Orà (àrab:وهران,Wahrān, ‘dels dos lleons’;francès:Oran) és una ciutat del nord-oest d'Algèria, situada a la costa de lamar Mediterrània. Té una població que s'acosta als 700.000 habitants, la qual cosa la converteix en la segona ciutat del país. És alhora la capital de lawilaya (província) d'Orà.
Hi ha activitat prehistòrica a la zona comprovada per excavacions arqueològiques fetes als segles XIX i XX. Destaquen els artefactes d'homínids a Tighennif, prop deMascara, que remunten a 400.000 anys, i l'ocupació de les grutes del Quarter, de Kouchet El Djir, i les carreres d'Eckmühl, que es remunten al paleolític i neolític. Uns 21.000 anys enrere, va sorgir el grup dels iberomauritans; a uns 120 km al sud-oest d'Orà, a la regió d'Oujda, la gruta de Taforalt conté el jaciment més important d'aquesta època. Aquesta civilització es va estendre sobre el Magrib abans de barrejar-se progressivament vers la meitat del IX mil·lenni aC amb les poblacionscapsianes, per formar els ancestres delsamazics ituaregs.
A la zona, es van instal·lar colònies fenícies de les quals es conserva una immensa necròpolis ditadelsandalusos, del període púnic entre els segles VI i I aC. Els fenicis van instal·lar una factoria a Madagh, a l'oest d'Orà; els romans van desenvolupar el lloc dePortus Magnus a 40 km a l'est, a la vila moderna de Bethioua. Probablement, el port deMers el-Kebir era el conegut com aPortus Divini. La regió d'Orà era anomenadaUnica Colonia i era reputada per la dolçor de la vida diària i la prosperitat; nombroses estàtues antigues trobades a l'Oranès es conserven al museu d'Ahmed Zabana. Al segle ii, la regió va veure una immigració jueva des de laCirenaica iEgipte, igual que la resta del Magrib. La presència romana va comportar l'arribada de cristians al segle iv, com testimonien diverses restes, algunes de les quals conservades al Museu d'Orà. Aquesta emigració va induir l'arribada tardana dels primers jueus al Baix Imperi, primer a les viles de la costa. A la caiguda de l'imperi, la vila es va despoblar sota els cops de l'ocupació dels vàndals el 445, de la conquesta pels romans d'Orient el 533, de la pesta del temps deJustinià I a partir del 541 i, finalment, de la conquesta àrab el 645.
Orà fou fundada per comerciantsàrabs procedents d'al-Àndalus a l'inici delsegle x (903), no gaire lluny de la badia de Marsa al-Kabir, probablementPortus Divini. En aquell moment, l'imamatkharigita deTahert (dinastiarustàmida) estava en la fase final i es va enfonsar poc després. Així, Orà es va trobar al centre del conflicte entre fatimites, els nous senyors (i els seus delegatszírides), i omeies de Còrdova (a l'oest, amb elsBanu Ifran i elsMaghrawa). El 910 i el 954, la ciutat fou destruïda, però sempre fou reconstruïda.
El 1081, va caure en mans deYússuf ibn Taixfín, el capalmoràvit; aquests la van retenir fins al 1145. Com altres viles costaneres, va haver de patir el desviament del comerç i de la ruta de l'or cap aMarràqueix i segurament els atacs normands, que se sap que van atacarBugia, la capitalhammàdida. El 1145, va passar als almohades fins que va quedar dins dels dominis dels seus vassalls, elszayyànides oabdalwadites deTlemcen, que sotaYaghmuràssan van ser reconeguts com a senyors del Magrib central (1235). Orà fou centre de comerç ambal-Àndalus mercès al seu propi port i al de Marsa al-Kabir, molt proper. Va esdevenir, llavors, junt ambHunayn, el principal lloc marítim del Magrib central unificat pel govern de Tlemcen, entre elMuluya i el sud de laKabília.
Des del segle x,Ibn Hàwqal descriu un port molt actiu que exportava blat. Al segle xi,al-Bakrí assenyala que el port estava dotat d'una gran rada a l'abric dels vents.Al-Mukaddasi, al final del segle x, ial-Idrisi al segle xii, es mostren sorpresos pel tràfic intens del port. L'almohadeAbd-al-Mumin va fer construir una flota a Marsa al-Kabir. A l'inici del segle xv,Lleó l'Africà escriu que el port de Mars al-Kabir no tenia parangó en tot el món. La ciutat, al costat del port, és descrita com a activa, disposant de fàbriques i basars; al-Idrisi diu que estava rodejada de jardins (horts) i de molins d'aigua. Lleó l'Africà avalua la població en sis mil focs (30.000 habitants), una part jueus principalment arribats després de 1391, quan van començar les persecucions sagnants dels castellans; la ciutat es va estendre cap a barris exteriors a Kaguenta, més enllà del riu Ras al-Ayn. Virtual ciutat independent, tot i dependre de Tlemcen, practicava com d'altres el cors per compensar la baixada de l'activitat comercial.
