Territoris en possessió dels normands vers el 1130
Elsnormands (literalment, 'humans del nord'; àrab:majus) van ser un poble que emergí durant la primera meitat delsegle x a la zona de laNormandia, fruit de la unió entre conqueridors d'origenviking (principalment danesos) amb la població local (tantfranca comgal·loromana). Estaven organitzats en tribus i tenien unaagricultura i unaramaderia molt primitives, però eren experts navegants, i construïen vaixells lleugers i resistents.
En els seus orígens van adoptar elcristianisme i lallengua d'oïl (eldialectenormand de la llengua d'oïl, que és un dialecte diferent al dialectefrancès, un altre dialecte també de la llengua d'oïl que aleshores es parlava a l'actualilla de França), i van crear una identitat cultural diferent dels seus avantpassats escandinaus al nord o dels francesos al sud. L'any911, establiren elducat de Normandia mitjançant un tractat amb la corona francesa pel qual juraven lleialtat aCarles III.
Les causes de les sevesmigracions van ser múltiples: recerca de llocs millors, fugida o expulsió de tribus vençudes en lluites internes, afanys comercials, esperit d'aventura, afany de conquesta, entre d'altres.
Guillem el Conqueridor va prevaler alRegne d'Anglaterra entre el1066 i el1087. Els normands eren poc nombrosos i van haver de fer front a revoltes entre 1067-1070, a una invasió danesa i a un atac dels escocesos. El1069, els normands van assassinar elsbarons locals, van destruir les collites i van sacrificar el bestiar del nord. Per controlar la població, van construircastells, fins a arribar-ne als cinc-cents. Es van repartir la terra. Guillem va nomenar bisbes i abats normands. En la Cort es parlava francès, cosa que influiria en el vocabulari i la sintaxi de l'anglès. Hi va sobreviure el sistema administratiu anglosaxó i la riquesa urbana va romandre en mans nadiues. Amb els normands, elfeudalisme va aconseguir-ne el màxim apogeu. Guillem va morir el1087 durant la batalla contraFelip I de França per la conquesta de la ciutat deNantes.
A la mort de Guillem, els seus fills Robert iGuillem II el Roig van heretarNormandia i Anglaterra, respectivament. Entre1087-1096, se succeeixen revoltes dels nobles, que desitjaven unir ambdós regnes. El 1096, Robert va acudir a la crida d'Urbà II a lacroada, finançada per Guillem II a Normandia.
A la mort de Guillem II, es va coronar rei el seu germà menorEnric, que va haver de signar una «Carta» prometent respecte als béns dels nobles i l'església. Robert va tornar de les croades i va envair Anglaterra el1101 reclamant-ne el regne. Els germans hi van arribar a un acord, però la inestabilitat hi va continuar fins que Enric I va vèncer en la Batalla deTinchebray (1106) i es va fer amb Normandia. Enric es va enfrontar amb el papaPasqual II i lareforma gregoriana, que desitjava alliberar l'Església del control seglar. La defensa de Normandia va exigir una pujada d'impostos a Anglaterra i es va organitzar un sistema de control de la recaptació. L'única successió legítima d'Enric era la seva fillaMatilde, a qui va casar ambGodofred V d'Anjou, fill del fins llavors enemic Fulc V d'Anjou.
A la mort d'Enric I, va ser coronat rei el seu nebotEsteve de Blois. Esteve va ser derrotat per gal·lesos i escocesos i va haver de fer front a lluites intestines que van arruïnar Anglaterra; entre aquestes, un enfrontament amb els bisbes. Mentrestant, Godofred d'Anjou conqueria Normandia. El fill de Godofred, Enric, va controlar Normandia,Anjou,Maine iTurena després del seu matrimoni el1152 ambLeonor d'Aquitània,Gascunya iAquitània. El1153, Esteve va acordar amb Enric que aquest li succeiria. Així doncs,Enric II el Jove va ser el primer monarcaangeví,Plantagenet oAnjou.
