LesNormes del Puig són unes normesortogràfiques per alvalencià elaborades el1979[1] per laSecció de Llengua i Lliteratura (sic) de laReal (sic) Acadèmia de Cultura Valenciana amb l'objectiu d'oferir una ortografia diferenciada respecte a lesNormes de Castelló, oficials i de caràcter unitarista amb els altres parlarscatalans. Les Normes del Puig deuen el seu nom a un acte d'adhesió celebrat el7 de març de1981 en el municipivalencià delPuig.[1]
Els organismes oficials delPaís Valencià (incloent-hiajuntaments i la mateixaGeneralitat Valenciana), així com lesuniversitats, la majoria d'editorials i altres organismes culturals, han utilitzat sempre als seus escrits lesNormes de Castelló, unitaristes respecte alcatalà. Els pocs intents d'utilització de qualsevol normativa que no fóra la de Castelló per part d'ajuntaments valencians han estat avortats pelTribunal Suprem arran de laSentència de Benifaió.
L'ús de les Normes del Puig ha estat molt minoritari.[2] Només es van fer un cert lloc en organismes com ara laJunta Central Fallera (1992-1998).[3] A partir delsegle xxi, l'ús de les Normes del Puig comença a decaure, sobretot des de la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el1998, fet que va dotar d'oficialitat plena a lesNormes de Castelló, i moment a partir del qual moltes de les entitats que utilitzaven les normes secessionistes adoptaren la normativa oficial. A partir de ladècada de 2010 la manca de relleu generacional, unida a l'acceptació de la normativa oficial de l'AVL va deixar l'ús de les Normes del Puig a nivells testimonials, fins i tot a sectors on arribà a tindre certa presència.[4]
Durant els primers 25 anys de vida (1979-2004), es van publicar 656 obres amb estes normes, algunes de les quals mai no van ser registrades amb el codiISBN. En este recompte no s'inclouen publicacions periòdiques (que utilitzen el codi ISSN) nillibrets de falla, a excepció de les publicacions de laJunta Central Fallera durant els sis anys que les va utilitzar, i d'alguns llibrets seleccionats pel seu especial interés. Tanmateix, es comptabilitzen també diversos volums d'una mateixa obra si estes tenien diversos autors, o si es van publicar en anys diferents o els volums tenien un altre ISBN. També es comptabilitzen obres que van utilitzar les normes de manera parcial.[3]
Segons va calcular l'acadèmicÀngel Calpe Climent en la seua obra de 2005, durant els 25 primers anys de les Normes del Puig, estes foren utilitzades per 219 autors diferents, 28 dels quals (el 12,79%) participaren en nou o més obres. Estos 28 autors representaven el 51,32% de la producció total en esta normativa.[3] L'autor amb major producció havia estatArtur Ahuir, amb 22 obres.[3]
L'etapa amb més gran nombre d'obres publicades amb la normativa del Puig coincideix amb el període en quèUnió Valenciana fou soci delPartit Popular en diversos governs valencians. Així, entre el 1992 i el 2001 es produeix l'edat daurada de les Normes del Puig, amb una mitjana de 40,3 publicacions a l'any, un total de 403 obres (61,4% del total), en deu anys. Amb la creació el 1998 de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, les Normes del Puig cauen en desgràcia, arribant el 2004 a nivells de producció semblants als del 1982.[3] El 2004, el 90,95% de publicacions en normativa secessionista s'havien publicat en la ciutat deValència, s'han publicat obres en vint localitats valencianes diferents i una aMadrid.[3]
Hui en dia lesNormes del Puig, en les seues diferents formes, encara són utilitzades en algunes publicacions (bàsicament lligades a les organitzacionsLo Rat Penat iReal Acadèmia de Cultura Valenciana, propulsors d'aquestes). L'única editorial amb una producció ressenyable en les Normes del Puig és l'Editorial L'Oronella, que el 2004 era l'editorial amb més gran mitjana de publicacions amb 9,75 obres publicades anyalment.[3] Actualment ja ha superatLo Rat Penat, associació cultural que el 2004 presentava el més gran nombre de publicacions absolutes amb 133 obres.[3] Sols huit editorials tenien una mitjana més gran que dues obres per any el 2004, entre les quals es trobava el mateixAjuntament de València, mentre que el 52,56% de les editorials (41 de 78) sols havia publicat una obra amb esta normativa.[3] El 7,24% de la producció (53 obres) fou autoeditada.[3]
El 2004, la producció en Normes del Puig era el doble que la de llengües minoritàries com l'aranès o l'aragonès, si bé se situava a nivells inferiors a la meitat de la producció si se la comparava amb lallengua asturiana, i molt per avall de la producció realitzada amb l'ortografiaoficial delvalencià, de caràcter unitarista.[3] Segons Òscar Rueda, el 2011 les Normes del Puig havien estat utilitzades per més d'uncentenar d'escriptors, i el nombre de valencians amb formació sobre la normativa era d'unsmilers.[2]
Pel que fa a les editorials que utilitzaven esta normativa, la veterana "Del Sénia al Segura" plegà el febrer del 2012, després de més de 35 anys d'activitat.[5] També el 2012, l'altra editorial de referència per als lectors en Normes del Puig,L'Oronella, anuncià la seua intenció de publicar llibres sense que importe la llengua o ortografia en la qual foren escrits, sinó llur qualitat. Açò va comportar la creació d'una col·lecció per a literatura escrita en lesNormes de Castelló, anomenadaJàssena.[6]
Hi ha hagut diferents versions de les Normes, la diferència entre les quals rau principalment en l'accentuació. En la primera etapa (1979-1981) hi havia accents amb un sistema diferent del de lesNormes de Castelló o IEC.[1] Fou en la segona etapa (1981-2003) quan s'optà per eliminar-los, tret dels diacrítics.[1] Va ser durant aquesta època que les normes gaudirien de més difusió social. Per exemple, al final de la dècada dels1990 el diariLas Provincias va distribuir vora 30.000 exemplars del Diccionari de laReal Acadèmia de Cultura Valenciana editats per l'Ajuntament deValència. Entre els anys1979-2004 van publicar-se 656 títols en esta normativa, sent 1996 l'any amb major producció literària al publicar-se 54 llibres escrits amb les Normes del Puig.[3]