A finals delsegle xiii, la ciutat va rebre un gran nombre dejueus mallorquins després de la presa de l'illa deMallorca pels reis de lacorona d'Aragó, els quals van contribuir a la prosperitat de la població, convertida en el port deTlemcen. A la meitat del segle xiv (1347), va caure per un temps en mans delsmarínides. El 1437, fou vassalla delshàfsides. Després de l'obertura de les rutes comercials portugueses a l'Oceà Atlàntic (que feien innecessària la travessia deldesert del Sàhara) i la caiguda delRegne de Granada, a lapenínsula Ibèrica, Orà va començar a declinar, i es convertí en cau de corsaris.
El juliol del 1501 fou atacada pels portuguesos. El 1505, els castellans manats perPere Navarro van conquerir Marsa al-Kabir i tot seguit Orà (17 de maig del1509). Es van produir, com era habitual en les conquestes castellanes, certes massacres i deportacions ordenades pel cardenal Ximenes (Cardenal Cisneros) oGonzalo Jiménez de Cisneros (uns 4.000 morts). La població va caure a 3.500 habitants, la meitat dels quals militars; el tancament de la ciutat als musulmans encara va reduir més la població; els jueus es van haver de convertir al cristianisme per força, o foren expulsats. Prop d'Orà, els castellans van derrotar el corsari otomàArudj, que s'havia apoderat d'Alger. A Tlemcen, els castellans havien instal·lat un rei vassall el 1509, i el 1517 els otomans van enderrocar l'emir i van posar al tronAbu-Hammu III (1517-1527).Khayr al-Din Barba-rossa, germà d'Arudj, va aconseguir establir un estat al Magrib central expulsant elsabdalwadites el 1550 i posant al tronal-Hàssan ibn Abi-Muhàmmad (1550-1555), amb el qual va acabar la dinastia. El governador espanyol comte d'Alcaudete va pactar amb els marroquins el 1554, i van poder conservar Orà, que van dominar durant dos segles excepte una curta dominació otomana, i esdevingué un presidi amb el fort de la Santa Creu dominant el port i la ciutat; aquest fort, el de Sant Andreu i el Burdj al-Hawdi i les portes de Canastel i d'Espanya són records encara visibles d'aquest temps. L'horta de l'entorn va quedar considerablement reduïda durant el domini espanyol i fou confiada a la tribu aliada dels Banu Amir ("Los moros de paz").
El 1707, fou atacada pels marroquins deMulay Ismail i el 1708 pel bei turc Mustafà ben Yusef (Bey Bu Shalagham), que la va ocupar (2 de gener del1708); llavors, l'activitat portuària es va reprendre, però entornar els espanyols l'1 de juliol del1732 en una expedició espanyola capitanejada perJosé Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, es va tornar a reduir, limitant-se a l'aprovisionament de queviures per al presidi, ara més aïllat que mai. El 1770, la ciutat tenia 532 cases particulars i 42 edificis, amb una població de 2.317 habitants i 2.821 deportats lliures. Entre 1780 i 1783,Carles III d'Espanya va proposar bescanviar la ciutat alRegne d'Anglaterra perGibraltar. El 1790, va patir un terratrèmol que la va danyar seriosament causant tres mil morts; la vila era massa perillosa de mantenir i massa onerosa de reconstruir per al rei Carles IV; durant un any, va negociar amb el bei d'Alger per la seva cessió; després d'un nou setge i un segon terratrèmol que va desorganitzar les defenses, el12 de setembre del1791, es va signar un tractat pel qual els espanyols van evacuar la ciutat el 1792, i prengué possessió el bei deMascara Kul-Oghlu Muhammad ibn Othman, ditMuhammad al-Kabir (Muhammad el Gran); llavors, no passava dels dotze mil habitants. Muhammad hi va traslladar la capital delbeylik de l'oest i en va iniciar la reconstrucció i repoblació, atraient rurals de la zona, jueus i musulmans d'altres viles. El8 d'octubre del1792, va concedir diversos favors al jueus per atreure'ls. La vila va recuperar certa activitat incloent-hi una limitada activitat corsària. El 1794, va patir una epidèmia de pesta i la vila es va tornar a despoblar.
El4 de gener del1831, el general comte Charles-Marie Denys de Damrémont, cap de l'expedició francesa, va entrar a Orà. El 1832, hi va haver alguns combats amb les tropes d'Abd al-Kader a la rodalia. L'exèrcit francès va fer greus danys a la ciutat, especialment a les cases de fusta destruïdes per obtenir llenya, però també al patrimoni de tota l'època musulmana, que va quedar assolat en pocs anys. El 6 de gener 1834, el tractat amb Abd al-Kader va establir un cònsol d'aquest a la ciutat. El31 de gener del1838 fou erigida en comuna. Després de la rendició d'Abd al-Kader, la ciutat va continuar deprimida, i no va arribar al seu nivell de població anterior fins al 1872. La població europea i jueva hi fou majoritària (i ho va restar fins a la independència).
