| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Mapa de distribució | |
 | |
Elspaleoamericans opaleoamerindis és l'era inicial i la més llarga de la història americana. Comprèn tots els successos esdevinguts aproximadament abans del8000 aC). Durant aquest temps, es van desenvolupar les primeres eines de pedra i les bases de la diversitat ètnica i lingüística d'Amèrica precolombina. Per extensió, s'aplica també el terme per designar els éssers humans que van viure en el continent durant aquesta fase.
L'inici d'aquesta gran fase històrica és motiu de debat entre els especialistes. Si bé tots estan d'acord que inicia la primera presència humana a Amèrica, no hi ha consens sobre el moment en què això va ocórrer i les rutes migratòries que van seguir aquests grups. Per moltes dècades, la proposta dominant va ser l'anomenadateoria del poblament tardà, per la qual els primers humans no van poder haver arribat abans de l'11.000 aC a causa de condicions climatològiques i al fet que no hi ha evidència arqueològica vàlida que recolzi una data anterior.
Alguns descobriments posteriors alsanys seixanta van posar en dubte la validesa d'aquesta proposta. Alguns llocs situats en el centre i sud del continent van llançar dates per radiocarboni més antigues que les ofertes pels partidaris de la teoria del poblament tardà ―també anomenadaClovis I―, la qual cosa va donar pauta a l'enfortiment de lateoria del poblament primerenc. Moltes d'aquestes troballes han estat objectades per inconsistents, generalment amb l'argument d'una contaminació del jaciment per factors no humans. No obstant això, la solidesa de l'evidència trobada amonte Verde (Xile) no deixa lloc a dubte, i les seves dates per radiocarboni (12.800 aC) són anteriors a les de qualsevol altre jaciment nord-americà lliure d'objecció.
Les dades disponibles per a la història d'aquest període són escasses, particularment en les època més antigues, i generalment es tracta d'inferències a partir de les troballes arqueològiques, que consisteixen principalment en eines de pedra i restes orgàniques ―humanes, animals i vegetals― o d'antics campaments. A partir d'aquestes, s'observa una complexitat creixent i una exploració tecnològica que va donar com a resultat una major diversitat de materials per a la confecció d'eines i l'especialització d'aquestes per a diverses activitats.
Durant l'última glaciació (glaciació de Würm), la concentració de gel als continents va fer descendir el nivell dels oceans en uns 120 metres. Aquest descens va fer que en diversos punts del planeta es creessin connexions terrestres, com per exempleAustràlia ambTasmània iNova Guinea;Filipines iIndonèsia;Japó iCorea. Un d'aquests llocs va ser el denominatpont deBeríngia. A causa que l'estret de Bering, que separaÀsia d'Amèrica, té una profunditat d'entre 30 i 50 metres, el descens de les aigües va deixar al descobert un ampli territori que va assolir 1.500 quilòmetres d'ample, unint les terres deSibèria iAlaska, fa aproximadament 40.000 anys.
| « | Existia aleshores unpont terrestre entre Àsia iAlaska, que va aparèixer quan les glaceres de l'últim període glacial estaven en el seu màxim, apresant milions dequilòmetres deprecipitació que normalment haurien anat als oceans. La falta d'aquesta aigua va reduir el nivell delmar de Bering més de 90 metres, prou per convertir els baixos de l'estret en unpont de terra que unia els dos continents. | » |
Aquest fenomen natural va succeir dues vegades: la primera fa aproximadament 40.000 anys i es va mantenir 4.000 anys; la segona formació es va produir aproximadament fa 25.000 anys per 11.000-10.500, segons Scott A. Elias.[2] Després, al final de la glaciació, es van inundar els territoris i es va separar definitivamentÀsia d'Amèrica en el que avui és l'estret de Bering. Aquestes dues ocasions van ser una oportunitat propícia perquè tribus de Sibèria travessessin cap a Amèrica.
