Oriola (oficialment i en castellàOrihuela) és un municipi situat al sud delPaís Valencià, capital de la comarca delBaix Segura i que limita amb laRegió de Múrcia. El seu topònim oficial ésOrihuela, ja que el castellà és la llengua que parla la majoria dels 80.468 habitants (de gentilici oriolans) que s'hi enregistraren el 2007. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al nucli urbà i la resta està molt dispersa per les més de vintpedanies dins el terme municipal.
L'agricultura a l'interior –cítrics i altresfruiters– i el sector terciari a la zona costanera –16 km de platges, afectades pelturisme massiu (ambTorrevella al nord) – i a la ciutat –amb un considerable patrimoniarquitectònic– són les claus d'una ricaeconomia. La població del municipi s'ha gairebé duplicat des de l'any 2000 a causa de la rápida urbanització a la zona costanera, amb una comunitat creixent de migrants del nord d'Europa, sobretot del Regne Unit.
El riuSegura configura el paisatge de l'extens terme que abasta des de la costa a una sèrie de serres interiors com ara lad'Oriola o la d'Orxell, que volten el nucli urbà. El paratge més conegut és elPalmerar de Sant Antoni, de possible procedènciaandalusina; hi ha rutessenderistes que interconnecten les pedanies passant per diferents cims.
El Segura concedeix una particular fesomia a la ciutat i és temut pels oriolans, ja que a pesar de portar normalment poca aigua, si plou riu amunt s'unfla i inunda la ciutat com ha ocorregut en almenys huit o nou ocasions des dels anys quaranta; de la seua riquesa monumental es pot dir que el nucli antic està declarat Conjunt Històric i que té més de vint temples actius.
És la capital històrica delBaix Segura i és una important zona de regadiu amb més de 50.000 hectàrees. Deu la seua riquesa a les aigües delSegura que fertilitzen l'horta oriolana. La ciutat ha sofert durant molts anys les crescudes devastadores d'este riu (1651,1879,1946,1973,1987) fet pel qual va haver de ser canalitzat i es van evitar moltes riuades fins2016 que va tornar a desbordar-se a la ciutat.
Compta amb un interessant patrimoni històric i artístic: Catedral, Església de Santes Justa i Rufina, Església de Santiago, entre d'altres. La seua zona costanera és un important centre turístic al costat de Torrevella, el Pilar de la Foradada, Rojals i Guardamar del Segura.
La població es troba dispersa en les més de vintpedanies que es troben per l'enorme terme municipal, de 365,4 km², el segon més gran del País Valencià, i que són les següents:
Arneva, situada al contrafort de la Serra d'Orxell, —amb 1.199 habitants,[1]
el Camí de Beniel (en castellà i oficialment,Camino de Beniel), també anomenat la Creu Coberta (per la seua església) —amb 817 habitants; és un camí molt transitat per corredors i ciclistes, ja que s'hi han fet algunes maratons.[2]
Antic gravat d'Oriola on apareix la ciutat i les seues pedaniesEscut medieval d'Oriola utilitzat entre 1304 i 1874Vista general d'Oriola cap al 1870, en una fotografia de J. Laurent.
Lloc poblat des de temps remots, com demostra el jaciment dels Saladars on s'han trobat deixalles dels seglesIX-IV aC.
La denominació més antiga que es coneix és l'atorgada per l'Imperi romà, denominació mantinguda pels visigots i estesa a la província de la qual era capital Oriola, denominant-se el governador de la mateixa elComes Civitatis Aurariolam. Segons altres textos històrics, la ciutat va passar a anomenar-se Orcellis.
