| |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | organització regional del Partit Popular partit polític  | ||||
| Ideologia | conservadorisme democràcia cristiana liberalisme blaverisme | ||||
| Alineació política | centredreta | ||||
| Història | |||||
| Creació | 1989 | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu |
| ||||
| Presidència | Carlos Mazón Guixot(2021–) | ||||
| Secretari general | Juan Francisco Pérez Llorca | ||||
| Joventuts | Nuevas Generaciones de la Comunidad Valenciana | ||||
| Part de | Partit Popular | ||||
| Diputats a lesCorts Valencianes | 40 / 99 | ||||
| Diputats alCongrés dels Diputats | 8 / 350 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | ppcv.com | ||||
Ubicació geogràfica  | |||||
ElPartit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) és la secció regional delPartit Popular alPaís Valencià.[1][2]
Abans de la seua fundació com aPartit Popular de la Comunitat Valenciana, s'anomenavaAliança Popular del Regne de València, ja que el partit no acceptava la denominacióComunitat Valenciana[3][4][5][6] i, a diferència de les altres seccions del partit a altres autonomies, el seu logotip era blau (i no roig), ja que reclamava la presència de la franja blava a laReial Senyera.[7]
El PP va estar a l'oposició de lesCorts Valencianes durant el mandat dePedro Agramunt Font de Mora però el1993 se celebrà el VII Congrés del partit, el segon després de la refundació, i resultà escollitEduardo Zaplana qui en1995 va guanyar les eleccions per majoria simple i va aconseguir la presidència després d'un pacte ambUnió Valenciana (l'anomenatPacte del Pollastre), on el candidat d'aquesta formació,Vicent González Lizondo, es convertí en president de lesCorts Valencianes. El 1999 va aconseguir majoria absoluta i, des d'aleshores, continua al davant del govern delConsell de la Generalitat Valenciana, fins al 2015, després de la seua victòria a leseleccions a les Corts Valencianes de 2011.
Durant el temps que va del 1999 fins al 2014, governant elterritori valencià, els consellers del PPCV (entre altres, Isabel Bonig) van contractar pel sistema de contractació públic a l'empresa Levantina de Seguridad, fundada pel màxim dirigent del partit d'extrema dreta valenciàEspaña 2000José Luis Roberto, perquè vigilara edificis oficials. Aquests contractes eren milionaris i es feren malgrat que es sabera la relació de l'empresa amb l'extrema dreta. Durant aquest temps el sistema de contractació públic estava ple de pràctiques corruptes. Quan van ocórrer més contractes va ser durant la presidència d'Eduardo Zaplana.[8]
Amb l'eixida de Zaplana de la presidència del partit, el 2002, durant la que es va iniciar un sistema de finançament dual vinculat a la tramaGürtel amb unacaixa B,[9] i s'inicia un conflicte entre el coneguts com a "zaplanistes" i els seguidors del nou president,Francesc Camps.
El partit dirigeix les diputacions d'Alacant, Castelló i València i va ser el partit més votat a les eleccions locals de 2011, obtenint la majoria d'alcaldies del País Valencià. Oimés, governa amb majoria absoluta a les tres capitals de província:València ambRita Barberà,Alacant ambSonia Castedo iCastelló ambAlfonso Bataller.
El 2011 va obtindre 55 escons dels 99 del total (majoria absoluta en 50 escons), continuant aixíFrancisco Enrique Camps Ortiz al capdavant del govern valencià i fent impossible un pacte entre elPSPV, laCoalició Compromís iEsquerra Unida del País Valencià per a arravatar-li el govern al PP. A conseqüència delcas Gürtel, Camps fou substituït perAlberto Fabra Part al capdavant del partit i com apresident de la Generalitat Valenciana. El juliol de2015, després que Fabra renunciàs a la presidència del PP valencià arran dels resultats electorals a leseleccions autonòmiques de maig,Isabel Bonig Trigueros va ser escollida per aclamació pel comité executiu i la junta directiva del PP valencià com a presidenta, després d'haver estat designada per a aquests càrrecs per la direcció estatal del partit.[10]
Els seus mandats durant el segle XXI van dur a terme l'estratègia deJosé María Aznar d'expansió del model deMadrid alPaís Valencià i trencar els vincles entre València i Barcelona, i en una dècada, el PP va esdevenir hegemònic, esdevenint fracassos com laCiutat de la Llum, elPalau de les Arts de València, la gestió de laFira de València, elCircuit Urbà de València, el col·lapse deBancaixa,Caixa Mediterrani i elBanc de València, el tancament de Canal 9, i desenes de càrrecs del Partit Popular imputats per corrupció i finançament il·lícit de les campanyes electorals del PP en 2007 i 2008.[11]
