Oceania és la part del món formada pelcontinentaustralià –situat entre elsoceansÍndic,Antàrtic iPacífic– i per la multitud d'illes que hi ha escampades en aquest darreroceà (excepte les més properes a l'Àsia, que es consideren asiàtiques). Té 9.010.000km² (20,4% de les terres emergides)[1] i és el continent de menor extensió, tot i que, si es compten les seues dimensions oceàniques, cobreix prop del 35% de la superfície total del planeta. Es troba gairebé completament en l'hemisferi sud, travessada per l'Equador i la línia internacional de canvi de data.
Segons l'Organització de les Nacions Unides, Oceania és formada per quatre grans àrees o divisions:Australàsia, que comprèn, principalment,Austràlia iNova Zelanda; laMelanèsia, al nord i nord-est de l'anterior i formada per l'arc d'illes que s'estenen a l'est deNova Guinea; més al nord, laMicronèsia, que s'estén fins alTròpic de Càncer; i laPolinèsia, que s'estén pelPacífic central.[2] Alguns països consideren que Austràlia és un continent o illa-continent i anomenen «Illes del Pacífic» el que altres consideren la resta d'Oceania.
El terme fou inventat sota la forma d'Océanie pels volts de 1812 pel geògraf francès d'origen danèsConrad Malte-Brun[3] (1775-1826). La paraulaOcéanie deriva delgrec ὠκεανός (ōkeanós), ‘oceà’.
Els primers pobladors humans d'Oceania procedien del sud-est d'Àsia: d'ells descendeixen els actuats habitants dePapua Nova Guinea i elsaborígens australians. A aquesta primera onada humana va seguir-ne una segona que s'estendria cap a l'est fins a arribar a l'Illa de Pasqua.
L'arxipèlag deHawaii, tot i ésser un estat membre delsEstats Units, és considerat part d'Oceania perquè hi comparteix trets culturals i idiomàtics comuns.[6]
L'illa de Pasqua, provínciaxilena, és considerada el punt més oriental d'Oceania pels orígenspolinèsics dels seus primers habitants.[7]
Una part d'Indonèsia (en concret,Nova Guinea iilla de Timor) posseeix característiques geològiques que el fan part d'Oceania, però, a causa dels seus vincles culturals ambÀsia, és considerat com a territori asiàtic.
Històricament les illes d'Oceania han passat per diferents graus de dependència de les potències colonials:protectorat,colònia, annexió omandat o fideïcomís de lesNacions Unides. Fins i tot hi ha hagutcondominis desobirania conjunta. A causa de l'aïllament i la falta de recursos, els diversos territoris han anat negociant al llarg del segle xx diferents graus d'autonomia oindependència. Significativament, les illes dependents deFrança han anat passant de Territori d'Ultramar (TOM) aCol·lectivitat d'Ultramar (COM) o País d'Ultramar (POM), adquirint progressivament autonomia i sobirania. Es poden distingirestats sobirans, uns d'independents i altres enlliure associació amb altres potències, alguns d'ells membres de lesNacions Unides. Finalment, segons la nomenclaturabritànica, existeixen territoris organitzats, no organitzats, incorporats i no incorporats.
Situació
Nom de la regió + estats i territoris i llurs banderes
Oceania cobreix una regió macrogeogràfica situada entre l'Àsia Sud-oriental iAmèrica, ambAustràlia com a major massa continental, seguida per les més petites i properes illes dePapua Nova Guinea iNova Zelanda, a les que se sumen unes 25.000 petites illes disperses alPacífic. El nom d'Oceania prové del fet que, a diferència d'altres continents, aquest es compon principalment de les terres emergides del Pacífic i dels mars adjacents. Està banyada pels oceansÍndic, glaciarAntàrtic iPacífic, i separada d'Àsia pels mars deTimor i d'Arafura, amb un total de 25.760 km de costes. Oceania és el continent més sec del planeta, el menys poblat, el més pla, el que té els terrenys més antics i, també, els menys fèrtils.
L'altitud mitjana d'Oceania és baixa: 340 metres. AAustràlia predominen lesplanes i elsaltiplans baixos, i l'illa alberga l'únic conjunt muntanyós d'importància continental: laGran Serralada Divisòria.Nova Guinea i les illes deNova Zelanda són de relleus accidentats i algunescims superen els 4.000 metres. Hi ha algunes illes delPacífic que són muntanyoses, ambvolcans actius, com aSamoa i aHawaii, i altres més aviat baixes, que poden formaratols, com els denominats atols del Pacífic, entre els quals destaca l'atol Kwajalein. A través deMicronèsia s'estén laFossa de les Mariannes, on s'ha sondejat el punt més profund de laTerra, el Challenger Deep, al sud-oest de l'illa deGuam.
