L'àtom d'oganessó ésradioactiu i molt inestable i des del 2005 tan sols se n'han detectat cinc (possiblement sis) de l'isòtopoganessó 294,[12] cosa que ha limitat molt els experiments per determinar-ne les propietats i elscompostos que pot formar. Tanmateix, els càlculs teòrics han ofert moltes prediccions, incloent-n'hi algunes de sorprenents. Per exemple, malgrat que l'oganessó forma part delgrup 18 (gasos nobles), és possible que sigui força reactiu, a diferència dels altres elements d'aquest grup.[13] Abans es creia que encondicions normals és un gas, però ara es considera probable que sigui unsòlid a causa delsefectes relativistes.[13] En la taula periòdica, és un element delbloc p i l'últim delperíode 7.
A finals del 1998, el físic polonès Robert Smolańczuk publicà càlculs sobre la fusió de nuclis atòmics per sintetitzaràtoms superpesants, incloent-hi l'element 118.[14] Els seus càlculs suggerien que seria possible crear l'element 118 fusionantplom ambcriptó en condicions molt controlades.[14]
L'any següent, publicaren una retracció després que investigadors d'altres laboratoris fossin incapaços de repetir els resultats, igual que el mateix laboratori de Berkeley.[17] El juny del 2002, el director del laboratori anuncià que l'al·legació inicial del descobriment d'aquests dos elements s'havia basat en dades inventades per l'autor principalVíktor Ninov.[18]
Tanmateix, l'any 2011, la IUPAC va avaluar els resultats obtinguts l'any 2006 per la col·laboració Dubna-Livermore i va considerar que no satisfeien els criteris per considerar descobert l'oganessó.[26]
L'experiment que serví per produir la primera pretesa instància enregistrada desíntesi d'oganessó va durar quatre mesos, al cap dels quals s'havia bombardejat l'objectiu de californi amb 4×1019 ions decalci.[8] S'ha de tenir en compte que la probabilitat que es produeixi lareacció de fusió és extremament baixa, ja que lasecció eficaç de fusió és molt petita, de ~ 0.3-0.6pb = (3–6)×10−41 m² exactament. La possibilitat que les deteccions fossin esdeveniments aleatoris, el que implicaria falsos positius, s'estimà en menys d'una part entre 100.000.[27]
En els experiments, s'observà la desintegració alfa de tres àtoms d'oganessó. També es proposà una quarta desintegració perfissió espontània directa. Es calculà unperíode de semidesintegració de 0,89 ms: el294Og es converteix en290Lv perdesintegració alfa. Com que només hi havia tres nuclis, aquesta aproximació té una gran incertesa, de 0,89+1,07−0,31 ms.[9]
i comprovant que la desintegració del290Lv concordava amb lacadena de desintegració dels nuclis de294Og.[9] El nucli fill290Lv és molt inestable, i es desintegra en286Fl. Aquest nucli pot patir o béfissió espontània o bé desintegració alfa en282Cn, que sofreix fissió espontània.[9]
En un model detunelització quàntica, es predigué que la semivida de desintegració alfa del294Og seria 0,66+0,23−0,18 ms[28] i el valor Q experimental fou publicat el 2004.[29] El càlcul amb valors Q teòrics del model macroscòpic-microscòpic de Muntian–Hofman–Patyk–Sobiczewski dona uns resultats un xic baixos però comparables.[30]
Fins a la dècada del 1960, l'oganessó era conegut com a «eka-emanació» («emanació» és l'antic nom delradó).[31] El 1979 laIUPAC publicà recomanacions segons les quals l'element havia de dir-se «ununocti»,[32] unnom sistemàtic, com apantònim fins que es confirmi el descobriment de l'element i la IUPAC decideixi un nom.
Abans de la retracció del 2002, els investigadors de Berkeley tenien la intenció d'anomenar l'element «ghiorsi» (Gh) en honor d'Albert Ghiorso (un dels membres principals de l'equip d'investigació).[33]
Els descobridors russos publicaren la seva síntesi el 2006. El 2007, el cap de l'institut rus afirmà que l'equip estava valorant dos noms pel nou element: «flerovi», en honor deGueorgui Fliórov, el fundador del laboratori d'investigació a Dubnà; i «moscovi», en honor de l'óblast de Moscou, on es trobaDubnà.[34] També afirmà que tot i que l'element fou descobert en col·laboració amb els estatunidencs, que proporcionaren la diana de californi, seria just que l'element fos anomenat en honor de Rússia, car el Laboratori Fliórov de Reaccions Nuclears del IURN tenia les úniques instal·lacions del món que podien assolir aquest resultat.[35][36] Més endavant es proposaren aquests noms per alselements 114 (flerovi) i116 (moscovi).[37] A més a més, finalment es proposaren els noms «livermori» per a l'element 116[38] i «moscovi» per a l'element 115.[39]
L'oganessó (filera 118) es troba just a sobre de l'illa d'estabilitat (cercle blanc), per la qual cosa els seus nuclis són una mica més estables del que prediuen els càlculs que no tenen en compte aquesta circumstància.