El Partit Popular de la Comunitat Valenciana tingué un domini prolongat (20 anys) de les eleccions autonòmiques i municipals caracteritzat pels esquitxos dels casos de corrupció investigats. Aquest domini acabà en les eleccions del 2015 (tant les municipals com lesautonòmiques). A partir d'aquesta legislatura, la secció valenciana de Ciutadans començà a substituir-los en els punts principals de les seues campanyes.[2]
El 2015 fou investigat per la Fiscalia de València per suposats casos denepotisme entre el 2009 i el 2012. En la primera fase de la investigació confirmà les sospites, ja que trobà que la Entitat de Sanejament d'Aigües de la Generalitat Valenciana gastà, entre 2009 i 2012, uns 512.468 euros per a pagar llocs de treball sense l'obligatòria autorització del Consell.[12]
El 2016 les Noves Generacions del Partit Popular de la Comunitat Valenciana van acusar al partit governant d'aleshores atribuint-los la despesa de 2.500 euros en cerveses a càrrec de la Generalitat Valenciana. Aquesta acusació fou publicada pel diariABC, que assenyalava a directament a dirigents dels partits delPacte del Botànic (Compromís, PSPV i Podem). Aquestes despeses resultaren ser fetes pel PPCV. El fet va ser batejat com al Birragate.[13][14]
A finals 2017 va iniciar una campanya "anticatalanista" perquè les famílies denuncien casos de catalanisme a les aules.[1]
El partit polític denuncià que aFerrocarrils de la Generalitat Valenciana s'hi havien fet compres irregulars el 2018 i FGV, mitjançant una auditoria, revelà que aquestes compres irregulars es feren entre el 2000 i el 2007, anys en què governava el PPCV.[15] FGV traslladà les dades de l'auditoria a la Fiscalia[16] i a Intervenció de la Generalitat Valenciana.[17]
El juliol de2015, després queAlberto Fabra renunciàs a la presidència del PP valencià arran dels resultats electorals a leseleccions autonòmiques de maig,Isabel Bonig Trigueros va ser escollida per aclamació pel comité executiu i la junta directiva del PP valencià com a presidenta, després d'haver estat designada per a aquests càrrecs per la direcció estatal del partit.[10]
El juliol de2015, després queAlberto Fabra renunciàs a la presidència del PP valencià arran dels resultats electorals a leseleccions autonòmiques de maig,Isabel Bonig Trigueros va ser escollida per aclamació pel comité executiu i la junta directiva del PP valencià com a presidenta, després d'haver estat designada per a aquests càrrecs per la direcció estatal del partit.[10] Per primera vegada des del 1999 i després de vint anys de governs conservadors, el PPCV va perdre la majoria absoluta. Aquesta situació permeté l'Acord del Botànic els partits de l'esquerra (PSPV-PSOE,Coalició Compromís iPodem) sumaven majoria absoluta,[18] i governaren plegats fins leseleccions a les Corts Valencianes de 2023
En 2023 el candidat popular,Carlos Mazón, va haver de negociar un pacte de govern ambVox, que es va tancar ràpidament.[19] L'11 de juliol de 2024Vox va trencar els pactes de govern amb el PP d'Aragó, el País Valencià, Múrcia, Extremadura i Castella i Lleó pel suport popular al repartiment a altres comunitats autònomes demenors migrants no acompanyats arribats a Canàries,[20] tanmateix, en març de 2025 va recolzar els pressupostos del País Valencià[21] i posteriorment va recolzar els de les Illes Balears i laRegió de Múrcia.[22]
Carlos Mazón va dimitir com a President de la Generalitat Valenciana el3 de novembre de2025, un any i cinc dies després de lagreu gota freda del 29 d'octubre de 2024 que va causar 229 morts.[23][24] La dimissió va ser la culminació d'una llarga crisi institucional i la pressió social que es va agreujar pels crits i les acusacions de "rata" i "assassí" proferides per familiars de les víctimes durant l'homenatge d'estat, esdeveniment que es va considerar un punt d'inflexió política.[23][25]
La secció del País Valencià del Partit, coneguda com a Partit Popular de la Comunitat Valenciana, està dirigida actualment perAlberto Fabra Part. És la segona secció més forta del partit a tot Espanya, tant pel nombre de sufragis, com de membres electes al Congrés dels Diputats, a les Corts Valencianes i als Ajuntaments i Diputacions Provincials.
