Uviéu oOviedo (enasturià i encastellà, totes dues denominacions oficials)[1] és unaciutat i conceyu (municipi) asturià d'origen medieval fundat alsegle viii, capital delPrincipat d'Astúries. És, a més, la capital comercial, de negocis, i el centre administratiu i universitari de la regió. El 2007 tenia 224.000 habitants en el municipi[2] i 200.000 en la ciutat. Emigrants del municipi emprenedors van batejar amb aquest mateix nom (en la seva versió castellana) tres ciutats americanes: una alParaguai, una a laRepública Dominicana i una alsEstats Units d'Amèrica.
La llegenda diu que el reiFruela va sortir de caça amb els seus amics i es van aturar a menjar en un lloc considerat com a idíl·lic, més o menys on es troba avui enclavada la ciutat d'Uviéu. Al llarg de la conversa li van demanar: «En quin lloc vas a començar a construir la ciutat que serà la cort?», i el rei hauria respost enllatí: «Ubi edo» que vol dir, «on menjo».
La ciutat d'Uviéu va sorgir sobre un pujol en llatí medieval es deiaOvetao oOveto.[3] El seu fundador va ser el rei asturià Fruela, fill d'Alfons I, que va regnar des del757 al768.
A no gaire distància de la vellacivitas romana deLucus Asturum,[4] l'any761 el monjo prevere Màxim i el seu nebotFromistano van fundar un monestir a la vora de lavia romana que uniaLleó-Payares-Lugo de Llanera i posteriorment hi van erigir una ermita en honor del màrtirsant Vicenç d'Osca. Poc temps després dues dotzenes de monjos es van ajuntar al projecte colonitzador i van transformar el llogaret en monestir, tal com consta en l'acta fundacional signada el25 de desembre de l'any781. Fromistana va ser el primer abat. Va obtenir seguidament la protecció del reiFruela I, que va triar el lloc com residència de Munia, la seua dona, i hi va nàixer el seu fill Alfonso II, conegut com «el Cast».
Més tard, el fill de Fruela,Alfons II el Cast hi va traslladar la capital delregne d'Astúries i va convertir Uviéu en seu episcopal. A més la va fortificar i va dotar de palaus, esglésies i altres estructures com unaqüeducte (avui desaparegut). Durant el seu regnat, el 812, es va descobrir enCompostel·la una tomba que es va atribuir a l'apòstol Sant Jaume i aquest rei va ser el primer a visitar la tomba eixint d'Uviéu, amb la qual cosaAlfons II el Cast va ser el primer pelegrí a Santiago de Compostel·la i es va inaugurar el primercamí de pelegrins. Donat els contactes amb la cort deCarlemany, va començar a fluir des del seu regne un riu de pelegrins que entrebanquen pelsPirineus i pel nord anaven fins a Uviéu i d'ençà cap a Santiago. Aquest camí nord és la ruta més antiga dels pelegrins a Santiago de Compostel·la. Els primers pelegrins feien servir aquesta via per mor del fet que més al sud el camí no era gaire segur en aquella època perquè es tractava d'un territori que, malgrat haver estat recuperat delsandalusins, sovint hi havia incursions de moros. De fet, el camí del sud és posterior, ja que només els reis posteriors van poder desplaçar als musulmans fins a més enllà delDuero.
Foto panoràmica d'Uviéu des de la muntanya de Naranco
L'any1075 va visitar Uviéu en qualitat de pelegrí el rei deLleó i deCastella,Alfonso VI. Va obrir solemnement l'Arca Santa a l'església de San Salvador, que contenia moltes i bones relíquies que havien estat amagades a la muntanya de Monsacro, arran de la invasió andalusina. A partir d'aquest fet, Uviéu i les relíquies van ser internacionalment famoses, fins al punt que els pelegrins que anaven aSantiago de Compostel·la es desviaven aLleó i anaven cap al nord per a fer-hi una aturada venerar les relíquies asturianes. De fet hi ha un refrany antic que diu «Qui va cap a Santiago i no a Sant Salvador, visita al serf i deixa al Senyor», indicant per tant que Uviéu era ruta obligada per als pelegrins del camí.[5]
Durant l'edat moderna va haver una immobilització econòmica a causa de l'aïllament geogràfic. A la darreria del segle xviii la ciutat va començar a experimentar una vida cultural prou alta, en la qual va destacar la figura deFeijoo. Es va crear laSocietat Econòmica d'Amics del País que va arribar a ser un grup amb un cert prestigi cultural i influència política.
