El sistema olfactiu humà: 1:Bulb olfactori 2: Cèl·lules mitrals 3:Os 4: Epiteli nasal 5: Glomèruls 6: Cèl·lules receptores olfactives.
L’olfacte (del llatíolfactus)[1] és elsentit encarregat de detectar i processar lesolors. S'ha definit l'olfacte com unsentit químic, en el qual actuen com a estimulant lespartícules aromàtiques o odoríferes despreses delscossos volàtils. A través de l'aireinspirat, aquestes entren en contacte amb l'epiteli olfactiu, situat alnas. El sentit de l'olfacte en elséssers vius té funcions vitals per a garantir lasupervivència: permet d'avaluar l'estat i la qualitat nutritiva delsaliments, identificar perills mediambientals com ara elfum o el nivell d'humitat, o reconèixer territoris demarcats.[2] En elsanimals és el sentit que aporta més informació sobre la presa, sigui aquesta per a sermenjada o per areproduir-se, ja que en possibilita la detecció de la sevaolor, tot i no ser vista encara peldepredador.[3] En els éssers humans, però, el sentit de l'olfacte no és necessari per a la supervivència, però millora laqualitat de vida,[4] i les seves dues funcions principals són reconèixer i identificar les olors de l'entorn, i ajudar a reconèixer i identificar elsabor delmenjar.[5]
Ensumar aporta informació de tres components: el sensorial, que permet discernir entre diferents olors; el sensitiu, que informarà sobre la sensació que provoca una determinada olor (picor,calor,fredor,dolor,molèstia, etc.) i el component hormonal-sexual, que detecta la presència d'hormones sexuals.[3]
El sentit de l'olfacte té un paper molt important en la percepció delgust. Quan els aliments sónmastegats i paladejats alliberensubstàncies volàtils que capta elsistema olfactori i n'envia senyals al cervell. Aquest els interpreta conjuntament amb els senyals gustatius per a percebre'n elsabor.[2]
Lessubstàncies odorants són compostos químicsvolàtils, alliberats perobjectes olorosos, que són transportats per l'aire i es perceben en inspirar. Aquestes molècules són detectades pelsquimioreceptors situats a lescèl·lules olfactives sensorials de lafosa nasal i les parets laterals de cada cavitat. Una capa demucositat nasal aquosa capta i dissol l'olor i transporta lesmolècules aromàtiques alscilis,microtúbuls que contenen elsreceptors olfactoris, amb l'ajuda deproteïnes fixadores. Als cilis, les molècules odoríferes s'uneixen a receptors específics que transformen senyals químics enrespostes elèctriques. Una olor podria activar diferents cèl·lules receptores i diverses olors podrien activar una mateixa cèl·lula receptora. Lasensació d'ensumar una olor concreta depèn del tipus de receptors estimulats. En canvi, quan parlem de la intensitat d'una olor, ens referim a la quantitat de receptors activats.[2][3]
L'estímul olfactiu, gràcies a l'activació delsreceptors nasals, entra alcrani a través deprolongacions nervioses de lescèl·lules olfactives i arriba albulb olfactori, situat a la regió anterior delcervell. Allà la informació olfactiva es codifica i es distribueix a través de cèl·lules receptores especials per les diferents parts del cervell fins a arribar a les zones de la presa deconsciència, a les regionstemporal ifrontal. Per altra banda, també finalitza alsistema límbic i l'hipotàlem, zones fonamentals per al processament de lamemòria i la informació emocional.[2][3]
Tota olor és unasubstància química dotada d'unaestructura tridimensional:pes atòmic, molecular i propietats fisicoquímiques. Que una substància odorant es pugui detectar a través deltacte de lesfibres nervioses distribuïdes per lamucosa nasal és el que permetrà reconèixer si aquesta proporciona una sensació depicor,calor,fredor,dolor, molèstia, etc. Ensumar aporta informació de tres components: el sensorial, que permet discernir entre diferents olors; el sensitiu, que informarà sobre la sensació que provoca una determinada olor i el component hormonal-sexual, que detecta la presència d'hormones sexuals.[3]
El sentit de l'olfacte té un paper molt important en la percepció delgust. Així doncs, quan els aliments sónmastegats i paladejats alliberensubstàncies volàtils que capta elsistema olfactori i s'envien senyals al cervell. Aquest els interpreta conjuntament amb els senyals gustatius per a percebre'n elsabor.[2]
Nas i cavitats nasalsUbicació del si frontal i maxil·lar al crani
L'òrgan olfactiu està constituït per duesfosses nasals amb obertures exteriors, per on entren les partícules odoríferes (compostos químics volàtils). Aquestes dues fosses nasals estan separades pelsepte nasal (estructura laminar osteocartilaginosa), situat a la part mitjana de la piràmide nasal, en disposició vertical. A cada fossa nasal, s'estenen horitzontalment, al llarg de la paret lateral de la cavitat nasal, elscornets nasals (estructures cartilaginoses), dividits encornet inferior (que no participa en el procés de detecció de les olors), cornet mitjà i cornet superior. Lalàmina cribrosa és una estructura òssia perforada per nombrosos orificis a través dels quals passen elsnervis olfactoris procedents de les fosses nasals cap albulb olfactori.