A partir del 1890, la vila va començar a créixer continuadament i superà els cent mil habitants amb el canvi de segle. Durant l'administració francesa, hi havia en el seu departament una forta proporció de catalanoparlants (sobretot rossellonesos, valencians i menorquins) que practicaren la seva llengua, anomenadapatuet,[1] a més del francès i del castellà, fins a la independència, el 1962. Fins al1939, estigué agermanada ambElx (País Valencià). Successives onades d'emigrants musulmans van fer pujar la població àrab: 25.000 al 1926, 45.000 al 1936 i 85.000 al 1948. Les poblacions musulmana i europea, però, vivien segregades; els barris musulmans eren la Medina Jdida (Madina Djadida o Vila Nova) i les barris del sud i sud-oest, com al-Hamri, Medioni, Petit Lac, Planteurs, Victor Hugo, Cite Petit i Eckmuhi.
El8 de novembre1942, es va desenvolupar aAlger,Casablanca i Orà, l'operació Torxa. Als dos dies de combats entre les forces deVichy i els aliats, molt superiors, Orà va capitular (10 de novembre); el mateix mes, els americans van desembarcar a la badia que fou punt de sortida per lacampanya d'Itàlia.
L'1 de maig del1952 hi va haver alguns disturbis; el novembre del 1954 va esclatar la guerra; Larbi Ben M'Hidi va dirigir la wilaya que englobava tota l'Orània (el 1957 el va succeir Boussouf); Ahmed Zabana va agafar el comandament a Zahana (Saint Lucien) a 32 km d'Orà. El8 de novembre del1954, es va lliurar a la rodalia la Batalla de Ghar Boudjelida douar Chorfa a El Gaada, a 40 km, i Zabana fou fet presoner, condemnat a mort i executat (el primer condemnat a mort de la guerra executat el 19 de juny del 1956; el darrer guillotinat fou Cheriet Ali Chérif el 1958). Del 9 al 13, la visita deDe Gaulle a la ciutat va provocar manifestacions i aldarulls amb diversos morts. El «no» al referèndum del 1961 va provocar un estat de setge i van esclatar incidents a Orà fomentats per l'FLN, amb 25 morts. L'OAS era forta a la ciutat i atacava musulmans i francesos en desacord amb ells. Fou el darrer reducte de l'organització; el desembre del 1961, l'OAS va matar el coronel Rançon, cap del 2n Bureau d'Orà. El 1962, quan els francesos van acceptar per referèndum el principi d'autodeterminació, els enfrontaments entre europeus i musulmans van esclatar a Orà; el 13 de gener del 1962, un escamot de l'OAS va executar tres membres de l'FLN a la presó d'Orà, i l'endemà 4 fugitius foren assassinats. A la primavera i l'estiu, els europeus i musulmans es van lliurar als pitjors horrors de la guerra; sagnants combats van oposar les forces de l'ordre i els membres de l'OAS. El 26 de juny, l'OAS va cremar el port d'Orà i va fer esclatar dos cotxes als barris musulmans amb 32 morts i 32 ferits; després, hi va haver nous enfrontaments i el cap de l'OAS a Orània, el general colpista Edmond Jouhaud fou arrestat. Quatre dies després, l'OAS va intentar revoltar els europeus. El 14 de juny, el general Ginestet i el coronel metge Mabille foren assassinats. Tres dies més tard, l'OAS d'Orà va capitular.
Al cens del 1954, la població era de 104.000 persones i la jueva i europea de 171.000. Fins al 1962, va restar com la vila més europea d'Algèria.
El5 de juliol del 1962, mentre el país celebrava la independència, es va produir la massacre d'Orà; els musulmans es van llençar contra els occidentals i el general Katz va refusar intervenir. El tinent Rabah Kheliff, musulmà de 29 anys, amb 300 soldats, va refusar un destacament de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional i va poder alliberar 400 europeus retinguts com a ostatges; condemnat a mort per l'FLN, va haver de fugir a França. Elsacords d'Evian preveien el manteniment d'una base naval a Mers El-Kébir durant 15 anys (fou retornada el 1967).
Actualment, és un port comercial situat al centre d'una important zona industrial. És seu universitària. Orà és una de lesportes d'Algèria. Està especialment ben comunicada amb la ciutat d'Alacant, per via marítima (transbordadors diaris a l'estiu) i per via aèria.
La ciutat s'ha degradat molt des de la independència. Actualment, és una ciutat força deprimida, plena de contaminació, marginalitat, brutícia i amb edificis centenaris precolonials descuidats que amenacen ruïna.
Els oranesos mengen coques, uns embotits similars a lasobrassada i reivindiquen la invenció de lapaella, al·legant que deriva de labaiya àrab, un plat que elaboren amb arròs i fruits del mar.[3]
Michel Parès, rossellonès establert a Orà al primer quart del segle xx, que fou conseller municipal i diputat al Parlament de París en representació deldepartament d'Orà.
↑Inaugurada el 29 de maig de 1910, la plaça d'Eckmühl va substituir la del faubourg Gambetta, inaugurada el 28 de juliol de 1907 (source:Revue mondaine oranaise, 28/07/1907 i 28/05/1910)
.jpg)
