LaRepública Islàmica del Pakistan o elPakistan (en urdú:پاکستان) és unestat ubicat al centre-sud d'Àsia. Limita amb l'Índia, l'Iran, l'Afganistan, laXina i lamar d'Aràbia. Té més de 160 milions d'habitants, la majoria dels quals són musulmans. L'islam hi és la religió oficial. La paraulaPakistan és un acrònim ideat perChoudhary Rahmat Ali, que en urdú vol dir 'país dels purs'.
El nomPakistan significa literalment 'Terra dels purs' enurdú ipersa. Va ser encunyat el 1933 com aPakstan perChoudhary Rahmat Ali, un activista delMoviment Pakistanès, que el va publicar en el seu pamfletNow or Never.[1] Figurativament, el nom és unmot creuat que representa els "trenta milions de germans musulmans que viuen a PAKSTAN", referint-se als noms de les cinc regions septentrionals delsubcontinent indi:Punjab (Panjab),Afghania (actual Província de la Frontera del Nord-est),Kashmir (Caixmir),Sind (Sind), i Baluchistan (Balutxistan)".[1][2] La lletra 'i' es va afegir per facilitar la pronúncia i formar el nom correcte lingüísticament.[3]
La història del Pakistan, el territori del qual, per al període que precedeix la fundació de l'estat l'any 1947,[a] és compartit intermitentment perAfganistan, l'Índia i l'Iran, es pot remuntar fins als principis de la vida humana al sud d'Àsia,[4] bo i estenent-se cap a l'oest fins al subcontinent de l'Índia, i cap a l'est fins a la frontera amb l'altiplà iranià. La regió actual del Pakistan va servir com a terra fèrtil per a algunes de les més importants civilitzacions del sud d'Àsia i com a porta d'entrada del subcontinent aOrient Mitjà iÀsia central.[5]
Pakistan és la llar d'alguns dels més importants jaciments arqueològics, incloent-hi el jaciment més antic d'homínids delPaleolític al sud d'Àsia, situat a la vall del riuSohan.[6] Situada en la primera ruta de migració costanera de l'anatòmicament modernhomo sapiens en sortir de l'Àfrica, la regió va ser habitada d'hora per humans moderns.[7] Els 9.000 anys d'història de la vida en poblats al sud d'Àsia es remunta alNeolític (7000 aC-4300 aC) i es troba al jaciment deMehrgarh al Pakistan,[8] i els 5.000 anys d'històriaurbana al sud d'Àsia en diversos llocs de lavall de l'Indus, que inclouMohenjo Daro iHarappa.[9]
Mehrgarh és un dels jaciments arqueològics més importants del Neolític (7000 aC a3200 aC); es troba al pla deBalutxistan, i és un dels llocs més antics amb proves d'agricultura (blat iordi) i de pastura (bestiar:ovelles icabres) al sud d'Àsia».[10] Mehrgarh va ser descobert el1974 per un equip arqueològic dirigit pel francèsJean-François Jarrige, i va ser contínuament excavat de1974 a1986. L'assentament més antic de Mehrgarh -a la cantonada nord-oest del jaciment de (2 km²)- era una vila agrícola datada entre el7000 i el5500 aC.
Una petita estàtua trobada a Mehrgarh,c.3000 aC (Museu Guimet, París)
Els primers residents de Mehrgarh vivien en cases fetes ambtoves, emmagatzemaven les collites en graners, fabricaven eines amb malaquita trobada a la rodalia, i impermeabilitzaven les seves grans cistelles contenidores ambbetum. Conreaven ordi,blat,farro,gínjols idàtils; pasturaven ovelles, cabres i bestiar. Els habitants del període següent (5500 al2600 aC) van posar més esforç en treballs manuals, com l'elaboració d'eines de sílex,adoberia de pells, producció debijuteria imetal·lúrgia. Aquest indret va estar contínuament habitat fins al2600 aC.[11]
L'abril de 2006, es va anunciar en la revista científicaNature que l'evidència més antiga (i primera del Neolític primerenc) de la història humana sobre perforar dentsin vivo (en una persona viva) fou trobada a Mehrgarh. D'acord amb els autors, «aquí descrivim onze corones molars perforades de nou adults, descobertes al jaciment del Neolític al Pakistan, que data de 7.500 a 9.000 anys enrere. Aquests descobriments ens proporcionen l'evidència d'una llarga tradició d'un tipus de protoodontologia en una primerenca cultura agricultora».[12]
En l'actualitat, Mehrgarh és vist com el precursor de lacultura de la vall de l'Indus.D'acord ambAhmad Hasan Dani, professor emèrit d'arqueologia a laUniversitat Quaid-i-Azama, aIslamabad, «les troballes a Mehrgarh han canviat completament el concepte de la civilització de l'Indus. Aquí tenim tota la seqüència, just des del principi de la vida en viles sedentàries».[13]
En algun moment entre el2600 i el2000 aC, Mehergarh va ser abandonada. Ja que la civilització de l'Indus es trobava en la seva etapa inicial de desenvolupament per aquest temps, s'han fet conjectures que els habitants de Mehrgarh van emigrar a la fèrtil vall de l'Indus, ja queBalutxistan es va convertir en un lloc més àrid a causa de canvis climàtics.[14]
La cultura de la vall de l'Indus (c.3300 -1700 aC) va ser una de les més antigues civilitzacions que s'han ubicat alriu Indus. La civilització de l'Indus va florir al llarg dels segles i feu sorgir la seva cultura al voltant del3000 aC.