Lesneurones que reconeixen i identifiquen les olors es troben a la part superior de les fosses nasals, l'àrea olfactòria perifèrica. Les molècules odoríferes es dissolen a la mocosa olfactòria, anomenadapituïtària groga, i segueixen un camí de cèl·lules que formen l'epiteli olfactori. Aquest epiteli té una superfície aproximada de 5 cm², i està format per cèl·lules basals, cèl·lules de sosteniment, glàndules olfactives (glàndules de Bowman) i elsreceptors olfactius.
Les cèl·lules basals sóncèl·lules mare que regeneren les cèl·lules de l'epiteli per substituir les cèl·lules danyades o velles. Les cèl·lules de sosteniment són cèl·lules no neuronals que proporcionen suport físic, nutricional i aïllament elèctric entre les cèl·lules receptores. Les glàndules de Bowman fabriquen el moc que recobreix l'epiteli. Els receptors olfactius són neurones bipolars i els seusaxons formen part del nervi olfactori, que envien la informació en forma d'impuls nerviós cap al bulb olfactori.[6]
El bulb olfactori està situat a la part inferior del cervell, per sobre la làmina cribrosa, i està format per cèl·lules mitrals i cèl·lules en plomall, neurones que fan sinapsi amb els axons del nervi olfactiu. Els axons de les neurones del bulb, es projecten cap a diferents àrees delcervell implicades en elsistema olfactori, especialment en dues. L'àrea del cervell encarregada d'identificar i discriminar les olors és l'escorça orbitofrontal, allòbul frontal. Permet la percepció de les olors, ser-ne conscients. Aquesta part del còrtex es troba a la superfície inferior del lòbul frontal. I l'àrea encarregada de desencadenar les respostes emocionals és el nucli cortical de l'amígdala (aspectes motivacionals i emocionals de l'olfacte) i l'escorça entorínica, l'hipocamp (relacionat amb la memòria), que formen part delsistema límbic. Aquesta via és la que permet que una olor produeixi sentiments o activi memòries, abans que la mateixa persona identifiqui l'olor.[5]
Els receptors olfactius són els que capten les molècules odoríferes volàtils i es troben sota la pituïtària groga, a l'epiteli olfactiu. Aquestes molècules han de ser volàtils per poder dissoldre's a la mocosa i ser captades pels receptors (neurones bipolars). A l'epiteli olfactiu hi ha uns 6 milions de cèl·lules receptores capaces de detectar fins a 10.000 olors diferents. Cada una de les cèl·lules sensitives, tenen un tipus de receptor.[7]
Aquestes neurones bipolars tenendendrites exposades a la capa mucosa i, amb elscilis, que generen moviment, capten les molècules. A lamembrana plasmàtica dels cilis, hi ha els receptors de tipus GPCR (fins a 400 proteïnes diferents), que estan acoblats aproteïna-G. Quan la molècula odorífera activa el receptor, la proteïna-G activa unenzim de membrana que s'anomena Adenilil Ciclasa. Aquest enzim converteix l'ATP enAMP cíclic. L'AMP cíclic és un segon missatger que obre uncanal iònic de tipus CNG. Quan el canal iònic s'obre,cations entren a la cèl·lula i això genera unadespolarització de la neurona. A més a més, d'un segon canal iònic fa que el clor (un anió) surti de la cèl·lula, contribuint encara més a la despolarització de la neurona. Quan la despolarització de la neurona supera el llindar, es genera unpotencial d'acció al llarg de l'axó, transmetent l'impuls nerviós a través deltracte olfactiu cap a les àrees cerebrals. En definitiva, als receptors olfactius, es duu a terme latransducció, tot aquest procés, que consisteix en la conversió de l'energia química de l'estímul en un potencial d'acció (impuls nerviós).[8]