No hi ha cap element denombre atòmic superior a 82 (després delplom) que tingui isòtops estables. L'estabilitat del nucli disminueix amb l'augment del nombre atòmic, de manera que tots els isòtops amb un nombre atòmic per sobre de101 esdesintegren radioactivament amb unperíode de semidesintegració inferior a un dia. Tanmateix, permotius que encara no estan ben compresos, els elements entre el 110 i el 114 tenen unaestabilitat nuclear lleugerament més alta, que porta a l'aparició del que en física nuclear es coneix com a «illa d'estabilitat». Aquest concepte, proposat pel professor de laUC BerkeleyGlenn Seaborg, explica per què elselements superpesants tenen una semivida més llarga del que s'havia predit.[40] L'oganessó és radioactiu i té unperíode de semidesintegració que sembla de menys d'unmil·lisegon. Tanmateix, aquesta durada supera alguns valors predits,[28][41] fet que consolida la idea d'aquesta «illa d'estabilitat».[42]
Els càlculs amb un model de tunelització quàntica prediuen l'existència de diversos isòtops de l'element 118 rics en neutrons, amb una semivida propera a 1 ms.[43][44]
Els càlculs teòrics sobre les rutes sintètiques i la semivida d'altresisòtops han mostrat que alguns podrien ser lleugerament mésestables que l'isòtop sintetitzat294Og, sent els més probables293Og,295Og,296Og,297Og,298Og,300Og i302Og.[28][45] D'aquests, el297Og sembla representar la millor probabilitat d'obtenir nuclis més longeus,[28][45] per la qual cosa podria esdevenir l'objecte de futur treball amb aquest element. Alguns isòtops amb molts més neutrons, com ara alguns situats al voltant del313Og, també podrien oferir nuclis més longeus.[46]
L'oganessó és un membre del grup 18, els elements devalència zero. Els membres d'aquest grup són habitualment inerts a les reaccions químiques més comunes (per exemple, la combustió), car lacapa de valència externa està completament ocupada pervuit electrons. Això produeix una configuració estable d'energia mínima en què els electrons exteriors estan enllaçats fermament.[47] Es creu que, de manera similar, l'oganessó té una capa de valència exteriortancada, en què elselectrons de valència estan distribuïts en unaconfiguració 7s²7p⁶.[48]
Per consegüent, alguns s'esperen que l'oganessó tingui propietats físiques i químiques semblants a les dels altres membres del seu grup, sent especialment similar algas noble que té a sobre a la taula periòdica, elradó.[49] Seguint latendència periòdica, caldria esperar-se que l'oganessó fos un xic més reactiu que el radó. Tanmateix, els càlculs teòrics han indicat que seria bastant reactiu, de manera que probablement no se'l pot considerar un gas noble.[5] A més de ser molt més reactiu que el radó, l'oganessó pot ser encara més reactiu que els elements114 i112.[48] El motiu de l'increment aparent de l'activitat química de l'element 118 en comparació amb el radó és una desestabilització energètica i una expansió radial de l'últimasubcapa 7p ocupada.[50] Més concretament, les considerablesinteraccions espín-òrbita entre els electrons 7p amb els electrons 7s² interns porten efectivament a una segona capa de valència que es tanca a l'element 114, i una reducció significativa de l'estabilització de la capa tancada de l'element 118.[50] També s'ha calculat que l'oganessó, a diferència dels altres gasos nobles, s'uneix a un electró, alliberant energia; en altres paraules, té unaafinitat electrònica positiva.[51][52][53]
S'espera que l'oganessó tingui unapolaritzabilitat molt superior a la de qualsevol dels elements que el precedeixen a la taula periòdica: gairebé el doble que la del radó.[50] Extrapolant sobre la base dels altres gasos nobles, s'espera que l'oganessó tingui un punt d'ebullició entre 320 i 380 K,[50] una xifra molt diferent dels valors estimats prèviament (263 K[6] o 247 K).[54] Fins i tot tenint en compte l'elevat grau d'incertesa d'aquests càlculs, sembla altament improbable que l'oganessó sigui un gas encondicions estàndard.[50] Tenint en compte que l'interval de temperatures en què els altres gasos passen a ser líquids és molt reduït, de només entre 2 i 9 kèlvins, aquest element hauria de ser unsòlid en condicions estàndard. Tanmateix, si l'oganessó formés ungas en condicions estàndard, seria una de les substàncies més denses que són gasoses en aquestes condicions (encara que fosmonoatòmic com els altres gasos nobles).