Aquesta civilització comprenia gran part del que avui es coneix com aPakistan, però de sobte va caure en l'ocàs cap al1800 aC.Els assentaments de la civilització de l'Indus s'escampen des del sud i arriben a la costa de l'Índia almar d'Aràbia, a l'oest arriben fins a la frontera ambIran, i assoleixen l'Himàlaia al nord. Entre els assentaments, es trobaven els centres urbans d'Harappa iMohenjo-Daro, així com els deDholavira,Ganweriwala,Lothal, iRakhigarhi. Les ruïnes deMohenjo-Daro van ser el centre de l'antiga societat. En el seu apogeu, alguns arqueòlegs opinen que la civilització de l'Indus va poder haver tingut una població propera als cinc milions de persones.[15]
Mapa de la primerencacivilització vèdica de l'edat de ferro (segonsWitzel, 1989). Els dominis de les tribus estan marcats en negre; les tribus foranes descrites en texts vèdics es mostren en porpra, i les escoles vèdiques en verd; els rius en blau i eldesert de Thar està en taronja
Encara que la cultura de la vall de l'Indus va florir en gran part de l'actual Pakistan durant prop de 1.500 anys, va desaparèixer abruptament al voltant de1700 aC.Es creu que un terratrèmol cataclísmic en va poder ser la causa, o alternativament, la dessecació del riuGhaggar-Hakra.Poc després, les tribusindoeuropees amb capacitat de comunicació verbal del centre d'Àsia o del sud de les estepes russes es disseminen per la regió.[16]
El pobleari s'establí a la regió delsSapta Sindhu ('set rius'), que s'estenia des delriu Kabul al nord delriu Saraswati i fins a la part nord dels riusGanges iYamuna, i elDoab al sud.[17] Va ser en aquesta regió que els himnes delrig Veda es van compondre i els fonaments de l'hinduisme es van establir. El corrent dominant d'experts situen la cultura vèdica entre elsegon mil·lenni aC i la meitat delprimer mil·lenni aC, i el final d'aquest període va estar marcat per canvis polítics, culturals i lingüístics.[18]
Encara que no hi ha gaire evidència arqueològica o gràfica de la migració al sud d'Àsia, migracions similars d'indoeuropeus van ser registrades en altres regions.Per exemple, un tractat signat entre elshitites, els qui van arribar aAnatòlia a principis delsegon mil·lenni abans de la nostra era, i l'Imperimitani «invocava unes certes deïtats: Indar, Uruvna i els Nasatyas» (noms que en elRigveda apareixen com aIndra,Varuna,Mitra, i elsAsvins)".
