Ontario és una de les deu províncies delCanadà. És la més poblada del país, amb més de 12 milions d'habitants, que representen el 39 % de la població total.
En aquesta província hi ha tant la ciutat canadenca més gran,Toronto, que n'és la capital, comOttawa, la capital del país. També és la segona província més gran del Canadà pel que fa a extensió, per sota delQuebec.[1] La regió sud d'Ontario és el punt mésmeridional de tot el país.
La principal font d'ingressos d'Ontario és laindústria. El valor dels productes industrials produïts a Ontario és més alt que la suma del valor total dels productes industrials fabricats a totes les altres províncies i territoris del Canadà. La força de la indústria manufacturera li va valdre el sobrenom demanufacturing heartland of Canada (cor industrial del Canadà).[2] La província destaca principalment per la forta indústriaautomobilística,[2] la més competitiva de tot elcontinent americà, a excepció de l'estat nord-americà deMichigan. Altres fonts importants d'ingressos són elturisme i la prestació de serveisfinancers iimmobiliaris.
La denominació d'aquesta província prové del llac homònim, l'Ontario, nom donat pelsiroquesos i que significa "llac bell" o "aigües brillants".[2] Ontario va ser colonitzat inicialment pelsfrancesos, i va passar a formar part de la colònia francesa del Canadà, una de les províncies colonials deNova França, que llavors incloïa la regió sud de les actuals províncies canadenques d'Ontario i de Quebec.
El1763, elRegne Unit va annexionar el Canadà. En tres dècades, elsanglòfons es van convertir en majoria al sud-oest de la colònia, motiu pel qual el Regne Unit va decidir dividir-la en dues el1791. Aquests dos territoris es van tornar a reunir el1840 en una única província del Canadà. Amb la formació delDomini del Canadà, l'1 de juliol de1867, aquesta província va ser definitivament separada en dues, les actuals Ontario i Quebec. En els seus inicis una potènciaagrària, Ontario va passar a ser un gran centre industrial al començament del segle xx, i es va convertir en el principal centreeconòmic del país durant les dècades de1960 i de1970.
Abans de l'arribada dels primers exploradorseuropeus, la regió que actualment constitueix la província estava habitada per diverses tribusnatives americanes, pertanyents a tres famílies.[3] Elschippewa vivien al nord i al nord-est delllac Superior, i caçaven i recol·lectavenfruites per a la seva sustentació. Elshurons vivien a la regió delllac Huron i delllac Ontario, i vivien principalment de l'agricultura. Tant els chippewas com les hurons temien alsiroquesos, una família nativa americana composta per sis tribus aliades entre si, de caràcter nòmada i altament agressiva, que constantment els atacaven.
El francèsÉtienne Brûlé va ser el primer europeu a explorar la regió, fent-ho el 1613, per ordre deSamuel de Champlain, el fundador delQuebec. Aquest any, Brûlé va arribar al marge sud delriu Ottawa, a la regió on actualment es localitza la capital canadenca,Ottawa. El 1615, Brûlé havia arribat al llac Huron.[4] Brûlé i Champlain van observar que la regió era abundant en animals com elscastors, la pell del qual era molt apreciada en el continent europeu. Els caçadors francesos van començar a caçar animals de la regió a partir de ladècada de 1620, al mateix temps en què els comerciants francesos van passar a comercialitzar amb els hurons pells d'animals.[3] Durant ladècada de 1630, altres exploradors francesos van explorar la regió del sud delsGrans Llacs. La regió que actualment constitueix el sud d'Ontario va passar a formar part de la colònia francesa deNova França.
Elsmissioners francesos –acompanyats d'algunes famílies franceses– van fundar algunes viles al llarg de la regió, així com elFort Sainte Marie, on estan localitzades actualment les ciutats deSault Ste. Marie, Ontario iSault Ste. Marie, Michigan.[5] El principal objectiu dels missioners era convertir als nadius de la regió, com els furons, alcristianisme, així com que assimilessin la cultura europea. No obstant això, els atacs dels iroquesos van forçar a aquests missioners i als colons a abandonar aquestes viles. Els francesos continuarien explorant al llarg de ladècada de 1610 la regió del nord dels Grans Llacs.
L'expansió deNova França –que fins a ladècada de 1620 estava limitada la regió que actualment constitueix les províncies canadenques deQuebec,Nova Brunswick iNova Escòcia– en direcció al nord-oest, a l'oest i al sud va alarmar alRegne Unit, la qual cosa va fer que els britànics creessin laCompanyia de la Badia de Hudson el1670.[6] Els britànics es van aliar eventualment amb els iroquesos. Tots dos atacarien constantment els pobles i als comerciants francesos de tota Nova França. El1754 va començar laguerra entre els francesos i els britànics. Els francesos van perdre la guerra.[7] En elTractat de París (1763), França cedia totes les colònies franceses localitzades al nord dels Grans Llacs –les colònies d'Acàdia (actuals Nova Brunswick i Nova Escòcia) i del Canadà– que constituïa el que actualment és el sud de les províncies d'Ontario i de Quebec.[8]
Fins llavors, els únics pobles francesos en el que actualment és Ontario estaven localitzats on avui estan les ciutats deNiagara Falls,Kingston iWindsor. Fins al1784, el creixement demogràfic de la regió d'Ontario, encara part de la colònia anglesa del Canadà, era molt petita. A partir de 1784, amb la finalitat de laRevolució Americana de 1776, prop de 10 mil colons americans, lleials a la Corona britànica, van emigrar cap al sud de la colònia del Canadà. Després, el nombre d'anglòfons al sud del Canadà era major que el nombre defrancòfons. Aquests colons van rebre dels britànics terres, refugi, menjar,roba i altres ajudes.
