Sixt I (Roma?, ? - ídem, c.124/128) va ser el setèbisbe de Roma i el sisè successor desant Pere. La seva biografia i el seu pontificat són pràcticament desconeguts, llevat de suposats decrets atribuïts de dubtosa veracitat. La cronologia del seu pontificat també és dubtosa, tot i que sí que se sap que la seva duració va ser aproximadament d'uns deu anys. S'acostuma a datar entre els anys114/119 i el124/128.
Consideratpapa de l'Església Catòlica a la llista oficial de la Santa Seu, publicada a l'Annuario Pontificio, indica que fou el bisbe de Roma i va exercir elpapat entre els anys115 i el125.[1] No obstant això, a ell i als seus predecessors i successors fins segles més tard, se'ls considera només simplespreveres que foren bisbes o caps de l'Església de Roma. Per tant, sense la consideració de màxima figura en la jerarquia eclesiàstica catòlica.[2]
És venerat com asant per l'Església Catòlica. Si bé apareix en diferents catàlegs amb la condició demàrtir, això ha estat posat en dubte per alguns estudiosos. La seva festivitat se celebra el3 d'abril.[3]
Pel que fa al seu origen, elLiber Pontificalis indica que eraromà de naixement, concretament del districte de l'antigaVia Lata, fill d'un home anomenat Pastor segons elLiber.[4][5] L'historiador de l'EsglésiaCaesar Baronius (1538-1607) va afirmar que el nom complet era Junius Pastor, segons que hauria mencionat un autor pagà. L'historiador Cormenin apunta que el seu pare es deia Helvedi.[6]
Segons alguns autors antics i contemporanis, comJoan Damascè,Màxim el Confessor oPaul de Lagarde, Sixt fou l'autor d'una sèrie de frases curtes amb semblances a proverbis hebreus i alsermó de la muntanya, carregats de moralitat i de referències a Déu, però que no mencionen els apòstols niCrist. Aquesta notable col·lecció de màximes morals i religioses, escrites enllengua grega, i traduïdes al llatí —amb moltes llibertats— perRufí d'Aquileia, van ser molt llegides en l'Església antiga. Però no hi ha consens sobre la seva autoria. Altres erudits comJeroni d'Estridó van considerar que era un treball massa proper a lafilosofia clàssica i, per tant, alpaganisme, mentreGelasi I simplement va apuntar que eren els textos d'unheretge.Philip Schaff considera que són textos propers alpanteisme i posa en dubte la seva autoria perquè el nom de Crist no figura cap vegada.[7]
Hi ha diverses teories sobre la procedència del nomSixt. Sembla que deriva deXystus, la versió original del nom dels tres primers papes anomenats així, i la que apareix en la documentació més antiga.[5] Com la majoria dels papes dels segles I i II,Xystus és també un nom d'origen grec. Philip Schaff apunta queSixtus va ser una deformació del nom original, tal com el pronunciaren els romans enllatí.[7] Anura Gurugé, en canvi, indica que el nom grec deriva dexustos, que significa «llis» o «polit». Maxwell-Stuart afegeix que també significa «afaitat», quelcom que podria haver indicat una peculiaritat personal. Aquesta paraula també s'utilitza en el context de l'arquitectura per referir-se a un porxo cobert a l'aire lliure.[8][9] Encara que es creu que va néixer a Roma, el seu nom, d'origen grec, impedeix afirmar-ho amb rotunditat.[10]
Es creu que el nom també pogué ser adoptat per ell mateix, indicant que era el «sisè» successor en el bisbat de Roma des desant Pere, sense comptar l'apòstol. De fet, l'autor de referència de la llista de papes,Ireneu de Lió, va començar a escriure la primera relació episcopal a partir d'una carta de Sixt dirigida al papaVíctor I sobre la qüestió de laPasqua, mentre que la informació per als papes anteriors l'hagué de buscar en altres llistes.[11][12] El fet que Ireneu no faci esment del nomXystus permet a Gurugé afirmar que va ser un canvi que van fer els primers historiadors de l'Església, que van convertir la successió d'aquest papa en un joc de paraules.[9] Per a Gurugé el nom, que pot significar «afaitat», té una relació directa amb latonsura, car es creu quesant Pere va popularitzar aquest tallat de cabells que semblava unacorona de llorer i que podria haver distingit els homes de l'Església primitiva. Per això que aquest nom podria haver estat adoptat pels sacerdots ordenats un cop tonsurats, el que podria explicar per què fou el nom papal més emprat durant els primers 500 anys d'història de l'Església.[13]
La forma de tallar-se els cabells anomenadatonsura podria haver estat un signe distintiu de Sixt I, basada en el seu nom grecXystus, així com de molts altres sacerdots i bisbes que prenien aquest nom quan es tallaven els cabells d'aquesta forma.