Fou capital de la provínciavisigoda d'Auraiola (576), que abraçava les actualscomarques del sud valencianes i la Regió de Múrcia.Després de lainvasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies alTractat de Teodomir d'abril (713) (Alacant, Albacete, Múrcia i comarques de Granada, Jaén i Almeria); es creu que fou la primera capital del regne de Todmir o teodomir; el823 torna alsmusulmans i Múrcia, de nova fundació, li va començar a passar al davant i va esdevenir capital provincial. Després la història d'Uryula i de Múrcia és la mateixa.. A la meitat del segle ix fouatacada pels normands[6] que van remuntar el riu Segura just fins Uryula. Va pertànyer al califat fins als primers anys del segle xi i després formà part de l'Emirat de Múrsiya. Els almoràvits governaren Uryula des de la conquesta en octubre de 1091 fins al 1145. Durant un temps breu fou centre d'un petit estat regit pel cadi Ahmad ibn aAbd al-Rahman ibn Ali ibn Asim. Després fou part d'un segon regne de Múrcia, el principal cap del qual fouMuhàmmad ibn Mardanix, l'únic que es va oposar amb cert èxit als almohades que van dominar Oriola després del 1172.
La decadència dels almohades, pressionats pels regnes cristians septentrionals, va propiciar que, cap a 1228 Muhàmmad ibn Yússuf al-Judhamí, un oficial de l'exèrcit regular, més conegut com aIbn Hud, es rebel·lés aRicote contra el governador almohade, rebent ràpidament l'adhesió dels valís d'Uryula,Dàniyya,Bairén,Xàtiva i Al-Yazirat Suquar, fent lakhutba en nom del califaabàssida. El 1239 Ibn Hud va ser succeït a Múrcia per son fill Abu-Bakr ibn Hud, que el mateix any va ser destituït per Aziz ibn Khattab. A l'any següent va ocupar el tron el destronatZayyan ibn Mardanix i durant el seu regnat algunes ciutats com ara Oriola,Cartagena,Mula iLlorca es van separar.
Durant l'etapacastellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladorscatalans,aragonesos i castellans, que prosseguiren fins a1314; durant laGuerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellàPere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins a la seua definitiva incorporació al Regne de València en1375; el seu extens terme municipal comprenia, a més a més de tota l'actual comarca del Baix Segura, els deFavanella iCrevillent, malgrat que aquests últims es van segregar posteriorment; des d'aleshores Oriola fou erigida en capital politicoadministrativa de la demarcació meridional del Regne –que s'estenia des deXixona fins a la frontera amb Múrcia en establir-se en ella la seu de laBatlia General– fins que el1646 aquesta passà aAlacant –i de laProcuració General d'Enllà Xixona–, ofici que es va transformar, des del1366, en portaveu degovernador general, igualment independent de son homònim valencià.
En la centúria següent, Oriola, que en1437 (11 de setembre) abastà el rang de ciutat, cosa que va modificar el seu tradicional règim municipal en virtut de la instauració del sistema d'insaculació (1445-1449), que facilitava el control del poder municipal per una oligarquia de cavallers iciutadans honrats posseïdors de grans i valuosos patrimonis agraris, i fou seu de celebració de lesCorts del Regne el1488; el desequilibri sociopolític resultant d'eixe procés d'oligarquització i de les lluites de faccions urbanes tingué ocasió de manifestar-se, tot i que no fou l'única vegada, durant laRevolta de les Germanies (1520-1522), en formar-se un govern revolucionari que va declarar la seua adhesió a la revolta i que fou derrotat pel general Vélez que ocupà la ciutat; posteriorment encara reforçaria la seua capitalitat: en la qüestió eclesiàstica, amb l'erecció, el1564, delBisbat d'Oriola; i en la cultural, amb la creació, el1610, de laUniversitat d'Oriola; durant el segle xvi, la seua tradicional condició de frontera i la marcada empremta militar dels seus grups socials hegemònics perden protagonisme com a elements decisius de la configuració social, mentre que, sota el signe de l'expansió agrària i demogràfica que experimentà la comarca, s'impulsà el Procés rompedor.
