L'oceà Pacífic o simplement elPacífic és el cos d'aigua més gran del món. Aquestoceà cobreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179,7 milions de km².[1] S'estén uns 15.500 km des delmar de Bering, al nord de l'Àrtida, fins als marges gelats de l'Antàrtida (elmar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O aproximadament a 5 graus delatitud Nord, on s'estén per uns 19.800 km, des d'Indonèsia fins a la costa deColòmbia. El límit occidental de l'oceà se situa sovint a l'estret de Malaca. El punt de més fondària de la superfície terrestre, lafossa de les Mariannes, està ubicat al Pacífic.
El Pacífic conté unes 25.000 illes,[2] més que tota la resta d'oceans junts, la majoria de les quals es troben al sud de l'equador. Aquest oceà cobreix una àrea de 165.700.000 km². El punt més baix de la superfície de l'escorça terrestre, lafossa de les Marianes, es troba al Pacífic.
El primer europeu que va contemplar la immensitat de l'oceà Pacífic des de la vora americana va ser elgentilhome iexplorador espanyolVasco Núñez de Balboa, qui el dia25 de setembre de1513 després d'haver pres possessió de les seves aigües en nom dels reis de Castella, li va atorgar el nom demar del Sud a l'enorme extensió d'aigua que va mirar des d'una cimera ubicada a l'istme de Panamà.
L'explorador portuguès Fernando de Magallanes va batejar l'oceà amb el nom dePacífic, és a dir, tranquil.[3] En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. Per descomptat, el Pacífic no està sempre en calma; a les illes del Pacífic hi ha molts tifons i huracans, i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Elstsunamis, deguts a terratrèmols submarins han devastat moltes illes i han escombrat pobles sencers.
En la 3a edició (1953) de "Límits d'Oceans i Mars" de l'Organització Hidrogràfica Internacional, màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, el Pacífic està dividit enPacífic Nord iPacífic Sud i delimitat de la forma següent:[4]
Al sud. L'Equador, però excloent les illes deKiribati i lesGalápagos, grups que cauen al nord del mateixEquador.
Pacífic Sud
A l'oest. El meridià 146° 55′ E des delcontinent Antàrtic, fins al cap sud-est aTasmània (l'extrem meridional de l'illa).
Al sud-oest i nord-oest. Els límits meridional, oriental i nord-oriental delMar de Tasmània, els límits sud-oriental i nord-oriental delMar del Corall, els límits meridional, oriental i septentrional dels mars deSalomó iBismark, i el límit nord-oriental de l'Arxipèlag de les Índies Orientals des deNova Guinea fins a l'Equador.
Al nord. L'Equador, però incloent-hi les illes deKiribati i lesGalápagos, grups que cauen al nord de la mateixa línia.
L'any 2000 l'OHI va redefinir el Pacífic, movent el seu límit meridional alParal·lel 60° sud, de forma que les aigües al sud de la línia queden definides com aOceà Antàrtic. Aquesta nova definició no ha estat encara ratificada (ja que una reserva ha estat presentada perAustràlia)[5] malgrat això està en ús per l'OHI i altres. Quan sigui adoptada, la definició del 2000 serà publicada en la 4a edició deLímits dels Oceans i els Mars i restaurarà l'Oceà Antàrtic com estava originalment definit en la segona edició i posteriorment omès en la tercera edició.
Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees.
La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15 ° N pelsvents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent deKuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450° N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com elcorrent de les Aleutianes, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix a l'aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base d'un gir en contra de les agulles del rellotge al mar de Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud.
ElCorrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dona la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Corrent Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.
Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equador, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27graus Celsius.
La regió delmonsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Elstifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sud-oest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronèsia oriental.
LaLínia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges.La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de laPenínsula de Kamtxatka, lesIlles Kurils, Japó, lesMariannes, lesilles Salomó, i Nova Zelanda.
La discontinuïtat continua cap al nord-est al llarg de l'extrem oest de laSerralada Albatros al llarg de Sud-amèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia.Indonèsia, les Filipines, el Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita.
En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de fosses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen laConca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el vulcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.
