 | Per a altres significats, vegeu «Parella (desambiguació)». |
.jpg)
Unaparella és la unióafectiva iíntima entre dues persones (unadíada), d'igual o diferentsexe, generalment formant i sent la base d'unafamília, ambfills o sense. No cal que tinguin residència comuna. Les relacions de parella s'inicien amb una fase d'enamorament que sol derivar en una fase de compromís. Hi ha autors que especifiquen que la parella no és tant una persona o un estat instantani com un procés continu al llarg del temps, laconstrucció d'unarelació que s'estableix entre dues persones, atorgant-li importància creixent. Una persona pot tenir diverses parelles sexuals estables, de maneramonògama seqüencial opolígama (relació oberta,poliamor). La parella és el grau relacional i d'intimitat major entre dues persones, implicant comunicació franca, mútua determinació i compromís a llarg termini. Sembla que cobreix necessitats afectives i emocionals.[1][2][3][4]
LaCoordinadora Gai-Lesbiana deBarcelona i altres grups impulsors de les reformes legislatives relatives a les parelles aCatalunya iEspanya han anat raonant una definició de parella que especifica que la relació familiar éshoritzontal, en el sentit d'una família igualitària d'ungènere respecte a un altre, noautoritària sinódialogant i nojeràrquica o organitzada en funció de l'edat. Tanmateix, a la pràctica aquest concepte de família no sempre coincideix amb el de parelles homosexuals (ni heterosexuals).[2]
La paraula en català "parella" prové delllatíparĭcŭla, amb el significat d'un conjunt de dues coses, i especialment persones o animals, destinats a fer alguna cosa plegats. Posteriorment també ha significat "persona que va unida amb una altra de la mateixa espècie per a una acció conjunta".[5]
Actualment, els termes "parella" i "relació de parella" s'han imposat al llenguatge col·loquial i fins i tot jurídic (al termeparella de fet, per exemple) en detriment del mot "matrimoni", essent usat tant per persones casades com les que no ho són, i incloent-hi nuvis, amants, etc. Ha anat substituint mots com "promès/promesa" i "nuvi/núvia". Per castellanisme alguns el fan servir de sinònim dexicot(a), amiguet(a), company(a), promès/promesa:*la meva parella (l'home o la dona amb qui surto).[6]
La societat europea i occidental ha estat durant tres mil anys, fins a partir del segon terç del segle xx, basada en un model defamíliapatriarcal caracteritzat pelpoder dels homes sobre les dones i els nens i amb funcions irols establerts molt definits respecte a l'home i la dona dins de la parella, en matrimoni. Els anticsmodels econòmics ipolítics es referien a "famílies" en aquest sentit. És notable que els conceptes de família i parella, així com els antics rols corresponents al marit i a la muller, no van canviar amb la incorporació massiva de la dona almercat laboral, i la consegüent independència econòmica, ni amb la igualtat de drets sinó posteriorment: quan, a més, la dona pot decidir quan i com pot portar fills al món, sense parella o amb la parella que vulgui.[7]
A partir del moment en què una majoria de dones va poder accedir a lacontracepció, moltes d'elles van poder adquirir un paper més actiu i poderós a la vida social, i només aquest canvi ja implica noves relacions de parella i de models familiars. Alsegle xxi, els canvis ideològics, socials, tecnològics, laborals i psicològics afegits desafien encara més la família del sistema patriarcal, iniciant una redefinició del concepte de parella, caracteritzada per la intimitat i la reciprocitat. Un dels trets més característics del comportament familiar de l'època actual són els forts lligams de parentiu, augmentant l'assistència entre parents.[7]
Legalment, aCatalunya es considera parella estable -el terme legal usat, feta la formalització, ésunió civil- la formada per dues persones "majors d'edat que conviuen en una comunitat de vida anàloga a lamatrimonial, si laconvivència dura més de dos anys ininterromputs, tenen un fill comú o formalitzen la relació en escriptura pública."[8] Les parelles poden, o no, formalitzar el seu estat legal, social o religiosament, mitjançant festes, cerimònies i documents. Algunes formes d'institucions formals basades en la parella són laparella de fet i elmatrimoni, per exemple, en aquests casos, legalment cada membre de la parella és uncònjuge, o tambémarit (pels homes) imuller (les dones).
Una parella és sempre la relació entredues persones. En canvi, segons les cultures, unmatrimoni pot implicar una dona i dos o més homes (poliàndria), com per exemple en algunes ètnies tradicionals delTibet, entre elsinuit o a l'antiga Mesopotàmia; o també pot implicar un home i més d'una dona. Un matrimoni també pot comportar diverses parelles, públiques o clandestines, a més del cònjuge, que poden ser estables, durant tota la vida, i incloureconvivència o fills.
Les parelles poden estar formades per persones d'igual o diferent sexe, mentre que al matrimoni, en ser una instituciópolítica isocial que depèn de cadacultura, pot haver-hi la restricció que siguin del mateix sexe. Altres restriccions que pot tenir el matrimoni i no la parella són la pertinença a la mateixa raça, ètnia o país, la majoria d'edat dels membres de la parella, etc. D'altra banda, alguns matrimonis es poden dur a terme malgrat el no consentiment o la manca de llibertat per a decidir d'un o ambdós contraents, podentser menors d'edat o fins i tot estarconcertats abans del seu naixement.
Una parella estable pot no contraure mai matrimoni i un matrimoni, especialment unmatrimoni de conveniència, pot a la pràctica no implicar intimitat, convivència ni vida de parella entre els cònjuges.
Alcristianisme, una parella es formalitza per mitjà delmatrimoni religiós davant de Déu, que es fa públic amb la cerimònia ritual delcasament. El matrimoni cristià és necessari perquè la parella pugui tenir descendència i, fins i tot, relacions sexuals, ha de ser forçosament entre unhome i unadona i en principi no es pot dissoldre fins a la mort d'alguns dels contraents, tot i que es donen casos d'anul·lacions matrimonials.
Es recomana a les parelles cristianes que tinguin més d'un fill i cases espaioses per a poder acollir no només la parella sinó fills, pares i hostes. Ha de mostrar-sefeliç, ja que una parella visiblement infeliç és a la pràctica, des del punt de vista cristià, com una parellainfidel.[9]
La psicologia de la parella inclou la psicologia evolutiva d'una persona, en la seva cerca, construcció, ruptura o dol d'una parella, per exemple, i els possibles problemes que afecten a les relacions de parella, incloent laviolència de gènere.[7]
Des de l'antropologia es poden estudiar els diferents tipus de parella d'una ètnia o cultura, en una època i societat, com són, com es relacionen els membres de la parella (i també de trios) entre ells i, com a parella, amb els altres membres i parelles de la comunitat. A la societat occidental, a partir de finals del segle XX s'observa una major fragilitat de la parella conjugal.[2]
