L'ocapi (Okapi johnstoni) és el parent viu més proper de lagirafa. Es considera de vegades un «fòssil vivent» per la seva semblança amb els primersgiràfids que aparegueren en elMiocè. Tot i això, fou l'últim dels grans mamífers a ser descobert (al segle xx a l'Àfrica).
L'ocapi és unungulatremugant que viu a les frondoses selves del nord de laRepública Democràtica del Congo, entre els riusUello,Ituri i a les selves d'Aruwimi. Recorda, per la forma del seu cos, a una girafa nana, ja que fa 2 m de llargada, 1,5 d'alçada i menys de 250 kg de pes) de potes i coll molt curts. Encara que el mantell del pèl és totalment diferent, vermellós en tot el cos excepte en potes i glutis, on adopta un color blanc amb ratlles negres, semblant a unazebra. Com les girafes, té duesbanyes petites recobertes de pèl al cap sense utilitat aparent i una llargallengua prènsil de color negre que utilitza per a introduir les fulles d'arbustos i arbres baixos a la boca. La longitud d'aquesta és tal que pot netejar l'interior de les orelles amb la seva punta. L'ocapi està molt emparentat amb les girafes i hi comparteix moltes adaptacions morfològiques, encara que el seu cos recordi en realitat més al d'uncavall.
Els ocapis són animals predominantment solitaris que, de vegades, s'uneixen en petits grups de forma ocasional. Les femelles pareixen una única cria enagost ooctubre després d'unagestació de gairebé 15 mesos. Si és femella, madurarà als dos anys, mentre que si és mascle encara li faltarà algun temps per arribar a l'edat adulta. Pel que sembla, les cries més joves no són capaces de diferenciar la seva mare d'altres femelles i poden seradoptades per altres ocapis amb facilitat en cas de perdre la seva progenitora (la qual la defensa de vegades fins a la mort, fins i tot si s'enfronta amb el seu únic depredador, ellleopard). L'esperança de vida d'un ocapi volta els 30 anys.
El seu sentit més desenvolupat és l'olfacte, seguit de l'oïda. Les cries tenen un ampli repertori vocal, amb el qual poden comunicar-se amb les seves mares, però els adults tendeixen a ser muts. Una de les poques vegades que emeten sons es dona quan els mascles busquen parella durant l'època d'aparellament.
La impenetrabilitat de la zona on habita impedeix saber de quants individus es compon realment la població mundial d'ocapis. Malgrat això, se la considera una espècie vulnerable (encara que no en perill greu), a causa de la seva petitadistribució.
L'ocapi fou ignorat a Occident fins al1890.Henry Morton Stanley, que explorava les riberes delriu Congo per ordre del rei deBèlgica, va deixar escrit al seu diari com d'estrany li resultà veure com els natius de la part nord del futurCongo Belga no mostraven la menor sorpresa davant delscavalls que portava en la seva expedició. Interrogats per l'explorador europeu, els nadiusmbuti van dir que, a les selves de la zona, habitava un animal semblant, però més petit, l'o'api. Els relats sobre aquest misteriós animal van empènyer l'anglèssirHarry H. Johnston a preparar una expedició que anés a la recerca d'una possibleespècie ignorada per la ciència, la qual va remuntar el riu Congo el1899. Johnston pogué saber pels mbuti que l'o'api era un animal semblant a unase de color bru-vermellós, amb ratlles blanques i negres a les potes i quarts posteriors. Inicialment, va pensar que es tractava d'una possibleespècie desconeguda dezebra, doncs no se'n coneixia l'existència de cap en aquesta part d'Àfrica (ni, de fet, de cap zebra que visqués dins del bosc tropical).
Posteriorment, de tornada al Congo belga el 1900, Johnston, acompanyat d'un grup depigmeus rescatats de l'Exposició Universal de París, on eren exhibits com a monstres de fira, pogué aconseguir-ne dues pells dels quarts posteriors que portà al fortí belga deMbeni i, després, foren enviades a laSocietat Zoològica de Londres el1900. Allà es va comprovar que no es corresponien amb les de cap espècie coneguda dezebra i l'animal fou batejat comEquus johnstoni, si bé la seva adscripció algènereEquusfou considerada dubtosa des del principi. Això es va confirmar quan Johnston, que havia tornat al poblat dels wanbutti, trobà un rastre a la selva amb l'ajuda d'aquests i va comprovar que les empremtes tenien dos dits, per la qual cosa l'o'api havia de ser unartiodàctil i no unèquid. Karl Eriksson, comandant del fortí Mbeni, li envià després dos cranis i dues altres pells que havien arribat poc abans a les seves mans. Amb aquest material, Johnston va tornar a Londres, on les calaveres van permetre determinar que el ja conegut com aocapi era una espècie de girafa de bosc que va ser batejada com aOkapia johnstoni. Nombrosos museus i zoològics d'Europa i delsEstats Units van demanar mostres d'aquesta nova espècie, però la major part de les expedicions per capturar-ne algun exemplar van ser un fracàs perquè l'àrea de distribució d'aquests animals era remota i inacessible, per la qual cosa l'espècie es va salvar de l'extinció.
Si bé els ocapis no estan classificats com a espècies en perill d'extinció, són amenaçats per ladestrucció del seu hàbitat i lacaça. La població mundial està estimada entre els 10.000 - 20.000 individus. El treball de conservació alCongo inclou l'estudi continu del seu estil de vida i comportament.D'altra banda, sempre que hi ha hagut conflictes armats alCongo, se n'ha vist dificultat el seguiment, ja que viu en una zona on sovintegen els enfrontaments entre faccions nacionals.
El 8 de juny del 2006, alguns científics van comunicar haver descobert proves que encara quedaven ocapis alParc Nacional Virunga.
LaSocietat Zoològica de Londres va anunciar al món, el 10 de setembre del 2008, que els seus aparells fotogràfics col·locats en diversos punts clau, havien pres fotografies d'ocapis en el seu ambient natural al Parc Nacional Virunga, a centenars de quilòmetres de la reserva natural consagrada a la conservació d'aquesta espècie, a les selves de l'Ituri.
.svg){kind=icon}