La muntanya més alta d'Austràlia, MontMawson de 2.745 m, es troba a la petitailla Heard a l'oceà Índic meridional, tot i que elMont Kosciuszko, amb 2.228 m, és la principal elevació del continent australià.
Lesprecipitacions són abundants a les costes orientals de les illes muntanyenques (exposades alsvents alisis), mentre que les costes occidentals (a sotavent), pateixen una majoraridesa. La regió desèrtica o semiàrida és la de major extensió de tot aquest territori: un 40% està cobert perdunes desorra.
Només es pot parlar d'una veritable xarxa hidrogràfica a les illes més grans. El sistema fluvial del continent és el format pelMurray-Darling, aAustràlia, que compta amb nombrososafluents de caràcter estacional.[21] Els rius deNova Guinea iNova Zelanda són curts i alguns augmenten el seucabal per la presència deglaceres.[22][23]
Oceania compta amb més de 25.000illes i illots, però només quatre són de gran mida:Austràlia (86% de la superfície d'Oceania i l'illa més extensa de laTerra),Nova Guinea i les dues illes que conformenNova Zelanda. Hi ha milers de petites illes i illots escampats pelPacífic, essent-ne la majoriaesculls de corall d'origenvolcànic que s'agrupen en tres grans conjunts insulars coneguts com aMicronèsia,Melanèsia iPolinèsia.[24]
L'aïllament de les terres d'Oceania explica la peculiaritat de lavegetació i lafauna, sobretot l'australiana, entre la qual destaquen elgènereEucalyptus i la presència demarsupials, pràcticament desapareguts de la resta del planeta. A causa de la insularitat, totes les illes compten amb nombrososendemismes.[25]
La gran dispersió de les terres d'Oceania fa que laflora hi sigui molt variada (a tall d'exemple, lesorquídies sumen unes 5.000 espècies i lesfalgueres unes 500). La proporció d'espèciesendèmiques a les illes geològicament antigues és sovint compresa entre un 50% i un 80% (aHawaii iNova Zelanda és d'un 82% i d'un 72% respectivament, i aAustràlia, de les 10.000 espècies vegetals superios que s'hi fan, unes 8.600 sónendèmiques). En canvi, la flora delsatols recents és pobra i formada, sobretot, perespècies d'àrea extensa, ben dotades de mitjans de disseminació.
Oceania és elcontinent menys poblat de laTerra (exceptuant-ne la deshabitadaAntàrtida), ja que el2006 hi havia 34 milions d'habitants (menys de l'1% de la població mundial), i també és el menys densament poblat: la densitat demogràfica mitjana ronda els 4 habitants per km². La població es reparteix de manera molt desigual:Austràlia,Nova Zelanda iPapua Nova Guinea concentren més del 90% de la població continental, i existeixen nombroses illes deshabitades.[28]
Hi ha dos tipus de llengües: les indígenes (no reconegudes oficialment tot i ser-hi majoritàries, llevat delsamoà, elnauruà i eltongà) i les introduïdes pels colonitzadors (essent-ne l'anglès la més estesa).