Des de1995 governa la Generalitat Valenciana i les capitals de les tres províncies, totes elles amb majoria absoluta. Va comptar amb el suport del partitUnió Valenciana per obtenir el govern de la ciutat de València el 1991 i el del País el 1995 i després ha ocupat l'espai polític d'aquesta formació. A banda del president són figures rellevants del món polític valenciàEduardo Zaplana,Rita Barberà,Carlos Fabra iLuis Díaz Alperi.[26]
El partit ha estat acusat de facilitar la destrucció del territori facilitant la requalificació de terrenys agraris convertint-los en urbans. Exemple d'açò seriaMarina d'Or aOrpesa, o la investigació que la comissió europea va portar a terme l'any 2008 sobre la LRAU i la LEV, aprovades pel Partit Popular.[27] L'any2007 va impulsar el tancament de repetidors deTelevisió de Catalunya al País Valencià, al·legant que emetien de forma alegal, utilitzant freqüències sense assignar propietat delGovern d'Espanya.[28]
D'altra banda, alguns dels membres del partit han negat la unitat de la llengua catalana, com és el cas d'Esteban González Pons, que a un debat televisiu que va tenir lloc a TVE, va dir: "Es un placer decir a ERC en un debate preelectoral que el valenciano y el catalán no son lo mismo; y mientras el PP represente al pueblo valenciano, no impondrán su lengua en la Comunitat Valenciana", contestant als representants d'ERC iCiU. En 1992 va nàixer una associació vinculada al Partit Popular de la Comunitat Valenciana anomenadaAsociación Valenciana de Castellanohablantes, que demananava la optativitat de l'assigntaura devalencià a tota laComunitat.[29]
Destaca també la subvenció que reben les escoles privades enfront de l'abandonament de l'ensenyament públic, sobretot a les ciutats de València i Alacant,[30] la construcció d'Hospitals privats com els d'Alzira i Torrevella, en compte de potenciar altres de públics com el de Sant Joan[31] és una altra característica, aquesta de política sanitària. Per acabar destaca la promoció d'esports com la vela amb events com la Copa Amèrica[32] o la Volvo Ocean Race.[33][34] Un altre element de la política popular va ser portar esdeveniments de fama mundial alPaís Valencià, com elGran Premi d'Europa de Fórmula 1, que es va portar a terme per primera vegada aValència l'any 2008.[35]
| Elecció | Candidat | Vots | % | Escons | +/– | Govern |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1983 | Manuel Giner | 609.519 | 32,11 | 32 / 89 | Nou | Oposició |
| 1987 | Rita Barberà i Nolla | 476.009 | 23,95 | 25 / 89 |  7 | Oposició |
| 1991 | Pedro Agramunt | 558.617 | 28,1 | 31 / 89 |  6 | Oposició |
| 1995 | Eduardo Zaplana | 1.013.859 | 43,3 | 42 / 89 | 11 | Coalició |
| 1999 | 1.085.011 | 48,63 | 49 / 89 | 7 | Majoria | |
| 2003 | Francesc Camps | 1.146.780 | 47,90 | 48 / 89 | 1 | Majoria |
| 2007 | 1.277.458 | 53,27 | 54 / 99 | 6 | Majoria | |
| 2011 | 1.211.112 | 50,67 | 55 / 99 | 1 | Majoria | |
| 2015 | Alberto Fabra Part | 653.186 | 46,1 | 31 / 99 | 24 | Oposició |
| 2019 | Isabel Bonig | 508.534 | 18,85% | 19 / 99 | 12 | Oposició |
| 2023 | Carlos Mazón | 881.893 | 35,75 | 40 / 99 | 21 | Coalició |
| Evolució del nombre d'escons a les Corts Valencianes | |||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Circumscripció / Any | 1983 | 1987 | 1991 | 1995 | 1999 | 2003 | 2007 | 2011 | 2015 | 2019 | 2023 |