El1791, el Regne Unit va dividir la colònia del Canadà en dues,Canadà Inferior (l'actual Quebec) iCanadà Superior (l'actual Ontario).[9] Ambdues estaven dividides pelriu Ottawa.Niagara-on-the-Lake va ser triada capital de la recentment creada colònia. El Regne Unit seria l'encarregat d'escollir al nouTinent Governador. El primer Tinent Governador del Canadà Superior va serJohn Graves Simcoe.[10] Simcoe va construir diversescarreteres al llarg del Canadà Superior, i va promoure el major poblament de la colònia. Simcoe eventualment va decidir canviar la capital de la colònia, Niagara-on-the-Lake, a York, actualToronto. El1797, tots els departaments governamentals havien efectuat la seva transferència de Niagara a York.[11]
La població del Canadà Superior va començar a créixer gradualment. Molts d'aquests colons eren immigrants europeus (majoritàriamentanglesos iescocesos)[12] que havien arribat recentment als Estats Units, mentre que molts altres eren americans. Diversos d'aquests colons van venir al Canadà Superior en grups i a la seva pròpia sort. A d'altres els portaven companyies especialitzades. Aquestes companyies eren propietàries de granges en la colònia, i aquests colons eren portats com a mà d'obra. Alguns dels colons americans més rics van venir al Canadà Superior per les terres. Va haver-hi fins i tot el cas d'una vila aPennsilvània, la població de la qual va emigrar per complet al Canadà Superior, instal·lant-se en el que és actualment la ciutat deWaterloo.[13]
El1812, es va iniciar laguerra de 1812. ElsEstats Units d'Amèrica van envair el Canadà Superior, i van prendre i cremar la seva capital, York.[3] El1814, les tropes britàniques, juntament amb la milícia canadenca, van expulsar els estatunidencs de la colònia. La guerra va acabar el 1815, enstatu quo. La població del Canadà Superior i del Canadà Inferior va començar a desenvolupar sentiments anti-estatunidencs, com un sentiment antidemocràtic (Estats Units, en aquella època, era l'únic país del món que havia adoptat la democràcia com a forma de govern). Aquest sentiment antidemocràtic va tenir un gran pes el1837, quan va tenir lloc la Rebel·lió del Canadà Superior.[14] Durant ladècada de 1830, la població del Canadà Inferior va començar a sentir-se molesta per l'immens poder que els britànics tenien a la regió –els britànics triaven al Tinent Governador de la colònia, i aquest tenia un gran poder a la regió. La rebel·lió va ser liderada perWilliam Lyon Mackenzie. Aquesta rebel·lió demanava majors poders per al govern colonial, encara que no va guanyar popularitat entre la població local, per ser vist com "un atac de la democràcia a la monarquia". Aquesta rebel·lió va ser ràpidament reduïda, no per tropes britàniques, sinó per una milícia canadenca. Mackenzie va fugir als Estats Units, mentre que altres líders de la rebel·lió van ser executats.
El1840, el Regne Unit va decidir unir Canadà Superior i el Canadà Inferior en una única colònia, la colònia del Canadà. El1841, es va efectuar aquesta fusió. El seu objectiu era forçar una assimilació cultural dels francòfons per part dels anglòfons. Alarmada per la guerra, els britànics van cedir a la nova colònia el dret de formar un govern basat en elparlamentarisme, que tindria poders sobre assumptes relacionats exclusivament amb Canadà. Canadà Superior i el Canadà Inferior tindrien el mateix nombre d'escons en l'Assemblea Legislativa.
Entre ladècada de 1820 i la de1850, la regió d'Ontario va rebre un gran nombre d'immigrants anglesos iirlandesos. La població anglòfona de la colònia del Canadà va créixer ràpidament, i, en la dècada de 1850, ja havia sobrepassat en nombre a la població francòfona, generant una crisi política i social entre la població anglòfona, que se sentia menyspreada pel fet dels francòfons tinguessin el mateix nombre d'escons en l'Assemblea, àdhuc tenint una població menor, i entre la població francòfona, que temia una possible assimilació de la cultura anglòfona.
El1864, polítics de la colònia del Canadà es van reunir amb polítics de les colònies britàniques de l'Illa del Príncep Eduard,Nova Brunswick,Nova Escòcia iTerranova i Labrador, en tres trobades diferents. Els polítics del Canadà van proposar a les altres colònies britàniques la formació d'unaConfederació. D'aquestes colònies, Nova Brunswick i Nova Escòcia van acceptar la proposta del Canadà. L'1 de juliol de1867, es va crear elDomini del Canadà. L'excolònia del Canadà va ser dividida en dues: Ontario i Quebec. Aquestes dues, més Nova Brunswick i Nova Escòcia, van ser els quatre membres fundadors del Canadà.
El1868 es crea l'escut i lema d'Ontario. Com a curiositat cal destacar que ellema (Ut incepit fidelis sic permanent) va ser afegit a l'escut per Sir Henry William Stisted, Primer Governador d'Ontario; que va ser gran amic del GeneralJosé de Bascarán i Federic (XVIISenyor d'Olvera). En una de les seves visites, Sir Stisted va observar el citat lema en l'escut heràldic que presidia el saló de la casa del General Bascarán i després de pensar que representava a la perfecció els sentiments dels ontarenys li va sol·licitar al seu amic la pertinent autorització per incloure-ho en l'escut de la ciutat canadenca. Per aquest motiu el lema d'Ontario sigui el mateix que el delSenyoriu d'Olvera.
EljutgeOliver Mowat, segon governador d'Ontario, va lluitar en elParlament del Canadà per majors drets i poders per als governs provincials. Va assumir el govern d'Ontario el1872, governant fins al1896.[15]
La població i l'economia d'Ontario van créixer lentament en les seves dues primeres dècades com a província. A pesar que l'agricultura s'hagués enfortit a la regió, i que s'haguessin desenvolupat algunes indústries, moltes persones van deixar Ontario –així com Canadà– i van marxar als Estats Units, a la recerca de millors salaris i condicions de vida.
Finalment, l'agricultura d'Ontario, gràcies a l'ocupació de modernes pràctiques agro-ramaderes (en aquella època), es converteix en la major font d'ingressos de la província fins a ladècada de 1910. El1883, es descobreix la majormina d'alumini i dezinc del món (d'aquella època), aSudbury. Aquestes mines van romandre intactes durant nou anys, fins que fos descobert un procés barat i eficient per separar l'alumini del zinc. Lamineria d'aquests minerals es va iniciar el1892, i immediatament es va convertir en una de les principals fonts d'ingressos de la província.
L'economia d'Ontario va passar a desenvolupar-se ràpidament des de començaments del segle xx. Van seguir descobrint-se diverses mines, especialment d'or iplata. Al mateix temps, es van crearfàbriques icentrals hidroelèctriques, estimulant així el creixement demogràfic de la província. La indústria de lafusta també es va fer important. Amb l'inici de laPrimera Guerra Mundial, el1914, en la qual Canadà va participar activament, l'economia d'Ontario va créixer ràpidament, amb la construcció de diverses fàbriques en diverses ciutats. Al final de la guerra, el1918, aquestes fàbriques, que anteriorment fabricavenarmes i materials militars, van passar gradualment a fabricarautomòbils i equipaments de comunicació comràdios itelèfons. Aquest creixement econòmic, estimulat també pel descobriment de mines deferro en el nord de la província, van atreure a nombrosos immigrants;finlandesos,noruecs iquebequesos van emigrar en gran nombre cap a Ontario. En aquesta època, Ontario –anteriorment una petita franja de terra que s'estenia per l'est delllac Huron fins al Quebec– s'havia expandit fins a arribar als seus límits actuals.