El període medieval tardà aIrlanda va estar marcat per la invasió cambronormanda de l'illa el 1171. El país havia viscut prèviament en un estat de guerra intermitent entre regnes provincials que es disputaven el títol de Rei Suprem. Aquesta situació va ser transformada per la intervenció dels mercenaris normands i després pel rei d'Anglaterra. Després de conquerirAnglaterra, els normands van dirigir la seva atenció cap a l'illa d'Irlanda, la qual van convertir en senyoriu propietat del rei d'Anglaterra, conquerint gran part de les seves terres. De qualsevol manera, amb el temps, el control anglès es va reduir a una petita zona dels voltants deDublín anomenada "L'Estacada". Els senyors hibernonormands s'havien integrat completament en la societat gaèlica irlandesa.
Arribats des de Normandia com a mercenaris, els normands van combatre durant les guerres entre els prínceps llombards locals i els romans d'Orient. Amb el temps, els feus que van rebre en pagament es van tornar més poderosos que la noblesa local, la qual van acabar conquerint, amb la prèvia expulsió dels romans d'Orient. ASicília, combatent en nom del catolicisme, van conquerir l'emirataglàbida establert pels musulmans. Finalment, sotaRoger II de Sicília, els diversos estats normands del sud de la península Itàlica van quedar units alRegne de Sicília.
La incursió dels normands a la península Ibèrica va començar a mitjans delsegle ix amb uns primers temptejos de corregudes i saquejos al llarg de la costa cantàbrica. La seva intenció era apoderar-se'n d'alguns ports que serien el punt de partida fàcil per a la conquesta deGalícia, que al seu torn suposava per a ells una base avançada i imprescindible per a les seves futures operacions. A continuació, van avançar cap aLisboa on els comandants d'Abderraman II no van poder impedir la incursió. Els musulmans no estaven preparats per a aquest tipus d'atacs marítims perquè, fins aquesta data, havien lluitat tan sols per laMediterrània. No obstant això, els normands no eren bons combatents per terra i van ser derrotats per Abderraman II en la Batalla de Tablada, al sud deSevilla. Van baixar amb vaixells pelriu Guadalquivir i fugiren de nou cap a Lisboa fent incursions i pillatges al llarg de la costa atlàntica.
Els normands van conquerir nombrosos territoris del sud de lapenínsula Itàlica (Sicília iCalàbria), a més de gran part deGran Bretanya i el centre-nord de l'actualFrança (Normandia). No obstant això, la seva cultura es decaure com a fruit del mestissatge amb la població local, però encara en queda el seu art, monuments, i a Normandia encara sobreviu part de la seva identitat cultural. A les illes delcanal de la Mànega, molts dels seus habitants es consideren normands tot i que moltes en pertanyen alRegne Unit, conserven la seva llengua normanda francesa i reclamen certa autonomia per la seva cultura similar en importància a la gal·lesa, anglesa, escocesa o irlandesa. Popularment, la reina del Regne Unit és encara coneguda comla duquessa, en virtut del títol que els sobirans anglesos van ostentar antigament a Normandia.
Els majus (els normands en relació amb els musulmans de l'Àndalus)
Majus és la paraula àrab que designa els 'nòrdics' i la van aplicar principalment als normands que van atacar l'Àndalus.
El primer atac hi va tenir lloc el20 d'agost del844, per mitjà de 54 grans vaixells (gokstad noruecs de 28,8 metres de llarg i 5,10 d'ample, 16 rems i 70 tripulants) i altres 50 vaixells més petits; van entrar per l'estuari delTajo i van lliurar batalla als defensors de la zona. Tretze dies després, van reembarcar cap al sud. El governador deLisboa, Wahb-Al·lah ibn Hazm, va alertar l'emir omeia. Poc després, desembarcaven al districte deSiduna (Sidònia) i ocupavenCadis. El gruix de la flota va remuntar elGuadalquivir i es va aturar en una illa a uns 20 km d'Isbiliya (Sevilla). Els normands van desembarcar a la ciutat, que no tenia defensa (i de la qual els habitants ja havien fugit) i van matar els qui hi quedaven (les dones i nen foren fets presoners); durant set dies fou saquejada Sevilla.Abd-ar-Rahman II va enviar tropes contra els atacants, que els van causar severes pèrdues i en la batalla decisiva, l'11 de novembre del844, al sud de la ciutat, més d'un miler de normands van morir i 400 foren fets presoners (i després executats); la resta va reembarcar i hi deixaren 30 vaixells, que foren cremats. Després de provar de desembarcar aNiebla i a l'Algarve, van fer rumb al nord cap aAquitània. Un grup en va desembarcar aArzila (Asila), a 50 km deTànger.