La ciutat deTàxila (actualment al Pakistan) es va fer molt important per a l'hinduisme (i posteriorment per al budisme).Segons l'Enciclopèdia Britànica, el gran llibre èpic hindúMahabhárata va ser, d'acord amb la tradició, recitat per primera vegada a Tàxila en el gran sacrifici de serps del reiJanamejaya, descendent d'Àryuna, un dels herois de la història."[19]
Els territoris que comprenen Pakistan van ser dominats per l'Imperi persa aquemènida (520 aC) durant el regnat deDarios el Gran fins a la conquesta d'Alexandre Magne. Es va convertir en part de l'imperi com unasatrapia, incloent-hi les terres dePanyab, el riu Indus, des de les ribes deGandhara fins almar d'Aràbia, i algunes altres parts de l'altiplà de l'Indus. D'acord ambHeròdot d'Halicarnàs, era la satrapia més rica i poblada de les vint satrapies de l'imperi. Va ser durant el domini persa que el nomÍndia va ser encunyat. Quan la vall del riu Indus es va convertir en la més oriental de les satrapies dels perses, la van fer nomenar pel riu Indus. Els aris vèdics van anomenar l'àreaSaptha Sindhu pel nom del riuSindhu. Als perses, els resultava difícil pronunciar las, i l'anomenaren aleshoresHindu. Per les inscripcions de Darios, van denominar la satrapiaHindush. Els grecs van prendre aquest nom dels perses i van denominar el riuIndus i la regióÍndia.Heròdot, en el seu llibreHistòries, descriu la satrapia de Darios com aÍndia. El domini aquemènida va durar prop de 186 anys. Els aquemènides van usar escripturaaramea per a la llengua persa. Després del domini aquemènida, l'ús d'escriptura aramea a la plana de l'Indus va disminuir, encara que sabem per inscripcions d'Asoke que continuava en ús fins a dos segles després. Altres formes d'escriptura, com lakharosthi (que deriva de l'arameu) i lagrega, es van fer més comunes després de l'arribada delsmacedonis i delsgrecs.
La interacció entre laGrècia hel·lenística i elbudisme va començar quan Alexandre el Gran va conquerirÀsia Menor, l'Imperi aquemènida i els territoris del Pakistan en el334 aC, derrotantPorus en labatalla de l'Hidaspes (aproximadament l'actualJhelum) i conquerint gran part de la regió de Panyab. Les tropes d'Alexandre es refusaren a passar delriu Beas, el qual actualment flueix per part de la frontera entre l'Índia i el Pakistan, i va portar la majoria del seu exèrcit al sud-oest, afegint a l'imperi gairebé tots els antics territoris que avui abasta l'actual Pakistan.
Alexandre va crear guarnicions per a les seves tropes en els nous territoris, i va fundar nombroses ciutats en les àreesd'Oxus,Aracòsia, iBactria, i assentaments grecomacedonis aGandhara, comTàxila, iPanyab. Les regions incloïen elpas de Khyber -un passatge geogràfic al sud de l'Himàlaia i les muntanyesHindu Kush- i elpas de Bolan, ambdós en les rutes comercials que connectavenDrangiana, Aracòsia i altres àrees perses i de l'Àsia central fins a l'altiplà del riu Indus.
És a través d'aquestes regions que es va donar la majoria de la interacció entre el sud d'Àsia i l'Àsia central, generant un intens intercanvi cultural i oportunitats comercials.
Des delsegle iii aC alsegle v de la nostra era, la part nord-oest del subcontinent de l'Índia va caure sota una contínua onada d'invasions desaces,parts,kushans ihuns turcoiranians.
Hi ha la conjectura que les tribus iranianes van existir a l'oest del Pakistan des d'un període molt d'hora i que les tribusPashtun habitaven al voltant de l'àrea de Peshawar abans del període d'Alexandre Magne, tribu a la qual Heròdot anomenaPaktui, coneguda per ser una temible tribu pagana similar alsbactris. Les tribus balochi de l'Iran no hi van arribar sinó fins al primer mil·lenni de la nostra era i no es van poder expandir tant com elsSindh.
La dinastia Maurya va durar prop de 180 anys, gairebé tant com el dominiaquemènida, i va començar ambChandragupta Maurya. Chandragupta Maurya va viure aTàxila, va conèixer Alexandre i tingué l'oportunitat d'observar l'exèrcit macedoni. Va formar al seu propi exèrcit usant les tàctiques macedònies per a enderrocar la dinastia Nanda a Magadha. Després de la mort d'Alexandre el10 de juny del323 aC, els seusdiàdocs ('generals') van fundar els seus propis regnes a l'Àsia Menor iÀsia central.
Chandragupta Maurya, prenent avantatge de la fragmentació del poder a conseqüència de la mort d'Alexandre, va envair i va capturar Panyab i Gandhara. Després, la part est de l'Imperi selèucida es va dissoldre per formar l'Imperi grecobactrià (s.III -II aC).
El net de Chandragrupta,Aixoca, és conegut com el més gran dels emperadorsmauries.Aixoca el Gran va ser el governant de l'Imperi maurya des del273 fins al232 aC.
Convertit al budisme, Aixoca va regnar sobre gairebé tot elsud d'Àsia i parts de l'Àsia central, des de l'actualAfganistan fins a Bengala, i arribant al sud fins aMysore. Es va convertir al budisme pel remordiment de consciència que va sentir després de la seva conquesta sagnant delRegne de Kalinga aOrissa.