LaGran Depressió va posar fi a aquest creixement econòmic. El problema de ladesocupació va passar a ser un gran problema –les taxes de desocupació van arribar a un màxim del 30 %. Diversesempreses van fallir, moltes fàbriques i botigues van tancar, mentre que altres van començar a acomiadar treballadors per retallar costos. Les granges van acumular gransdeutes. Malgrat això, el creixement demogràfic d'Ontario va créixer de la mateixa manera, a causa dels emigrants vinguts d'altres parts del Canadà, amb l'esperança de trobar ocupació en una de les grans ciutats de la província, i per l'arribada dejueus alemanys a partir de1933, quan el règimnazi d'Adolf Hitler va arribar al poder aAlemanya. Aquesta depressió va acabar el1939, amb l'inici de laSegona Guerra Mundial, quan Ontario va tornar a conèixer un gran creixement econòmic.
Amb la fi de la Segona Guerra Mundial el1945, Ontario va rebre molts immigrants de diversos països europeus, que estaven arruïnats a causa de la guerra. Un gran nombre d'anglesos, alemanys, escocesos,polonesos ineerlandesos van emigrar al Canadà. Entre 1945 i1970, la població de la província va augmentar de 4,5 milions a més de 7 milions d'habitants. Aquesta època també va ser de gran desenvolupament econòmic, el major de tota la història d'Ontario. En tan sols cinc anys, entre 1945 i1950, la producció industrial de la província es va duplicar, i es duplicaria una altra vegada més entre 1950 i1960.
El1965, els governs canadenc i estatunidenc van subscriure un tractat de lliure comerç per als automòbils en general. Això va beneficiar a Ontario, que llavors ja era un gran centre industrial automobilístic. Aquest gran creixement econòmic va convertir gradualment a Toronto al principal centre financer i industrial del Canadà. Gradualment, les empreses anteriorment radicades aMont-real van començar a transferir les seves seus a Toronto. A més d'això, l'aprovació de laLlei 101 el1977 –que convertia en obligatori l'ús del francès en totes les empreses amb més de 50 operaris instal·lades en elQuebec– va fer que diverses institucions financeres es mudessin de Mont-real a Toronto. Laborsa de valors de Toronto va passar a ser l'única oficial per a les transaccions internacionals el 1999, substituint la de Mont-real.
El1972, el govern d'Ontario va començar a cobrir els serveis hospitalaris per alsancians i els pobres. En tres anys, aquesta cobertura es va estendre a tots els habitants de la província. En ladècada de 1970, Ontario es va convertir en un centreturístic cada vegada més conegut mundialment, fent del turisme una font d'ingressos cada vegada més important en l'economia de la província. Durant la dècada de 1970, i fins al començament de ladècada de 1980, Canadà va passar per una gran recessió econòmica. Els efectes d'aquesta recessió van tenir menys efectes a Ontario que en la resta del país gràcies a la diversitat i per la força de la seva economia.
No obstant això, Ontario va enfrontar seriosos problemes durant la dècada de 1980 i els primers anys de ladècada de 1990, quan eldèficit provincial i els deutes de la província van créixer dràsticament, disminuint el creixement de l'economia d'Ontario. El1995,Michael Harris es va convertir en governador d'Ontario. Harris va retallar despeses provincials a l'àrea desalut,educació i benestar social, així com retallades als pressupostos destinats a les ciutats. Harris també va disminuir l'impost sobre la renda de la província, en una temptativa de crear llocs d'ocupació. Aquestes mesures van fer efecte, i l'economia d'Ontario va tornar a créixer.
El1997, el govern d'Ontario va decidir fusionar la ciutat deToronto amb altres 5 ciutats veïnes, en una única Ciutat de Toronto. Aquest canvi va ocórrer en1998. El 1999, el govern de la província va efectuar fusions semblants aOttawa,Greater Sudbury iHamilton (aquestes fusions van tenir efecte el2001). El2003, l'economia de la província va entrar de nou en declivi, amb l'amenaça de lapneumònia asiàtica que va contagiar a centenars d'habitants a Toronto, i va matar a 44 persones.[16] Només a partir de2005 l'economia d'Ontario va tornar de nou a créixer.
Aquest article o secció necessita millorar unatraducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en lapàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeuiniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.
Podem dividir la província en quatre grans regions geogràfiques:
LesPlanes de la Badia de Hudson s'estenen al llarg del nord de la província. Es caracteritzen pel seusòl rocós i pobre, gairebé impermeable.
L'Escut Canadenc, una vasta regió que abasta l'est d'Ontario, al sud de la badia de Hudson i al nord del llac Superior i del llac Fura, i que s'estén fins al centre-aquest de la província. Es caracteritza pel seu terreny accidentat, la seva presència de petitsrierols illacs i vasts boscos boreals. En aquesta regió es localitza el punt més alt d'Ontario, elIshpatina Ridge, de 693 metres d'altitud.[17] La regió posseeix gransmines, que van fer de lamineria una de les principals fonts d'ingressos de la província fins a ladècada de 1970. El sud d'aquesta regió és raonablement fèrtil i el seu clima no és tan rigorós com en el nord, permetent l'existència de grans ramats devaques en el sud d'aquesta regió, que s'alimenten de l'herba que creix allà.
LesPlanes dels Grans Llacs es localitzen al sud del llac Fura, a l'est del riu St. Clair, al nord del llac Erie i al sud de l'Escut Canadenc. És una regió extremadament fèrtil, on es conreen el 70% dels productes alimentosos d'origenvegetal. És també la regió més habitada: prop d'un 60% de la població de la província viuen en ciutats de les Planes dels Grans Llacs. Altres característiques destacades són la seva altitud, i la presència de lesCascades del Niàgara.
LesPlanes de Sant Llorenç, la menor de les quatre regions. S'estén immediatament al nord-est de les Planes dels Grans Llacs, al sud-est de l'Escut Canadenc i al nord delriu Sant Llorenç. És una regió de baixa altitud, amb un sòl fèrtil, ideal per l'agricultura. El 20% dels productes alimentosos d'origen vegetal es conreen aquí.
Ellitoral d'Ontario compta amb 3.840 quilòmetres,[18] al llarg dels llacsSuperior,Fura,Erie iOntario. Explicant totes les regions banyades pelsGrans Llacs –badies,estuaris iilles al llarg del litoral de la província amb els Grans Llacs– aquest nombre augmenta a 8.452. La major illa del món a estar totalment localitzada dins d'un continent és l'Illa Manitoulin, localitzada en el llac Fura, amb 2.765 km² d'àrea.[19] Gran part de la província està coberta perrius illacs. En total, les masses d'aigua cobreixen aproximadament un 14,7 % de la província, o, cosa que és el mateix, un sisè d'Ontario. La província posseeix més de 250.000 llacs, i més de 100.000 quilòmetres de rius.[18][20]
Els Grans Llacs cobreixen prop de la meitat la superfície total dels aproximadament 177.390 km² d'aigües interiors.[21] Precisament, han estat elriu Sant Lorenzo i els Grans Llacs els que han atret a exploradors, comerciants, soldats i colons cap al cor del continent. Més recentment, els nombrosos llacs i rius d'Ontario han permès l'explotació de laenergia hidroelèctrica i el desenvolupament d'una majorindustrialització.