Finalment, el juliol de2003 es van reintroduir elsaccents gràfics, segons una normativa molt semblant a la unitarista.[1] Aquesta reforma ha estat vista amb recel per certs sectors del secessionisme, per l'acostament que suposa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua[1] que, si bé les institucions més importants delblaverisme, com araLo Rat Penat o el partit políticUnió Valenciana, han acceptat els esmentats canvis, altres grups més extremistes no ho han fet. De manera que actualment conviuen dues versions de les normes, la que admet només accents diacrítics i la que accepta una normativa d'accentuació gràfica molt similar a la de l'IEC.
Les diferències amb les normes oficials de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (basades en lesNormes de Castelló i l'IEC) no comporten una disminució de la comprensió, de manera que un text escrit segons lesNormes del Puig és totalment comprensible per qualsevol catalanoparlant que no les haja estudiades. De fet, els robots ambalgorismes classificadors de pàgines web segons l'idioma, que estan basats íntegrament en les normatives de l'Institut d'Estudis Catalans, com ara els deGoogle, classifiquen els texts escrits amb lesNormes del Puig com a texts enllengua catalana. No obstant això, també ocorre que nombrosos correctors ortogràfics decatalà, aplicats a texts envalencià, assenyalen de forma incorrecta errades que no són tals, no ja als escrits segons lesNormes del Puig, sinó fins i tot als realitzats seguint correctament la normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
En este text es pot comparar quina seria la transcripció d'un mateix text (extret a l'atzar del web de la RACV) en les dues normatives per veure'n la diferència:
| Normes del Puig (reforma de 2003) | Català normatiu (variant valenciana, AVL) | Català normatiu (variant oriental, IEC) |
|---|---|---|
| L'única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX, és la de llengua llemosina, utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres antepassats. L'explicació està en la consciència, més o manco clara, que entre una èlit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic. Aixina és, el valencià, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada en el català i el mallorquí, com el nacionalisme català vol fer vore, sino també en el llenguadocià, el provençal, el llemosí… pero la valenciana és l'única que dins del diasistema tingué un Sigle d'Or, el sigle XV, en una producció lliterària quantiosa i d'un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma llingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com a escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de l'ingenier català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, seguix sent en gran part la valenciana del sigle XV, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Este Sigle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana. | L'única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els segles XIX i XX, és la de llengua llemosina, utilitzada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres avantpassats. L'explicació està en la consciència, més o manco [popular per menys] clara, que entre una elit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema lingüístic superior occitano-romànic. Així és, el valencià, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada amb el català i el mallorquí, com el nacionalisme català vol fer vore, sinó també amb el llenguadocià, el provençal, el llemosí… però la valenciana és l'única que dins del diasistema tingué un Segle d'Or, el segle xv, amb una producció literària quantiosa i d'un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma lingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de l'enginyer català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, seguix sent en gran part la valenciana del segle xv, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Este Segle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana. | L'única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els segles XIX i XX, és la de llengua llemosina, utilitzada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres avantpassats. L'explicació està en la consciència, més o menys clara, que entre una elit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema lingüístic superior occitano-romànic. Així és, el valencià, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada amb el català i el mallorquí, com el nacionalisme català vol fer veure, sinó també amb el llenguadocià, el provençal, el llemosí… però la valenciana és l'única que dins del diasistema tingué un Segle d'Or, el segle xv, amb una producció literària quantiosa i d'un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma lingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de l'enginyer català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, segueix sent en gran part la valenciana del segle xv, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Aquest Segle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana. |
El resultat és que de 224 paraules que té el fragment, només hi ha divergències en 12 paraules (17 comptant les repetides) entre les Normes del Puig i de l'AVL, de les quals la majoria o són convencions gràfiques (comoccitanorromànica peroccitano-romànica), o no tenen res a vore amb la pretesa oposició català-valencià: comutilisada perutilitzada (la pronúncia -isar és la més comuna arreu del domini lingüístic),llingüístic perlingüístic (palatalització típica del llenguatge popular arreu),sigle persegle,sino persinó,pero perperò, etc. Fins i tot amb les normes catalanes més unitaristes possibles, la diferència és mínima.