Manà gravar en pedra elsEdictes d'Asoke. Gairebé tots els edictes d'Asoke trobats al Pakistan estan escrits enarameu (que va ser lalingua franca a l'Imperi aquemènida) o enkharosthi, que es creu que deriva de l'arameu.
Elgrecobudisme és el sincretisme cultural entre la cultura de laGrècia clàssica i elbudisme, el qual es va desenvolupar en un període proper als 800 anys en l'àrea d'allò que ara correspon a l'Afganistan iPakistan, entre els.IV aC i els.V.El grecobudisme va influenciar el desenvolupament artístic (i possiblement conceptual) del budisme, en particular delbudisme Mahayana, abans que fos adoptat per Àsia central i del Nord-oest alsegle i dC, i finalment dispersant-se a laXina,Corea iJapó.
Les terres de l'actual Pakistan eren, originàriament, part de l'Índia que formava part de l'Imperi britànic. De fet, la història del Pakistan modern comença durant l'època colonial britànica. Fou llavors quan alguns musulmans van començar la lluita per tal d'obtenir un estat sobirà. Entre els primers defensors de la idea, en destaquen l'escriptor i filòsofAllama Iqbal iMuhammad Ali Jinnah. Aquest darrer fou qui impulsà els britànics a separar el territori en dos estats: l'Índia, de majoria hindú, i el Pakistan, de majoria musulmana.
Des del14 d'agost de1947, data de lapartició de l'Índia, fins al1971, el territori pakistanès estigué dividit en dos per l'Índia. Aquest darrer any, però, la província del Pakistan oriental es rebel·là contra el govern d'Islamabad i, amb ajuda de l'exèrcit indi, declarà la independència, i acabà configurant l'actual estat deBangladesh.
D'altra banda, la història del Pakistan modern es defineix pels conflictes que manté amb l'Afganistan per lalínia Durand (convertida en punt clau per a la seguretat global), i el pols constant amb l'Índia pel territori del Caixmir. Poc després de la independència, els dos països ja s'enfrontaren militarment per aquest territori. La guerra tornà a esclatar posteriorment el1965 i el1971.
La història política pakistanesa està dividida en períodes alternats de dictadures militars i governs democràtics civils. Malgrat la proclamació de la Constitució i la declaració del país com a República islàmica el1956, els militars van prendre el control del govern el1958, i el mantingueren durant poc més de deu anys. Poc després de la Guerra indopakistanesa de 1971, s'establí un govern civil que seria interromput el 1979 amb l'execució pública deZulfiqar Ali Bhutto, sentenciat per la Cort Suprema per la mort d'un opositor polític.
Als anys 80, el Pakistan va rebre l'ajuda de diferents països occidentals i de l'Orient Mitjà per fer front a l'amenaça que significava la invasió soviètica de l'Afganistan. L'entrada de milers de refugiats afganesos al país (considerada la major població refugiada del món) causà un fort impacte al Pakistan. El govern militar del generalMuhammad Zia-ul-Haq hagué de fer front a l'entrada de gran quantitat d'armes i drogues, així com a l'expansió de la llei islàmica. El1988, el govern tornà a mans dels civils, amb la mort del dictador i la següent elecció deBenazir Bhutto.
Durant deu anys, des del1988 fins al1998, el Pakistan fou governat per civils, alternant-se en la presidència Benazir Bhutto iNawaz Sharif. Tots dos van ser escollits en dues ocasions i retirats a continuació acusats de corrupció. El creixement econòmic dels primers anys va decaure a la fi d'aquest període, marcat per polítiques econòmiques erràtiques i associades amb la corrupció política i els favors a tercers. Tanmateix, també es va veure influenciat per la crisi financera asiàtica i les sancions econòmiques rebudes arran de les proves nuclears de1998.
A les eleccions de 1997, el partit de Nawaz Sharif va rebre un gran suport popular, cosa que li va permetre ser escollit com a primer ministre i tenir el suport necessari en el Parlament per a poder modificar la Constitució. Sharif introduí certs canvis a la Carta Magna per tal d'eliminar el balanç i les verificacions formals que limitaven el poder del primer ministre. Un autoritarisme creixent i la corrupció del gabinet, però, portaren Sharif a índexs de popularitat molt baixos.