L'Oceà Pacífic va desenvolupar a patir de l'oceà Pantalàssic després de la ruptura dePangea. No hi ha establerta una data precisa de quan es va produir aquest canvi, donat que la substitució del fons del mar és un procés continu. Nombrosos mapes de reconstrucció sovint canvien el nom de Pantalassa al Pacífic en l'època en què l'oceà Atlàntic va començar a formar-se.[6][7][8] l'oceà Pantalàssic es formà per primera vegada fa 750 milions d'anys després de la ruptura del supercontinentRodínia,[8] amb tot s'estima que el fons oceànic més antic de l'Oceà Pacífic és de l'ordre d'uns 180 milions d'anys d'antiguitat.[9]
Imatge del fons de l'Oceà Pacífic. Les característiques més notables són lesfosses al costat occidental i les grans planes que s'estenen pel costat oriental
A la conca del Pacífic, el fons de l'oceà és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4.270 metres. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès comseamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com a grups d'illes, com les illes Salomó i Nova Zelanda, i fosses profundes, com la de les Marianes, o de lesFilipines, i la deTonga. La majoria de les fosses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental.
Al llarg del límit est de la conca Pacífica està elDorsal del Pacífic Oriental, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent.
Com que una àrea relativament petita drena al Pacífic i junt amb la mida immensa de l'oceà, la majoria dels sediments sónautigènics opelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouenmontmorillonita izeolita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argiles roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.
La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sud-est es troba el gran grup d'illes deNova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30 °N i 30 °S, estenent-se del sud-est asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran triangle de laPolinèsia que connectaHawaii, l'illa de Pasqua, iNova Zelanda inclou els arxipèlags de lesilles Cook,illes Marqueses,illes Samoa,illes de la Societat,Tokelau,Tonga iTuamotu. Al nord de l'equador i a l'oest de lalínia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de laMicronèsia, incloent-hi les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. Al racó sud-oest del Pacífic hi ha les illes de laMelanèsia, dominades perNova Guinea. Altres arxipèlags de la Melanèsia sónBismarck,Fiji,Nova Caledònia, lesilles Salomó iVanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes continentals, illes altes,atol i plataformes de corall aixecades. Entre les illes continentals s'hi inclouNova Guinea, Nova Zelanda i les Filipines. Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents propers. Les illes altes són d'origen volcànic, i moltes contenen volcans actius. Entre aquestes hi ha l'illa de Bougainville,Hawaii i les illes Salomó.
El tercer i quart tipus d'illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és laGran Barrera al nord-est d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més gran que les illes baixes de corall, anomenadamakatea. Per exempleBanaba (abans illes Oceà) iMakatea a lesTuamotu, arxipèlag de laPolinèsia Francesa.
A 250 kilòmetres deSydney hi havolcans amb 50 milions d'anys d'antiguitat.[10]
Importants migracions humanes han tingut lloc al Pacífic des de temps prehistòrics, notables a la zona de laPolinèsia des deTahití fins aHawaii iNova Zelanda.
L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici delsegle xvi. Tot i queAmerigo Vespucci ja va insinuar l'existència d'aquesta massa d'aigua,[12] va ser el conqueridor castellàVasco Núñez de Balboa (1513) qui va travessar l'istme de Darién i va aconseguir arribar a aquest oceà, que primerament l'anomenàMar del Sud[12] (simplement pel fet de trobar-se més al sud que el punt de partida inicial d'on havien iniciat el trajecte (la mar Carib). Posteriorment també va ser albirat perFernão de Magalhães, que va arribar a les Filipines el 1521, iJuan Sebastián Elcano que va completar la primeracircumnavegació del món el1522. Durant la resta delsegle xvi i principis del segle xvii, la influència espanyola va ser absoluta. El Pacífic va arribar a denominar-se el "llac espanyol", amb vaixells espanyols navegant fins a lesFilipines iGuam, i explorant lesIlles Mariannes, lesCarolines iPalau, territoris de laCapitania General de les Filipines. El 1545 l'expedició deYñigo Ortiz de Retez va arribar aNova Guinea i la va batejar amb aquest nom per la similitud de l'aspecte dels seus nadius amb els deGuinea a Africa. La ruta espanyola delGalió de Manila va operar durant dos segles i mig a través del Pacífic, unint els ports d'Acapulco