Unorde mendicant és unorde religiós que, a més dels vots religiosos habituals, emet també un vot de pobresa no sols individual, sinó també de la comunitat o el convent com a tal. Per tant, per tal de mantenir-se, la comunitat depèn de lacaritat. En principi, ni la comunitat ni els seus membres, no posseeixen cap bé: els religiosos hi renuncien per tal de consagrar-se totalment a la vocació i carisma de l'orde.
Una altra diferència essencial respecte alsordes monàstics i decanonges regulars rau en l'organització jurídica: els frares estan obligats a viure a un convent determinat, però en poden ésser traslladats per exigències de la cura de les ànimes. Les comunitats no són entitats autònomes, sinó que estan federades enprovíncies que tenen un cap que les governa (elmestre general dels dominics o elministre general dels franciscans) i la jurisdicció del qual s'estén a tots els membres de l'orde. Els superiors (de cada convent, provincials o generals) són elegits directament pels membres de l'orde per un temps determinat.
Elsordes mendicants cristians es dediquen prioritàriament a predicar l'evangeli i al servei als pobres i necessitats. Els primers van ser elsdominics i elsfranciscans, fundats al segle xiii per a combatre elcatarisme, molt implantat al sud de França i al nord d'Itàlia. Proposaren un model de servei a Déu des de dins de la societat, per la qual cosa, la seva activitat es desenvolupava a les ciutats. Ràpidament, tingueren el suport de la burgesia i l'aristocràcia urbanes i van tenir una gran expansió. El model arquitectònic de les seves esglésies, situades a la rodalia de la ciutat, però dintre seu, estava pensat per a la predicació, amb grans naus que permetien l'afluència dels fidels.
A l'Edat Mitjana, els ordes mendicants originals van ser:
ElConcili II de Lió (1274) va reconèixer aquests ordes com a "grans ordes mendicants" i en suprimí d'altres, com la dels apostòlics (de 1260).Sixt IV va abolir, el 1475, la mendicitat com a forma de subsistència i elConcili de Trent permeté que els ordes mendicants tinguessin propietats col·lectivament, per tal d'afavorir la seva subsistència, llevat d'alguns com elscaputxins, que volien mantenir el rigor de l'orde original. Es mantingué la prohibició que els seus membres tinguessin propietats a títol individual ni beneficis eclesiàstics.
Altres ordes mendicants són:
L'últim orde mendicant aprovat fou el delsFrares Penitents de Jesús Natzarè, fundat en1752 i suprimit per la Santa Seu en1935.