Les abundantspluges alimenten els cursos d'aigua de la província d'Ontario (en la majoria de les regions de la província és precipitació deneu). Les precipitacions són bastant regulars en el sud i el centre, on les variacions entre elhivern i elestiu o entre laprimavera i eltardor no són particularment destacables. No obstant això, les precipitacions hivernals i primaverals són menys abundants en el nord i el nord-oest.
La conca dels Grans Lagos drena la major part de les aigües de la meitat sud de la província al llarg de la frontera sud, la qual cosa representa uncabal anual mitjà de 5.700 m³/s d'aigua cap alriu Niàgara.[22]
Al contrari que els rius que connecten els Grans Llacs, i el volum dels quals d'aigua no experimenta grans variacions d'un mes a un altre, els rius interiors augmenten el seu durant l'època dedesglaç, amb el consegüent risc deinundacions.
Llac gelat a Ontario. La ciutat del fons és Toronto.Estiu al Sandbanks Provincial Park, al llac Ontario.
Ontario gaudeix d'unclima temperat en la major part del seu territori, si bé les regions en l'extrem nord de la província tenen un clima semipolar. La presència delsGrans Llacs suavitzen elshiverns al llarg del seu litoral.[3] La temperatura mitjana baixa a la mesura en què augmenta la latitud. El sud d'Ontario en general posseeixestius càlids i hiverns freds. En el nord de la província fa fred durant gairebé tot l'any.
Lestemperaturas mitjanes del sud de la província, a l'hivern, són de -8°C, amb mínimes entre -42 °C i 1 °C, i màximes entre -35 °C i 12 °C. La mitjana de les màximes és de -1 °C, i la mitjana de les mínimes és de -8 °C. A l'estiu, el sud de la província registra màximes de fins a 38 °C, i mínimes de fins a 9 °C. La mitjana de les màximes és de 26 °C, i de les mínimes, de 15 °C. En l'extrem nord de la província, la temperatura mitjana a l'hivern és de -25 °C, i, a l'estiu, de 7 °C. La major temperatura registrada va ser de 42 °C, mesura enAtikokan, els dies11 i12 de juliol de1936, i enFort Frances, el13 de juliol de1936.[23] La menor temperatura registrada va ser de -58 °C, enIroquois Falls, el23 de gener de1935.[24]
Les taxes deprecipitació mitjana anual depluja varien entre 60 i 70 centímetres en el nord de la província, i entre 80 i 90 centímetres en el sud. A l'hivern, en el sud de la província, neva de mitjana cada 2 dies. Les taxes de precipitació mitjana anual deneu varien entre 123 centímetres en l'extrem nord fins a 267 centímetres en el sud d'Ontario.
El clima relativament temperat del sud de la província permet el desenvolupament d'una àmplia varietat deplantes, tant natives com a procedents d'Europa.
Moltes espècies d'aus migratòries travessen Ontario cada any:Point Pelee és el punt de trobada de lespapallones monarca en la seva migració anual. En la localitat deAylmer solen fer una parada els 60.000cignes de la tundra que emigren a l'Àrtida tots els anys.[26]
Vista de l'Assemblea Legislativa d'Ontario, a la capital provincial,Toronto.
Ottawa, la capital del Canadà, es localitza a Ontario, a l'extrem oriental de la província, a la frontera d'Ontario amb elQuebec. La capital d'Ontario ésToronto.
El major oficial d'Ontario, en teoria, és elTinent Governador (Lieutenant Governor). El Tinent Governador representa el cap d'estat del Canadà, actualment, el ReiCarles III, i és triat pelPrimer Ministre del Canadà, juntament amb el Governador de la província.[28]No obstant això, el Tinent Governador no posseeix cap poder teòric en la política de la província. En la pràctica, el líder d'Ontario és el Governador(Premier). Des de l'inici de la història d'Ontario com a província del Canadà, el títol oficial d'aquest Governador eraPremier. En 1906, aquest títol va ser canviat aPrevalgui-Minister,primer ministre. En1972, el primer ministre provincial d'Ontario va decidir tornar a cridar a aquest títolPremier.
Leseleccions provincials tenen lloc generalment cada cinc anys, encara que a vegades, especialment quan el partit polític en el poder no mantingui suficient suport popular o polític, puguin ocórrer abans d'aquest termini ?cas que el Tinent Governador, indicat pel Governador, així ho desitgi. Ontario està dividit en 103 districtes electorals. Durant les eleccions, els electors de cada districte –que han de tenir més de 18 anys i ser ciutadans canadencs per poder votar– voten a un representant.[29] El vencedor de les eleccions en un districte electoral dau representarà a aquest districte en l'Assemblea Legislativa de la província. El Governador d'Ontario serà el líder del partit polític que, al final de les eleccions, posseeixi més membres en l'Assemblea Legislativa.
Elpoder legislatiu d'Ontario és laAssemblea Legislativa, que té el poder de crear i aprovar les lleis provincials. Està composta per 103 membres, cadascun representant de cadascun dels 103 districtes electorals de la província.[30] El període d'ofici màxim dels membres de l'Assemblea, així com del Governador, és de 5 anys. Abans de les eleccions, l'Assemblea es dissol. Tots els membres de l'Assemblea, incloent el Governador, poden participar en les eleccions quantes vegades vulguin.
Ontario posseeix dos nivells bàsics de subdivisions polítiques, cridades regions administratives o divisions decenso. Les municipalitats regionals, els comtats i els districtes són subdivisions que agrupen varis a municipis. Els habitants d'un municipi donat dins d'aquestes subdivisions esmentades més amunt reben serveis governamentals tant del municipi com d'aquestes subdivisions ?excepte en el cas dels districtes, on són les ciutats o la província d'Ontario les que proporcionen tots els serveis públics. Els habitants de municipalitats-independents, que no formen part de cap de les subdivisions esmentades a dalt, reben serveis només d'aquesta municipalitat, i no del municipi, en cas que la municipalitat en qüestió agrupi a més d'una vila o ciutat. La majoria d'aquestes municipalitats, no obstant això, estan compostes per una única ciutat i, per tant, poden ser considerades també com una ciutat pròpiament aquesta.