En contraposició a la comparació del text del pròleg[1] delDiccionari General de la Llengua Valenciana[2] de la RACV[3], escrit en les tres normatives (RACV 2003, AVL i IEC), el doctor en filologia valencianaVoro López i Verdejo[4][5], i director de laSecció de Llengua i Lliteratura[6] de laReal Acadèmia de Cultura Valenciana, escriu en les pàgines 79 a 81 del seu llibre «Sense pèls en la llengua»:[7]
«Als filòlecs que alguns duen en la pancha els agrada comparar escrits per a fer vore que valencià i català són casi iguals; no és un procediment científic i molt manco si comparem escrits tècnics o administratius per a fer esta demostració, puix en estos nivells del llenguage o llenguages específics les diferències entre llengües no es fan massa evidents, i faltarien elements fonamentals com la fonètica i la prosòdia. S'ha d'acodir a la llengua patrimonial si realment volem detectar diferències significatives, com les que podem detectar traduint esta cançó popular valenciana (jota de Vilamarchant) al català:
| « | Baix la meua bresquillera | » |
| — Cançó popular,Jota de Vilamarchant | ||
Nota 43.Entonces és un castellanisme en valencià que no té el català, pero el català té uns atres castellanismes que no té el valencià; inclús en esta qüestió d'interferències llingüístiques el valencià i el català es comporten de manera diferent.
La traducció al català seria:
| « | Sota el meu presseguer, | » |
No obstant, també podem trobar grans diferències en llenguages tècnics o específics. Vejam l'eixemple que Òscar Rueda aporta en una etiqueta {nota 44}:
Nota 44. RUEDA,Ò.¿Té futur la normativa de l'idioma valencià?, p. 110. Ed. Mosseguello, Valéncia, 2014.
“Valencià: Este joguet pot contindre peces menudes i no és adequat per a chiquets menors de tres anys. Per favor, lligga atentament estes instruccions i guarde-les com a referència.
Català: Aquesta joguina pot contenir peces petites i no és adient per nens menors de tres anys. Sisplau, llegeixi acuradament aquestes instruccions i desi-les com a referència.”
Deixant el "margall" o la fonètica a banda i centrant-nos en el lèxic patrimonial, comprovem que aquella "unitat de la llengua” fa fallanca estrepitosament. Anem a un eixemple imparcial, a l'obra de Jean NardGibier d'eau, pero a la traducció que de l'obra fa Joaquín Aroca, membre fundador de laSociedad Española de Ornitología, i que es publicà en Barcelona en 1963 per l'editorial Pulide. En l'introducció diu: «El editor español ha creído de interés incluir en esta obra un índice de las aves tratadas en la misma, en el que figuran además de los nombres vulgares castellanos sus equivalentes catalanes y valencianos y las denominaciones cientificas correspondientes […] estimamos que los nombres consignados […] son suficientes para permitir la identificación de las distintas especies por parte de la generalidad de cazadores».
¡Aguaita!, tanta unitat de la llengua i en parlar de pardals ya no s'entenen catalans i valencians, tant és aixina que l'editor català del llibre creu d'interés incloure un índex d'aus tractades en el text a quatre columnes: castellà / català / valencià / nom científic. De les 95 aus que apareixen en el llistat a soles 6 tenen el mateix nom en català i valencià (rascló, foja, cigonya, cigonya negra i grua); no cal dir que si parlem de peixos o plantes el percentage seria més o manco el mateix. Aixina i tot seguim afirmant que la singularitat del valencià no està "únicament" en la fonètica i el lèxic; no s'ha de perdre de vista la sintaxis i la morfologia verbal i nominal».
 | Aquest article o secció nocita les fonts o necessita més referències per a la sevaverificabilitat. |
Freqüentment, les Normes del Puig han siguit criticades per basar-se massa en l'apitxat, o parlar de l'Horta de València, i marginar la resta de parles valencianes. No obstant això, les característiques fonètiques de l'apitxat, consistents en la desaparició de:
no són tingudes en compte per lesNormes del Puig, que en mantenen la distinció ortogràfica.
Les principals diferències ortogràfiques entre lesNormes del Puig i lesNormes de Castelló són:
| Aquest article o secció nocita les fonts o necessita més referències per a la sevaverificabilitat. |
L'ortografia de lesNormes del Puig ha generat de forma paral·lela una doctrina morfològica, gramatical i lèxica que prioritza per complet i de forma exclusiva les formes tradicionals valencianes, especialment les delvalencià del segle xix. Les qüestions més destacables que s'estableixen com a norma d'ús són: