L'ornitologia (delgrec "ὄρνις - ὄρνιθος", "ornis -ornithos", 'ocell' i λόγος "logos", 'estudi o ciència') és la branca de lazoologia dedicada a l'estudicientífic delsocells. Nombrosos aspectes de l'ornitologia difereixen d'altres disciplines semblants, a causa en part de l'alta visibilitat i l'atractiu estètic dels ocells.[1] Una de les diferències més notables és la importància i quantitat d'estudis duts a terme per aficionats que treballen dins dels paràmetres de la metodologia científica.
La ciència de l'ornitologia té una llarga història, i l'estudi dels ocells ha ajudat a desenvolupar molts conceptes clau en evolució, comportament i ecologia, com els d'espècie,processos d'especiació,instint,aprenentatge,nínxol ecològic, biogeografia insular,filogeografia iconservació.[2] Mentre que en els seus inicis l'ornitologia s'ocupava principalment de la descripció i distribució de les espècies, els ornitòlegs d'avui dia cerquen respostes a qüestions molt específiques, sovint utilitzant els ocells com a models per provar hipòtesis o prediccions basades en les seves teories. La major part de les teories biològiques modernes s'apliquen indiferentment entre els diversos grups taxonòmics i, per tant, el nombre de científics professionals que s'identifiquen a si mateixos com a ornitòlegs s'ha reduït.[3] El ventall d'eines i tècniques que s'usen en ornitologia és molt ampli, i constantment se'n realitzen innovacions.[4]
La història de l'ornitologia reflecteix, en bona part, les tendències ocorregudes en lahistòria de la biologia. Aquestes tendències inclouen el pas de les meres descripcions a la identificació de models, i posteriorment, l'estudi dels processos que produeixen aquests models.
Comparació entre els esquelets de l'ésser humà i l'ocell perPierre Belon enL'Histoire de la nature des oyseaux,un dels primers exemples d'anatomia comparada
Els humans han observat els ocells des de l'inici dels temps; alguns dibuixos de l'Edat de Pedra estan entre les mostres més antigues de l'interès humà pels ocells. En aquella època, els ocells potser eren una important font d'alimentació, ja que els ossos de fins a vuitanta espècies s'han trobat en excavacions d'assentaments de l'edat de pedra.[5]
Les cultures de tot el món tenen un ric vocabulari referit als ocells.[6] Els noms tradicionals dels ocells sovint es basen en un coneixement detallat del seu comportament, i molts en són nomsonomatopeics, amb molts encara en ús.[7] El saber popular pot també involucrar l'ús dels ocells en lamedicina tradicional,[8] i el coneixement d'aquestes pràctiques són transmeses pertradició oral.[9][10] La caça d'ocells silvestres, així com la seva domesticació, també deu haver-ne requerit un considerable coneixement dels hàbits. La cria d'aviram i lafalconeria s'han practicat des de temps pretèrits en moltes parts del món. La incubació artificial d'aviram es practicava a la Xina cap al 246 aC i a Egipte al voltant del 400 aC.[11]Els egipcis també van representar ocells en els seusjeroglífics, molts dels quals, tot i que simplificats, permetien la identificació de l'espècie.
Els primers registres escrits en proveeixen una valuosa informació sobre les antigues distribucions de les espècies. Per exemple, els escrits deXenofont esmenten l'abundància d'estruços aAssíria;[12]aquestasubespècie de l'Àsia Menor està extinta, i la distribució de l'estruç restringida a Àfrica. Altres antics escrits contenen acurades i detallades descripcions de la vida dels ocells, com alsVedas (1500-800 aC), en què s'inclou la primera referència alparasitisme de posta, per part del koel (Eudynamys scolopaceus).[13] De la mateixa manera que en la literatura, en les pintures de les antigues civilitzacions de la Xina, Japó, Pèrsia i Índia, també es demostra un gran coneixement dels ocells, amb detallades i molt precises il·lustracions de diferents espècies.[14]
Aristòtil al 350 aC en la seva obraHistoria Animalium[15] va escriure sobre els hàbits de lamigració dels ocells, lamuda,incubació i duració de la seva vida. Ell, en canvi, introduí i propagà nombrosos mites, com la idea que lesoreneteshibernaven, encara que havia notat que lesgrues migraven des de les estepes d'Escítia cap a la desembocadura del Nil. La idea de la hibernació de les orenetes arribà a estar tan establerta, que el 1878Elliott Coues pogué llistar fins a 182 publicacions d'aquell moment que donaven per fet la seva hibernació, mentre que molt poques publicaven evidències que en contradiguessin la teoria.[16][17] Alguns errors semblants hi hagué sobre la cria de l'oca de galta blanca. Els seus nius no havien estat mai vistos i es creia que creixien per transformació delscrustacis de l'ordrePedunculata, una idea freqüent al voltant del segle xi, i esmentada pel bisbeGiraldus Cambrensis en la seva obraTopographia Hiberniae (1187).[18]
L'origen de lafalconeria se situa aMesopotàmia, amb els primers registres datats en el Regne deSargon II (722–705 aC). La falconeria entrà a Europa després del 400 aC arran de les invasions d'huns ialans provinents de l'est.Frederic II d'Alemanya (1194 – 1250) va aprendre sobre falconeria àrab durant les guerres de la zona, i va aconseguir un tractat àrab de falconeria deMoamin. Va aconseguir que aquesta obra es traduís alllatí i també dugué a terme experiments amb els ocells de la seva col·lecció privada d'animals. Cegant uns voltors i posant-hi menjar a prop, deduí que trobaven menjar gràcies a la vista i no per l'olfacte. També va desenvolupar mètodes per mantenir i entrenar falcons. Els estudis que feu durant prop de 30 anys es publicaren el 1240 amb el nom deDe arte venandi cum avibus ('L'art de caçar amb ocells'), obra considerada un dels primers estudis sobre el comportament dels ocells.[19]
Nombrosos erudits alemanys i francesos van compilar els vells treballs i van realitzar nous descobriments sobre els ocells. Entre aquests s'inclouGuillaume Rondelet, que escrigué sobre les seves observacions alMediterrani; iPierre Belon, que va descriure els peixos i ocells que havia vist a França i alLlevant mediterrani. La seva obra obraL'Histoire de la nature des oyseaux conté descripcions de gairebé dues-centes espècies. La seva comparació entre l'esquelet dels humans i dels ocells és considerada una fita en l'evolució de l'anatomia comparada.[20]Volcher Coiter (1534-1576), un anatomista holandès, feu estudis detallats de l'estructura interna dels ocells i una classificació dels ocells,De Diferentiis Avium (al voltant del 1572), basada en criteris d'estructura i hàbits.[21]Conrad Gessner va escriure les obresVogelbuch iIcones avium omnium al voltant del 1557. De la mateixa manera que Gesner,Ulisse Aldrovandi, un naturalista, publica entre 1599 i 1603 una obra de 14 volums sobre història natural, tres dels quals eren sobre ocells. El seuOrnithologiae té més de 2.000 pàgines i inclou aspectes com la cria de gallines i altres ocells de corral.[22][23] L'obra deWilliam TurnerHistoria Avium ('Història dels ocells'), publicada aColònia el 1544 fou un dels primers treballs ornitològics anglesos. Va advertir la freqüència delsmilans reials a les ciutats angleses, on prenien el menjar de mans dels nens. Va tractar creences populars com la dels pescadors que creien que lesàguiles pescadores eliminaven els seus bancs de peixos, i per això intentaven matar-les barrejant en els esquers carn d'àguiles.[20]
Al segle xviFrancis Willughby (1635-1672) iJohn Ray (1627-1705) van realitzar els primers grans sistemes de classificació d'ocells basats en les seves funcions i morfologia en comptes de la seva forma o comportament.Ornithologiae libri tres (1676) de Willughby, completat per Ray, es considera, a vegades, l'inici de l'ornitologia científica. Ray també publicà una altra obra,Ornithologia, editada pòstumament el 1713 amb el nom deSynopsis methodica avium et piscium.[24] La primera llista d'ocells anglesos,Pinax Rerum Naturalium Britannicarum, l'escrigué Christopher Merrett el 1667; però, per a molts (inclòs Ray), no tenia gaire valor.[25]
Experiment amb un ocell en una bomba d'aire, deJoseph Wright (1768)
Cap a finals del segle xviii,Mathurin Jacques Brisson (1723-1806) iGeorges Louis Leclerc (1707-1788) realitzaren nous treballs sobre ocells. Brssion publicà una obra,Ornithologie, de sis volums el 1760 i Leclerc va incloure nou volums sobre ocells (Histoire naturelle des oiseaux (1770-1785)) en el seu treballHistoire naturelle générale et particulière (1749-1804).Coenraad Jacob Temminck (1778 - 1858) patrocinà François Le Vaillant (1753-1824) perquè recol·lectés espècimens d'ocells a Àfrica, i el resultat en fouHistoire naturelle des oiseaux d'Afrique (1796-1808), de sis volums, de Le Vaillant.Louis Jean Pierre Vieillot (1748-1831) passà deu anys estudiant els ocells nord-americans i va escriureHistoire naturelle des oiseaux de l'Amerique septentrionale. Vieillot va ser pioner en l'ús de la història natural i els hàbitats en la classificació.[26]
Els estudis inicials d'ocells s'enfocaven en els objectes col·leccionables comous i nius
L'ornitologia emergeix com una ciència especialitzada en l'era victoriana, amb la proliferació d'armes de foc, del concepte d'història natural, i les col·leccions d'objectes naturals com ous d'ocells i pells.[27][28] Aquesta especialització donà lloc a la formació, a Gran Bretanya, de laBritish Ornithologists Union el 1858. El 1859 els membres formen la revistaThe Ibis. La surgència sobtada en l'interès per l'ornitologia fou a causa també de lacolonització. Cent anys després, el 1959, R. E. Moreau observa que l'ornitologia en aquest període es preocupava de les distribucions geogràfiques de diverses espècies d'ocells.[29]
"Sens dubte la preocupació per l'ornitologia geogràfica àmpliament estesa fou encoratjada per la immensitat d'àrees sobre les quals el domini britànic o la seva influència s'estenia durant el segle xix i per algun temps després."—Moreau[29]
Els col·leccionistes d'ocells de l'era victoriana van observar les variacions en les formes dels ocells i els seus hàbits al llarg de les regions, van notar l'especialització local i la variació en espècies d'àmplia distribució. Les col·leccions de museus i els col·leccionistes privats van créixer amb contribucions de diverses parts del món. La denominació d'espècies amb el sistema binomial i l'organització d'ocells en grups basats en les seves semblances esdevingué el treball principal dels especialistes dels museus. Les variacions en els ocells d'àmplia distribució al llarg de zones geogràfiques causà la introducció de denominacions trinominals.La cerca de patrons en les variacions dels ocells va ser intentada per molts. Els primers ornitòlegs comWilliam Swainson van seguir elsistema quinari i aquest es reemplaçà per "mapes" més complexos d'afinitats en treballs d'Hugh Edwin Strickland iAlfred Russel Wallace[30]Es creu que elspinsans de les Galápagos van tenir una influència especial en el desenvolupament de la teoria de l'evolució deCharles Darwin. El seu contemporaniAlfred Russel Wallace també notà aquestes variacions i les separacions geogràfiques entre diferents formes, que van donar lloc a l'estudi de labiogeografia. Wallace va ser influenciat pel treball dePhilip Lutley Sclater sobre els patrons de distribució dels ocells.[31]
Per a Darwin, el problema era com les espècies sorgien d'un ancestre comú, però no intentà trobar regles de delimitació d'espècies. El problema de les espècies l'abordà l'ornitòlegErnst Mayr, que fou capaç de demostrar que l'aïllament geogràfic i l'acumulació de diferències genètiques donà pas a la divisió d'espècies.[32][33]
Els primers ornitòlegs es preocupaven per assumptes d'identificació d'espècies. Només la sistemàtica es percebia com una vertadera ciència i els estudis de camp eren considerats inferiors al llarg de bona part del segle xix.[34] El 1901 Robert Ridgway va escriure en la introducció deThe Birds of North and Middle America que:
"hi ha dues classes essencialment diferents d'ornitologia: la sistemàtica o científica, i la popular. La primera tracta sobre l'estructura i classificació dels ocells, les seves sinonímies i descripcions tècniques; la segona sobre els hàbits, cants, cria i altres fets pertanyents a la seva història natural."
