Prové de lalletra gregaÒmicron (Ο, ο) que passa primer a l'alfabetetrusc i després alLlatí com aO entesa com la vocal /o/. Sembla que la grafia ve d'un símbol que representava un ull.
És unaconjunció, que constitueix la proposició connectiva de disjunció. Sovint seguida de l'adverbibé, expressa una alternativa. Sovint reforçada ambsia denota equivalència. En l'escriptura antiga equivalia el pronom feble ho.
En català pot representar dos sons: la o oberta o la o tancada de l'alfabet fonètic internacional segons la paraula. Quan les normes d'accentuació ho marquin se'ls ha de posar accents que seran tancatsÓ ó o obertsÒ ò depenent de quina en sigui la pronúncia. Encatalà oriental -menys en elmallorquí (excepte a Sóller) - es pronuncia /u/ quan es troba en posicióàtona. EnRossellonès la o tancada fins quan és tònica sona com unau (Canigú).