En1996, el nombre de municipis de la província era de 815 i el nombre de municipalitats regionals, de 13. Des de 1996, la província d'Ontario ha fusionat diverses d'aquests municipis i municipalitats entre si. El nombre de municipis va ser reduït a 447 i el nombre de municipalitats regionals a vuit. A més d'això, es van crear quatre ciutats independents, resultants de la fusió de diversos municipis en una única gran ciutat:Toronto,Ottawa,Sudbury iHamilton. També es van afegir dos nous comtats. La meitat de tots els municipis d'Ontario posseeix menys de cinc mil habitants. La major part del nord de la província, per estar tan escassament poblada, no està organitzada en subdivisions tals com a comtats o municipalitats regionals.
Els comtats i les municipalitats regionals proporcionen serveis regionals tals com a vigilànciapolicial,habitatge ieducació, per a les ciutats i les viles veïnes que són massa petites per implicar amb els costos d'aquests serveis.
En el camp federal, Ontario és coneguda per ser la província que ofereix més suport alPartit Liberal del Canadà. La majoria dels 101 escons actuals del partit en laCambra dels comuns del Canadà provenen d'Ontario.[32] Atès que Ontario compta amb més escons que qualsevol altra província del Canadà, guanyar vots en aquesta província és crucial per a qualsevol partit que aspiri guanyar unes eleccions federals.
Ontario és la província més poblada del Canadà. Més del 80% de la població d'Ontario viu enciutats, i aquesta taxa està augmentant.[3] Aquesta província posseeix més grans ciutats que qualsevol altra província canadenca.
Elcens nacional canadenca de2001 va estimar la població d'Ontario en 11.410.046 habitants, un creixement del 6% sobre l'estimació del cens de1996, de 10.753.573 habitants. Més del 92% de la població de la província viu en una estreta franja que va deWindsor fins aOttawa. Aquesta regió comprèn només un 12% de l'àrea d'Ontario. La regió metropolitana de Toronto concentra, sola, 5,6 milions d'habitants, i la regió metropolitana d'Ottawa posseeix altres 1,1 milions.
Ontario posseeix aproximadament 66 mil nadius indígenes. Un 45% d'ells viu en una de les 186 reserves indígenes administrades per la província, que cobreixen un total de més de 700 mil hectàrees. Altres 150 mil habitants de la província posseeixen ascendència indígena.
El2001, el 71,6 % dels habitants d'Ontario tenia comllengua materna l'anglès. Entre la resta de la població, el 4,4 % parlavafrancès com a llengua materna i el 23,7 % tenia una altra llengua materna.[36]
L'anglès és l'única llengua oficial, encara que elsfrancòfons d'Ontario exerceixen un paper essencial en la vida cultural de la província i conformen la major minoria lingüística.[37] El govern provincial proporciona serveis en francès a les regions on la població francòfona és prou alta, com és el cas de la ciutat deOttawa, on el francès i l'anglès són cooficials. Toronto té més parlants d'italià que qualsevol altra ciutat fora deItàlia.[38]
Ontario és una de les subdivisions nacionals més riques i pròsperes econòmicament de l'Amèrica del Nord, gràcies a la sevaeconomia forta i variada, a la seva població en gradual creixement i a l'existència de mà d'obra qualificada. Elproducte interior brut d'Ontario en2003 va ser de 538.386 milions dedòlars canadencs (39,3 % del Canadà) i la renda per capita, de 33.428 dòlars. Per la seva banda, la taxa dedesocupació se situava en el 6,6 %.[40] L'economia d'Ontario es beneficia de la seva proximitat als grans centres deconsum delsEstats Units. La província canadenca està propera a diverses grans ciutats americanes,mercats en potència per als productes canadencs.
Elsector primari és responsable d'un 1,5 % del PIB d'Ontario. Actualment, posseeix prop de 67 milgranjas, que ocupen prop d'un 5 % de la província. L'agricultura i laramaderia empren juntes a prop de 140 mil persones, i corresponen a un 1 % del PIB. La disminució del nombre de granges en les últimes dècades va fer que la grandària mitjana de les granges d'Ontario creixés. Lasilvicultura correspon a prop d'un 0,5 % del PIB, emprant aproximadament a 90 mil persones. Lapesca correspon a menys del 0,01 % del PIB, emprant a prop de mil persones.
Elsector secundari és responsable d'un 27,5 % del PIB de la província. Laindústria manufacturera és responsable d'un 22 % del PIB provincial, emprant aproximadament a 1,1 milions de persones. La indústria és la major font d'ingressos de la província. La indústria manufacturera d'Ontario empra a més de la meitat de tots els treballadors industrials de tot Canadà. Els principals productes fabricats a Ontario sónautomòbils,camions i similars, producteselectrònics tals comtelevisions icomputadoras,acer (Hamilton és un dels majors centressiderúgicos del món) productesalimentosos i productesquímics.
La indústriaconstructora empra aproximadament a 325 mil persones i és responsable d'aproximadament un 4,5 % del PIB de la província. I lamineria, anteriorment una de les principals fonts d'ingressos de la província, va entrar progressivament en declivi amb la diversificació de l'economia d'Ontario i amb la creixent modernització en aquesta àrea en les últimes dècades –actualment, la mineria correspon a només un 1 % del PIB d'Ontario, emprant a prop de 35,2 mil persones. La província posseeix grans reserves deníquel ?un vuitè del níquel del món és produït a Ontario–cobalt,coure,or,plata izinc.
Elsector terciari correspon a un 71 % de tot el PIB d'Ontario. Elsserveis comunitaris i personals corresponen a un 23 % del PIB provincial, i empren a més de 2,25 milions de persones. Els serveisfinancers iimmobiliaris empren a 390 mil persones, i són responsables d'un 22% del PIB d'Ontario.Toronto és la capital financera del Canadà. Elcomerç a l'engròs i al detall correspon a un 15 % del PIB de la província, i empra aproximadament a 1,4 milions de persones. Elstransports itelecomunicacions empren aproximadament a 46 mil persones i corresponen a un 8 % del PIB de la província. Els serveis governamentals corresponen a un 5 % del PIB d'Ontario i empren a 275 mil persones. Finalment, els serveis públics corresponen a un 3 % del PIB de la província, emprant a prop de 560,3 mil persones. Prop d'un 50 % de l'electricitat generada a Ontario es produeix encentrals nuclears, un 25 % encentrals hidroelèctriques, i la major part del restant es produeix encentrals termoelèctriques en general (que poden utilitzarcarbó,petroli ogas natural com a combustible).
