Parma fou una ciutat de laGàl·lia Cispadana, a la via Emília a la vora d'un rierol anomenat també Parma. És possible que fos un llogaret dels gals, però no va tenir importància fins a l'establiment de la colònia romana el183 aC. És esmentada el176 aC com a quarter general del procònsol C. Claudius. Fou una ciutat pròspera i important, però molt poc esmentada quant a esdeveniments històrics.
Al període de les guerres civils va prendre part a favor del partit senatorial contraMarc Antoni i aquest la va ocupar i saquejar (43 aC). SotaAugust va rebre un nou cos de colons i és esmentada a les inscripcions comColonia Julia Augusta. Va romandre ciutat important durant l'imperi. El377 la població s'havia reduït iGracià hi va establir una colònia de gots. El451 fou saquejada perÀtila.
Va passar aOdoacre i als ostrogots i fou destruïda perTòtila durant la guerra Gòtica. Vers el540 va passar alsromans d'Orient i inclosa a l'exarcat de Ravenna sota el nom deCrisòpolis (Chrysopolis, ciutat daurada) fins que el569 va caure en mans dels llombards. Des del774 fou possessió delsfrancs i administrada per uncomte, i fou inclosa en elRegne d'Itàlia el segle ix. El poder comtal va passar als bisbes nominals feudataris del Sacre Imperi a partir del 1115 i després del1140 es va començar a afermar el poder de la comuna, a la qual el bisbe ja havia confiat alguns poders el1106. El1167 va ingressar a laLliga Llombarda.
Després de la pau de Constança del1183, hi va haver guerres amb les veïnes comunes deReggio,Piacenza iCremona, amb les quals es disputava el control de la via comercial pelriu Po. Ciutat normalment gibel·lina, el juny de1247 es van imposar els güelfs encapçalats per la família Rossi. Les forces deFrederic II la van assetjar, però foren derrotats en la batalla de Parma el18 de febrer de1248.
Al segle xiii els caps familiars van ostentar poders senyorials sota el càrrec de podestà o de capità. El1344 Azzo de Correggio, va vendre la ciutat aObizzo III d'Este, senyor deMòdena, que la va revendre el1346 aLluc Visconti, senyor deMilà.
L'estat milanès la va conservar fins al1511, però sota la famíliaTerzi es va fer independent breument (1404-1409); els Sforza la van recuperar per alMilanesat (1440-1449) a través de les famílies feudals delsPallavicini,Rossi,Landi,Sanvitale iCorreggio que van senyorejar diversos feus i castells que quasi foren estats independents (com el Landi a la vall delTaro, el Pallavicini aBusseto iSolignano, o els Rossi a San Secondo). Al Congrés de Màntua de1511 es va acordar restituir el Milanesat alsVisconti, en segregar Parma i Piacenza que van passar al papa, que en va prendre possessió el1512.
El PapaPau III (Alexandre Farnese) va erigir Parma iPlasència en ducat pel seu fill natural Pere Lluís Farnese. La dinastia dels Farnese va conservar el ducat fins al 1731 a la mort d'Antoni Farnese (1679-1731, governà del 1727 al 1731), el del darrer mascle de la nissaga. Els senyors feudals progressivament van perdre poder; el1588 foren eliminats els Pallavicini; el 1612 Bàrbar Sanseverino fou executat amb sis altres nobles acusats de conspirar contra el duc, i el1682 foren derrotats els Landi.
El ducat va passar a la casa deBorbó. El1802 va caure en poder deFrança i va rebre el nom deParme i esdevenir capital deldepartament del Taro. El1808 Plasència fou erigida en ducat per Charles-François Lebrun, duc de Plaisance. La restauració va arribar el1814 i el1815 elCongrés de Viena en va establir les directrius. Maria Lluïsa el va governar fins a la seva mort el1847 quan, tal com s'havia establert, va passar altre cop als borbons. La dinastia fou deposada el15 de setembre de1859 i el1860 es va proclamar la unió alRegne de Sardenya.
A començaments del segle xx Parma era coneguda pel seu fort moviment obrer i revolucionari -arrelat especialment a la part de la ciutat a l'esquerra del riu Parma, la zona coneguda com a Oltretorrente.[2] L'any 1922 3.000 camises negres, milicians feixistes comandats perItalo Balbo, van intentar conquerir Parma; les nombroses barricades i la resistència de l'Oltretorrente i dels barris del nord els ho van impedir. Un cop arribat el feixisme al poder, les campanyes urbanístiques per sanejar l'Oltretorrente van cercar de desactivar el moviment obrer local.[3]
A la Segona Guerra Mundial els aliats van entrar a Parma el25 d'abril de1945.
Entre els llocs d'interès de Parma hi ha especialment elPalazzo della Pilotta (1583), centre històric i cultural de la ciutat, alberga l'Acadèmia de Belles Arts amb obres d'artistes de l'escola de Parma, la Biblioteca Palatina, la Galeria Nacional, el Museu Arqueològic, el Museu Bodoni i el Teatre Farnese, obra deGiovan Battista Aleotti.
ElPalazzo Ducale, erigit a partir de 1561 per al ducOttavio Farnese sobre un disseny deJacopo Vignola, construït sobre la zona del que prèviament era un castell dels Sforza, va ser ampliat en els segles xvii ixviii; inclou elPalazzo Eucherio Sanvitale, amb interessants decoracions que daten del segle xvi atribuïdes a Gianfrancesco d'Agrate i un fresc de Parmigianino; annex hi ha elParco Ducale, obra també de Vignola, va ser transformat en un jardí a l'estil francès el 1749.
També són notables elPalazzo del Comune, construït el 1627, elPalazzo del Governatore, que data del segle xiii, elPalau del Bisbe (1055), laCittadella, gran fortalesa construïda al segle xvi per ordre del duc Alessandro Farnese, en el marc de les històriques muralles de Parma, amb finalitats defensives i com a símbol del poder ducal i l'Ospedale Vecchio, creat el 1250 i més tard renovat a l'època del Renaixement, avui arxiu i biblioteca. Entre els monuments religiosos cal destacar la basílica deSanta Maria de Steccata, construïda el 1521, per albergar la imatge de la Santa venerada pels parmesans i la interessantCattedrale di Santa Maria Assunta.
.jpg)
.svg%26amp%3blang%3dca)