El 1999, la intervenció de l'exèrcit, liderada pel generalPervez Musharraf, posà fi al govern de Sharif i instaurà la dictadura. A la fi d'any, un nou conflicte amb l'Índia pelCaixmir va estar a punt d'esclatar en una nova guerra entre les dues potències nuclears. El18 d'agost de2008 dimití dePresident del Pakistan, per la gran pressió del govern socialista presidit perYousaf Raza Gillani.[20]
El Pakistan ha acusat el govern afganès de permetre queTehrik-i-Taliban Pakistan (TTP) utilitzi el territori afganès com a refugi segur per planificar i llançar atacs a través de la frontera amb el Pakistan tensant repetidament les relacions diplomàtiques. El 2024 i el 2025 el Pakistan ha atacat repetidament amagatalls de militants antipakistanesos en operacions transfrontereres i atacs aeris dins de províncies afganeses de Paktika, Khost, Nangarhar i Kunar,[21] i el Pakistan va tancar la frontera el 12 d'octubre de 2025 després que els talibans ataquessin diversos llocs fronterers l'onze d'octubre.[22]
El Pakistan és un país en vies de desenvolupament que ha hagut d'enfrontar-se a molts problemes polítics i econòmics. Tot i ser un país molt pobre el 1947, la seva taxa de creixement ha estat superior a la mitjana mundial en les quatre dècades posteriors, però polítiques imprudents van conduir a un recés a la fi dels anys 90. Recentment, les àmplies reformes econòmiques han resultat en una economia més segura vista des d'inversors estrangers i ha accelerat el creixement sobretot en elsector secundari i elsector terciari. Hi ha hagut grans millores en el mercat de valors i una millora i enfortiment de la seva moneda.
Elproducte interior brut (PIB) va situar en 340.000 milions de dòlars el2024, però el Pakistan ha hagut de recórrer alFons Monetari Internacional (FMI) 25 vegades entre 1958 i 2025, sent un dels prestataris més freqüents del fons, i gairebé totes les administracions, tant militars com civils, hi han sol·licitat ajuda, reflectint les crisis cròniques de labalança de pagaments, i ha rebut una significativa condonació del seu deute pelsEstats Units. Lacorrupció al Pakistan és persistent i distorsiona els mercats, erosiona la confiança pública i soscava l'estabilitat fiscal.[24]
Dues províncies, la de la frontera nord-occidental i la del Balutxistan, també tenenàrees tribals administrades provincialment. Probablement esdevindran districtes provincials.
L'hoquei sobre herba i elpolo són elsesports nacionals del Pakistan, encara que elcriquet és l'esport més popular i es juga arreu del Pakistan.[25] El polo és considerat un esport tradicional i és àmpliament jugat en les zones septentrionals.
En els darrers anys, s'ha produït una disminució de l'activitat esportiva al Pakistan, en els esportistes pakistanesos que participen en molts dels esdeveniments internacionals. A causa de l'atac a l'equip de Sri Lanka de criquet a Lahore el 2009 i altres atemptats terroristes comesos amb bombes, el Pakistan ha estat considerat un país insegur i en l'estranger els esportistes en general es neguen a recórrer el país. En particular, el Pakistan va ser desposseït dels drets de la coorganització de lacopa del món de criquet 2011 arran de l'atac a la selecció de Sri Lanka. La mida dels equips que envia el Pakistan, i el nombre d'esdeveniments en els quals participen en elsjocs olímpics i elsjocs de la Commonwealth disminuí a partir del canvi de segle.
També hi ha hagut una reestructuració dels tornejos nacionals, i s'han creat noves instal·lacions i equips. Això n'ha fet millorar els resultats generals.
↑Rendell, HR, Dennell, RW and Halim, M (1989)Pleistocene and Palaeolithic Investigations in the Soana Valley, Northern Pakistan(investigacions sobre el pleistocè i el Paleolític a la vall Soan, al nord del Pakistan) British Archaeological Reports International Series 544. Cambridge University Press. 364 p., 110 figs.
↑Qamar, Raheel, Qasim Ayub, Aisha Mohyuddin, Agnar Helgason, Kehkashan Mazhar, Atika Mansoor, Tatiana Zerjal, Chris Tyler-Smith i S. Qasim Mehdi «I-chromosomal DNA Variation in pakistan» (en anglès). American Journal of Human Genetics, 70, 5, 2002, pàg. 1107-1124.
↑Jarrige, C., J.-F. Jarrige, R. H. Meadow and G. Quivron (eds.) 1995:Mehrgarh Field Reports 1975 to 1985 - From the Neolithic to the Indus Civilization (Informes de camp en Mehrgarh recollits de 1975 a 1985 pertanyents al Neolític fins a la Cultura de la vall de l'Indus) Karachi: Departament de Cultura i Turisme, de Sindh, i el Ministeri d'Afers Exteriors, França.
_(Afro-Eurasia_centered).svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
.jpeg)