En una altra època el sector dominant, laagricultura ocupa avui a un petit percentatge de la població.[3] La quantitat degranges ha disminuït de 68.633 en1991 a 59.728 en2001,[41] encara que han augmentat en grandària mitjana i moltes unes altres s'estan mecanitzant. Les granges debestiar, elsgraners i leslletries eren els tipus més comuns segons el cens de 2001. La indústria del cultiu defruita,raïm iverdura es localitza principalment en lapenínsula de Niàgara i al llarg delllac Erie, on també estan situades les granges detabac.[42] La producció de tabac ha disminuït notablement, la qual cosa ha conduït a un augment de noves alternatives de cultius que estan guanyant una gran popularitat, com lesavellanas o elginseng. LaMassey Ferguson Ltd., una de les majors empreses fabricadores d'eines agrícoles del món, va sorgir a Ontario, la qual cosa posa en relleu la importància que va tenir antany l'agricultura en l'economia de la província.[43]
Elsboscs cobreixen 700 milions d'hectàrees de la superfície de la província (el 65 %), dels quals només un terç està qualificat com a explotable. La major part (90 %) pertany a la província, la qual cosa significa que les companyies madereras han d'obtenir una autorització del govern abans de començar qualsevol activitat d'explotació.[44] En2001, els beneficis provinents d'aquesta indústria van ascendir a 18.000 milions de dòlars.[45] Més de 90% de la producció depaper i polpa de paper es destina al mercat americà.
L'antany pròspera indústriapesquera d'Ontario ha conegut un desastre considerable.[46] Això és hagut de, entre altres factors, a les captures excessives i a la deterioració de la qualitat delaigua delllac Erie.[47]
A causa d'aquest declivi, aquest sector té una contribució molt petita a l'economia provincial, si bé encara és una important font d'ingressos en les comunitats del nord. La modesta indústria de la pesca comercial d'Ontario ha estat víctima de lacontaminació del mitjà hídric, que també afecta a lapesca esportiva, una activitat molt popular en els rius i llacs de la província, amb 814.887 practicants habituals en2000.[48]
Ontario ha estat des de sempre la provínciaindústrial per excel·lència del Canadà. Ja ho era en l'època dela Confederació, i aquesta tendència ha afavorit després el posterior desenvolupament industrial de la província, gràcies a la seva eficient xarxa detransports, abundants recursos naturals i la proximitat al mercatnord-americà. El valor total dels productes fabricats a Ontario en2005 va ser de 300 milions de dòlars canadencs, la qual cosa suposa el 51 % dels productes elaborats del Canadà.[49] A Toronto es troben les seus d'una gran quantitat de companyies canadenques del sector industrial. A més, el fet que la província es trobi propera als principals centres de la indústriaautomobilística nord-americà (cas deDetroit, per exemple) també ha afavorit la implantació defàbricas allí.
L'Àrea Metropolitana de Toronto és la zona industrialment més dinàmica, amb la meitat de totes les indústries manufactureres de la província, seguida de Hamilton, Windsor, St. Catharines-Niagara i London. A la fi delsanys setanta,Ottawa va ser perfilant-se com a centre industrial de l'altatecnologia del Canadà,[50] a l'estil delSilicon Valleycalifornià. La província compta prop del 60% de les indústries de tecnologia punta del Canadà.
El desenvolupament de laindústria minera està estretament lligat a la consolidació deToronto com a centre financer d'Ontario i del Canadà. Elníquel va estimular la prosperitat de la regió de Sudbury.[51] A principis de segle, els jaciments deplata,plom izinc atreuen als cercadors a la localitat deCobalt,[52] i l'or contribueix a estimular l'activitat econòmica de la província (i, en certa manera, del país) durant elsanys 30. En elsanys cinquanta, el descobriment d'unfiló d'urani excepcionalment ric aElliot Lake impulsa de nou l'economia d'Ontario.[53]
Lesmines han exercit des de sempre un rol fonamental en l'economia de la província, encara que ha conegut èpoques de crisis en elsanys 80 i començament dels90, quan el mercat internacional va registrar una baixada en tots els sectors miners. Malgrat tot, en2005, el valor de tota la producció minera a Ontario ascendia a 7.220 milions de dòlars, de la qual elsmineralésmetàl·lics representaven el 66 per cent i els minerals no metàl·lics, el 34 per cent. Aquell mateix any, la província va produir el 36% dels minerals metàl·lics i el 23 % dels minerals no metàl·lics de tot Canadà.[54] Seguint en 2005, els cinc minerals de més valor extrets a la província van ser elníquel (2.116 milions), elor (1.227 milions), elcoure (797 milions), els metalls del grup delplatí (328 milions) i elzinc (183 milions). Combinats, representen el 97 % del valor total de la producció de minerals metàl·lics d'Ontario.
Des de sempre, Ontario ha hagut d'importarenergia. En temps dels primers colons, la fusta dels boscos cobria les necessitats de combustible, però a causa del ràpid creixement urbà i industrial, es va haver de recórrer a importar carbó de les mines dels estats d'Ohio,Pennsilvània iVirgínia Occidental, ja que era millor i menys car que el que s'extreia aNova Escòcia. En les proximitats de labadia de James, Ontario posseeix jaciments de carbó, encara que la seva explotació no sembla rendible.[55] Pel que fa alpetroli i algas natural, la província porta avantatge: s'han vingut explotant els seus jaciments petrolífers des de finals de ladècada de 1850. D'altra banda, el gas natural va ser descobert una mica després, i durant molt temps Ontario va ser el primer productor d'aquests productes al Canadà. No obstant això, aquesta aportació en l'actualitat no representen més que una petita part de la producció global d'energia. En ladècada de 1890, el Canadà va començar a desenvolupar el seu potencialhidroelèctric a gran escala amb la construcció degeneradors i línies de transmissió aNiagara Falls, Ontario.[56]
En 2004, laenergia nuclear representava gairebé la meitat de la produccióelèctrica d'Ontario. LaCentral Nuclear de Bruce, enTiverton, va ser inaugurada en1967, i és la primera central de generació d'energia nuclear del Canadà, passant a estar completament operativa en1969.[57] En1997, Ontario Hydro va autoritzar el tancament i revisió general de 7 de les seves 19 reactors perquè considerava que la companyia no tenia ni diners ni personal per gestionar-los de manera segura.[58]
Ontario és la regió capdavantera en refinat depetroli de tot Canadà, comptant amb setrefineries.[59] La província és autosuficient pel que concerneix productes petrolífers, i els exporta a altres províncies del Canadà i estats dels Estats Units. Elgas natural és elcombustible essencial per a tots els sectors de l'economia provincial excepte para eltransport. S'utilitza en els sistemes decalefacció domèstica, comercial i industrial. La indústria s'està interessant pel gas natural per reduir les emissions de gasos ambefecte d'hivernacle.
LaBay Street de Toronto constitueix el cor del sector financer del Canadà, a l'estil de laWall Street de Nova York. No en va, la majoria de les seus socials dels grans bancs canadencs i de moltes grans empreses troben a Toronto. LaToronto Stock Exchange és la majorborsa de valors del país. ElFirst Canadian Place, poblat d'oficines d'advocats, de comptables i administradors, és el gratacel més alt al país (290 m). Per la seva banda, laTorre CN, de 533 m d'alt., un altre edifici comercial, és l'estructura no sostinguda per cables en terra ferma més alta del món. Toronto acull les seus de grans empreses deassegurances. Altres ciutats d'Ontario, com Kitchener-Waterloo, i especialmentLondon, alberguen també diverses seus de companyies d'assegurances.