Aquesta idea inicial que l'estudi delsocells vivents era merament recreació es va mantenir dominant fins que les teories ecològiques van esdevenir el focus dels estudis ornitològics.[2][29] L'estudi dels ocells en els seus hàbitats avançà particularment a Alemanya amb estacions d'anellament d'ocells establertes el 1903. Cap a la dècada de 1920, la revistaJournal für Ornithologie incloïa molts treballs sobre comportament, ecologia, anatomia i fisiologia, molts escrits per Erwin Stresemann, que canvià la política editorial de la revista, dirigida tant cap a la unificació dels estudis de camp i de laboratori, com un canvi del lloc de recerca, dels museus a les universitats.[34] L'ornitologia als Estats Units continuà dominada per estudis de museu de variacions morfològiques, identitat i distribució geogràfica d'espècies, fins que va ser influenciada per l'estudiant de Stresemann, Ernst Mayr.[35] A la Gran Bretanya, alguns dels primers treballs ornitològics que feren servir la paraulaecologia apareixen el 1915.[36]The Ibis, en canvi, va resistir la introducció d'aquests nous mètodes d'estudi i el 1943 publica treballs sobre ecologia.[29] El treball de David Lack sobre ecologia poblacional en fou pioner. Alguns enfocaments més nous es van introduir per a l'estudi de l'ecologia i el comportament però no van ser ben acceptats. Per exemple, Claud Ticehurst va escriure:
"A vegades sembla que els plans elaborats i les estadístiques es facin per provar el que és un coneixement trivial per a un simple col·lector, tal com les partides de caça, sovint, viatgen més o menys en cercles."—Ticehurst[28]
Els estudis de David Lack sobre ecologia poblacional cercaven trobar el procés involucrat en la regulació de la població basat en l'evolució de mides de niat òptims. Conclogué que la població estava regulada primàriament per controls dependents de densitat, i també suggerí que la selecció natural produeix trets d'història de vida que maximitzen l'adaptació dels individus. Altres com Wynne-Edwards van interpretar la regulació de la població com un mecanisme que ajudava a l'espècie en comptes dels individus. Això comportà un debat ampli i a vegades aferrissat sobre què constituïa la "unitat de selecció".[32] Lack també fou pioner en l'ús de molts instruments nous per a la recerca ornitològica, inclosa la idea d'usar un radar per estudiar lamigració dels ocells.
Els ocells també s'utilitzaren en estudis de la hipòtesi delsnínxols i el principi d'exclusió competitiva de georgii Gause.Robert MacArthur va fer treballs sobre la partició de recursos i l'estructuració de comunitats d'ocells per la competició. Els patrons debiodiversitat també esdevingueren un tòpic d'interès.E. O. Wilson i Robert MacArthur foren pioners en treballs sobre la relació del nombre d'espècies amb l'àrea i la seva aplicació a l'estudi de la biogeografia insular.[32] Aquests estudis van dur al desenvolupament de la disciplina de l'ecologia del paisatge.
John Hurrell Crook estudià el comportament delsocells aquàtics i demostrà el vincle entre les condicions ecològiques, el comportament i els sistemes socials.[32][37] J. L. Brown introduí principis de l'economia a l'estudi de la biologia, i això va dur a l'estudi del comportament amb l'ús d'anàlisis cost-benefici.[38] El creixent interès en lasociobiologia també donà lloc a una surgència d'estudis en aquesta àrea.[32][39]
L'estudi del comportament d'empremta en ànecs i oques perKonrad Lorenz i els estudis d'instint engavians argentats de potes roses per Nicolaas Tinbergen van donar lloc a l'establiment del camp del'etologia. L'estudi de l'aprenentatge es va tornar una àrea d'interès i l'estudi delcant dels ocells ha estat un model per a estudis de neuroetologia. El rol de les hormones i la fisiologia en el control del comportament s'ha ajudat també per ocells com a models. Aquests ocells han ajudat en l'estudi de cicles circadians i estacionals. Els estudis sobre la migració han intentat respondre els interrogants sobre l'evolució, l'orientació i la navegació.[32]
A part dels científics que els estudien, hi ha milions d'aficionats en tot el món que observen ocells i col·laboren de manera altruista amb els centres d'investigació per aportar-ne dades sobre biologia. Des de 1884, laUnió Internacional d'Ornitòlegs fomenta la col·laboració internacional entre científics i amateurs, i organitza cada quatre anys elCongrés Ornitològic Internacional.
