L'Amudarià (rus:Амударья,Amudarià;tadjik:Омударё o дарёи Ому,Omudarió odarioi Omu;persa:آمودریا,Amudarià;uzbek:Amudaryo; enturcman:Amyderýa) és un riu de l'Àsia central, conegut antigament com aOxus.Darià en persa vol dir ‘mar’ o ‘riu llarg’. Sota els sassànides, el riu es deiaWeh-rodh oBeh-rodh; els àrabs el van anomenarJayhun (àrab:جيحون,Jayḥūn, del nom d'un dels rius delParadís); els xinesos l'anomenavenKui-shui,Wu-hu oPo-tsu. El nom actual ens ha arribat a través del rus, llengua de la potència colonial de la regió.
A l'antiguitat clàssica, el riu era conegut com l’Ōxus enllatí i Ὦξος (Ôxos ) engrec — un clar derivat deVakhx, el nom del major afluent del riu.[2] Enels textos sànscrits, el riu també es coneix comVakṣu (वक्षु ). El Brahmanda Purana es refereix al riu comChaksu que vol dirull. Els textosavèstic també es refereixen al riu com a Yakhsha/Vakhsha (i Yakhsha Arta ('Yaksha superior') referint-se al riu bessóSirdarià com Amudarià. A les fontsperses mitjanes de l'Imperi Sassànida, el riu es coneix comWehrōd[3] (lit. 'bon riu').
Es diu que el nomAmu prové de la ciutat medieval d'Āmul, (més tard, Chahar Joy/Charjunow, i ara coneguda com aTürkmenabat), alTurkmenistan modern, ambDarya la paraula persa per allac. Les fontsàrabs iislàmiques medievals anomenen el riuJayhoun (àrab:جَـيْـحُـوْن; també’Jaihun,Jayhoon oDzhaykhun) que deriva de Gihon, el nom bíblic d'un dels quatre rius delJardí de l'Edèn.[1] El riu Amudarià passa per un dels deserts més alts del món.[4]
Els viatgers occidentals del segle xii van esmentar que un dels noms amb què es coneixia el riu a l'Afganistan eraGozan, i que aquest nom era utilitzat pels historiadors grecs, mongols, xinesos, perses, jueus i afganesos. Tanmateix, aquest nom ja no s'utilitza.[5]
Hara (Bukharà) i al riu de Gozan (és a dir, l'Amu, anomenat Oxus pels europeus)...[6]
el riu Gozan és el riu Balkh, és a dir, l'Oxus o l'Amudarià...[7]
... i van ser portats a Halah (actualBalkh), i Habor (que és Pesh Habor oPeshawar), i Hara (que ésHerat), i al riu Gozan (que és l'Ammoo, també anomenat Jehoon)...[8]
La seva longitud és d'uns 2.494 km. El riu és navegable uns 1.450 km. La seva conca és de 534.739 km² i porta un cabal de 97,4 km³ d'aigua per any, que arriba de les muntanyes; les pluges són d'aproximadament 1.000 mm l'any; a causa de l'aprofitament per al reg, part del seu cabal no arriba a lamar d'Aral, on desemboca. El riu és navegable durant més de 1.450 km. Tota l'aigua prové de l'alta muntanya del sud onles precipitacions anuals poden superar 100 mm. Fins i tot abans que comencés el reg a gran escala, la gran evaporació estival va significar que no tota aquesta descàrrega arribava almar d'Aral, encara que hi ha algunes evidències que les gransglaceres del Pamir van proporcionar prou aigua de desglaç perquè l'Aral es desbordés durant els segles XIII i XIV.
Des de finals del segle xii, hi ha hagut quatre reclamants diferents com a veritable font de l'Oxus:
Elriu Pamir, que emergeix del llacZorkul (també conegut abans com a llac Victòria) a lesmuntanyes del Pamir (antiga muntanya Imeon), i flueix cap a l'oest fins a Qila-e Panja, on s'uneix al riu Wakhan per formar elriu Panj.
El riu Sarhad o Petit Pamir que baixa pel Petit Pamir a l'AltWakhan
El llac Chamaktin, que desemboca a l'est alriu Aksu, que al seu torn es converteix en els riusMurghab i desprésMurghab, i que finalment s'uneix al ramal de Panj Oxus 350 quilòmetres aigües avall a Roshan Vomar al Tadjikistan.
Una glacera es converteix en el riu Wakhan i s'uneix al riu Pamir uns 50 km aigües avall.[9] L'expedició de Bill Colegrave a Wakhan el 2007 va trobar que els dos reclamants 2 i 3 tenien la mateixa font, el riu Chelab, que es bifurca a la conca hidrogràfica del Petit Pamir, mig desembocant al llac Chamaktin i l'altra meitat al rierol principal del Little Pamir/Sarhad. Per tant, el corrent Chelab es pot considerar correctament la font veritable o el flux principal de l'Oxus.[10] El riu Panj forma la frontera de l'Afganistan i elTadjikistan. Flueix cap a l'oest fins a Ishkashim, on gira cap al nord i després cap al nord-oest a través delPamir passant pel pont de l'amistat entre el Tadjikistan i l'Afganistan. Posteriorment forma la frontera de l'Afganistan i l'Uzbekistan durant uns 200 km, passantTermez i elpont de l'amistat Afganistan-Uzbekistan. Delimita la frontera de l'Afganistan i Turkmenistan durant 100 km abans de desembocar a Turkmenistan a Kerkim. Travessa Turkmenistan de sud a nord, passant perTürkmenabat i forma la frontera amb Turkmenistan i Uzbekistan des de Halkabat. Aleshores, el complex hidràulic de Tuyamuyun el divideix en moltes vies fluvials que solien formar eldelta fluvial que s'uneix al mar d'Aral, passant perUrganch,Daşoguz i altres ciutats, però ja no arriba al que queda del mar i es perd. L'ús de l'aigua de l'Amudarià per alregadiu ha estat un factor important que ha contribuït a la reducció del mar d'Aral des de finals de la Dècada del 1950. Els registres històrics afirmen que en diferents períodes, el riu desembocava almar d'Aral (des del sud), almar Caspi (des de l'est) o tots dos, semblant alSirdarià (Jaxartes, engrec antic).
