L'oceà Atlàntic és un dels cincoceans de la Terra entreAmèrica -a l'oest- iEuropa iÀfrica -a l'est. L'oceà ocupa una conca allargada, amb forma deessa, estesa de nord a sud i dividida en l'Atlàntic nord i el sud pels corrents equatorials a unalatitud de 8° nord, aproximadament. Limitat perNord-amèrica iSud-amèrica a l'oest iEuropa iÀfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat a l'oceà Pacífic per l'oceà Àrtic al nord i elpas de Drake al sud. També existeix una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pelcanal de Panamà. A l'est, la línia que divideix l'Atlàntic i l'oceà Índic és elmeridià 20° est. L'Atlàntic està separat de l'oceà Àrtic per una línia que va deGroenlàndia al sud de les illesSpitsbergen al nord deNoruega.
L'Atlàntic cobreix aproximadament el 20% de la superfície terrestre i només l'oceà Pacífic el supera en mida. Amb els seus mars adjacents, ocupa una àrea de 106.450.000 km²; sense aquests, té una àrea de 82.362.000 km². L'àrea de terra que drena l'Atlàntic és quatre vegades la del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua a l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és de 354.700.000 km³ i sense aquests de 323.600.000 km³.
La profunditat mitjana de l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és de 3.332 m; sense aquests és de 3.926 m. La profunditat més gran, 8.605 m, és a lafossa de Puerto Rico. L'amplada de l'Atlàntic varia entre els 2.848 km que hi ha entreBrasil iLibèria i els 4.830 km que hi ha entre elsEstats Units i el nord d'Àfrica.
El nomAtlàntic provindria deltitàAtles que posseïa, segons els antics grecs, les columnes que aguantaven el cel (en grec antic,tlaô significa 'portar' o 'suportar'), de les quals formaven part les famosescolumnes d'Hèrcules (actualment, l'estret de Gibraltar). Per tant, pels antics, aquest terme designava principalment el mar que es trobava més enllà de l'estret, per oposició almar Mediterrani. El seu nom també podria venir dels pobleslibis delsatlants, descrits perHeròdot, i que poblaven la riba nord-africana de l'oceà Atlàntic i les muntanyes de l'Atles marroquí, al nord-est de l'Àfrica.
Vista de l'oceà Atlàntic a la costa delBrasil. A l'Atlàntic es pot presentar un temps tranquil com el de la imatge, però també és font d'huracans
L'oceà Atlàntic es troba entre elcontinent americà iEuràfrica, un terme que designa Europa i Àfrica com una sola entitat. La Terra es compon de cinc oceans que formen un sol cos d'aigua salada, i els límits entre aquests són sovint arbitraris, la qual cosa dona lloc a certa controvèrsia (cas dels límits entre els oceans Atlàntic i Àrtic, en especial[1]) i l'Atlàntic no n'és una excepció. Els oceans Atlàntic i Pacífic són els dos únics que estan en contacte amb els altres quatre.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a efectes marítims, l'Organització Hidrogràfica Internacional (International Hydrographic Organization, IHO), en la seva publicació de referència mundial,Limits of oceans and seas(Límits d'oceans i mars, 3a edició de 1953), considera que l'oceà Atlàntic està dividit en dues parts, nord i sud (els assigna els nombres d'identificació 23 i 32) i els defineix de la forma següent:
«
OCEÀ ATLÀNTIC NORD A l'oest. Els límits orientals del mar Carib (21); els límits sud-est del golf de Mèxic (26), des de la costa nord de Cuba a l'illot Hueso; el límit sud-oest de la badia de Fundy (25); i els límits sud-est i nord-est del golf de San Llorenç (24). Al nord. El límit sud de l'estret de Davis (15), des de lacosta de Labrador fins a Groenlàndia; i el límit sud-oest del mar de Groenlàndia (5) i el mar de Noruega (6) des de Groenlàndia fins a les illes Shetland. A l'est. El límit nord-oest del mar del Nord (4); els límits occidental i septentrional del mar d'Escòcia (18); el límit sud del mar d'Irlanda (19); els límits occidentals dels canals de Bristol (20) i Anglès (21), de la badia de Biscaia (22) i del mar Mediterrani (28). Al sud. L'Equador, des de la costa del Brasil fins al límit sud-oest del golf de Guinea (34).
OCEÀ ATLÀNTIC SUD Al sud-oest. El meridià del cap d'Hornos (67° 16′ O) des de Terra del Foc al continent antàrtic; una línia traçada des del cap Vírgenes (52° 21′ S, 68°21ºO) al cap de l'Esperit Sant, Terra del Foc, l'entrada oriental a l'estret de Magallanes. A l'oest. El límit del Riu de La Plata (33). Al nord. El límit sud de l'oceà Atlàntic Nord (23). Al nord-est. El límit del golf de Guinea (34). Al sud-est. Des del cap Agulhas al llarg del 20è meridià est fins al continent antàrtic. Al sud. El continent Antàrtic.
El 2000, l'Organització Hidrogràfica Internacional va redefinir l'oceà Atlàntic, traslladant el seu límit sud fins als 60° S, i les aigües al sud d'aquesta línia foren identificades com l'oceà Austral. Aquesta nova definició encara no ha estat ratificada (Austràlia hi ha presentat una objecció), tot i que està en ús per l'Organització Hidrogràfica Internacional i altres organismes. Quan s'adopti, la definició de 2000 serà publicada en la 4a edició deLímits d'oceans i mars, restablint l'oceà Austral com s'indicava en la 2a edició i que posteriorment va ser omès en la 3a edició.
La imatge que es mostra al començament d'aquest article representa l'oceà Atlàntic en unplanisferi. Com es mostra en aquesta imatge, l'oceà Atlàntic sovint apareix dividit entre Atlàntic nord i Atlàntic sud, seguint un corrent oceànic que es produeix aproximadament cap als 8° de latitud nord (l'IHO empra la línia de l'equador).
L'Atlàntic té forma de lletra «S», és el segon oceà més extens de la Terra, després del Pacífic, i cobreix aproximadament el 20% de la seva superfície. Concretament la sevasuperfície inclou una àrea de 106,5 milions de km², incloent-hi els seus mars marginals (però no l'oceà Àrtic);[3] si excloem els mars marginals, cobreix 82,4 milions de km².[3] El seu volum d'aigua és de 354,7 milions de km³; si es compten els mars adjacents, o de 323,6 km³ si no s'hi inclouen.
(*) L'índex es calcula prenent com a referències la superfície de l'oceà Atlàntic.
L'amplada de l'Atlàntic varia des dels 2.848 km (entre el Brasil i Libèria), als 4.870 km (entre els Estats Units i el Marroc). La seva màxima amplada és d'11.800 km, en un recorregut que va des delgolf de Mèxic fins aGeòrgia a les costes delmar Negra.
A l'oest, hi ha una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pelcanal de Panamà.
Al sud-est, la separació amb l'oceà Índic s'estableix, segons les convencions més actuals, pel meridià de 20° E. Al sud-oest, la divisòria s'ha establert en la línia de major profunditat que va des delcap d'Hornos a lapenínsula Antàrtica i alpassatge de Drake.
Té una profunditat mitjana de 3.900 m, que s'obté gràcies a un granaltiplà proper als 3.000 m de profunditat que constitueix gairebé tot el seu fons, unit a les grans depressions que es troben a les seves vores i que arriben a superar els 9.000 m en punts pròxims aPuerto Rico. Tot i això, el nombre d'illes hi és relativament petit.
Vista d'una platja de l'illa d'Orchilla, aVeneçuela
Lasalinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33 a 37parts per mil, segons la latitud i l'estació. Encara que els valors mínims de salinitat es troben just al nord de l'equador, en general els valors més baixos estan a les latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25° de latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials i el desglaç.
Lestemperatures superficials, que varien amb la latitud, els sistemes de corrents i les estacions, reflecteixen la distribució del flux solar en funció de la latitud. Les temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i les mínimes a les regions polars.
L'oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de la superfície. L'aigua subantàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1.000 m. L'aigua profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4.000 m. L'aiguaantàrtica ocupa les conques oceàniques a profunditats superiors a 4.000 m.
Gir de l'Atlàntic Nord
Gir de l'Atlàntic Nord
Gir de l'Atlàntic Nord
Gir de l'Oceà Índic
Gir del Pacífic Nord
Gir del Pacífic Sud
Gir de l'Atlàntic Sud
Mapa mundial dels cinc grans girs oceànics
Per laforça de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic nord circula en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que a l'Atlàntic sud és en contra. Lesmarees són semidiürnes; vol dir que hi ha dues marees altes cada 24 horeslunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a nord. A les latituds per sobre de 40° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.
Els mars costaners, mars de vora o mars adjacents, són els mars que formen part de l'oceà Atlàntic, però que per raó de la seva pròpia configuració i/o controvèrsies relacionades amb la seva inclusió o no en el conjunt, motiven que les característiques de l'oceà Atlàntic siguin donades amb els seus mars o sense. El mateix oceà Àrtic és un cas especial, ja que es correspon amb la definició d'un mar marginal, encara que, segons les obres, s'hi faci referència com un oceà ple o com un mar marginal de l'oceà Atlàntic. Per això, l'àrea de l'oceà Atlàntic varia d'acord amb l'estatus que se li dona l'oceà Àrtic.
A més d'aquests mars costaners, s'usen altres denominacions per designar àrees específiques, com elmar Argentina, elmar Cantàbric, elmar d'Irlanda o elmar dels Sargassos, que no sempre corresponen a criteris oceanogràfics i que majoritàriament responen a usos geograficoculturals. Així mateix, alguns dels mars costaners estan, al seu torn, dividits en altres mars, com la Mediterrània o el Bàltic.
Pangea: animació que representa la separació dels continents fins a la formació de l'oceà Atlàntic tal com el coneixem avui
En l'antiguitat, els continents estaven units en un gran continent anomenatPangea; quan els continents coneguts avui com aÀfrica iAmèrica van començar a dividir-se, va quedar exposat un gran buit que es va omplir d'aigua salina provinent de l'oceà Pacífic i Antàrtic.
L'Atlàntic va començar a formar-se fa uns 150 milions d'anys, quan l'antic supercontinent denominatPangea es va fragmentar, donant lloc a la formació de grans mars entre les plaques continentals que s'allunyaven entre si, separades per les dorsals oceàniques.
Finalment i després de la separació completa d'Amèrica de l'antic continent, va quedar format un oceà d'aproximadament 80 milions de km².
La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran serralada submarina anomenadadorsal Atlàntica central.[8] S'estén des d'Islàndia, al nord, fins aproximadament 58° delatitud sud, assolint una amplada màxima de 1.600 km, aproximadament. La profunditat de l'aigua sobre la serralada és inferior a 2.700m en molts llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formantilles. L'Atlàntic sud també té una serralada addicional, lacadena Walvis.[9]
Ladorsal Atlàntica central separa l'oceà Atlàntic en dues grans conques, de profunditats entre els 3.660 i 5.485 m de mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i ladorsal Atlàntica central que divideixen el sòl oceànic en nombroses conques. Algunes de les conques més grans que hi ha són les de Blake, Guaiana, Amèrica del Nord, Cap Verd i les conques de les Canàries a l'Atlàntic nord. Les majors conques de l'Atlàntic sud són Angola, Cap, Argentina i les conques brasileres.
El fons oceànic, es creu que és, en general, bastant pla,planes abissals,fosses,muntanyes submarines,conques,altiplans,congosts i algunsguyots. Els diferents elements al llarg dels marges dels continents constitueixen al voltant de l'11% de la topografia del fons, amb un cert nombre de canals profunds que tallen les plataformes.
Els dipòsits pelàgics contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic; inclouenargiles vermelles i globigerina, entre d'altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i varien en gruix de 60 m a 3.300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i d'aflorament de l'aigua.
Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls demanganès. Tenen lloc on hi ha poca sedimentació o bé on els corrents graduen els dipòsits.
Corrents termohalins. L'oceà Atlàntic és un important agent regulador de la temperatura, en enviar calor des dels tròpics a les zones temperades
Elclima de l'oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les aigües superficials i els corrents d'aigua, a més delsvents. Per la gran capacitat dels oceans de retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. Laprecipitació es pot ocasionar per les dadesmeteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire i la de l'aigua.
Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes degel marí. Els corrents oceànics contribueixen al control climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions. Les terres adjacents estan afectades pels vents que són refredats o escalfats quan bufen sobre aquests corrents. Elcorrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes Britàniques i el nord-oest d'Europa, i els corrents d'aigua freda provoquen la boira persistent a la costa nord-est del Canadà (elsGrans bancs) i la zona nord-oest d'Àfrica. En general, els vents tendeixen a transportarhumitat i escalfen o refreden l'aire en totes les terres.
Elshuracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord. Elsciclons tropicals o huracans es desenvolupen mar endins a la costa d'Àfrica, a prop deCap Verd i es mouen a l'oest cap almar del Carib; els huracans poden tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són comunes a l'Atlàntic nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.
L'oceà Atlàntic sembla el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa 100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia,Pangea, es va trencar per la formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha estat explorat extensivament des dels primers assentaments humans a les seves costes. Elsvikings, elsportuguesos iCristòfor Colom van ser els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar ràpidament, i moltes rutes de comerç noves s'hi van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses exploracions científiques s'han dut a terme, incloent-hi l'expedicióalemanya Meteor, la de la Universitat de Colúmbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades.
ElRa II, un vaixell construït ambpapir i que va navegar amb èxit a través de l'Atlàntic pilotat perThor Heyerdahl, demostrant que era possible creuar l'Atlàntic des d'Àfrica emprant embarcacions d'aquest tipus en períodes històrics remots
Al voltant del 980 - 982,Eric el Roig descobreixGroenlàndia, geogràficament i geològicament part d'Amèrica.
El 985 o 986,Bjarni Herjólfsson fou el primer europeu a albirar el continent americà, tot i que no va tocar terra.
Al voltant del 1010,Thorfinnr Karlsefni dirigeix un intentviking per assentar-se a Amèrica del Nord amb 160 colons, però va ser expulsat pels nadius. El seu fillSnorri Thorfinnsson fou el primer nord-americà d'origen europeu.
El 1419 i 1427, navegants portuguesos van arribar a les illesMadeira iAçores, respectivament.
Des de 1415 i fins al 1488, navegants portuguesos van resseguir la costa occidental d'Àfrica, arribant alcap de Bona Esperança.
El 1969 i 1970Thor Heyerdahl, a bord delRa II, un vaixell construït a partir depapir, va demostrar que era possible creuar l'Atlàntic des d'Àfrica emprant embarcacions d'aquest tipus en períodes històrics remots.
El 1980,Gérard d'Aboville és el primer home a creuar l'oceà Atlàntic remant.
El 1998,Benoit Lecomte fou el primer home a creuar nadant l'oceà Atlàntic nord, sense una taula de flotació.
L'oceà també ha contribuït significativament al desenvolupament econòmic dels països que el voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits depetroli abundants a les roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaters més rics del món, especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans bancs deTerranova, la plataforma continental aNova Escòcia, el banc de Georges aCape Cod, els bancs deBahames, les aigües al voltant d'Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els bancs de lesMalvines. També s'han pescatanguiles,llagostes ibalenes en grans quantitats. Tots aquests factors, donen a l'Atlàntic un gran valor comercial. Per les amenaces que suposen els abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar, existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació.
Elsicebergs són comuns a l'estret de Davis, el deDinamarca, i l'Atlàntic nord-oest de febrer a agost i s'han observat algun cop fins i tot a lesBermudes i les illesMadeira; els vaixells estan exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de maig a setembre; hi hahuracans de maig a desembre.
Els huracans també són un perill natural a l'Atlàntic, però sobretot a la part nord de l'oceà, ja que rares vegades els ciclons tropicals es formen a la part meridional, per ser allà les aigües més fredes, i perquè queda fora de l'anomenadazona de convergència intertropical. Amb tot, en els darrers anys, s'hi han observat alguns fenòmens. Els huracans solen formar-se entre l'1 de juny i 30 de novembre de cada any. Un dels huracans més notables a l'Atlàntic en els darrers anys ha estat l'huracà Katrina en latemporada 2005.
