  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Població total | vora 15 milions; vora 3 milions d'occitanoparlants |
| Llengua | occità ifrancès i tambécatalà (a laFenolleda i laVall d'Aran) imonegasc (aMònaco) |
| Religió | Cristianisme (Catolicisme) |
| Grups relacionats | Francesos,catalans,bascos |
| Regions amb poblacions significatives | |
 França | 12.164.938 (2004)[1] |
 Itàlia | 264.000[2] |
 Espanya | 10.194[3] |
 Mònaco | 5.400[2] |
Elsoccitans[4][5][6] (los occitans enoccità;les Occitans enfrancès)[7] són unpobleeuropeu que té l'origen al nord-oest delMediterrani i resideix en la seua majoria al sud de França, i en menor grau a territoris fronterers amb aquest país, una zona anomenada col·lectivamentOccitània.[8][9] Comparteixen una cultura pròpia, l'occitana, i una llengua que tanmateix, a hores d'ara, és parlada per una minoria de la població, que segons algunes fonts és de 500 mil[10] i segons altres de 2 milions,[6] d'un total de 15 milions d'habitants.[6] La majoria viuen aFrança i són, doncs, ciutadans francesos;[11] altres estats amb ciutadans occitanoparlants sónEspanya (a laVall d'Aran),[11][9]Itàlia (a lesValls Occitanes, situades a la frontera italofrancesa, i aLa Gàrdia, aCalàbria)[11][9] iMònaco.[12][11] Cal remarcar que dues comarques delsPaïsos Catalans són culturalment occitanes, l'esmentada Vall d'Aran, i laFenolleda a laCatalunya del Nord.[8]
En conjunt hi ha 15 milions d'occitans,[6][8] distribuïts així: 12.164.938 a França,[1] 10.194 a l'Aran,[3] i 264.000 a les valls occitanes.[2] A Mònaco, no hi ha cap xifra oficial del nombre d'occitanoparlants, però segons algunes fonts són entorn del 5.400[2] dels 32.409 habitants del principat.
A les darreres tres dècades,[13] l'emigració ha sigut un gran protagonista, gràcies a la falta de treball per als joves[6][14] a un país marcadament agrícola,[6][14] compaginada amb unaimmigració important per nord-europeus i francesos, sobretot deParís, que busquen retirar-se a la ruralia i al sol.[6] En termes reals, hi ha un 20% d'habitants nascuts fora d'Occitània, i a laProvença això puja a més del 30%.[13]
Les poblacions més grans sónMarsella (807.071),Tolosa (465 423),Niça (375 892),Bordeus (218 948) iMontpeller (244 300).[9]
També cal esmentar l'enclavament dela Gàrdia (pob. 1.863), aCalàbria,Itàlia, que no és considerada part d'Occitània però destaca una colònia d'occitanoparlants. Altres zones que reberen immigració occitana són:Sant Sebastià, alPaís Basc (hi desaparegué a començaments del segle XX); al voltant de Heilbronn aWürttemberg,Alemanya;Argentina iUruguai, a l'Amèrica Llatina;Idaho iOregon alsEstats Units d'Amèrica; en alguns d'aquests indrets encara roman gent que pot parlar occità.
Atès que Occitània és un territori molt extens, i que l'ensenyament en occità encara ara no arriba a la majoria de la població, les diferències dialectals hi són importants.[6][9] Dins delnord-occità, hi ha elllemosí, l'alvernès i elvivaro-alpí; dins de l'occità meridional, hi ha elllenguadocià i elprovençal; i finalment, dins delgascó (occidental), hi ha el landès, el bearnès i el gascó oriental, que inclou l'aranès. La quantitat de parlants de cada dialecte és la següent: 1.361.000 parlen l'alvernès a França; 435.000 parlen el gascó a França, i 6.300a Espanya (Aran); 2.486.000 parlen el llenguadocià a França; 11.000 parlen el llemosí a França; i 5.400 a Mònaco, 264,000 a les valls occitanes d'Itàlia, i una quantitat desconeguda a França parlen el provençal.[2]
D'ençà de les darreries del segle xix, es començà treballs per normalitzar la llengua, i es produí un estàndard basat principalment en el dialecteprovençal,[9] anomenada ortografiamistralenca i creada perJosèp Romanilha,Frederic Mistral i elFelibritge. Avui en dia, la norma gràfica més utilitzada és laclàssica oalibertina, establerta perLoís Alibèrt, i que es basa en l'occità medieval.[9] Aquesta és l'avalada per l'Institut d'Estudis Occitans i pelConselh de la Lenga Occitana. Gràcies a la introducció d'escolarització universal enfrancès vora el 1880, ja no existeix cap monolingüe occità,[6] i encara avui en dia la llengua és considerada per alguns com unpatuès rústic,[6] en part perquè s'ha conservat sobretot entre la gent gran i a les zones més rurals. La llengua occitana només és reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran, on el 62,2% declaren saber parlar-lo.[15] A l'estat italià se li ha atorgat l'estatus de llengua protegida i a l'estat francès només gaudeix d'una acceptació a la xarxa educativa però li manca reconeixement legal.