Aprofitant eixa conjuntura alcista, que pel que fa a la població de la ciutat es reflecteix en els 9.800 habitants del1592 front els 5.700 del1542 o els 7.500 del1565 (utilitzant sempre l'índex del 4,25 sobre el nombre de cases), els poblets reialencs dependents d'Oriola intenten (Catral,1604) o aconsegueixen (Callosa de Segura,1579;Almoradí,1583) la seua emancipació municipal; al llarg delsegle xvii i gràcies a la proliferació de colonitzacions alfonsines, la ciutat continuarà perdent el control sobre una bona part del seu terme originari, en aquests casos en favor de la jurisdicció senyorial. Durant el segle xvii, l'expulsió dels moriscos afectà indirectament la ciutat, car alguns dels seus veïns contribuïren a omplir buits deixats pels expulsats en diversos senyorius del voltant; però, més que això, fou la ruïna de l'agricultura comercial i la incidència de lespestes del1648 i1678 les que feren dels sis-cents una centúria particularment dura i difícil, ja que la població urbana passà d'uns 10.000 habitants el1609 a 7.100 el1646 i al voltant de 6.000 cap al1690; signe molt diferent presenta el següent, que comença amb la pèrdua dels furs i el saqueig de la ciutat, causada per l'adscripció del governador de la ciutat, marquès de Rafal, al bàndol austriacista i la seua enemistat amb el borbonistacardenal Belluga; en qualsevol cas, però, al municipi va cobrar impuls el procés d'expansió econòmica i demogràfica encetat dècades enrere, amb la repoblació feta pel polèmic Belluga amb colons murcians, la qual cosa acabà amb la parla catalana que, fins aleshores, s'hi conservava; com ho demostra que fins al1702 el capítol catedralici escriu la seua documentació en valencià i castellà; el consell municipal adopta elcastellà com a llengua oficial el1707 i després ho fan els notaris; al llarg del segle s'anà consumant el procés desubstitució lingüística del valencià pel castellà (en modalitatmurciana), que és la llengua actual de la ciutat i de la comarca sencera, tret de la pedania de Barba-roja i del municipi de Guardamar del Segura. El final del segle el terme municipal continuava reduint-se a causa de noves segregacions (Catral, Pies Fundacions).
En les dècades que seguiren, la ciutat no fou aliena a la crisi del creixement agrari i de les estructures de l'Antic Règim, assolint gran arrelament elcarlisme i les posicions polítiques reaccionàries, que també s'impregnaren en grups socials de baixa extracció social; en març de1829 unterratrémol va fer estralls a la població afectant la majoria d'edificis i el castell; al llarg d'aquest segle i part delxx encara perduren i fins i tot s'accentuen elminifundisme i la concentració de la propietat de la terra com dues cares d'una moneda, al mateix temps que es manifesta la incapacitat per a impulsar un procés industrialitzador; mentrestant, la població augmenta lentament fins que s'intensifica la colonització del camp (que propiciarà noves segregacions municipals:Sant Miquel de Salines,Torrevella), l'arribada del regadiu ha transformat l'estructura econòmica de la ciutat, i de la comarca, que continua en continua expansió des dels cinquanta del segle passat.
Alcalde: José Vegara Durá(PP) (17/06/2023) Per ser la llista més votada, després de no haver obtingut majoria absoluta dels regidors (14 vots del PPCV (10) i VOX (4)[8])
Fonts: ARGOS Generalitat Valenciana (* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)
Des de 2015 fins a l'any 2022 l'alcalde d'Oriola eraEmilio Bascuñana Galiano delPPCV.[10] Una moció de censura promoguda per tots els partits de l'oposició amb excepció deVox el 25 d'abril de 2022 va donar l'alcaldia a la socialista Carolina Gracia Gómez.[11]
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Col·legi Sant Doménec: És un conjunt monumental, de més de 18.000 metres quadrats, on conviuen diversos estils com el gòtic, renaixement, barroc irococó. Està compost per dos claustres, tres patis, un refectori, tres portades monumentals i l'església. Fundat pel cardenalLloaces, la seua construcció s'inicià en el segle xvi i es finalitza al segleXVIII. Conserva obres d'Antoni de Villanueva, Pedro Camacho Felizes, Bartolomé Albert,Nicolau Borràs, etc. Fou la seu de la Universitat Literària, única durant tres segles en aquestes contrades.