| Alacant | 10 | 9 | 12 | 15 | 16 | 16 | 19 | 20 | 11 | 7 | 15 |
| Castelló | 10 | 8 | 9 | 11 | 12 | 13 | 12 | 13 | 8 | 5 | 10 |
| València | 12 | 8 | 10 | 16 | 21 | 19 | 23 | 22 | 12 | 7 | 15 |
| TOTAL | 32 | 25 | 31 | 42 | 49 | 48 | 54 | 55 | 31 | 19 | 40 |
| Corts Generals | |||||||
| Any | País Valencià | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Congrés | Senat | ||||||
| Vots | % | Pos. | Escons | +/– | Escons | +/– | |
| 1977 | 110.761 | 5,94 | 4t | 1 / 29 | Nou | 0 / 12 | Nou |
| 1979 | 84.316 | 4,51 | 4t | 0 / 29 | 1 | 0 / 12 | = |
| 1982 | 613.147 | 29,24 | 2n | 10 / 29 | 10 | 3 / 12 | 3 |
| 1986 | 603.231 | 28,98% | 2n | 10 / 31 | = | 3 / 12 | = |
| 1989 | 572,101 | 27.00% | 2n | 9 / 31 | 1 | 3 / 12 | = |
| 1993 | 987,317 | 40.48% | 1r | 15 / 31 | 6 | 8 / 12 | 5 |
| 1996 | 1,130,813 | 43.73% | 1r | 15 / 32 | = | 9 / 12 | 1 |
| 2000 | 1,267,062 | 52.11% | 1r | 19 / 32 | 4 | 9 / 12 | = |
| 2004 | 1,242,800 | 46.78% | 1r | 17 / 32 | 2 | 9 / 12 | = |
| 2008 | 1,415,793 | 51.59% | 1r | 19 / 33 | 2 | 9 / 12 | = |
| 2011 | 1,390,233 | 53.32% | 1r | 20 / 33 | 1 | 9 / 12 | = |
| 2015 | 838,135 | 31.26% | 1r | 11 / 32 | 9 | 9 / 12 | = |
| 2016 | 919,229 | 35.44% | 1r | 13 / 33 |  2 | 9 / 12 | = |
| 2019 (I) | 498,680 | 18.56% | 2n | 7 / 32 | 6 | 3 / 12 | 6 |
| 2019 (II) | 584,415 | 23.04% | 2n | 8 / 32 | 1 | 6 / 12 | 3 |
| 2023 | 918,415 | 34.90% | 1r | 13 / 33 | 5 | 8 / 12 | 2 |
| Any | Vots | % | Escons |
|---|---|---|---|
| 1979 | 36.043 | 2,09 | 86 / 5.356 |
| 1983 | 560.638 | 29,39 | 1.717 / 5.368 |
| 1987 | 461.636 | 23,12 | 1.392 / 5.308 |
| 1991 | 537.080 | 27,03 | 1.592 / 5.333 |
| 1995 | 974.189 | 41,69 | 2.288 / 5.380 |
| 1999 | 983.635 | 44,01 | 2.523 / 5.415 |
| 2003 | 1.052.754 | 43,71 | 2.555 / 5.473 |
| 2007 | 1.148.242 | 47,25 | 2.768 / 5.622 |
| 2011 | 1.171.126 | 47,78 | 2.958 / 5.784 |
| 2015 | 728.216 | 29,44 | 2.219 / 5.742 |
| 2019 | 613.734 | 26,28 | 1.933 / 5.433 |
| 2023 | 878.757 | 35,73 | 2.300 / 5.760 |
| Elecció | Candidat | Vots | % | Escons | +/– | Govern |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1983 | Martín Luis Quirós Palau | 141.689 | 36,8 | 13 / 33 | Nou | Oposició |
| 1987 | 73.830 | 18,97 | 7 / 33 | 6 | Oposició | |
| 1991 | Rita Barberà i Nolla | 95.238 | 25,5 | 9 / 33 | 2 | Coalició |
| 1995 | 223.963 | 49 | 17 / 33 | 8 | Majoria | |
| 1999 | 214.119 | 53,25 | 20 / 33 | 3 | Majoria | |
| 2003 | 220.548 | 51,15 | 19 / 33 | 1 | Majoria | |
| 2007 | 235.158 | 56,67 | 21 / 33 | 2 | Majoria | |
| 2011 | 208.727 | 52,54 | 20 / 33 | 1 | Majoria | |
| 2015 | 105.963 | 25,71 | 10 / 33 | 10 | Oposició | |
| 2019 | María José Català Verdet | 84.491 | 21,78 | 8 / 33 | 2 | Oposició |
| 2023 | 151.482 | 36,97 | 13 / 33 | 5 | Coalició |
| Parlament Europeu | |||
| Any | País Valencià | ||
|---|---|---|---|
| Vots | % | Pos. | |
| 1987 | 490.434 | 24,61 | 2n |
| 1989 | 390,500 | 22.75% | 2n |
| 1994 | 882,448 | 44.19% | 1r |
| 1999 | 1,080,472 | 47.66% | 1r |
| 2004 | 868,948 | 49.72% | 1r |
| 2009 | 984,005 | 52.23% | 1r |
| 2014 | 510,586 | 29.01% | 1r |
| 2019 | 522,998 | 22.60% | 2n |
Partits polítics del País Valencià | ||
|---|---|---|
| Partits amb representació parlamentària |  | |
| Partits històrics valencians | ||
| Partits històrics estatals | ||
| Coalicions electorals | ||
| Transició democràtica | ||
| Segona República | ||
