Lanotació musical és qualsevol sistema d'escriptura utilitzat per representar gràficament una peça musical, fent possible que unintèrpret l'executi de la manera desitjada pel compositor. El sistema de notació més utilitzat actualment és el sistema gràfic occidental que utilitza símbols sobre unpentagrama o conjunt de 5 línies. Existeixen altres sistemes de notació i molts d'ells també s'usen en la música popular. L'element bàsic de qualsevol sistema de notació musical és la nota, que representa un únic so i dos paràmetres relacionats amb dues de les seves qualitats bàsiques:durada ialtura. Elssistemes de notació musical també permeten representar moltes altres característiques, com són laintensitat, l'expressió musical o tècniques d'execució instrumental. Els més comuns avui dia són el sistema sil·làbic o llatí (do, re, mi, fa, sol, la, si) i el sistema alfabètic o anglosaxó (A, B, C, D, E, F, G), utilitzats arreu del món segons context històric i geogràfic.[1]
En laGrècia Antiga utilitzaven un sistema de símbols i lletres que els servien per representar les notes sobre el text d'una cançó. Alguns dels exemples més antics que hi ha són:
Els grecs tenien almenys quatre sistemes derivats de les lletres de l'alfabet. El coneixement d'aquest tipus de notació es va perdre, com gran part de la cultura grega, després de la invasió romana.
El sistema modern té els seus orígens en elsneumes o pneumes, que enllatí significa "corbat". Aquests símbols representaven les notes musicals en les peces vocals delcant gregorià ja cap alsegle viii.
Inicialment els neumes, traços que representaven intervals i signes d'expressió, estaven posats sobre les síl·labes del text i servien com a orientació als qui ja coneixien la música, per poder cantar la peça; els que no la coneixien no podien cantar-la, ja que aquests signes no donaven la informació precisa sobre l'altura i durada de les notes. La notació en la qual els neumes se situen sense cap ratlla de referència s'anomenain campo aperto o béadiastemàtica.
El pas següent, que va fer possible una lectura més precisa de la música, va ser col·locar el neumes a altures variables i proporcionals, tenint com a referència una línia horitzontal que habitualment era de color vermell i representava la nota fa.
La lenta suma d'altres línies -la segona fou la de do, normalment en groc, que permetia situar, si més no aproximadament, també les notes sol, la i si- va fer que el sistema evolucionés fins a arribar a una pauta de quatre línies. La utilització d'una o altra clau (do i fa) i la seva col·locació en una o altra de les línies permetia representar en aquesta pauta altures diverses.
Posteriorment, amb l'aparició de la música a ritme fix -és a dir, que ja no era a ritme lliure, com elcant pla- va aparèixer la necessitat de representar les durades de les notes amb un sistema de proporcionalitats, bàsicament binari i ternari. Al llarg dels darrers segles de l'edat mitjana i elRenaixement es van succeir diversos sistemes -cada un evolució de l'anterior- que van desembocar en l'actual.
Gran part del desenvolupament de la notació musical deriva del treball del monjobenedictíGuido d'Arezzo (c. 992- c. 1050). Entre les seves contribucions hi ha el desenvolupament de la notació absoluta de l'altura del so, en la qual cada nota ocupa una posició en la pauta de línies d'acord amb la nota desitjada.[2] A més d'això, va desenvolupar lasolmització o sistema de lectura musical que permetia cantar els noms de les notes.
Guido d'Arezzo va definir els noms pels quals coneixem actualment les notes:do (originalmentut, encara d'ús en francès),re,mi,fa,sol ila. Els noms estaven trets de les síl·labes inicials d'un himne aSant Joan Baptista:Ut queant Laxis. El nom de la nota "si" es va afegir molt posteriorment, construït amb les primeres lletres de l'ultima linia del cant dedicat a Sant Joan Baptiste.
En aquesta època el sistema tonal ja estava desenvolupat i el sistema de notació amb pautes de cinc línies opentagrama es va convertir en el patró per a tota la música occidental, mantenint-se així fins al dia d'avui.
La notació musical actual és escrita sobre una pauta de cinc línies anomenadapentagrama. El conjunt de la pauta i els altres símbols musicals s'anomenapartitura. Els elements fonamentals que podem trobar en una partitura són la durada i l'altura, amb altres signes indicadors d'intensitat, expressió, caràcter, etc.
El sistema patró es pot utilitzar per representar qualsevol tipus de música vocal o instrumental, i amb l'ús de l'escala cromàtica de 12 semitons o qualsevol de les altres, com lesescala diatònica opentatònica, també es poden indicar afinacions microtonals amb la utilització de signes d'alteració de les notes.
Els valors o figures rítmiques són símbols que representen la durada de les notes musicals. En el següent gràfic es mostren les figures musicals per ordre decreixent de durada: rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa, garrapatea i semigarrapatea.
Antigament existia també labreu, que durava el doble de lasemibreu (rodona), lallarga que era el doble de la breu, i lamàxima el doble de la llarga; aquestes figures ja no s'usen en la notació actual.
Cada figura té la meitat de la durada de l'anterior. Si volem representar una nota d'un temps i mig s'usa un punt i així, per exemple, el temps d'una negra amb punt és el d'una negra més una corxera de durada.
La durada real d'una nota, mesurada ensegons, depèn de la fórmula que indica el compàs i eltempo. Això significa que les figures rítmiques indiquen relacions de durades entre elles i que la durada exacta ve donada per la figura i pel tempo indicat a la partitura o escollit per l'intèrpret.
Lapausa representa durades de silenci, això és, el temps en què no es produeix cap so. Existeixen tantes grafies de pauses com figures rítmiques existents i cada pausa dura el mateix temps relatiu que la seva nota corresponent.