A causa de la seva alta polaritzabilitat, s'espera que l'oganessó tingui unaenergia d'ionització anormalment baixa (semblant a la delplom, que és un 70% de la del radó[55] i significativament inferior a la de l'element 114)[56] i unafase condensada d'estat estàndard.[57]
El XeF₄ i el RnF₄ tenen una configuració planar quadrada.Es prediu que el OgF₄ té una configuració tetraèdrica.
Encara no s'han sintetitzat compostos d'oganessó, però s'han fet càlculs sobrecompostos teòrics des del 1964.[31] S'espera que, si l'energia d'ionització d'aquest element és prou alta, serà difícil d'oxidar i, per tant, l'estat d'oxidació més comú serà 0 (com en els altres gasos nobles).[58]
Els càlculs sobre lamolècula diatòmica Og₂ indiquen una interacció d'enllaç més o menys equivalent a la que es calcula pelHg₂, i unaenergia de dissociació de 6 kJ/mol, aproximadament quatre vegades la delRn₂. Però el més sorprenent és que s'ha calculat que tindria unalongitud d'enllaç 0,16 Å més curta que la del Rn₂, cosa que indicaria una interacció d'enllaç significativa.[50] D'altra banda, el compost OgH+ tindria una energia de dissociació (en altres paraules, l'afinitat protònica del Og) inferior a la del RnH+.
L'enllaç entre l'oganessó i l'hidrogen en el OgH es preveu molt lax i se'l podria considerar unainteracció de van der Waals pura en lloc d'un autènticenllaç químic.[55] D'altra banda, amb els elements molt electronegatius, sembla que l'oganessó formaria compostos més estables que, per exemple, l'element 112 o l'element 114.[55] S'ha predit que existeixen els estats d'oxidació estables +2 i +4 en elsfluorurs OgF₂ i OgF₄.[59] Això és un resultat de les mateixes interaccions espín-òrbita que farien que l'oganessó sigui particularment reactiu. Per exemple, es demostrà que la reacció de Og amb F₂ per formar el compost OgF₂ alliberaria una energia de 106 kcal/mol, de les quals aproximadament 46 kcal/mol derivarien d'aquestes interaccions.[55] En comparació, la interacció espín-òrbita de la molècula similar RnF₂ és d'aproximadament 10 kcal/mol sobre una energia de formació de 49 kcal/mol.[55] La mateixa interacció estabilitzaria laconfiguració tetraèdrica Td del OgF₄, diferent de laconfiguració planar quadrada D4h delXF₄ i el RnF₄.[59] El més probable és que l'enllaç Og–F siguiiònic i no pascovalent, fent que els compostos de OgFn siguin no volàtils.[5][60] A diferència dels altres gasos nobles, es prediu que l'oganessó és prouelectropositiu per formar un enllaç Og–Cl amb elclor.[5]
Com que mai no s'han produït més de quatre àtoms d'oganessó, actualment no té cap ús fora de la investigació científica bàsica. Si mai se n'ajuntés una quantitat suficient en un mateix lloc, representaria unrisc radioactiu.[61]
↑4,04,1Haire, Richard G. «Transactinides and the future elements». A: Morss, Norman M.; Edelstein; Fuger, Jean.The Chemistry of the Actinide and Transactinide Elements. 3a ed.. Dordrecht (Països Baixos): Springer Science+Business Media, 2006, p. 1724.ISBN 1-4020-3555-1.
↑Barber, Robert C.; Karol, Paul J.; Nakahara, Hiromichi [et al]. «Discovery of the elements with atomic numbers greater than or equal to 113 (IUPAC Technical Report)». Pure and Applied Chemistry, 2011, pàg. 1.DOI:10.1351/PAC-REP-10-05-01.