Església de Sant Justa i Santa Rufina. Esglésiagòtica d'una sola nau, capelles entre els contraforts, una portada lateral renaixentista i portada principal barroca. Destaca el retaule de la capella de la Comunió i l'orgue neoclàssic. La Sagristia és obra deJaume Bort.
Muralles d'Oriola. Al soterrani de l'Aulari de laUniversitat Miguel Hernández se'n conserva un llenç amb quatre torres, i també es poden visitar uns banys àrabs, habitatges islàmics i restes gòtiques i barroques.
Palau Episcopal. Palau barroc del segle xviii. Destaca el seu petit claustre barroc, l'escala coberta amb cúpula i la portada de la Curia. Era la residència del bisbe fins al seu trasllat aAlacant. És BIC.
Ermita de Sant Antoni. Petita ermita del barri del mateix nom, és un d'un barroc tardà.
Església del Carme. Situada a la plaça del seu mateix nom, es tracta d'una esglésiabarroca d'una sola nau, té dues portades laterals, està coberta amb volta de mig canó, recentment restaurada i cúpula al creuer. Conserva una imatge de la Mare de Déu del Carme obra deFrancisco Salzillo, el cambril va ser restaurat l'any 2007.
Església de Les Saleses i Monestir de la Visitació. Església neoclàssica amb una façana rematada amb un frontó tringular. A la façana es fa ús de marbres rojos, blancs i negres que produeixen un joc de colors. Al frontó que corona la façana estan els escuts deCarles Maria Isidre i la seua esposa, fundadors del monestir. Té una interessant col·lecció de quadres de temàtica religiosa deVicent López i Sebastiano Conca, a més d'obres de Sánchez Lozano y de Santiago Baglietto. Va ser declarada BIC.
Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (oMonserrate). Templebarroc del segle xvii però amb restes d'origengòtic, estil al qual se li va superposar elneoclàssic en la nau de l'església (s.XVIII). Al monestir s'hi conserva la imatge de la patrona de la ciutat (imatge moderna de José María Sánchez Lozano). L'ampliació del segle xviii va ser promoguda pel bisbe d'Oriola, D. Luis Elías Gómez de Terán. De tot el conjunt el més ressenyable és el retaule de la Capella Major (obra de Josep Puchol), el de la Capella delHallazgo (obra d'Antonio Caro el Vell), pintures de Bartolomé Albert,Antoni de Villanueva, Galarza, Antonio Ruidavest, etc. Té un orgue neogòtic i una interessant col·lecció de tèxtils (segles xviii,XIX iXX).
Monestir de Santa Anna. La seua construcció s'inicia el1594, sent un convent de franciscans. És un edifici, ampli i desornamentat de tres plantes. Desatca el porxe d'accés, el refectori i el claustre i l'escala principal. L'església és barroca però amb molt poca ornamentació, que contrasta amb la capella del Jesús, més ornamentada. dins d'aquesta es conserva una imatge del Crist de l'agonia deFrancisco Salzillo. El camarí de Nostre Pare Jesús està decorat per pintures murals del segle xviii d'Antoni de Villanueva.
Monestir de Sant Joan Baptista de la Penitència. Edifici barroc amb una església del segle xvii dissenyada per Antoni de Villanueva, també barroca amb volta de canó i cúpula. Els frescs de l'església foren pintats en la seua majoria per Antoni Villanueva. A l'interior del Monestir es guarden obres deSalzillo,Esteve Bonet, del mateix Villanueva, etc. així mateix també destaca el conjunt de reixeries i el campanar.
Reial Monestir de la Visitació de Santa Maria. Està situat al centre del nucli històric de la ciutat, sobre el marge esquerre del riu Segura. És un edifici de gran volum, l'impacte del qual en la silueta de la població és característic. És un edifici religiós d'estil neoclàssic de i al seu interior acull una destacada col·lecció pictòrica del pintor de cambraVicent López i Portaña.
