ElSultanat d'Oman (àrab:سلطنة عُمان,Salṭanat ʿUmān) és un estat d'Àsia situat a l'Orient Mitjà, a la punta sud-est de la península d'Aràbia. Fa frontera amb elsEmirats Àrabs Units al nord, amb l'Aràbia Saudita a l'oest i amb elIemen al sud-oest, mentre que a l'est és banyat pelgolf d'Oman al nord del cap Ra's al-Hadd i pelmar d'Aràbia al sud d'aquest cap.
L'arqueologia sembla confirmar que Oman fou l'antic país de Makan oMagan. Al primer mil·lenni es van produir emigracions procedents delIemen amb el domini delshimyarites sobre Aràbia del sud-oest. Des delsegle vi aC fins a l'arribada de l'islam en elsegle vii Oman va estar sota el govern i la influència de tres dinastiesperses: elsaquemènides, elsparts i elssassànides. Aquests últims succeïren els parts durant el segle iii i van governar fins a l'arribada de l'islam. Els grecs i romans l'anomenaven Omana.
Des del temps d'Artaxerxes I, el fundador de la dinastiasassànida, el226, els perses van exercir un domini polític i econòmic sobre la regió deMazun, la zona costanera del nord d'Oman. El nom de mazun s'hauria donat a la regió i als habitants (principalment als Azd) i era equivalent auluj (bàrbar) o estranger, als quals es donava un nom a cada país (coptes a Egipte,samuran al Iemen) i tenia caràcter pejoratiu, i a Oman se'ls donava per haver-se sotmès als perses.
Oman va adoptar l'islam el segle vii, encara en vida del profetaMahoma. L'any 751, amb la caiguda delCalifat Omeia, els musulmansibadites, una branca moderada delskharigites, van establirun imamat a Oman. L'Ibadisme s'havia convertit en la secta religiosa dominant elsegle viii. Actualment Oman és l'únic país del món musulmà amb una població majoritàriament ibadita. L'ibadisme és conegut pel seu «conservadorisme moderat». Un tret distintiu d'aquesta facció musulmana és l'elecció del seu governant mitjançant el consens i el consentiment comunal.
Fins al1970 el títol polític dels governants de la nació fou «sultà de Masqat i Oman», i implicava una autoritat sobre dues cultures polítiques irreconciliables: la tradició costanera de Masqat, més cosmopolita i secular i governada pel sultà, i la tradició interior, d'origen tribal i conservador i governada per un imam triat segons els principis ideològics de l'ibadisme. Des de l'ascens de la dinastia Al Said el 1744, la cultura de Masqat ha estat la dominant políticament, tot i que la tradició de l'imam ibadita ha experimentat períodes d'apogeu intermitents, ha desaparegut en alguns períodes, encara que va sobreviure fins a mitjan segle xx. La política d'Oman sovint ha girat entorn de l'enfrontament de sultà i imam, encara que algunes dinasties han aconseguit controlar ambdues posicions.[1]
Tanmateix, malgrat la formació d'aquests dos poders locals, al llarg del temps el territori va ser conquerit per diversos poders estrangers, que sovint van utilitzar els enfrontaments entre imam i sultà segons els seus interessos.
Entre els anys 931-932 i 933-934 la secta delsqármates es va apoderar d'Oman en dues ocasions. Entre 972-1050 el territori va ser part del domini de la dinastia delsbuwàyhides. Entre 1053-1154 Oman va passar a formar part de l'Imperi dels turcsseljúcides.
Finalment, l'any 1154 va arribar al poder ladinastia nabhanita, d'origen local, que va prendre el control i va governar el país fins a 1470, llevat d'un període entre 1406-1433.
L'1 d'abril de l'any 1515 elsportuguesos van conquerir la ciutat deMasqat, per controlar les rutes comercials locals, i van retenir la seva conquesta fins al 26 de gener de 1650, encara que els turcsOtomans van aconseguir conquerir-la entre 1550-1551 i 1581-1588.
