Olivia de Havilland era filla de pares anglesos: Lillian Augusta Ruse, actriu, i Walter Augustus de Havilland, un advocat desplaçat al Japó.[5][6] L'any següent va néixer la seva germana petita, la també actriuJoan Fontaine; a causa de la dèbil salut de Joan la família va deixar Tòquio el1918 i es va instal·lar aSaratoga (Califòrnia). El1919 els seus pares es van divorciar.
Olivia va estudiar a l'institut Los Gatos i a l'internat per a noies catòliques Notre Dame, aBelmont.[7]
El 1925 Lillian, la mare, va casar-se amb George Milan Fontaine, director d'uns grans magatzems,[8][9] raó per la qual va passar a ser coneguda professionalment amb el nom de Lillian Fontaine.[10]
L'any 1941 va obtenir la nacionalitat estatunidenca.
Olivia s'estava frustrant cada vegada més pels papers de dones ingènues i damisel·les angoixades que se li assignaven, i va començar a rebutjar guions que l'encasellaven. Però quan va expirar el seu contracte ambWarner Bros. la productora va informar-li que s'havien d'afegir sis mesos pel temps que ella havia estat inactiva a causa dels papers que havia rebutjat.
Olivia de Havilland a la portada de la revista Motion Picture de maig de 1939.
Molts acceptaven aquesta situació, mentre que d'altres intentaven canviar el sistema; aquest va ser el cas deBette Davis, que va muntar un plet contra Warner Bros, durant ladècada del 1930, malgrat que va perdre el judici. Olivia va fer-hoals anys 40, amb el suport delScreen Actors Guild (gremi d'actors de pantalla), i va guanyar, reduint així el poder dels estudis i ampliant la llibertat creativa dels artistes. La decisió va ser una de les resolucions judicials més significatives i amb un abast més gran deHollywood, i la seva victòria va valer-li el respecte i l'admiració dels seus iguals, entre els que es comptava la seva pròpia germana,Joan Fontaine, qui més tard va afirmar: "Hollywood li deu molt".[12] L'estudi, tanmateix, va prometre que mai no tornaria a contractar-la. La sentència es coneix amb el nom de "Llei De Havilland", i imposa un límit de set anys en contractes per servei llevat que l'empleat accepti una ampliació més enllà d'aquest termini.[13]
Després de l'estrena el 1946 deDevotion, una biografia de Hollywood de lesgermanes Brontë, Olivia va signar ambParamount Pictures per tres pel·lícules, i la qualitat i varietat dels seus papers va començar a millorar.James Agee, en la seva crítica deThe Dark Mirror, va fer notar el canvi, manifestant que encara que sempre havia estat "una de les dones més boniques en pel·lícules",[14] les seves recents actuacions havien demostrat la seva habilitat interpretativa. Va guanyar l'Oscar a la millor actriu perLa vida íntima de Jody Norris (1946) iThe Heiress (1949), i també va ser àmpliament lloada per la seva actuació aThe Snake Pit (1948), que rebé una nominació a l'Oscar. Aquesta última va ser una de les primeres pel·lícules a intentar fer un retrat realista d'unamalaltia mental, i Olivia va ser elogiada per la seva disposició a interpretar un paper completament desproveït de glamur i que tractava un tema tan controvertit.
A partir de ladècada del 1950 Olivia va aparèixer en pocs títols, i en va donar parcialment la culpa a la creixent permissivitat de les pel·lícules de Hollywood de l'època. Va declinar interpretar Blanche DuBois aA Streetcar Named Desire, suposadament al·legant la natura desagradable d'alguns elements del guió i dient que hi havia determinades línies que no podia permetre's a si mateixa ni tan sols pronunciar. L'any 2006 Olivia va negar això en una entrevista, explicant que quan li van oferir el paper acabava de donar a llum el seu fill, fet que havia suposat una experiència vital, i que no era capaç d'identificar-se amb el personatge.[15]
El 1966 va aparèixer a lasèrie de televisióNoon Wine; a partir d'aquell moment va compaginar les seves aparicions a la gran i la pantalla petita. L'any 1986 va rebre elGlobus d'Or i també una nominació a l'Emmy a la millor actriu secundària per la seva interpretació de l'EmperadriuMaria altelefilm de laNBCAnastasia: The Mystery of Anna.
La seva última aparició en pantalla va ser el 1988 al telefilm de laCBSThe Woman He Loved, fent de la tieta Bessie deWallis Simpson. Anys més tard, el 2009, va posar veu a la narració de la pel·lículaI Remember Better When I Paint, el seu darrer treball.
Ell es va enamorar d'Olivia immediatament, però malgrat que acostumava a aconseguir qualsevol dona que li interessés, ella el va rebutjar. En aquell moment, l'actor estava infeliçment casat amb l'actriuLili Damita; d'altra banda, la diferència d'edat entre Errol i Olivia intimidava a aquesta, que llavors no tenia ni vint anys. També es rumorejava que a l'actriu no li agradava la manera que ell tenia de festejar-la, gastant-li bromes pesades. Malgrat tot, però, a ella també li agradava Errol, i en una entrevista va afirmar: "Era un home encantador i magnètic. N'estava penjada, i més tard em vaig assabentar que ell també de mi. De fet, em va fer proposicions, però ell no estava divorciat de Lili Damita així que afortunadament li vaig dir que no."[18][19][20]
Finalment, el 26 d'agost de 1946 va casar-se amb el novel·lista Marcus Goodrich, amb qui va tenir un fill, Benjamin (matemàtic, mort el 1991 aParís a causa de lamalaltia de Hodgkin),[21] i de qui va divorciar-se el 28 d'agost de 1953. Un cop divorciada, va reprendre la relació amb Huston.[3][18]
Però el 2 d'abril de 1955 va casar-se amb Pierre Galante, editor de larevistaParis Match, a qui havia conegut alFestival Internacional de Cinema de Cannes dos anys abans. El matrimoni va tenir una filla l'any següent, Gisèle (periodista iadvocada); es van divorciar el 30 d'abril de 1979, però van mantenir una bona relació. El 1998 Olivia va anar a viure amb ell per tal de tenir-ne cura després d'haver estat hospitalitzat, morint decàncer de pulmó el mateix any.[3][18]
La relació amb la seva germanaJoan Fontaine mai no va ser gaire bona,[9] però va empitjorar el1941 quan les dues van estar nominades a l'Oscar a la millor actriu: Joan per la seva interpretació aSospita i Olivia perHold Back the Dawn; després que Joan guanyés el premi, lagelosia que es tenien es va intensificar fins a arribar a una enemistat total. Malgrat Olivia va guanyar dospremis de l'Acadèmia (perLa vida íntima de Jody Norris iThe Heiress) van mantenir-se separades sempre més. L'any1962, en un intent de reconciliació, les dues germanes van celebrar el sopar de Nadal plegades, juntament amb els seus respectius marits i fills.[3]
telefilm Globus d'Or a la millor actriu secundària de sèrie, minisèrie o telefilm Nominada a l'Emmy a la millor actriu secundària de minisèrie o pel·lícula
↑Brown, Gene.Movie Time: A Chronology of Hollywood and the Movie Industry from its Beginnings to the Present. Nova York: MacMillan, 1995, pàg. 125.ISBN 0-02-86042906.
↑Shipman, David.The Great Movie Stars, The Golden Years. Nova York: Bonanza Books, 1970, pàg. 153.
.jpg)
