest terme, amb aquest ús, no està formalment admès pels lingüistes), i en particular per referir-se a molts dels parlars vernaculars de les antigues colòniesbritàniques i franceses delCarib. En anglès no és pejoratiu.
Destaca el cas delcrioll jamaicà aJamaica, on té la consideració oficial dellengua regional, tot i que alguns lingüistes creuen que només es tracta d'un dialecte de l'anglès fortament influenciat pels altres idiomes parlats a l'illa.