Al començament del segle xix els habitants d'Uviéu van ser dels primers espanyols a rebutjar la invasió francesa, i el9 de maig de1808 van iniciar l'alçament d'Astúries per a defensar la independència espanyola, a la qual van dedicar una placa commemorativa al primer centenari de l'històric esdeveniment.[6] Va ser l'escenari d'enfrontaments entreabsolutistes iliberals. La decisió va ser presa per la Junta General del Principat en la nit del23 al24 de maig de1808, obligada per la pressió popular. Les tropes franceses van ser rebutjades, després de tenir sotmesa la ciutat durant un any.
El1934 va, tenir esdeveniments bèl·lics durant la revolució del6 d'octubre, protagonitzada pels miners de la Conca —descontents amb les seues condicions de vida—, que deixen assolada bona part de la ciutat; resulten incendiats, entre altres edificis, el de la Universitat, la biblioteca de la qual guardava fons bibliogràfics d'extraordinari valor que no es van poder recuperar, o el teatre Campoamor. LaCambra Santa de laCatedral, per altra banda, va ser dinamitada.
Durant l'aixecament militar de1936 que va donar lloc a laGuerra d'Espanya, la ciutat es va adherir al bàndol rebel del futur dictador Franco, sota el comandament del coronel Aranda, romanent assetjada per les tropes lleials a la República, fins que les tropes il·legals dels rebels franquistes la van ocupar el mes d'octubre de1937. La ciutat quedà reduïda pràcticament a cendres.
Als habitants d'Uviéu se'ls diuen familiarmentcarbayones i tenen un pastís típic que es diucarbayón. Elcarbayu és unroure, arbre sagrat pels anticsàsturs icàntabres. Per «el Carbayón» es coneixia popularment un arbre centenari situat al carrer Uría (a boca del Paseo de los Álamos) fins que l'any1879 va ser desarrelat per a fer l'eixample cap a l'estació de tren. En desgreuge d'aquest fet, el1950, el municipi va plantar un altre roure prop del teatreCampoamor i al lloc on hi haviael Carbayón es va col·locar en la vorera una placa commemorativa.
La població va créixer sense parar durant tot elsegle xx fins tot just la segona meitat de la dècada dels anys90. Aquesta situació va canviar amb el començament del nou segle i actualment la població torna a créixer, si bé és veritat que ho fa amb l'aportació principal d'habitants provinents d'altres municipis asturians i estrangers, ja que la diferència entre la taxa de defuncions (11,77‰) i la de naixements (6,91‰) era negativa el2004.
Catedral de Sant Salvador, obra fonamentalmentgòtica, construïda entre els seglesxiv ixvi, ambcapella ideambulatori afegits posteriorment d'estilbarroc.
Monestir de San Vicente, és el bressol de la ciutat. Molt modificat i ampliat amb el pas del temps, l'església, avui parròquia de Santa Maria la Real de la Cort, i elclaustre, avui Museu Arqueològic, són del segle xvi.
Monestir de San Pelayo, fundat per Alfons II, l'edifici actual és d'estil barroc del segle xvii.
Església de San Isidor, construïda pelsjesuïtes al segle xvii, com a part del desaparegut Col·legi de Sant Maties el solar del qual està ocupat pel Mercat del Fontán.