Una segona incursió se'n va produir el858 amb 62 vaixells. La flota de vigilància va capturar dos vaixells, però la resta va poder arribar al Guadalquivir; tanmateix, en saber que s'hi acostava un exèrcit, van reembarcar cap aAlgesires, que van ocupar i la gran mesquita de la qual van incendiar. Aviat es van haver de retirar i van seguir per la costa cap al sud-est de l'Àndalus, a l'anomenatRegne de Todmir i arribaren fins aOriola (Uriyula), que fou atacada, i seguiren després cap a França (Ifranj), on van passar l'hivern a laCamarga; mentre un altre grup de vaixells feia ruta cap alMarroc, on van capturarNakur, que van saquejar durant 8 dies; tots els que eren a la ciutat foren fets presoners incloent-hi membres de la família de prínceps local, que després foren rescatats per l'emir de Còrdova. La data d'aquest atac és incerta, però seria entre859 i862. La flota que tornava de la Camarga fou atacada pels cordovesos, que van capturar-ne dos vaixells; la resta es va unir a una flota normanda que havia atacat lesBalears; no és clar si alguns vaixells petits van pujar per l'Ebre o bé foren un altres vaixells que van baixar pelBidasoa, però sí que se sap que els normands van arribar aPamplona el859 i van fer presoner el rei dels vascons Gharsiya ibn Wannako (conegut com aGarcia Ennec), que va haver de pagar 70.000 peces d'or pel rescat.[1] Aquesta incursió hauria durat fins vers el861. Després, els normands no van tornar a atacar l'Àndalus en un segle.
El23 de juny del966, es va albirar una flota de 28 vaixells majus aAlcácer do Sal (Al-Qasr Abi-Danis), a 94 km al sud deLisboa. Van desembarcar i van assolar la rodalia de Lisboa, però les tropes del califa els van atacar i derrotar. La flota de Sevilla va trobar els majus a l'embocadura deSilves i va inutilitzar alguns vaixells normands per alliberar molts presoners musulmans. Finalment, van reembarcar; però el mateix any es van construir nous vaixells per si tornaven. A finals del971, van fer un atac a la regió d'Almeria, però van poder ser rebutjats per la flota cordovesa. El juny del974, es va informar de moviments normands a les costes del Guadalquivir, però no hi va haver cap desembarcament. Aquestos normands són esmentats com aal-majus al-urdumaniyyun (literalment, 'els nòrdics normands'), que serien normands vinguts deNormandia, on s'havien establert després del911 i s'havien fet cristians, però també hi havien arribat normands pagans danesos el960 per ajudar el ducRicard I de Normandia contra el comteTibald deChartres; una vegada ajustada la pau entre el duc i el comte, aquests normands eren molestos i potser se'ls va enviar al sud, a territori musulmà, abans de tornar al seu país; el970, estaven aGalícia, on van ocuparSant Jaume de Compostela, que van dominar un cert temps.Al-urdumaniyyun és el nom que dona Ibn Idhari als normands que van participar en la conquesta deBarbastre, que eren de Normandia. Un altre historiador, Ibn Abd-al-Mumin, utilitza la formaar-Rudhamanun per als normands del ducat.
Els cordovesos van anomenar tambémajus els vascons no cristians. Segon elMuktabis d'Ibn Hayyan, en una expedició cordovesa contra Pamplona el816, es va lliurar una batalla que va durar 13 dies, i hi van morir molts enemics i entre ells Saltan, el millor cavaller dels majus, que serien els vascons pagans. Sánchez Albornoz diu que el nom correcte en seriaZaldún, que és típicament basc. Els eslaus orientals,vikings o russos, foren també anomenatsmajus oRus al-Majus. Els musulmans pensaven que els majus eren adoradors del foc com elszoroastrians de Pèrsia, també anomenatsmajus; aquesta idea segurament derivava del fet que cremaven els seus morts, cosa que els feia suposar que adoraven el foc amb què els cremaven.
Llista dels reis normands a Anglaterra i ducs de Normandia