L'ocupacióeuropea, lesmalalties contagioses i l'alcoholisme, així com lamisèria provocada per l'expropiació de les terres més fèrtils pels europeus, feu reduir el nombre d'aquestes llengües. Pertanyen al grup oriental o oceànic de lafamíliaaustronèsia (subgrups melanesi, polinesi i micronesi) i a les nombroses famílies dels macroagrupaments de lesllengües australianes i de lespapús.[29][30]
Pel que fa a les llengües polinèsies, aquestes són parlades a laPolinèsia, aNova Zelanda i a algunes illes veïnes de laMicronèsia i de laMelanèsia. Elmaorí n'és la més parlada amb 200.000 parlants aNova Zelanda. Elsamoà, amb 130.000 parlants aSamoa, és la llengua oficial d'aquest país. Eltahitià és parlat per unes 30.000 persones a lesIlles de la Societat, mentre que elhawaià (parlat per unes 10.000 persones, el 2% del total de l'arxipèlag) tendeix a desaparèixer en benefici de l'anglès i deljaponès.[31]
D'entre les llengües melanèsies, el fiji és parlat aFiji per 170.000 persones (el 40% de la població), el sasak i el tasiriki aVanuatu, el malu i el vatouranga aSalomó, etc. Cal assenyalar que la majoria d'aquests idiomes no arriben a tindre més de 10.000 parlants.[32]
Les llengües micronèsies són parlades a laMicronèsia i les més importants són el ponapeà, el carolini, el marshallès, el gilbertès, etc. A lesIlles Mariannes es parla elchamorro i a lesPalau el palauà.[33]
Lesllengües australianes que són, si fa no fa, 260 són d'ús privatiu per a unes 50.000 persones.[34]
↑Kirch, Patrick Vinton (2000):On the Road of the Winds. An Archaeological History of the Pacific Islands before European Contact. University of California Press, pp. 166-167.ISBN 0-520-22347-0
↑Smith, L. R.:The Aboriginal Population of Australia. Australian National University Press,Canberra, 1980.ISBN 0-9598578-9-3
↑Denfeld, D. Colt:Hold the Marianas: The Japanese Defense of the Mariana Islands. White Mane Publications, 1997.ISBN 1-57249-014-4
Andersen, J. C.: Myths and legends of the Polynesians, Londres, 1928
Andre, S.:Le roman autochtone dans le Pacifique sud. L'Harmattan, París, 2008
Armstrong, D.; V. O'Malley:The Beating Heart: A Socio-economic History of Te Arawa. Huia, Wellington, 2008
Beaglehole, J. C.:The Exploration of the Pacific, Londres, 1934
Bernstein, Richard: Samoa: A Paradise Lost?. New York Times Magazine, 24 d'abril de 1983
Bott, Elizabeth:Tongan Society at the Time of Captain Cook's Visit: Discussions with Her Majesty Queen Salote Tupou. Honolulu: University of Hawaii Press, [1982].
Brand-Miller JC (1998):Australian Aboriginal Plant Foods: A Consideration of Their Nutritional Composition and Health Implications. Nutrition Research Reviews. 11:5-23.
Brown, J. Macmillan:The Riddle of the Pacific. Londres, 1924
Burrows, E. G.: Polynesian music and dancing: Polynesian Soc., Jour. vol. 49, pp. 331-346, 1940
Burt, Ben:Tradition and Christianity: The Colonial Transformation of a Solomon Islands Society. Nova York: Harwood Academic Publishers, 1994
Caton, Hiram (Ed.), 1990: The Samoa Reader: Anthropologists Take Stock. Nova York: University Press of America.
Clark, Jeffrey T. i Elizabeth Wright, 1995: Volcanic Glass In Samoa: A Technological And Geochemical Study. The Journal of the Polynesian Society. 104(3): 239-266.
Clark, Jeffrey T. & Michael G. Michlovic, 1996: An Early Settlement in the Polynesian Homeland: Excavations at 'Aoa Valley, Tutuila Island, American Samoa. Journal of Field Archaeology Vol. 23: 151-167.
Coffman, Tom:Nation Within: the Story of America's Annexation of the Nation of Hawaii. Kaneohe, Hawaii: Tom Coffman/EPICenter, 1998
Cunningham, Lawrence J.:Ancient Chamorro Society. Bess Press, 1992,ISBN 1-880188-06-6.
Currey B (1980):Famine in the Pacific: Losing the Chances for Change. Geojournal. 4:447-466.
Davidson, Janet M.,1969: Settlement Patterns in Samoa Before 1840, The Journal of the Polynesian Society 78(1):44-82.
Degli, M.:L'art maori. Éditions Courtes et Longues, París, 2008
Feinberg, Richard:Polynesian Seafaring and Navigation: Ocean Travel in Anutan Culture and Society. Kent, Ohio: Kent State University Press, 1988
Ferdon, Edwin N.:Early Tonga: As the Explorers Saw It, 1616– 1810. Tucson: University of Arizona Press, 1987.
Ferro-Luzzi G (1962).Food Patterns and Nutrition in French Polynesia. American Journal of Clinical Nutrition. 11:299-311.
Gilson, R.P., 1970: Samoa 1830 to 1900: The Politics of a Multi-Cultural Community. Melbourne: Oxford University Press.
Glaskin, K.; M. Tonkinson; Y. Musharbash:Mortality, Mourning and Mortuary Practices in Indigenous Australia. Ashgate, Aldershot, 2008
Hezel, Francis X.:The New Shape of Old Island Cultures: A Half Century of Social Change in Micronesia. University of Hawaii Press, 2001,ISBN 0-8248-2393-1.