Una de les teories sobre l'arribada de l'ésser humà aAmèrica és la de l'encreuament pel pont deBering: elscientífics afirmen que el pont de Bering, en condicions de ser transitat per humans i animals, va durar un "breu" període durant l'últimaglaciació, quan el nivell del mar va arribar a baixar 120 metres aproximadament, i l'actualestret de Bering es va convertir enistme, durant dues etapes. La primera etapa va durar uns 4.000 anys i la segona etapa, uns 15.000 anys. És a dir, el pont de Bering es va mantenir en condicions de trànsit durant uns 19.000 anys.
La ruta que van seguir els primershumans que van creuar va poder haver estat per les valls situades al sud dels muntanyesTxukots aÀsia, i l'entrada a Amèrica va poder haver estat per lapenínsula de Seward. Entre tots dos punts extrems aSibèria iAlaska, no hi ha més de 75 quilòmetres.
La ruta de Bering és indiscutible i està confirmada per proves arqueològiques, genètiques i culturals. El que actualment es discuteix és si aquesta va ser l'única ruta per a l'entrada d'Homo sapiens a Amèrica i l'època de les migracions. La mateixa ruta de Bering presenta dues possibilitats: l'una netament terrestre i l'altra costanera, fins i tot de cabotatge. La primera d'ambdues probabilitats, fins fa poc gairebé "oficial" en la comunitat científica, actualment és objectada, ja que la ruta netament terrestre significava travessar zones glacials o gairebé glacials on la supervivència humana era molt difícil, mentre que un cabotatge sense dubtes va ser perfectament practicable, i això explicaria que es trobin a Amèrica del Nord jaciments més antics a les zones costaneres del Pacífic properes a Califòrnia i que els jaciments trobats fins ara en zones més septentrionals d'Amèrica del Nord siguin més tardans.
Els primers jaciments nord-americans presenten restes humanes d'unfisiotipus diferent al delsamerindis típics; es troben més semblances amb elspaleosiberians del jaciment del riuIana; és per això que es parla d'una primera població de paleoamericans a la qual després es va sobreposar la delsnadius americans. L'arribada dels primers humans a Amèrica s'hauria produït fa al voltant de 35.000 anys enrere.
Altres rutes de probables migracions van ser les següents:
Dins del període paleamericà es poden distingir dues fases:
Amb una data d'arrencada que queda oberta, ja que encara no s'ha dit l'última paraula quant al moment de l'arribada dels primers humans al continent, aquest subperíode es perllonga fins a aproximadament 20000 aC. En aquest lapse, els immigrants inicien la seva adaptació al nou medi ambient i s'expandeixen per tots els confins. Els protoamerindis eren bàsicament cercadors de menjar que van creuar l'estret perseguint les seves preses (mamuts, antics bisons, etc.), integrant bandes de caçadors recol·lectors que lentament van anar desplaçant-se cap al sud. El seu instrumental era preferentment fabricat en fusta, os i pedra, treballant aquesta última mitjançant la talla per percussió. D'aquesta manera van produir granschoppers (destrals de mà), raspadors, martells i einesbifaces que s'han trobat en les excavacions arqueològiques en abundància. A Veneçuela (Jobo i Cumaré), a Califòrnia (Farmington), apareixen soterrats per material al·luvial. A Texas i Idaho (EUA), a Muaco (Veneçuela), a Tequixquiac (Mèxic), aPikimachay (Perú), es troben associats a restes de fauna extinta de fa 22.000 anys. A Argentina, en l'altiplà andí i a laregió Valliserrana apareixen restes semblants.
Els protoamerindis integraven petits grups composts per famílies de caçadors menors i recol·lectors que es cobrien amb les pells dels animals que mataven als voltants de les glaceres. Alguns grups amb major mobilitat van anar desplaçant-se cap al sud, cap a regions que oferien major varietat d'aliments vegetals i animals. Les troballes de menys de 20.000 anys mostren una variació en la manera de vida d'aquests caçadors recol·lectors, la qual cosa ens indica el començament d'una nova etapa.