D'altra banda cap a l'any 1600 va ser restaurat temporalment el govern de la dinastia Nabhani, que es va mantenir fins a 1624, quan els governants nabhani van ser substituïts per l'imamatiarubita.
L'imamat iarubita va aconseguir recuperar Masqat als portuguesos el 1650, amb la qual cosa els va foragitar de la zona. La dinastia iarubita va estendre les seves conquestes, apoderant-se de les colònies portugueses a Àfrica Oriental i introduint la seva influència en el tràfic d'esclaus. L'any 1719 va ser nomenat a la successió l'imam Saif ibn Sultan II, però la seva candidatura va fer esclatar les rivalitats entre els ulemes encarregats de la seva elecció i va esclatar la guerra entre les dues principals tribus, els Hinwi i els Ghafiri, que recolzaven Saif. Finalment Saif ibn Sultan Ii va assumir el poder el 1748 després que els dos líders tribals haguessin mort en batalla, però la rivalitat tribal va continuar, i la faccionalitació del país va afavorir elsiranians que ja havia ocupat Masqat i Sohar el 1743.[1]
Els iranians ja havien ocupat la costa omanita en diverses ocasions, com d'altres poders estrangers. L'ocupació iraniana va proporcionar ordre a la diversitat religiosa i ètnica de la zona, encara que la intervenció a favor d'una dinastia impopular va produir una revolta, liderada per l'imam Ahmad ibn Said al Said, que va ser elegit sultà de Masqat el 1744 després de l'expulsió dels perses. La posició de sultà de Masqat romandria a les mans del clan d'Al-Said fins i tot quan van perdre el control de l'imamat d'Oman.
Els cismes dins de la dinastia governant van començar ja a la mort d'Ahmad ibn Said el 1783 i posteriorment es van manifestar en la divisió de la família en dos llinatges. El llinatge del Sultà ibn Ahmad Al Said (1792-1806) que controlava la costa i tenia un control nominal sobre la resta del país; i el llinatge Qais, amb autoritat sobre les regions d'Al Batinah i Ar Rustaq. Durant el govern del Sultà Said ibn Sultan Al Said (1806-1856), Oman va desenvolupar les seves colònies a Àfrica Oriental, es va beneficiar del tràfic d'esclaus i es va convertir en un gran poder a la zona durant el segle xix gràcies al control de l'illa deZanzíbar davant la costa africana i l'important port deMombasa, i tambéGwadar a l'actual Pakistan, la qual cosa els va permetre controlar importants rutes comercials. Tanmateix, quan elsbritànics van declarar l'esclavitud il·legal a mitjan segle xix, la prosperitat del soldanat d'Oman es va reduir. L'economia del país, basada en el tràfic d'esclaus, es va col·lapsar, i moltes famílies omanites van emigrar a Zanzíbar. La població de Masqat es va reduir de 55.000 habitants a 8.000 entre la dècades de 1850 i 1870.
Quan el sultàSaïd ibn Sultan va morir el 1856, el van succeir el seu fillThuwayni ibn Said a Masqat i l'altre fillMadjid ibn Said aZanzíbar. A la seva mort el 1866 va pujar al tronSalim (II) ibn Thuwayni. El poder va caure en mans de l'imam Azzan ibn Kays de Suhar del 1868 al 1871. Mort Azzam, va pujar al poderTurki ibn Said (1871-1888). El seu fillFaysal ibn Turki va ser el següent (1888-1913). El1891 esdevingué un protectoratbritànic.Taimur ibn Faysal (1913-1932) iSaid ibn Taimur (1932-1970) foren els següents. El soldà Said ibn Taimur, molt conservador i tradicional, que va viure quasi sempre aSalala, va ser enderrocat pel seu fillQabus ibn Said, partidari d'una major modernització sota el qual el país va esdevenir independent (1971) i va prosperar empès pels beneficis del petroli, tot i que resta una monarquia absoluta.