En 2005 els bancs canadencs gestionaven prop de 3.644 sucursals a Ontario, la qual cosa representa el 43 % de totes les sucursals bancàries del Canadà. A més, aproximadament el 55,4% de les ocupacions del Canadà relacionats amb la banca es troben a Ontario.[60] El nombre de sucursals demostra clarament la preferència dels habitants d'Ontario pelCanadian Imperial Bank of Commerce (CIBC), que compta amb una llarga presència a la província.
En 2005 el valor lesexportacions totals d'Ontario sumaven 200.700 milions de dòlars canadencs, i lesimportacions altres 228.500 milions.[61][62] ElsEstats Units són el mercat d'exportació principal d'Ontario (88,9 per cent de totes les exportacions)[63] i el principal proveïdor de productes importats (72,5 per cent de totes les importacions). Altres mercats d'exportació són elRegne Unit,Mèxic,Xina iJapó. Els principals mercats d'importació són Mèxic, Xina, Japó, iAlemanya.
La fortadensitat de població del sud d'Ontario ho converteix a la regió més activa del Canadà (en termes econòmics) pel que fa asupermercats, distribuïdors de vehicles de motor, tendes de productes generals iestacions de servei. La proximitat d'Ontario als grans mercats dels Estats Units permet que els productes generats a la província no es trobin molt lluny de gran part dels consumidors nord-americans.
El nivell d'imposició al Canadà surt beneficiat si ho comparem amb el d'altres països desenvolupats. El Canadà posseeix un règim complet deseguretat social, així com de sistemes d'ensenyament i salut pública prestigiosos per la seva eficiència. Àdhuc amb tota la càrrega d'aquests serveis públics subvencionats per l'Estat, elsimposts de les societats i els impostos professionals segueixen sent competitius comparats amb els delsEstats Units i amb la mitjana dels països delG-8.
La taxa d'impostos de les societats establertes a Ontario és en general del 36,12 %. L'impost de les vendes al detall és del 8 % i s'aplica a la majoria dels productes i a alguns serveis. Nombrosos productes estan exempts, en particular els aliments, les peces de vestir per a nens i l'energia, així com el material i la maquinària per a la indústria i la investigació.[64]
En 2003, una família mitjana d'Ontario tenia uns ingressos mitjans de 81.437 dòlars canadencs. Aquesta mateixa família va pagar de mitjana uns 39.071 dòlars en matèria d'impostos.[65]
Poc queda de les formes deart autòctones, encara que els primers habitants d'Ontario van deixar darrere de si considerables vestigis culturals, des delsSerpent Mounds, prop de Peterborough, a altres obres més modernes i més perfeccionades deescultura iterrisseria. Més tard, els colons van portar el seu propi patrimoni cultural, inspirat en el model europeu. Les formes de mitjan segle xix, plasmades en obres d'art contemporànies, encara gaudeixen d'una certa popularitat. En general, els artistes d'Ontario segueixen els estils internacionals, ja sigui enliteratura, enart o enarquitectura. Els esforços artístics i culturals es veuen recolzats per diverses subvencions governamentals federals o provincials, que ofereixen, entre d'altres, organismes com elConsell de les Arts d'Ontario (Ontario Arts Council), fundat en1963, que concedeix subvencions a particulars i a organitzacions d'art.[66]
El govern de la província subratlla el fet que l'art crea ocupacions: la documentació del Consell de les Arts li recorda al contribuent que cadadòlar de subvenció en les orquestres genera directament gairebé 7 dòlars en salaris, cotitzacions i despeses d'explotació.
Anar en motonieve pels 50.000 quilòmetres de pistes de la província (el major sistema de pistes de motonieves del món)[71] és una activitat hivernal molt popular.
A continuació es detallen els principals equips esportius d'Ontario i les lligues en les quals juguen:
Les primeresescolas a ser construïdes en el que és actualment Ontario van ser inaugurades durant ladècada de 1780. Aquestes escoles «common schools» ensenyaven només fins al que constitueix actualment l'educació bàsica o elemental. En1807, una llei va obligar a la llavors colònia britànica deCanadà Superior a construir una escola secundària «grammar school» en cadascun dels vuit districtes de la colònia. La colònia va donar a les ciutats i a les viles on estaven situades tals escoles la responsabilitat d'administració. Moltes d'aquestes ciutats i viles cobraven per l'ensenyament.
Durant ladècada de 1870, el sistema escolar públic d'Ontario va adquirir el format d'avui dia: organització entreelementary schools (de 1r a 8è curs) ihigh schools (de 9è a 12è curs).[73] Cada ciutat –o, en regions menys densament poblades, districtes educatius, que comprèn un gran àrea i diverses viles d'al voltant– està servida per undistricte escolar. Totes les institucions d'educació d'Ontario han de seguir patrons dictats per la província, com elsllibres de text a usar, i la prohibició de cobrar per l'ensenyament, per exemple. A més de les escoles públiques administrades pels municipis, existeixen també escoles administrades per l'Església catòlica i diverses escoles privades. L'educació és obligatòria per tots elsnens iadolescents amb més de sis anys, fins a la conclusió de l'educació secundària o fins als setze anys.
En 1999, les escoles públiques de la província van atendre a prop de 2.038 milions d'estudiants, i emprant aproximadament a 110 milprofessorés. Per la seva banda, les escoles privades van atendre a prop de 90,6 mil estudiants, i emprant aproximadament a 7,1 mil professors. El sistema d'escoles públiques de la província va utilitzar prop de 17.108 milions dedòlars canadencs, i la despesa de les escoles públiques per estudiant és aproximadament de 8 mil dòlars canadencs.
Tant les escoles públiques com les escoles catòliques són mantingudes a través d'impostos municipals i de subvencions que ofereix el govern d'Ontario. La major part de les escoles existents a la província ensenyen enanglès, si bé hi ha algunes, localitzades en ciutats que posseeixen una notable població francòfona, que ho fan enfrancès.