Les activitatshumanes delsector primari:ramaderia,avicultura, agricultura, etc., generen substàncies orgàniques i inorgàniques que són riques especialment ennitrogen (nitrits initrats, principalment) ifòsfor (fosfats), a més de matèria que consumeixoxigen i de vegades organismes patògens, i poden arribar a crear unazona morta perhipòxia.[15] Algunes d'aquestes substàncies també es produeixen a la natura. Aquestsresidus arriben al mar per l'aigua, superficial o subterrània.[14]
La contaminació urbana prové de les aigües residuals (clavegueres) amb residus de les llars i dels locals comercials. Aquestes aigües, si no es tracten adientment, contenen matèria consumidora d'oxigen, partícules sòlides en suspensió, compostos inorgànics ibacteris nocius. El cas dels residus industrials és semblant, amb la diferència que els residus són de naturalesa molt més diversa.[14]
↑La New Encyclopaedia Britannica, Volum 14 - pàgina 290, edició 2005 posa, a l'articleAtlantic Ocean, el problema de la convenció arbitrària de les línies de latitud 65°N i del cercle àrtic (66° 30′ N) com a fronteres entre els dos oceans en oposició a línies menys discutibles com són els relleus submarins de la zona, o fins i tot l'observació de les diferències de temperatura i de salinitat de les aigües (que col·locaria llavors el mar de Noruega a l'Oceà Atlàntic i el mar de Groenlàndia a l'Àrtic). Així, afegeix l'enciclopèdia, hi ha molta menys ambigüitat sobre els límits sud de l'Atlàntic
↑«North Atlantic Ocean On the West. The Eastern limits of the Caribbean Sea (21), the Southeastern limits of the Gulf of Mexico (26) from the North coast of Cuba to Key West, the Southwestern limit of the Bay of Fundy (25) and the Southeastern and Northeastern limits of the Gulf of St. Lawrence (24). On the North. The Southern limit of Davis Strait (15) from the coast of Labrador to Greenland and the Southwestern limit of the Greenland Sea (5) and Norwegian Sea (6) from Greenland to the Shetland Islands. On the East. The Northwestern limit of the North Sea (4), the Northern and Western limits of the Scottish Seas (18), the Southern limit of the Irish Sea (19), the Western limits of the Bristol (20) and English (21) Channels, of the Bay of Biscay (22) and of the Mediterranean Sea (28). On the South. The equator, from the coast of Brazil to the Southwestern limit of the Gulf of Guinea (34). South Atlantic Ocean On the Southwest. The meridian of Cape Horn (67° 16′ W) from Tierra del Fuego to the Antarctic Continent; a line from Cape Virgins (52° 21′ S 68° 21′ W) to Cape Espiritu Santo, Tierra del Fuego, the Eastern entrance to Magellan Strait. On the West. The limit of the Rio de La Plata (33). On the North. The Southern limit of the North Atlantic Ocean (23). On the Northeast. The limit of the Gulf of Guinea (34). On the Southeast. From Cape Agulhas along the meridian of 20° East to the Antarctic continent. On the South. The Antarctic Continent». La versió original, en anglés, es trobaen líniaArxivat 2009-06-24 aWayback Machine. al web oficial de la «International Hydrographic Organization».
↑3,03,1«Atlantic Ocean» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: octubre 2010].
↑Schlitzer, Reiner, et al.; 1985;A meridional ¹⁴C and39Ar section in northeast Atlantic deep water; Journal of Geophysical Research, Volume 90, Issue C10, p. 6945-6952«Enllaç».
↑14,014,114,2El medi ambient oceànic, marítim i costaner, de Germàn de Melo Rodríguez i Agustín Sànchez-Arcilla Conejo. Guia ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. Edicions UPC, 1998(català)ISBN 84-8301-278-2
↑Sebastian A. Gerlach "Marine Pollution", Springer, Berlin (1975)