Hornell, James: The canoes of Polynesia, Fiji, and Micronesia, vol. 1: Canoes of Oceania, d'A. C. Haddon i James Hornell, Special Pub. 27, 1936
Huntsman, Judith (ed.):Tonga and Samoa: Images of Gender and Polity. Christchurch, Nova Zelanda: Macmillan Brown Centre for Pacific Studies, 1995
Kauanui, J.:Hawaiian Blood: Colonialism and the Politics of Sovereignty and Indigeneity. Duke University Press, Durham (NC), 2008
Kawharu, M.; K. Pfeiffer; Tahuhu Korero:The Sayings of Taitokerau. Auckland University Press, Auckland, Nova Zelanda, 2008
King, Michael:The Penguin History of New Zealand. Penguin Books, 2003,ISBN 0-14-301867-1.
Kirch, Patrick V.,1986: Rethinking East Polynesian Prehistory. The Journal of the Polynesian Society 95:9-40.
Lal, Brij V., i Kate Fortune, eds.: The Pacific Islands: An Encyclopedia. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000
Lanyon-Orgill, P. A.: The origin of the Oceanic languages: Polynesian Soc., Jour., vol. 52, pp. 25-45, 1943
Laracy, Hugh, ed.:Tuvalu: A History. Suva, Fiji: University of South Pacific, 1983
Lawson, Stephanie:Tradition Versus Democracy in the South Pacific: Fiji, Tonga, and Western Samoa. Nova York: Cambridge University Press, 1996
Leach H (2003). Did East Polynesians Have a Concept of Luxury Foods? World Archaeology. 34:442-457.
Leibowitz, Arnold H.:Embattled Island: Palau’s Struggle for Independence. Praeger/Greenwood, 1996,ISBN 0-275-95390-4.
Luomala, Katharine: Documentary research in Polynesian mythology: Polynesian Soc., Jour., vol. 49, pp. 175-195, 1940
MacGregor, Bruce:The South Pacific Coast. (Berkeley, Califòrnia: Howell-North, 1968) 280pp.
Manderson L (1986):Shared Wealth and Symbol: Food, Culture, and Society in Oceania. Cambridge University Press.
Mead, Margaret, 1928:The Coming of Age in Samoa. Nova York: Morrow.
Mills, A.:Mitologia del nuovo mondo. Miti e leggende dell'Oceania e delle Americhe: Il castello, Cornaredo, Milà, Itàlia, 2008
Moore, Susanna:I Myself Have Seen It: The Myth of Hawaii. Washington D.C.: National Geographic, 2003
Munro, Doug:Migration and the Shift to Dependence in Tuvalu: A Historical Perspective. A Migration and Development in the South Pacific. Editat per John Connell. National Centre for Development Studies, Research School of Pacific Studies, Australian National University, 1990.ISBN 0-7315-0668-5.
Murton B (2000): Australia and New Zealand. A KF Kiple; KC Ornelas (eds.) The Cambridge World History of Food. Cambridge University Press, pp. 1339-1350.
Oliver, D. L.:A Solomon Island Society. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1955
Pollock NJ (1992):These Roots Remain: Food Habits in Islands of the Central and Eastern Pacific since Western Contact. Institute for Polynesian Studies.
Poyer, Lin, Laurence Marshall Carucci, i Suzanne Falgout:The Typhoon of War. University of Hawaii Press, 2001,ISBN 0-8248-2168-8.
Riesrnbrrg, Felix: The Pacific Ocean, Nova York i Londres, 1940
Rogers, Robert F.:Destiny’s Landfall: A History of Guam. University of Hawaii Press, 1995,ISBN 0-8248-1678-1.
Scott, Jonathan (ed.):The Solomon Islands Project: A Long-term Study of Health, Human Biology, and Culture Change.Nova York: Oxford University Press, 1987.
Stieber, A.: The Mysterious Aborigine - Der geheimnisvolle Aborigine. Langenscheidt, Múnic, Alemanya, 2008
Thomas, James O.: Trapped with the Enemy: Four Years as a Civilian POW in Japan. Xlibris Press, 2002,ISBN 1-4010-4413-1.
Trask, Haunani-Kay:From A Native Daughter: Colonialism and Sovereignty in Hawaii. Monroe, Me.: Common Courage, 1993
Watson, Robert M., 1918: History of Samoa. Wellington, Nova Zelanda: Whitcombe & Tombs Ltd.
White, Geoffrey M.:Identity through History: Living Stories in a Solomon Islands Society. Nova York: Cambridge University Press, 1991
.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_flower.JPG)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
_Islands.svg){kind=link}