Palau del Marqués de Rafal.
Palau del Comte de la Granja:barroc, amb una interessant portada. A la seua planta noble conserva mobiliari, pintura rellotges, destacant algunes, com les atribuïdes aBassano i altres deVicent López, Madrazo, Sánchez Lozano, etc. El disseny de la portada principal s'atribueix aJaume Bort.
Palau dels Comtes de Luna (Palau de Teodomir o dels Ducs de Béjar). Edifici barroc del s.XVIII amb una interessant cúpula amb frescos. Actualment és un hotel.
Palau del Baró de la Linde. Edifici barroc del segle xviii.[12]
Palau del Marqués d'Arneva. Palau barroc, amb una clara jerarquització de buits, en un dels seus laterals conserva l'escut de l'antic pòsit, i en un cantó l'escut del Marquès d'Arneva. Conserva interessants peces, destacant les deJoaquín Agrasot, l'ensenya de l'Oriol del segle xv i el llibre de privilegis d'Oriola. Actualment és la seu de l'ajuntament.
Palau del Marqués de Rafal. Del segle xix i ampliat en el posterior, al seu interior conté interessants obres pictòriques entre els quals destaca José María Sánchez Lozano i un arxiu amb protocols notarials del segle xvii.
Palau Portillo. Palau barroc del segle xviii.
Palau del Comte de Pinohermoso.
Palau de la Comtessa de Via Manuel. Edificimodernista del segle xx.
Palau de Ruvalcaba. Edifici del segle xx que conté una important col·lecció de ceràmica (segles xviii,XIX iXX) i pictòrica (seglesXVII, xviii ixix), també és destacable el mobilari i els tapissos. actualment és una oficina de Turisme de la ciutat.
Palau de D. Bernardino Roca de Togores. Edifici barroc però amb restes anteriors (gòtiques).
Palau del Comte de Pinohermoso. L'origen el té al segle xvi però està totalment reformat. Destaca la façana principal i la sud. Ací tene la seu laBiblioteca Pública Fernando Loazes, l'Arxiu històric d'Oriola i l'Arxiu Municipal (on la majoria està escrit en valencià). També té una col·lecció de retrats (segles xvii iXVIII).
Sant Sepulcre: Obra barroca del s.XVII
Seminari Diocesà de Sant Miquel. La seua construcció s'inicià a mitjans del segle xviii, però es feren ampliacions fins alXIX. La portada d'accés consta de tres cossos i està decorada amb motius heràldics i escenes de la Puríssima,Sant Miquel, i el Sagrat Cor de Jesús. Conté una gran biblioteca. El seu ús és el de formar sacerdots, a excepció de l'últim curs que s'estudia aAlacant.
Torre Casa Casinello. Forma part de les restes de la muralla de la ciutat.
Conjunt Severino Ballesta. Conjunt de tres edificis modernistes dissenyats per Severino Ballesta entre 1920 i 1930.
Casa Villaescusa. Edifici residencial d'estilmodernista valencià construït l'any 1915, projectat per l'arquitecte oriolà Severiano Sánchez Ballesta.
Casa Casinello. Edifici del segle xix, ocupat per la Concejalia de Joventut.
Palauet dels Mejías. Edifici del segle xix amb una façana interessant.
Palauet dels Rebaglieto. Edifici neoclàssic del s.XIX.
Plaça de Bous. De 1905, substitueix a una anterior que es localitzava al desamortitzat convent de Sant Agustí.
Llotja municipal. Edifici d'estructura metàl·lica de principis del xx. Severino Ballesta el dissenyà dins les reformes modernistes dels anys 20 i 30. Actualment s'ha restaurat i ubicant-se el Conservatori Professional de Música "Baríton Pedro Terol".
Palmerar de Sant Antoni. Declarat BIC i Lloc d'Interés Comunitari (LIC). ElPalmerar ocupa una superfície semicircular i el seu origen segurament és islàmic.
