Lapatrística és la fase en lahistòria de l'organització i lateologiacristianes que abasta des de la fi delcristianisme primitiu, amb la consolidació delcànonneotestamentari, fins al voltant delsegle viii. A més de l'elucidació progressiva deldogma cristià, la patrística es va ocupar sobretot de l'apologia o defensa del cristianisme davant de les religionspaganes primerament i les successives interpretacions heterodoxes que donarien lloc a lesheretgies després. El seu nom deriva delspares de l'Església, els teòlegs la interpretació dels quals dominaria la història del dogma.
Durant aquest temps van sorgir figures destacades en defensa de la nova fe cristiana. Entorn de la comunitat d'Alexandria, aEgipte, gran centre cultural del món romà, es va formar una escola en la qual van brillarCliment (150-215) i el seu deixebleOrígens (185-254):
Orígenes va escriure nombroses obres (unes 800) i encara que va incórrer en alguns errors greus, a causa del seu intent d'"explicar" orgànicament totes les dificultats que poguessin presentar-se davant la reflexió de les creences cristianes, en uns moments que eldogma no estava encara fixat per complet, no cap atribuir la seva actitud a afany polèmic o sensacionalista, sinó a un íntim desig d'aprehendre tota la veritat. Aquest afany comú a molts esperitscults de l'època, va dur a polèmiques apassionades. De la passió que s'abocava en els escrits polèmics dels primers segles de l'Església, podran donar idea les següents paraules deZonaro, referents a la persecució deDecio: "En aquest temps (250) també va ser dut Orígens, com cristià, davant el tribunal dels perseguidors de l'Església, però no va rebre la corona, sens dubte per no considerar-lo digne d'ella Decio, a causa de la impietat dels seus sentiments; i a pesar que va patir turments per la causa de lafe, va perdre el seu rang de confessor. Ja hem dit que havent-li inspirat excessiva vanitat la grandesa del seu saber i la seva eloqüència, en comptes de seguir la doctrina dels antics Pares, va voler inventar una nova; va treure del fals tresor del seu cor execrables blasfèmies contra els sagrats misteris de laTrinitat i de l'Encarnació i va sembrar les llavors de gairebé tots els errors que han aparegut després. Va ensenyar que el Fill únic de l'Etern Pare havia estat creat i que no participava de la glòria i substància divines. Va fer inferior a l'Esperit Sant al Pare i al Fill, assegurant que el Pare no va poder ser vist pel fill, ni el Fill per l'Esperit Sant; de la mateixa manera que no pot ser-lo l'esperit sant pels àngels ni els àngels pels homes. Aquestes van ser les blasfèmies d'Orígens contra la santa i consubstancial trinitat. Pel que es refereix almisteri de l'encarnació, va tenir la impietat de negar que Jesús prengués en el si de la Verge cos animat d'ànima racional: pretenent que elverb estava unit a una ànima abans de la creació del món i que posteriorment es va encarnar amb aquella ànima, prenent un cos desproveït d'ànima intel·ligent i racional. Sosté també que el Senyor va abandonar el seu cos i que el seu regnat ha de concloure. Diu a més que el suplici dels dimonis és temporal i passat aquest se'ls restablirà en la seva primitiva felicitat, imaginant que els homes i els dimonis quedaran justificats dels seus pecats algun dia i que llavors tots es reuniran". (Zonaro, Historia Augusta: Decio)
Dues grans personalitats de l'Àfrica nord-occidental van ser elprevereTertulià (160-245), originari deCartago, i el seu deixeble el bisbeSant Ciprià (160-258), de Cartago també, decapitat en la persecució deValerià I.
Tertulià, iniciat en el culte deMitra de jove, hagué de convertir-se després al cristianisme i després va passar (213) almontanisme, creença considerada llavorsheretgia, predicada pel frigiMontà, enemic de l'església jerarquitzada. Tertulià va ser un rigorista extremat.
| Jesús de Natzaret |  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Història | |||||
| Teologia cristiana | |||||
| Escriptures | |||||
| Divisions | |||||
| Ritus i costums | |||||
| Cultura i societat |
| ||||