Església de San Juan el Real, d'estilneoromànic, construïda al començament del segle xx. Per la grandària i presència se la coneix com lacatedral de l'Eixample.
LaCambra Santa d'Uviéu és una capella dins del conjunt arquitectònic de la Catedral que va ser declaradaPatrimoni de la Humanitat el 1998. De cronologia discutida, estilísticament sembla obra del temps del reiAlfons II d'Astúries el Cast, primera meitat del segle ix, encara que per la documentació existent sembla més plausible que fos manada construir pel reiAlfons III d'Astúries el Magne en l'últim terç del segle ix. Des de l'inici va servir per a custodiar el tresor i relíquies catedralícies, funció que continua mantenint.
Imatge exterior de la Cambra Santa i la cripta de Santa Leocadia. Podem veure les dues gelosies, la superior corresponent a la cambra santa o capella de san Miguel i la inferior pertanyent a la cripta de Santa Leocadia.
S'articula en dues capelles superposades i sense comunicació entre elles. La capella inferior, anomenada Cripta de Santa Leocadia, i la superior o Capella de San Miguel.
Lacripta de Santa Leocàdia és de forma rectangular rematada amb unavolta de canó d'una altura de 2.30 metres. L'espai està dividit en dos, a l'entrada hi ha la nau i al fons elpresbiteri on es troba l'altar. Al sòl de la nau es troben tres tombes excavades a terra, orientades est-oest i perpendiculars a les entrades. Dues d'aquestes tres tombes estan cobertes per làpides profusament llaurades, la tercera manca de qualsevol tipus de llosa. El presbiteri al fons, conserva el paviment original i l'altar major consisteix en un gran bloc de pedra que descansa sobre la tomba deDulcidio. A la paret hi ha una finestra amb una creu grega.
Lacapella de San Miguel presenta una planta rectangular formada per tres zones ben diferenciades:
Avantcambra: o l'entrada de la capella, tant l'actual com la primitiva que queda a l'esquerra de l'entrada.
Nau: Va patir diverses remodelacions, el sostre primitiu de fusta es va retirar al segle xvi per una volta de canó i es va rebaixar l'altura dels murs exteriors.
Presbiteri: En aquesta zona tancada per una reixa es troben les relíquies. D'aquestes relíquies es pot destacar: laCreu dels Àngels, laCreu de la Victòria, elCofre de les Àgates, dels segles IX i X, i l'Arca Santa on es guardava la relíquia més important de ladiòcesi, elSant Sudari, ara guardat en un reliquiari a part.
A l'interior es pot destacar una col·lecció d'escultures romàniques que són considerades com una de les obres cims d'aquest període. Són sis parelles d'estàtues que formen un apostolat i que estan situades en les quatre cantonades i una a cada costat als murs a mitjana distància de les cantonada. En la remodelació del sostre de la nau també es va decorar amb imatges tallades en elsarcs torals
L'església de Sant Tirso va ser construïda per encàrrec d'Alfons el Cast al segle ix, molt modificada en segles posteriors, de manera que només queda latestera de la construcció original.
L'església deSan Julián de los Prados és de primeria del segle ix, manada construir per Alfonso II. L'interior està decorat ambpintures al fresc que es conserven pràcticament intactes i que constitueixen una de les més importants mostres de pintura preromànica d'Europa.[7]
L'església deSanta María del Naranco es va construir com a palau del segle ix pel reiRamir I d'Astúries, a la propera Muntanya Naranco a la vista de la ciutat. Al segle xii va ser transformat en església.
San Miguel de Lillo fou manada construir, cap al 842, pel reiRamiro I a la Muntanya Naranco. Es troba a escassos metres de Santa Maria del Naranco. Possiblement és l'església que Ramiro va fer construir al costat dels seus palaus, com a església de palau.