Els Saladars (Los Saladares). Important jaciment arqueològic, situat al vessant d'un petit turó a la pedania deDesemparados. cronològicament abasta delIX alIV aC és Bé d'Interés Cultural (BIC).
Torre de Cap Roig. Torre de guaita construïda per a previndre els atacs dels pirates. De forma cilíndrica i base en talús, sobre el qual se situa la porta d'accés i nombroses finestres. Està declarada Bé d'Interés Cultural (BIC).
Molí de la ciutat. Construït entre 1902 i 1905, possiblement sobre un altre del segle xviii, del qual es conserva l'assut.
Fins al mig del segle xviii Oriola era valencianoparlant, i el valencià va representar successivament unsubstrat,adstrat, puixsuperstrat important del seu dialecte del castellà.
Elcronista valenciàMartí Viciana confirma que s'hi parlavacatalà fins alsegle xvii :En Orihuela y su tierra se ha guardado la lengua catalana, porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los cuales heredaron la lengua, corazón, manos y obras.[13] Ho abonaCristòfor Despuig als seusCol·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) escrigué queLa llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d'Oriola fins aTraiguera.
De les activitats festives podem destacar els Moros i Cristians, la Setmana Santa, declarada d'Interès Turístic Nacional i la Fira de Ramat, concedida per Reial Decret d'Alfons el Savi.
L'Orihuela CF juga a la Segona Divisió B d'Espanya i el seu camp ésEstadi Los Arcos. El club actual és el resultat de diverses fusions entre altres clubs i el relleu del desaparegutOrihuela Deportiva (que arribà a quedar cinqué a laSegona Divisió. La seua filial, l'Orihuela Club de Fútbol B milita a la Regional Preferent del País Valencià.
Joaquín Agrasot Juan (Oriola, 1836 - València, 1919), pintor dels seglesXIX iXX.
Trinitario Ruiz Capdepón (Oriola, 1836 - Madrid, 1911), polític i advocat, va ser ministre del Govern espanyol en diverses etapes.
Miguel Hernández (Oriola, 1910 - Alacant, 1942), poeta i dramaturg, un dels més representatius de la poesia encastellà de la primera meitat del segle xx.
José Ángel Ezcurra Carrillo (Oriola, 1921 - Madrid, 2010), periodista i editor, fundador de la revistaTriunfo que en els anys seixanta i setanta fou dels símbols de la resistència intel·lectual alfranquisme.
↑Aquestes dades ofereixen la població de dret (1877-1991) i la població resident (2001-2011), conceptes equivalents segons indica el mateix INE.
↑També participaren a les eleccions de 2023: Partido para la Independencia de Orihuela Costa (PIOC) (1.382 vots, 4,61%), Concordia en Orihuela (179 vots, 0,60%) iPartit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE) (101 vots, 0,34%).
↑En les eleccions municipals de1979Alianza Popular es presentà dins deCoalició Democràtica i n'obtingué 4 regidors. En les eleccions de1983 es presentà en la coalicióAP-PDP-UL-UV. A les eleccions de1991 la que havia sigut la Federació de partits d'Alianza Popular es presentà com un únic partit amb un el nom nou dePartit Popular
↑En les eleccions municipals de2003 hi apareixen els resultats d'Esquerra Verda-Bloc i en 2007 i2011 d'EVPV. (*) En 1999 concurriren en coalició ambEUPV i en2015 en Cambiemos Orihuela.
Dades extretes de la revisió del padró realitzada a Espanya per l'Institut Nacional d'Estadística[1], a 1 de gener de 2019; a França, per l'Institut Nacional de l'Estadística i els Estudis Econòmics (Insee)[2], segons la població legal de 2017; i a Itàlia, per l'Institut Nacional d'Estadística (Istat)[3], a 1 de gener de 2019. Les poblacions en cursiva indiquen que són poblacions que tot i que formaven part de l'antic Regne de València actualment no són de domini lingüístic català.
.png)
.JPG)