Dins de la tònica general dels bisbes romans d'aquesta incipient Església, emprar el terme «papa» és incorrecte, en tant que, per si mateixa, l'Església romana distava molt de ser una diòcesi com s'entén actualment, cal entendre a Sixt i els seus homòlegs passats i futurs, fins a aproximadament el segle ix, com unbisbe o millor dit un simpleprevere.[2]
Els historiadors coincideixen que el pontificat de Sixt I va durar deu anys.[5] Segons elCatàleg Liberià de laCronografia del 354,[14] Sixt va exercir el càrrec de bisbe durant 10 anys, 3 mesos i 21 dies durant el regnat d'Hadrià, concretament des delconsulat de Niger i d'Apronià, que correspon a l'any117, al de Verus i d'Ambibulus, el126. La data de finalització és compartida amb elLiber Pontificalis però n'omet la d'inici.[4]Eusebi de Cesarea difereix en dates en dues obres seves: en el seuCronicó diu que va ser bisbe des del114 al124, mentre que en la sevaHistòria de l'Església diu que ho fou del114 al128.[5] El catàleg de papes de la Santa Seu, l'Annuario Pontificio indica que Sixt va exercir el seu pontificat entre els anys115 i125.[1] Malgrat aquesta disparitat d'opinions, el context històric en què se situa Sixt I és el que s'ha anomenat en la història eclesiàstica com l'era post-apostòlica (100-140),[15] que va des de la mort de l'apòstol Joan al regnat deConstantí el Gran. Tampoc hi ha unanimitat sobre aquesta divisió, ja que Schaff considera que l'era apostòlica i l'era post-apostòlica no presenten grans diferències.[16]
En aquest període la institució eclesiàstica encara viu a l'ombra de l'Imperi Romà, després d'un primer segle d'història marcat per les persecucions deNeró (64)[17] i la deDomicià (81-96), malgrat que es creu que aquesta darrera no va ser una persecució contra el cristianisme pròpiament dita.[18] L'Església, que encara és de marcada tradició grega,[2] comença a estendre la seva influència i creix ràpidament en nombre de fidels. Entre aquests hi ha els anomenats «gentils», que són conversos que no són dereligió jueva, una tendència que anirà a l'alça i que provocarà la disminució progressiva de l'element judaic en l'església cristiana primitiva. Es començà a gestar una nova organització mentre augmentaren les expectativesmil·lenaristes i cada vegada hi havia més cristians que morienmàrtirs.[15] Els canvis experimentats per l'Església romana foren similars, però menys intensos, dels viscuts en ciutats més destacades en intel·lectualitat cristiana comAntioquia oEsmirna.[2]
El govern romà, doncs, es veu afectat per l'existència d'aquesta religió i el seu creixement, i es crea una opinió pública en contra dels cristians i de l'Església.[15] Per exemple, el regnat d'Hadrià, que es va mostrar més benèvol que els seus predecessors, va ser molt poc intervencionista en aquesta qüestió. La gran extensió territorial de l'imperi no li permetia controlar situacions locals o regionals concretes contra els cristians que podien desembocar en atacs o matances.[2] Segons Philip Schaff, encara que no es va produir cap persecució, per la situació latent a l'imperi, l'actitud d'Hadrià hagués pogut ser més conciliadora si hagués volgut.[19]
En referència a Sixt I, la informació concreta sobre ell és inexistent o bé escassa i, a més, de dubtosa veracitat. ElLiber Pontificalis li atribueix tres decrets i diverses ordenacions que són difícilment creïbles en aquesta època.[20] El primer decret que hauria impulsat és la prohibició als laics i les dones de tocar elscalzes sagrats, quelcom que només elssacerdots podien fer. El segon obligava elsbisbes convocats per laSanta Seu a mostrar una carta apostòlica de conformitat per a ser rebuts a llursdiòcesis.[4][21][22] El tercer decret indicava que l'oficiant de lamissa havia de recitar elSanctus, conjuntament amb els fidels, abans del prefaci.[5] Hi ha dubtes sobre l'autoria dels dos primers decrets, però del tercer es pot afirmar que no va ser aprovat per Sixt.[10] Louise Loomis apunta que elSanctus abans del prefaci de la missa és quelcom tant o més antic que el pontificat de Sixt, seguint l'opinió també deLouis Duchesne. El decret referent al calzes és un dels molts decrets sobre aquesta temàtica que s'atribueixen als primers bisbes de Roma en les llistes de papes. A més d'aquests decrets, segons elLiber també hauria ordenat i consagrat onze sacerdots, quatre diaques i quatre bisbes, quelcom que no va poder passar per la inexistència d'uns càrrecs eclesiàstics com a tals.[4]
Va ser enterrat alVaticà, prop de la tomba desant Pere.[4] Sixt I és consideratmàrtir pelCatàleg Felicià, elMartyrologium Hieronymianum i a altres martirologis, però alguns historiadors han posat en dubte que morís realment màrtir.[5][22] La seva festa actualment se celebra el3 d'abril,[3][23] que és la data recollida originàriament alLiber Pontificalis i que actualment apunta el santoral. Durant elperíode medieval la celebració canvià de dia pel6 d'abril, una data que fou inclosa en elMartirologi Romà fins a l'any1922, en què es va restaurar la data original. El 6 d'abril és una data errònia que encara recullen algunes obres actuals.[12][24] El nom Sixt apareix al cànon de lamissa, però aquest, en realitat, fa referència al papaSixt II, el martiri del qual és molt més celebrat que no pas el de Sixt I.[20]
Sobre les seves suposadesrelíquies, hom creu que van ser traslladades a la ciutat d'Alatri l'11 de gener1132 per Rainolfo, comte d'Alife, per concessió de l'antipapaAnaclet II. Aquest trasllat de les suposades restes del sant està documentat gràcies a una inspecció a la catedral d'Alatri el1584 que demostrava que a l'altar dedicat hi havia unes restes allà des de l'11 de maig de1156. El culte a aquest sant s'ha mantingut en aquesta ciutat i se celebra el trasllat de les restes el primer dimecres després de Pasqua.[12] Altres veus consideren que les restes encara continuen a sota de labasílica de Sant Pere del Vaticà. D'altra banda, s'apunta queCliment X (1670-76) va donar algunes d'aquestes relíquies alcardenal de Retz, que les va guardar a l'abadia de Saint-Mihiel, a laLorena,[5] un fet que ja des delsegle xix ha estat posat en dubte.[6]
.JPG)