Tenia a l'inici una planta basilical de tres naus, però només se'n conserva una tercera part de la longitud original, perquè durant el segle xiii o principi del segle xiv es va quedar en ruïnes possiblement a causa de les males condicions del sòl. Es conserva únicament el vestíbul i l'arrencada de les tres naus. Sobre el primer es troba la tribuna reial, flanquejada a banda i banda per dues petites estances
Ajuntament: construït al segle xvii, és un edifici de tres plantes i una planta baixa porticada amb arc central realitzat sobre la Porta de Cimadevilla i que aprofita com a suport la vella muralla de la ciutat.
Palau de Valdecarzana-Heredia: barroc de començament delxvii, avui seu de l'Audiència Provincial d'Astúries.
Palau de Malleza-Toreno: barroc de final de segle xvii, avui seu del Real Institut d'Estudis Asturians.
Palau de Camposagrado: barroc tardà de començament del segle xviii, avui seu de Tribunal Superior de Justícia d'Astúries.
Palau del Marquès de San Feliz: construït al començament del segle xviii, també d'estil barroc tardà.
Auditori-Palau de Congressos Príncep Felip: és obra de l'arquitecte Rafael Beca i va ser inaugurat el 1999. Està construït sobre els antics dipòsits d'aigua de la ciutat, aixecats el 1846, i dels quals s'ha conservat l'estructura.
Palau de Congressos d'Oviedo: obra de l'arquitecteSantiago Calatrava, obert parcialment el 2008, i posteriorment l'auditori al maig de 2011.
El paisatge urbà es veu completat amb obres escultòriques, generalment monuments commemoratius dedicats a personatges d'especial rellevància en un primer moment, i més purament artístiques des de la fi del segle xx. Cal destacar especialment l'homenatge que laJunta General del Principat d'Astúries li va fer a1798, encara en vida, l'il·lustratGaspar Melchor de Jovellanos, aixecant el primer monument d'una persona sotmesa a Espanya. ElMonument a Jovellanos es pot veure al Carrer Jovellanos en un costat del Monestir de Sant Pelayo.[8]
Lafont de Foncalada és una font d'aigua potable construïda per ordres del rei asturiàAlfons III el Magne el segle ix. Dins de l'art preromànic asturià és l'únic exemple d'aquesta classe conservat fins als nostres dies, a més de l'únic vestigi o resta de construcció amb finalitat d'utilitat pública de l'alta edat mitjana dins de la ciutat. És considerat el monument civil en ús continuat més antic d'Espanya.[12]
Arquitectònicament la font és de planta rectangular d'aproximadament quatre metres d'ample ambcoberta a dues aigües, en forma de templet, amb una obertura central i unarc de mig punt amb perfectesdovelles que l'emmarca. Aquest espai ambvolta de canó allotja la font. Tot això construït ambcarreus i amb un frontó triangular.
↑ «Lucus A'sturum». A: William Smith.Dictionary of Greek and Roman Geography, illustrated by numerous engravings on wood (en anglès). Londres: Walton and Maberly & John Murray, 1854.
↑Neira, Susana «La historia de la ciudad en doce siglos» (en castellà). El Comercio, 30-03-2008 [Consulta: 5 març 2024]. «Quien va a Santiago y no a San Salvador, visita al siervo y olvida al Señor»
↑Blanco, Jorge Hevia; Alvarez, Gema Elvira Adán.La intervención en l'arquitectura prerrománica asturiana (en castellà). Uvieu: Universidad de Oviedo, 1997, p. 83-84.ISBN 978-84-8317-011-3.
↑González Santos, Javier. «Arquitectura de la Ilustración II». A: Barón Thaidigsmann, Javier.El Arte en Asturias. Oviedo: Editorial Prensa Asturiana, 1996, p. 281.ISBN 84-87730-98-1.
↑González Santos, Javier. «Escultura del siglo XX (I)». A: Barón Thaidigsmann, Javier.El Arte en Asturias. Oviedo: Editorial Prensa Asturiana, 1996, p. 613-628.ISBN 84-87730-98-1.
.svg)