Elcap d'Estat i degovern és elsultàHaitham ibn Tariq, successor del seu cosíQabus ibn Said, de ladinastia Al Bu-Saïd. En la dècada de1990, el sultà va instituir un consell assessor electe, elMajlis ash-Shura', unaCambra Baixa de 83 membres, els membres de la qual podien votar un grup de 190.000 ciutadans el1997, i sobre el qual el sultà tenia poder de veto o aprovació. El1996 es va instituir laCambra Alta o elMajlis ad-Dawla, de 41 membres, triats pel sultà.
No existeix capConstitució i la justícia està repartida entre la Cort Suprema i les corts tradicionals Islàmiques.
Darrere del fort Najal, al nord d'Oman, les muntanyes d'Al Hajar.
Oman, situat al sud-est de lapenínsula Aràbiga amb una costa de prop d'1.600 km i quatre regions naturals: la plana costanera; un vast i pladesert que cobreix gran part del centre d'Oman; elDhofar, al sud, on es troba la ciutat deSalalah; i les cadenes muntanyenques sobre la costa nord, el cim més alt de les quals és elJabel Sham, amb 3.000 msnm, muntanyes que deixen una franja plana en la costa nord on estan localitzades les principals ciutats del país,Masqat (la capital),Matrah i Sur al nord, i al sud. El clima d'Oman a l'interior és calent i sec, però en les costes és humit.
La península deRas Musandam, que té una posició estratègica a l'estret d'Ormuz, està separada de la resta del país pelsEmirats Àrabs Units. No totes les fronteres d'Oman amb aquest país estan definides. Oman té unexclavament dins dels EAU, la ciutat deMadha. El sultanat és considerat un dels quinze estats que són denominatsBressol de la Humanitat.
Subdivisions d'OmanMapa amb les regions i governacions i les seves subdivisions
Oman està dividida en cinc regions (míntaqa) i quatre governacions o províncies (muhàfadha). Al seu torn les regions i governacions estan subdividides en un total de 61 districtes (wilaya). Cada regió o governació té almenys un centre regional i en total hi ha 12 centres.
Com la resta de països delgolf Pèrsic, Oman té un dels climes més calorosos del món, amb temperatures estiuenques aMasqat i al nord d'Oman de 30 a 40 °C.[4] Oman rep poques precipitacions, amb una mitjana anual a Musqat de 100 mm, que tenen lloc sobretot al gener. Al sud, la zona de lesmuntanyes Dhofar, prop deSalalah, hi ha un clima de tipus tropical i rep precipitacions estacionals des de finals de juny fins a finals de setembre com a conseqüència delsvents monsònics de l'oceà Índic, que deixen l'aire estiuenc saturat d'humitat i boira.[5] Les temperatures estivals a Salalah oscil·len entre els 20 i els 30 °C, relativament fresques en comparació amb el nord d'Oman.[6]
Les zones de muntanya reben més precipitacions i les precipitacions anuals a les parts més altes delDjebel Akhdar probablement superin els 400 mm.[7] Les baixes temperatures a les zones muntanyenques fan que quedin cobertes de neu un cop cada pocs anys.[8] Algunes zones de la costa, particularment prop de l'illa deMasira, no reben gens de pluja durant tot l'any. El clima és generalment molt calorós, amb temperatures que arriben als 54 °C durant la temporada calorosa, de maig a setembre.[9]
El 26 de juny de 2018, la ciutat deQurayyat va establir el rècord de temperatura mínima més alta durant un període de 24 hores, amb 42,6 °C.[10]
El Ministeri d'Economia estimava que en la meitat del2006 la població total del país era 2.577.000 habitants. D'aquests, 1.844.000 eren nascuts al país. La població va créixer de 2.018.000 habitants en elcens1993 per 2.340.000 en el cens2003.
↑Al-Azri, Khalid M.Social and gender inequality in Oman: the power of religious and political tradition (en anglès). Nova York: Routledge, 2013, p. 1.ISBN 0415672414.
↑Al-Buraymi es va crear amb parts de la regió d'ad-Dhahirah el 15 d'octubre de 2006 per Reial Decret número 108. L'àrea inicial era de 44.000 km² dels que la part segregada s'estima en uns 7.000 km².
_(orthographic_projection).svg%26amp%3blang%3dca)
_-_OMN_-_UNOCHA.svg)