Lamètrica organitza la durada de la música i ens indica quantes unitats de temps han d'existir en cadacompàs. En la partitura els compassos estan delimitats per línies verticals obarres de compàs que van des de la primera fins a la cinquena línia, i determinen l'estructura rítmica de la música.
El compàs està directament associat a determinats estils de música i, així, unvals té sempre el ritme ternari (3/4) i en elrock o eljazz s'usa habitualment el compàs quaternari (4/4).
En la fracció en què es concreta un compàs, eldenominador indica en quantes parts s'ha de dividir una determinada durada musical per obtenir una unitat de temps; en la notació actual larodona és el valor més gran i per això totes les durades tenen com a referència aquesta figura rítmica. Elnumerador defineix quantes unitats de temps té el compàs.
En el següent exemple s'observa un compàs de 4/4, és a dir, que la unitat de temps té una durada d'1/4 de rodona i el compàs té 4 unitats de temps. En aquest cas, una rodona ocuparia tot el compàs.
Les claus indiquen una nota de referència amb relació a alguna línia i serveixen per adequar l'altura de la notació a l'instrument; és la clau la que defineix quina nota ocuparà cada línia o espai en el pentagrama.
Per exemple, les veus greus usen generalment la clau de Fa i les més agudes usen la clau de Sol. Se sol dir que la clau de Fa comença on acaba la clau de Sol.
L'altura de cada nota es representa per la seva posició en la pauta amb referència a la nota definida per la clau utilitzada, com es mostra a continuació:
Les principals alteracions de les notes són elsostingut (#), el bemoll (), el doble sostingut (x) i el doble bemoll (). Es representen sempre abans del símbol de la nota, l'altura de la qual serà modificada, i després del nom de les notes, xifres i tonalitats.
Per exemple, es pot dir que un "fa sostingut" (fa#) és la mateixa nota que un "sol bemoll" (sol) encara que a causa de les característiques de cada instrument, el timbre pot variar. Per exemple, en el cas de la guitarra, una nota do tocada a la segona corda (si), en la primera posició, és equivalent a un do tocat en la tercera corda (sol) en la cinquena posició, encara que el timbre sigui diferent perquè cada corda és diferent.
Certs símbols i textos indiquen al músic la forma d'executar la partitura, incloent les variacions de volum (dinàmica) i temps (cinètica), així com la manera correcta d'articular les notes i separar-les en frases (articulació i accentuació).
La intensitat de les notes pot variar al llarg d'una música. Això s'anomena dinàmica. La intensitat s'indica en forma de sigles que indiquen expressions enitalià sota el pentagrama:
La cinètica musical (del greckine, "moviment") defineix la velocitat d'execució d'una composició. Aquesta velocitat s'anomenatempo i indica la durada de la unitat de temps. El tempo s'indica a l'inici de la música o d'un moviment amb termes en italià referits a la velocitat (andante,allegro). Sovint s'afegeixen altres paraules (con fuoco,moderato) que donen detalls sobre el caràcter, el sentiment o altres expressions que orienten sobre com ha de ser interpretada la peça. L'agògica designa les lleugeres modificacions de ritme o de tempo en la interpretació d'un fragment musical.
Els principals termes de tempo són:
Alguns exemples de combinacions de tempo i més detalls expressius:
Altres indicacions informen de variacions en el tempo:
Latabulatura és una notació que representa com col·locar els dits en un instrument (per exemple, els trastos d'una guitarra) en lloc de les notes, permetent als músics tocar l'instrument sense coneixement de la grafia musical. Aquesta notació va ser força usual per internet, ja que fàcilment es pot transcriure en formatASCII.
Per exemple:e|---------------------------------|---------------------------------|B|---------------------------------|---------------------------------|G|---------------------------------|------------1/4\1----------------|D|-2~~---------5-5-5/7-7-----8-----|-----7/10-------------5h6--------|A|-------------3-3-3/5-5-----6-----|-----5/8--------------8h9--------|E|---------------------------------|---------------------------------|
Les tabulatures estan compostes per tantes línies com cordes té l'instrument. En l'exemple anterior és una tabulatura deguitarra. Cada línia representa per tant, una corda de l'instrument, i generalment s'especifica la sevaafinació en la part esquerra, utilitzant la nomenclatura anglosaxona de les notes (A-G) encara que si es tracta de l'afinació estàndard de l'instrument es pot ometre.
En les línies de la tabulatura apareixen uns números que indiquen eltrast que s'ha de pitjar en tocar la corda (un 0 indica que s'ha de tocar la corda a l'aire). En la tabulatura també poden aparèixer lletres o altres símbolsASCII com la "h" (de l'anglèshammer on, "lligat ascendent"), "p" (de l'anglèspull off, "lligat descendent"), ~ (vibrato), / o \ (slides) i molts d'altres símbols depenent de la complexitat de la peça musical.
La xifra és un sistema de notació musical usat per indicar a través de símbols gràfics o lletres els acords per ser executats per uninstrument musical (com per exemple, unaguitarra). Les xifres s'utilitzen principalment en lamúsica popular, sobre de les lletres o en les partitures, indicant l'acord que ha d'acompanyar la melodia principal o el cant.
Són:
Els acords menors s'escriuen sobre de les lletres, i s'afegeix una "m" minúscula al nom de la nota. Per ex., Cm (acord de do menor).
| En altres projectes deWikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
| Generalitats | |
|---|---|
| Pentagrama | |
| Nota | |
| Divisió del temps | |
| Alteració | |
| Indicadors d'expressió | |
| Articulació | |
| Ornaments | |
| Sistema de notació al món | |
| Sistema de notació digital | |
| Eines físiques | |