Les llengües parlades a Occitània, a part de l'occità, són elfrancès, l'àrab i l'amazic a França,[13] l'espanyol i elcatalà a l'Aran, l'italià a les valls occitanes d'Itàlia, i elmonegasc a Mònaco. Hi ha també una important minoria d'ètniagitana d'origen català, estimada en dotzenes de milers de persones, que s'ha mantingut catalanoparlant i que es concentra especialment a la Provença, però que s'escampa per tot el territori fins a Aquitània.[16][17]
Occitània fou habitada des de l'època prehistòrica, la qual cosa ha deixat importants jaciments com Las Caus, Las Combarèlas, Las Eisiás de Taiac, La Font de Gaume, Le Mas d'Asilh, etc.[5] Més tard era ocupat pelslígurs,ibers iceltes, i d'aquests últims la tribu més important era la dels gals.[5] És amb la romanització de laGàl·lia a partir delsegle ii aC[5] que se sembra el germen del que serà Occitània, i s'hi introdueix lallengua llatina, origen de l'occità.[5] L'any475 s'hi crea un estat devisigots (elRegne de Tolosa) al que avui en dia és elLlenguadoc,[5] la qual cosa creà una divisió entre laGàl·lia franca i la Gàl·lia provençal,[5] i alhora propicià més lligams culturals entre les províncies romanes de laNarbonesa i la Tarraconense.[5] A l'edat mitjana, la cultura occitana era de cabdal importància,[5] sobretot en la forma delstrobadors.[9] Però era també el principi de la fi, ja que el regne francès del nord tenia interessos territorials que afectaven tota Occitània.[5] Tot això dugué a labatalla de Muret,[5] que significà la fi de l'interès català a Occitània i, efectivament, el seu lliurament a les forces franceses.[5] Des delsegle xiii, la monarquia francesa incorporava a poc a poc gairebé tots els territoris occitans.[5] A partir d'aquest moment hi ha una creixent repressió de l'occità i una substitució llingüística a favor del francès,[5] que s'intensifica amb laRevolució Francesa.[5] Al segle xx, el sentiment de ser occità és minoritari[5][9] i lesguerres mundials només enforteixen més el sentimentnacionalista francès.
La confessió majoritària dels occitans és elcristianisme (entre 75 i 90%),[18][9] tot i que hi ha comunitats importants de musulmans i algunsprotestants.[9] El centre de la fe cristiana al país és, per a molts, el santuari deLorda, escenari d'unes aparicions de la Mare de Déu. A l'edat mitjana elcatarisme va ser molt important a Occitània.
La cuina occitana fa part de lacuina mediterrània però desenvolupa trets específics que l'allunya de lacuina catalana oitaliana. A causa de la grandària del país i, per tant, la gran varietat de paisatges, és una cuina molt variada.
Comparteix amb altres cuines del mediterrani elements i sabors bàsics i rotunds, entre els quals lacarn,peix iverdures, a més de l'oli d'oliva; però també s'acosta de la cuina atlàntica, ambformatges,patés,nata,mantegues i menjars més calorífics. Alguns plats ben coneguts són comuns arreu del mediterrani, com laratatolha, l'allioli, labolhabaissa, elpan golçat (pa amb oli),amanides, productes a base d'olives i elvi. És important l'ús d'herbes aromàtiques com eljulivert, elromaní, lafarigola, l'orenga i l'alfàbrega.
Entre els occitans de renom figurenAuguste Comte, considerat el fundador delpositivisme i un dels iniciadors de lasociologia;Frédéric Bazille, pintor impressionista;Frederic Mistral, occitanista i escriptor en llengua occitana, guardonat amb elPremi Nobel de Literatura el 1904;Jean Dausset, metge immunologista i professor universitari guardonat amb elPremi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1980;Jean Jaurès, polític socialista;Michel de Montaigne, pensador i polític delRenaixement;Pèire Bèc, poeta i lingüista;Pèire Godolin, poeta;Ramon VI de Tolosa, comte històric de Tolosa i deNimes;Robèrt Lafont, lingüista, historiador, poeta, novel·lista, dramaturg i activista cultural i polític;Sant Roc, que es dedicà a curar els infectats de lapesta negra;Georges Pompidou,President de la República francesa del 1969 al 1974;Jean-Henri Fabre,entomòleg; iBernadeta Sobirós, origen del mite de l'aparaició deLorda.