El novembre de1997, els sindicats de professors d'Ontario van convocar unavaga que va durar dues setmanes. Va ser la vaga de professors més llarga de l'Amèrica del Nord.[74]
La primerabiblioteca pública d'Ontario va ser construïda aNiagara-on-the-Lake, en1800.[75] El nombre de biblioteques va anar augmentant, fins que el 1867 s'arribaren a 60 l'any de la independència del Canadà. Actualment, existeixen centenars de biblioteques públiques al llarg de la província, gestionades pel govern provincial, els municipis o institucions educatives. A més d'això, la Biblioteca Nacional del Canadà està localitzada a la província, aOttawa.[76]
LaToronto Public Library (Biblioteca Pública de Toronto) és el major sistema de biblioteques públiques del Canadà i el segon més dinàmic (per quantitat de visites) del món després de la Biblioteca Pública de Hong Kong. Consta de 99 biblioteques i compta amb un patrimoni d'11 milions de materials, entrellibres,CD ivídeos.[77]
LaUniversitat de Toronto és la majoruniversitat del Canadà, i una de les més renombradas del país. Va ser fundada en1827, comKing's College.[78] En1850, el nom de la institució va canviar al nom actual. És coneguda internacionalment principalment pels seus programes a l'àrea de lamedicina, eldret i elsidiomas en general. És la universitat que rep més pressupostos del govern provincial i nacional, i una de les quals té un major pressupost del món.
Elsrius,llacs i vies d'aigua han exercit un paper essencial al llarg de la història d'Ontario. Els primers exploradors europeus a explorar la regió –en la seva majoria francesos– van explorar la regió seguint els rius i els llacs existents, com elriu Sant Llorenç, elriu Ottawa i elsGrans Llacs, per exemple. Seguien aquestes masses d'aigua per terra, recorrent el litoral del cos d'aigua en qüestió, o per vies hídriques, a través decanoas ovaixells.
Actualment, durant l'estació de navegació, quan les aigües delriu Sant Llorenç no estan cobertes degel, entreabril idesembre, diversos vaixells circulen entre l'oceà Atlàntic i elsGrans Llacs.[82] Per la província s'estén un sistema decanals artificials, que posseeix 869 quilòmetres d'extensió. Durant l'estació de gel –degener fins amarç– les aigües del riu Sant Llorenç es tornen perilloses per a la navegació de vaixells, i aquesta s'interromp fins a l'inici de l'estació de navegació.
Ontario posseeix prop de 72 mil quilòmetres de vies públiques,[83] la major part d'elles pavimentades. La regió més densament coberta percarreteres és el sud de la província. Entre les incomptables carreteres d'Ontario, la més freqüentada és laHighway 401, que s'inicia aWindsor, passa perLondon,Oakville,Mississauga,Toronto,Pickering,Oshawa iKingston, estenent-se fins a la frontera amb la província delQuebec. Aquesta carretera és la carretera amb méstràfic del món, especialment en el tram que passa per la regió metropolitana de Toronto.[81]
Ontario posseeix 13.351 quilòmetres devies fèrries, la qual cosa correspon a una cambra de la xarxa ferroviària canadenca. La major part de la xarxa ferroviària d'Ontario s'estén pel sud de la província ?aquesta és la regió més densament coberta per vies fèrries per quilòmetre quadrat de tot el país. Les principals companyies ferroviàries que operen a la província són laCanadian National Railway, laCanadian Pacific Railway i laVIA Rail.GO Transit atén a uns 195.000 passatgers al dia,[84] transportant-los entre Toronto i les ciutats veïnes, i estenent-se fins a Hamilton i Oshawa.
El primer periòdic publicat en el que actualment constitueix la província d'Ontario, elUpper Canada Gazette, va ser publicat en1793, en l'antiga Newark (actualNiagara-on-the-Lake).[87] Quatre anys després, el periòdic passaria a ser publicat a York (actual Toronto), havent estat publicat fins a1849. Actualment, es publiquen a la província prop de 450 periòdics, dels quals prop de 50 són diaris. La majoria d'aquests periòdics es publiquen enanglès, encara que d'altres es publiquen enxinès, enfrancès i enitalià. El periòdic de major circulació diària al Canadà és elToronto Star de Toronto.[88]
Els principals estudis de la xarxa anglófona deradiodifusióCanadian Broadcasting Corporation i la xarxa privadaCTV es troben a Toronto. A més dels mitjans de comunicació anglófonos, Ontario compta amb tres cadenes detelevisió en francès, així com nombrosos repetidors i cadenes de radi, sense explicar les cadenes que emeten en altres llengües. La xarxa de televisió pública de la província,TVOntario, emet principalment en anglès, encara que dedica un canal –TFO– específicament per a la comunitatfrancòfona d'Ontario.[89] La major part de la província no només capta la televisió canadenca: també es poden veure les retransmissions de les grans companyies de televisió delsEstats Units, com laNBC, laABC, laCBS o laFOX. Així doncs, el sud d'Ontario gaudeix d'un dels repertoris més amplis d'emissions televisades del món.
La primera cadena de radi d'Ontario va ser inaugurada en Hamilton el1922.[90] La primera cadena detelevisió va començar a retransmetre el1952, a Toronto.[91] Actualment, la província posseeix prop de 170 cadenes de radi i 30 de televisió.
Des de 1990, Telemundo té 3 estacions locals a Toronto/Ottawa, Kingston/Windsor i Mississauga/Hamilton. A igual amb Univisión.
El Ministeri de la Salut i de les Cures a llarg termini d'Ontario (anomenat en anglèsMinistry of Health and Long-Term Care i en francèsMinistère de la Santé et des Soins de longue durée) s'encarrega de l'administració delsistema sanitari de la província i de la prestació de serveis a la població d'Ontario per mitjà de diversos programes, com a assegurances demalaltia, programes demedicaments, cuidats alsmalalts mentals, cuidats a llarg termini, cuidats a domicili, serveis de salut comunitària i de salut pública, promoció de la salut i prevenció de malalties. També regula elshospitals i les cases de repòs, administra els centres psiquiàtrics ilaboratoris mèdics i coordina els serveis d'urgències.[92]
L'Ontario Hospital Association (OHA), fundada en1924, representa a 159 hospitals públics de la província.[93]
En la primavera de2003, Ontario es va veure greument afectada per una epidèmia de lasíndrome respiratòria aguda severa, més coneguda com apneumònia asiàtica, als hospitals de la província. Les autoritats sanitàries competents van ordenar la posada enquarantena de milers de persones.[94] En total, es van donar 44 morts i 375 casos d'infecció en dues onades.[16][95]
White, Graham.Government and Politics of Ontario. University of Toronto Press, 2004.ISBN 0-8020-7873-7
Hall, Roger.A Century to Celebrate, 1893-1993: The Ontario Legislative Building. Legislative Assembly of Ontario, 1997.ISBN 1-55002-178-8
Kearney, Mark y Ray Randy.The Ontario Fact Book. Whitecap Books, 2000.ISBN 1-55285-020-X
Michael Sletcher, 'Ottawa', en James Ciment, ed.,Colonial America: An Encyclopedia of Social, Political, Cultural, and Economic History, (5 volúmenes, M. E. Sharpe, New York, 2006).
.svg)