iManila entre 1565 i 1815. El 1568 el navegantAlvaro de Mendaña va descobrir lesIlles Tuvalu i lesilles Salomó, i en una segona expedició el 1595 va descobrir lesIlles Marqueses. El 1606, l'expedició espanyola deQuirós va descobrir lesIlles Pitcairn, lesNuevas Hebridas (avuiVanuatu) i va visitar les Salomó. Quirós va desembarcar a l'illa principal de lesNuevas Hebridas batejant-la coml'Austrialia de l'Esperit Sant, creient que havia arribat a laTerra Australis, el continent australià. Malgrat trobar-se en lesNuevas Hebridas, el nom "Austràlia" va acabar substituint el de Terra Australis, i ha perdurat fins als nostres dies. Durant elsegle xvii els holandesos, navegant des d'Europa pel sud de l'Àfrica també van arribar al Pacífic Sud, comerciant i descobrint nous territoris.Abel Janszoon Tasman va descobrirTasmània el1642 iNova Zelanda. Al segle xviii els russos van explorar part d'Alaska i lesilles Aleutianes. Diverses expedicions espanyoles van intentar reafirmar la sobirania espanyola a l'extrem nord d'Amèrica del Nord a finals del segle xviii, també assolint Canadà i Alaska. Entre elles, l'expedició deJuan Francisco de la Bodega y Quadra va establir un assentament espanyol aNutka, a l'Illa de Vancouver (originalment "Quadra i Vancouver") i va arribar fins a l'illa deKodiak a Alaska. Els francesos al seu torn van explorar la Polinèsia, i els britànics en els tres viatges deJames Cook: al Pacífic Sud iAustràlia,Hawaii, i el nord-oest americà del Pacífic.
L'imperialisme del segle xix va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges delH.M.S. Beagle als anys 1830, ambCharles Darwin a bord; elH.M.S. Challenger durant els 1870; laU.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemanyGazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà.
L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està temperada per les grans profunditats oceàniques. En aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen perles a les costes d'Austràlia,Japó,Papua Nova Guinea,Nicaragua,Panamà, i lesFilipines, encara que cada cop menys. La riquesa més gran del Pacífic és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes més temperades crienbacallà,salmó,sardina,peix espasa, itonyina. El 1986, les nacions membres delFòrum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar lesproves nuclears i prevenir l'abocament deresidus nuclears.
El Pacífic és laconca oceànica més antiga de totes les existents. Les seves roques sedimentàries són les més antigues i tenen una edat aproximada de 200 milions d'anys. Les principals característiques de la conca oceànica estan relacionades amb la tectònica de plaques i elvulcanisme. Tot i que el fons oceànic a la zona central del Pacífic és molt regular, els anomenats "guyots", unes elevacions submarines amb el cim pla i forma de columna, sí que constitueixen irregularitats que ressalten. A la part occidental de l'Oceà Pacífic, sorgeixen arcs d'illes per sobre el nivell del mar, amb profunds sistemes de fosses als seus límits, així com al llarg de la costaasiàtica. La zona oriental del Pacífic es caracteritza per la presència de laDorsal del Pacífic Oriental, una part del sistema de dorsals oceàniques que envolta el planeta. Els dipòsits sedimentaris de l'oceà Pacífic es componen majoritàriament de partícules d'origen local (dipòsits orgànics), per exemple, els esquelets de petits animals marins. Només es troben dipòsits materials de partícules procedents dels continents circumdants a les zones costaneres i a les estretes plataformes continentals.
L'oceà pacífic té un important problema de contaminació marina. La contaminació marina és un terme genèric per a l'entrada nociva a l'oceà de productes químics o partícules. El culpable més gran són els rius que desemboquen a l'Oceà, i amb això els molts productes químics que s'utilitzen com fertilitzants a l'agricultura així com els residus del bestiar i dels humans. L'excés d'oxigen que exhaureixen els productes químics a l'aigua pot portar a la hipòxia i a la creació d'una zona morta.
També hi ha nombroses escombraries marines, aquest és un terme utilitzat per descriure la flotació de residus creats pels humans que s'ha trobat en un llac, mar, oceà. Les deixalles a l'oceà tendeixen a acumular-se en el centre de les grans corrents i a la línia de la costa, arribant freqüentment fins a les platges.
Un dels fenòmens de contaminació més espectacular de l'oceà Pacífic és la famosasopa de plàstic del Pacífic.
Zones econòmiques exclusives dels països costaners del Pacífic i del Sud-Est Asiàtic. S'aprecien les extenses zones econòmiques que proporcionen als Estats Units, França, Nova Zelanda i Austràlia, les encara nombroses colònies aOceania.
.png)