↑Oganessian, I. T.et al. «Measurements of cross sections and decay properties of the isotopes of elements 112, 114, and 116 produced in the fusion reactions 233, 238U, 242Pu, and 248Cm+48Ca». Phys. Rev. C, 70, 2004, pàg. 064609.DOI:10.1103/PhysRevC.70.064609.
↑Samanta, C.; Chowdhury, R. P.; Basu, D.N. «Predictions of alpha decay half lives of heavy and superheavy elements» (en anglès). Nucl. Phys. A, 789, 2007, pàg. 142–154.DOI:10.1016/j.nuclphysa.2007.04.001.
↑31,031,1Grosse, A. V. «Some physical and chemical properties of element 118 (Eka-Em) and element 86 (Em)». Journal of Inorganic and Nuclear Chemistry. Elsevier Science Ltd., 27, 3, 1965, pàg. 509–19.DOI:10.1016/0022-1902(65)80255-X.
↑Chatt, J. «Recommendations for the Naming of Elements of Atomic Numbers Greater than 100». Pure Appl. Chem., 51, 1979, pàg. 381–384.DOI:10.1351/pac197951020381.
↑Oganessian, I. T. «Heaviest nuclei from 48Ca-induced reactions». Journal of Physics G: Nuclear and Particle Physics, 34, 2007, pàg. R165–R242.DOI:10.1088/0954-3899/34/4/R01.
↑Chowdhury, Roy P.; Samanta, C.; Basu, D. N. «Search for long lived heaviest nuclei beyond the valley of stability». Physical Reviews C, 77, 2008, pàg. 044603.DOI:10.1103/PhysRevC.77.044603.
↑45,045,1Royer, G.; Zbiri, K.; Bonilla, C. «Entrance channels and alpha decay half-lives of the heaviest elements». Nuclear Physics A, 730, 2004, pàg. 355–376.DOI:10.1016/j.nuclphysa.2003.11.010.
↑Duarte, S. B.; Tavares, O. A. P.; Gonçalves, M. [et al]. «Half-life predictions for decay modes of superheavy nuclei». Journal of Physics G: Nuclear and Particle Physics, 30, 2004, pàg. 1487–1494.DOI:10.1088/0954-3899/30/10/014.
↑Goidenko, Igor; Labzowsky, Leonti; Eliav, Ephraim [et al]. «QED corrections to the binding energy of the eka-radon (Z=118) negative ion». Physical Review A, 67, 2003, pàg. 020102(R).DOI:10.1103/PhysRevA.67.020102.
↑Eliav, Ephraim; Kaldor, Uzi «Element 118: The First Rare Gas with an Electron Affinity». Physical Review Letters, 77, 27, 1996, pàg. 5350.DOI:10.1103/PhysRevLett.77.5350.
↑Tanmateix, s'ha demostrat que les correccionselectrodinamicoquàntiques són bastant significatives a l'hora de reduir aquesta afinitat (minvant la unió en l'anió Uuo− en un 9%) confirmant així la importància d'aquestes correccions enàtoms superpesants.Vegeu Pyykko
↑Takahashi, N. «Boiling points of the superheavy elements 117 and 118». Journal of Radioanalytical and Nuclear Chemistry, 251, 2, 2002, pàg. 299–301.DOI:10.1023/A:1014880730282.
↑55,055,155,255,355,4Han, Young-Kyu; Bae, Cheolbeom; Son, Sang-Kil [et al]. «Spin–orbit effects on the transactinide p-block element monohydrides MH (M=element 113–118)». Journal of Chemical Physics, 112, 6, 2000, pàg. 2684.DOI:10.1063/1.480842.
↑Nash, Clinton S. «Spin-Orbit Effects, VSEPR Theory, and the Electronic Structures of Heavy and Superheavy Group IVA Hydrides and Group VIIIA Tetrafluorides. A Partial Role Reversal for Elements 114 and 118». Journal of Physical Chemistry A, 1999, 3, 1999, pàg. 402–410.DOI:10.1021/jp982735k.
↑59,059,1Han, Young-Kyu; Lee, Yoon Sup «Structures of RgFn (Rg = Xe, Rn, and Element 118. n = 2, 4.) Calculated by Two-component Spin-Orbit Methods. A Spin-Orbit Induced Isomer of (118)F₄». Journal of Physical Chemistry A, 103, 8, 1999, pàg. 1104–1108.DOI:10.1021/jp983665k.
↑Pitzer, Kenneth S. «Fluorides of radon and element 118». Journal of the Chemical Society, Chemical Communications, 1975, pàg. 760–761.DOI:10.1039/C3975000760b.