Pont de ponts al riu Amu prop d'Urganch, el 2014 va ser substituït pel pont estacionari.
Els 534.769 km² de laconca hidrogràfica de l'Amudarià inclouen la major part del Tadjikistan, la cantonada sud-oest deKirguizstan, la cantonada nord-est de l'Afganistan, una part estreta de l'est de Turkmenistan i la meitat occidental de l'Uzbekistan. Part de ladivisió de la conca de l'Amudarià al Tadjikistan forma la frontera d'aquest país amb la Xina (a l'est) i el Pakistan (al sud). Al voltant del 61% de la conca es troba a Tadjikistan, Uzbekistan i Turkmenistan, mentre que el 39% es troba a l'Afganistan.[11]
L'aigua abundant que flueix a l'Amudarià prové gairebé íntegrament de lesglaceres de lesmuntanyes del Pamir iTian Shan,[12] que, situades per sobre de la plana àrida circumdant, recullen la humitat atmosfèrica que, d'altra manera, probablement s'escaparia a un altre lloc. Sense les seves fonts d'aigua de muntanya, l'Amudarià no existiria, perquè poques vegades plou a les terres baixes per on passa la major part del riu. De la superfície hidrogràfica total, només uns 200.000 km² aporten aigua activament al riu.[13] Això es deu al fet que molts dels principals afluents del riu (especialment el riuZarafxan) s'han desviat, i bona part del drenatge del riu és àrid. A la major part de l'estepa, la pluja anual és d'uns 300 mm.[11][14]
A l'Antiguitat, els Oxus van tenir un paper important en lahistòria de Pèrsia i en la campanya d'Alexandre el Gran. El primer explorador que va portar informació a Occident va ser el geògraf francès Thibaut Viné el 1856. Va fer nombroses expedicions al voltant del tram del riu des deTürkmenabat fins a Guneshoba (a la frontera entre Turkmenistan i Afganistan).
Se suposa que el curs del riu va canviar a causa d'un terratrèmol i que una vegada va desembocar al mar Caspi. La seva antiga vall baixa és l'Uzboi.
El nom Amu Darya prové de l'antic nom de la ciutat deTürkmenabat, Āmul; s'associa ambdarya, que significa 'riu' en persa.
Segons les estadístiques deKazakh de laUnió Soviètica, Amu Darya, el volum mitjà de cabal per al període 1911-1960, considerat com anatural és 43 km³. L'Institut Hidrològic Soviètic estima el cabalque es forma de manera natural a la conca d'aquest riu a 54 km³. Però des de l'èpocaconsiderada natural, el riu ja patia pèrdues per les retirades humanes i també per la important evaporació que es produeix a la xarxa de canals de cabal del camp d'inundació, l'Amudarià té el seu cabal màxim a l'estiu. En el període d'intensa influència antropogènica posterior a laSegona Guerra Mundial, el volum mitjà d'escorrentia anual va caure a 33 km³ durant el període 1961-1970, després a 15,5 km³ el 1971-1980. A la dècada de 1980, diversos anys es va produir una absència total de cabal cap al mar. Sense arribar a aquesta situació extrema, tots els rius de la conca Aralo-Caspi estan experimentant aquesta evolució.[15]
El riu Oxus i el poema d'Arnold encenen la imaginació dels nens que s'aventuren amb ponis pels erms del West Country al llibre infantil dels anys trentaThe Far-Distant Oxus. Hi va haver dues seqüeles,Escape to Persia iOxus in Summer.[17]
El diari de viatge de 1937 de Robert Byron,The Road to Oxiana, descriu el viatge de l'autor des delLlevant a través dePèrsia fins a l'Afganistan, amb l'Oxus com a objectiu declarat,veure certs monuments famosos, principalment el Gonbad-e Qabus, una torre construïda com a un mausoleu per a un antic rei.[18]
Flashman at the Charge de George MacDonald Fraser, (1973), situa Flashman a l'Amudarià i al mar d'Aral durant l'avanç (fictici) rus sobre l'Índia durantel període El Gran Joc.
George Nathaniel Curzon, primer marquès Curzon de Kedleston (1896):The Pamirs and the Source of the Oxus.Royal Geographical Society, Londres. Reimpressió: Elibron Classics Series, Adamant Media Corporation. 2005.ISBN 1-4021-5983-8 / 1-4021-3090-2.
Gordon, T. E. (1876):The Roof of the World: Being the Narrative of a Journey Over the High Plateau of Tibet to the Russian Frontier and the Oxus Sources on Pamir. Edimburg. Edmonston and Douglas. Reimpressió per Ch'eng Wen Publishing Company. Taipei. 1971.
Arnold J. Toymbee (1961):Between Oxus and Jumna. Londres. Oxford University Press.
John Wood (1872):A Journey to the Source of the River Oxus. Londres.
