Henri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain (Cauchy-a-la-Tour,Pas de Calais,24 d'abril de1856 –L'Île-d'Yeu,23 de juliol de1951), generalment conegut com aPhilippe Pétain oMariscal Pétain, fou un general i heroi de guerrafrancès durant la primera guerra mundial, més tardCap d'Estat de laFrança de Vichy, col·laboracionista amb elsnazis, del1940 al1944.[1] A causa del seu lideratge militar durant laPrimera Guerra Mundial, fou considerat un heroi a França, però les seves accions durant laSegona Guerra Mundial provocaren que fos jutjat i sentenciat a mort pertraïció, que li fou commutada per cadena perpètua perCharles de Gaulle. En la França actual, és considerat, generalment, un traïdor, i elpétainisme és un terme pejoratiu per a determinades polítiquesreaccionàries. Durant la seva etapa com a cap d'estat francès també ostentà el càrrec decopríncep d'Andorra.
Fill d'una família de camperols catòlics, el1876 ingressà a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr i el1887 a l'École Supérieure de Guerre deParís, on va rebre classes des del1906. En les seves lliçons es mostrava favorable als desplegaments tàctics defensius i al desenvolupament de les línies fortificades. El1912 assolí la graduació decoronel.
En esclatar la Primera Guerra Mundial el1914 estava pendent de retirar-se, però l'ascendiren a general, i, amb el comandament del II Exèrcit francès, va intervenir en la victòria de Xampanya, el setembre de 1915, i l'any següent en la defensa de Verdun, on comptà en les seves files amb el futur generalCharles de Gaulle.[1]
La forma en què dirigí les operacions militars d'aquesta batalla, que va durar deu mesos, li van fer guanyar el respecte i l'admiració dels francesos. Gràcies a això, quan mesos més tard el descontentament i desencoratgement de les tropes provocà una sèrie d'amotinaments, fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit en substitució deRobert-Georges Nivelle, que havia fracassat en l'ofensiva delChemin des Dames. Va millorar les condicions de vida dels soldats, encara que reprimí amb duresa els amotinats, reorganitzà la institució i tornà la confiança a les tropes.
Fins al final de la guerra es va mantenir en el càrrec, tot i que des d'abril de 1918 restà a les ordres del generalFerdinand Foch, quan aquest, que era el seu cap d'Estat Major, fou nomenat pels aliats generalíssim suprem dels exèrcits del front occidental, que van detenir l'última ofensiva alemanya i protagonitzaren la contraofensiva que els obligà a l'armistici. Al novembre de l'any 1918, Pétain va rebre el bastó de mariscal.
No tornà a entrar en acció fins al1925, quan fou enviat alMarroc per combatre en laGuerra del Rif alrifenyAbd el-Krim, a qui va sotmetre el 1926.[1] Posteriorment fou inspector general de l'Exèrcit, ministre de Guerra en el govern deGaston Doumergue i, el 1939, ambaixador en l'Espanya deFranco.
Després de laderrota del maig de 1940 de l'exèrcit francès davant de l'alemany, fou nomenat ministre d'Estat i vicepresident del consell de ministres del govern dePaul Reynaud. Quan aquest va dimitir, es va fer càrrec de la presidència i hagué de negociar l'armistici amb els alemanys aCompiègne.[1]
Més tard es va reunir ambAdolf Hitler aMontoire, amb qui va pactar un règim decol·laboració.[1] Va traslladar la capital del nou estat aVichy (laFrança de Vichy), adoptà el títol de Cap d'Estat (i no pas el dePresident de la República francesa), i l'Assemblea li va donar poders plens per governar la França no ocupada. Arribat aquest punt, el llavors Cap d'Estat va començar una "Revolució nacional" sota el lema «Treball, família, pàtria»,[1] semblant en molts aspectes al govern autoritari, catòlic i tradicionalista del general Franco a Espanya i de Salazar a Portugal. Durant la seva estada com a ambaixador davant el govern de Franco a Espanya el 1939-1940, el mateix Pétain va admirar el seu règim.
Durant l'estiu de 1940, Pétain comptava amb el suport de bona part de la població francesa, convençuda que havia salvat França de la destrucció total. Tanmateix, restà en evidència quanCharles de Gaulle inicià les crides a laResistència des de Londres i quan els alemanys ocuparen, de fet, tota França.
Va acceptar convertir-se enpolicia dels invasors, adoptant una actitud passiva (o sovint activa) davant les deportacions de jueus i donant suport al reclutament de soldats francesos per combatre amb uniforme alemany en el front rus (Divisió Carlemany).
Eldesembarcament de Normandia el1944 i l'ofensiva posterior provocaren el col·lapse del seu règim. Presoner dels alemanys, va ser conduït al castell deSigmaringen a Alemanya ambPierre Laval i d'altres col·laboradors. Quan va caure elTercer Reich, es va refugiar aSuïssa abans d'entregar-se a les autoritats franceses. Fou jutjat sota acusació d'alta traïció i condemnat a mort. No obstant,Charles de Gaulle li va commutar la condemna per cadena perpètua,[1] en atenció als seus serveis durant laPrimera Guerra Mundial i a la seva edat (89 anys el 1945). Fou confinat al'Île-d'Yeu, on va morir el1951.
27 de juny1940 -Adrien Marquet succeeix Pomaret al Ministeri de l'Interior.André Février succeeix Frossard al Ministeri de Transmissions. Frossard reté el Ministeri de Treball Públic.Charles Pomaret succeeix Février al Ministeri de Treball.
Segon govern de Pétain, 12 de juliol - 6 de setembre de 1940
18 de juliol de1941 -Pierre Pucheu succeeix Darlan com a Ministre d'Interior. Darlan reté els seus altres càrrecs.François Lehideux succeeix Pucheu com a Ministre de Producció Industrial.
Cinquè govern de Pétain, 12 d'agost de 1941 - 18 d'abril de 1942
.jpg)