En aquest període, que s'estén des del 20000 fins al 8000 aC, és abundant la quantitat de restes arqueològiques trobades als Estats Units, Mèxic, Amèrica central i Amèrica del Sud. Apareix una nova indústria lítica, la de les puntes de projectil, tallades finament en pedra que presenten varietats denominadesClovis, amb forma de llança,folsom, inca,fell, cua de peix, etc., que demostren la gran difusió d'aquesta tècnica, que arriba fins al nord-oest argentí, al riu de la Plata, Patagònia i Tierra del Fuego. L'especialista alemany Müller Beck afirmava que aquesta tècnica va poder ser aportada per nous immigrants procedents d'Àsia que van passar per Bering fa entre 28.000 i 23.000 anys, abans que l'últim avanç de laglaciació Wisconsin tanqués el corredor d'Alaska.
L'altra gran innovació del període fou l'àtlatl opropulsor, artefacte que augmentava l'eficàcia en el llançament de les javelines per part dels caçadors. Aquestes millores tecnològiques van constituir la base de les grans cultures caçadores del Plistocè, que van habitar les prades i valls boscoses nord-americanes de clima benigne i abundància d'animals de presa. Els jaciments excavats assenyalen llocs de campament i matança, amb restes industrials i ossos de bèsties fòssils.
Encara que no han quedat testimoniatges, se suposa que van fabricar xarxes, cordes, adorns d'os i plomes, etc. A Mesoamèrica (Mèxic i Amèrica central) i Amèrica del Sud s'han reconegut versions d'aquestes formes culturals perfectament adaptades al medi ambient, que complementaven la caça major amb la recol·lecció, desenvolupant un estil de vida que va perdurar per segles sense modificacions substancials.
La retirada dels gels cap al nord (fi de la glaciació Wisconsin) va generar importants canvis climàtics i ecològics cap al 8000 aC, provocant l'extinció o l'emigració dels grans animals que constituïen la base de sustentació dels grups paleoamerindis.
El paisatge americà comença a semblar-se a l'actual i els canvis es reflecteixen en les noves societats que sorgeixen en aquest període. Diferents patrons de subsistència, tecnològics i d'assentament assenyalen l'aparició del mesoamerindi, que es perllonga fins al 1000 aC. L'alimentació d'aquests grups es basava en la recol·lecció de fruits.
Els primers humans van arribar al territori peruà amb les mateixes característiques que els seus avantpassats que van creuar Beríngia, amb els seus rudimentaris coneixements de caça i recol·lecció de fruits, així mateix, amb creences religioses i formant colles o bandes; i comencen a viure en zones riques de flora i fauna, per a després, amb els anys, descobrir l'agricultura i la ramaderia, com va ser el cas de la costa peruana, on es tornen semisedentaris, a causa dels recursos marins que van trobar en les costes, llestes per a ser recol·lectades.
Així, trobem l'ésser humà més antic al Perú, situat a lapascana dePaccaicasa, a la cova dePiquimachay. Sembla que la regióandina compresa entre lalínia equatorial i els 20° de latitud sud va ser la zona preferida de les bandes de recol·lectors,caçadors ipescadors, ocupant els pisosecològics quítxua, suni, puna, yunga i chala. Aquests primers pobladors es van acostumar alsAndes i van crear, molts segles després, les primeres cultures andines, i possiblement una de les primeres va ser la del complex de Piki aAyacucho.
Aquest lloc es trobava a 12 km al nord d'Ayacucho (capital regional de laregió Ayacucho). Les restes van ser situades a la cova dePikimachay, a una altitud de 2.740msnm, i es van datar en15.500 anys, en el pis ecològic serra quítxua. Hi ha altres evidències primerenques d'ocupació dels Andes peruans aJayhuamachay,Pachamachay iCerro Huargo, en el 13500 aC.