A Catalunya, l'Institut Català d'Ornitologia coordina el treball de més d'un miler d'ornitòlegs que treballen en la confecció d'atles ornitològics, informes i projectes de seguiment d'avifauna.
Hi ha molta literatura sobre ocells en llengua catalana. Dues de les guies de camp que més usen elsornitòlegs a casa nostra són:
Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P. A. D. Hollom:Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe), coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich.Barcelona: Edicions Omega,1995, p. 191-193.ISBN 84-282-1034-9;ISBN 9788428210348.
És recomanable especialment per aquells que cerquen equivalències dels noms d'ocells en altres idiomes, perquè en proporciona el nom, no sols encatalà, sinó també enèuscar,gallec,portuguès (aquests últims tres no apareixen en totes les entrades), en castellà i enitalià,francès,anglès ialemany, i òbviament elnom científic enllatí. També inclou els noms dels ocells enbalear, quan s'escau, tot i que no inclou les variantsvalencianes. En l'índex alfabètic hi apareixen tots els noms en tots els idiomes.
Jonsson, Lars:Ocells d'Europa, amb el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal.Barcelona: Edicions Omega,1994, p. 328.ISBN 84-282-1008-X;ISBN 9788428210089.
És recomanable per la seva facilitat d'ús: hi ha la descripció de l'ocell, el dibuix i el mapa de distribució, tot a la mateixa pàgina. Ara bé, només té l'equivalència del nom de l'ocell encastellà. En l'índex alfabètic només apareixen els noms encatalà i enllatí.
Com a obra més descriptiva, també hi ha, per exemple:
↑Error: hi hatítol ourl, però calen tots dos paràmetres.Lincoln, Frederick C., Steven R. Peterson, and John L. Zimmerman. «». U. S. Department of the Interior, U. S. Fish and Wildlife Service, Washington, D.C. Circular 16. Jamestown, ND: Northern Prairie Wildlife Research Center Online, 1998.
↑Allen, Elsa G. «The History of American Ornithology before Audubon». Transactions of the American Philosophical Society, New Ser., 41, 3, 1951, pàg. 387–591.DOI:10.2307/1005629.
↑Lind, L. R..Aldrovandi on Chickens: The Ornithology of Ulisse Aldrovandi, vol. 2, Bk xiv, translated and edited by L. R. Lind. University of Oklahoma Press, 1963.
↑Koinm, Albert J. «Christopher Merret's Use of Experiment». Notes and Records of the Royal Society of London, 54, 1, 2000, pàg. 23–32.DOI:10.1098/rsnr.2000.0093.
↑Allen, David E. (1994).The naturalist in Britain: a social history. Princeton University Press.
↑28,028,1 Farber, Paul L. (1982).The Emergence of Ornithology as a Scientzfic Discipline, 1760-1850. D. Reidel Publishing Company, Boston.
↑29,029,129,229,3 Johnson, Kristin (2004). "The Ibis: Transformations in a Twentieth Century British Natural History Journal".Journal of the History of Biology37: 515–555. doi:10.1007/s10739-004-1499-3.
↑Sclater, P. L. (1858). "On the general geographical distribution of the members of the class Aves".Proc. Linn. Soc. London9: 150–145.
↑32,032,132,232,332,432,5Konishi, Masakazu, Stephen T. Emlen, Robert E. Ricklefs & John C. Wingfield (1989). "Contributions of Bird Studies to Biology".Science246(4929): 465–472. doi:10.1126/science.2683069.PMID:2683069
↑Junker, Thomas (2003). "Ornithology and the genesis of the Synthetic Theory of Evolution".Avian Science3(2&3): 65–73.