Elllindar del potencial d'acció per a l'olfacte és molt baix, de manera que a una concentració molt baixa desubstància odorífera en l'aire, els receptors ja són capaços de detectar-lo. Un cop la molècula ja ha entrat en contacte amb els receptors, s'inicia l'adaptació a l'olor, és a dir, que disminueix lasensibilitat a aquellamolècula en concret.[5]
Elbulb olfactiu està situat a la part inferior delcervell, per sobre lalàmina cribrosa de l'os etmoide. Està format perneurones de segon ordre, anomenades cèl·lules mitrals icèl·lules en plomall. Els axons dels receptors, estableixensinapsi amb aquestes cèl·lules, formant unes estructures anomenadesglomèruls. Cada glomèrul, rep els axons d'aquells receptors que expressen el mateix tipus deproteïna receptora, de manera que s'activa un patró diferent per a cada odorant. El cervell és capaç d'identificar i distingir les olors segons els patrons que desencadenen. Els axons dels glomèruls esprojecten cap a diferents àrees del cervell implicades en el sistema olfactiu.[2][9]
Des del punt de vista fisiològic, el sentit de l'olfacte i elgust estan relacionats entre sí i són part del nostresistema sensorial químic. Gairebé tot el que considerem gust (un 95%) ho detectem amb l'olfacte, i el cervell analitza i interpreta la informació olfactiva.[9]
Les persones amb trastorns de l'olfacte poden patir una pèrdua en la capacitat d'olorar o canvis en com perceben les olors. Els trastorns estan produïts perlesions relacionades amb lesfosses nasals, amb òrgans afins o amb processos sistèmics,neurològics otumorals. També poden aparèixer davantlesions traumàtiques, relacionades amb determinadesteràpies i amb l'edat.[10]
Els trastorns del sentit de l'olfacte poden ser de diferents tipus:
Paròsmia: Percepció d'olors imaginàries.[11]És un canvi en la percepció normal de les olors, per exemple, quan esdistorsiona l'olor d'alguna cosa familiar, o quan alguna cosa que normalment agradava, tot d'una es torna desagradable (cacòsmia). Pot aparèixer en l'epilèpsia, malaltia de Parkinson, malalties psiquiàtriques i en persones d'avançada edat.[10]
Disòsmia: Sentit distorsionat de l'olfacte, dificultat per percebre olors.[10][11]
Cacòsmia: perversió del sentit de l'olfacte, que fa agradables els olors repugnats o fètids.[11]
Fantòsmia: Sensació olfactòria sense presencia d'un estímul. També s'anomenaal·lucinació olfactòria.
En general, els trastorns de l'olfacte es produeixen per:
Tant els trastorns de l'olfacte com els de el gust són diagnosticats per unotorrinolaringòleg, unmetge que s'especialitza en trastorns de l'oïda,nas,gola,cap icoll. Unaavaluació precisa d'un trastorn de l'olfacte inclourà, entre altres coses, un examen físic de les oïdes, nas i gola; una revisió de lahistòria mèdica, incloent l'exposició asubstàncies químiquestòxiques o possibles lesions; i una prova de l'olfacte administrada per un professional de la salut.[3]
↑ «Olfacte i gust». , p. 2. Col·legi Oficial de Farmacèutics de Lleida.«Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2020-11-24. [Consulta: 25 octubre 2020].
↑Valle, Noelia. «Fisiología del sentido del olfato» (en castellà). Universidad Francisco de Vitoria, 08-10-2019. [Consulta: 25 octubre 2020].
↑9,09,19,29,39,4Maldonado, O., Gutiérrez, K., Lobato, C. A., Herrera, M., & Méndez, E.El sistema olfatorio: el sentido de los olores, 2012, p. 3-5.
↑10,010,110,210,310,410,5J. Fleta Zaragozano, M. Bueno LozanoTrastornos del olfato. Enfermedades que cursan con olor característico, especialmente en la infancia, 2018, p. 79.