El1969, el nord-americàThomas Lynch (Universitat Cornell) va descobrir els vestigis culturals més importants, del10560 aC (mostra GX 1859), en la denominadacova del Guitarrero, a 6 quilòmetres al sud de la ciutat deYungay, en la riba occidental del riu Santa, en elCallejón de Huaylas,regió d'Ancash, província deYungay, a lasierra Negra, al nord dels Andes peruans. La cova es troba a 2.580 msnm, i allí s'han trobat restesfòssils, i segons la seva data, va ser utilitzada durant tots els segles del nomadisme i de l'època dels inicis de l'agricultura, per la qual cosa a aquest lloc se'l considera "un dels grans testimoniatges de l'origen de l'agricultura aAmèrica"; pertany al pis ecològic denominatquítxua. En els estrats inferiors s'han trobat puntes deprojectils i restes deganivets; segons el seu descobridor, l'arqueòleg Thomas Lynch, sembla que va ser la primera fàbrica andina d'instruments iarmes. En la costa peruana, prop deLima, aAncón, es troba Chivateros, prop de la desembocadura del riuChillón, que evidencia la presència humana cap al8500 aC.
Altres jaciments importants són els de Lauricocha, aHuánuco, conjunt entre els 3.950 msnm a la regió Suni i els 4.500 msnm a la regió Puna. Aquí es va trobar raspadors, ossos fossilitzats de camèlids i cèrvids (taruga o taruca), arrels i tubercles, projectils de puntes foliàcies en forma desalze ollorer, tombes, la majoria de nens, figures d'animals, representació de danses cerimonials, etc., amb una antiguitat del 8000 aC, amb comprovaciócientífica irrefutable. De menor importància sónTres Ventanas,Guitarrero II,pont Jayhua,Toquepala (Tacna),Pachamachay iTelarmachay aJunín, i tambéSanto Domingo de Paracas.
En l'etapa dels caçadors superiors, s'inicia l'explosió cultural de l'ésser humà andí peruà i s'inicia amb lespintures rupestres, que eren pintades en les parets de les coves i en algunes pedres cerimonials. La revolució agrícola es dona a l'actual territori del Perú entre el6000 i el2500 aC i va convertir el nòmada en sedentari, elcaçador enpastor, elrecol·lector enagricultor.
L'haplogrup més comunament associat en la genètica ameríndia és l'haplogrup Q3 del cromosoma Y humà;[3] com (mtDNA), difereix d'altrescromosomes nuclears en què la major part del cromosoma Y és únic i no es recombina durant lameiosi. Això permet que el patró històric de les mutacions s'estudiï fàcilment.[4] El patró indica que elsindígenes americans han experimentat dos episodis genètics molt distintius; primer amb el poblament inicial d'Amèrica, i en segon lloc amb lacolonització europea d'Amèrica.[5] El primer és el factor determinant per al nombre degens llinatges ihaplotip originaris presents en l'actualpoblació indígena americana.[5]
Els assentaments humans a les Amèriques van tenir lloc en etapes, des de la línia de la costa de lamar de Bering, amb una parada inicial de 20.000 anys aBeríngia per a lapoblació fundadora.[6][7] La diversitatmicrosatèl·lit i la distribució del llinatge Y específiques aAmèrica del Sud indiquen que certes poblacions ameríndies s'han aïllat des de la colonització inicial de la regió.[8] Les poblacionsNa-Dené,inuit inatius d'Alaska exhibeixen mutacions en l'haplogrup Q del cromosoma Y humà, però tanmateix són diferents de les d'altres grups indígenes americans amb diverses mutacions ADNmt.[9][10][11] Això suggereix que els primers immigrants en els extrems nord d'Amèrica del Nord iGroenlàndia derivaren de les poblacions posteriors.[12]
PDF). Crit Rev Biochem Mol Biol, 39, 2, 2004, pàg. 99–123.DOI:10.1080/10409230490460765.PMID:15217990.
| Prehistòria | _blank.svg) | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Mitologia/Religió | |||||
| Colonitzasció europea | |||||
| Societats modernes per país |
| ||||
| Temes relacionats | |||||
.svg)
